Marc Grau Sanjuán

Alguns amics i coneguts meus s'enfaden quan els dic que Espanya tracta el País Valencià com una colònia. I no tan sols pel finançament. Este agost el ministre Óscar Puente s'ha mostrat orgullós d'anunciar que incorporarà 41 trens Civia 465 a les rodalies de València. Faran els recorreguts de València-Gandia; València-Xàtiva-Moixent i València-Castelló. I diu que ho fa perquè tenen molta més capacitat. El que va dir amb la boca xicoteta és que alguns d'estos trens tenen una antiguitat de 23 anys. El que va dir amb la boca xicoteta és que estos trens estaven sent utilitzats a les rodalies de Madrid. El que va dir amb la boca xicoteta és que Madrid sí estrenarà trens nous. Si això no és tractar el País Valencià com una colònia.... Això sí. Vist des d'Alcoi, que afortunats són els nostres veïns de València, Xàtiva i Castelló. ¡¡Tenen trens. Els que no vol Madrid però trens, al cap i a la fi!! Ací, la nostra connexió amb València té pinta de convertir-se en una nova via verda. I, no patiu, Carlos Mazón va dir que amb 1000 milions d'euros de no res tindríem un tren a Alacant. Ja sabeu que tot el que diu Carlos Mazón es compleix.

Bad Bunny ha fet deu concerts seguits en Madrid a 66.000 espectadors per nit. Shakira n'anuncia 11 entre setembre i octubre, a 50.000 per nit. Són dos de les estrelles internacionals de la música que han decidit concentrar totes les seues actuacions en una sola ciutat: Madrid. Ja no són ells els que van a trobar-se amb els fans. Són els fans que estan obligats a desplaçar-se. I això obliga a un esforç extra. Si posem per cas que un alcoià vulga anar a veure un d'estos concerts no tan sols haurà de comprar l'entrada sinó segurament haurà de reservar una nit d'hotel i un bitllet de tren. Més despeses. Estes megaestrelles diuen que, donada l'envergadura del seu espectacle, seria molt complicat desplaçar-se per diverses ciutats d'Espanya. Excuses. També guanyen més diners perquè han de contractar menys persones per a muntar, desmuntar, conduir.... Per no dir que tota eixa riquesa que generen estos concerts es queden a Madrid Per descomptat, i com sempre, la culpa la tenim nosaltres, els consumidors. En no anar, prou, ¿no creieu? Per estes i algunes raons més que seria llarg de contar jo soc feliç amb el meu Soundjordi o, a tot estirar, el Pirata de Gandia. No veuré a Shakira però sí a Naina. I a mi, em sap millor.

Em va sorprendre que el Patronat de turisme de la Costa Blanca animara en les seues campanyes a visitar els moros i cristians de la Costa Blanca. En el titular, ni rastre d'Alcoi. Sí. És possible que una subvenció de 12.000 euros done permís per a fer això, no ho sé. M'ha sorprés també que dins el paraigua Costa Blanca anime a visitar les de Muro, Biar, Petrer, Elda o Salinas. Quan hom viatja a Alcoi, Muro, Biar, Petrer, Elda o Salinas el primer que veu és un mar de para-sols en les seues incontables platges. Però hi ha més. A l'inici de la nostra via verda hi ha un panell informatiu que diu Gran Ruta Costa Blanca Interior. Explica per quins pobles passa que, com bé sabeu, tots ells tenen magnífics passeigs marítims. No sé si estic molt conforme en el fet que tota la nostra riquesa cultural estiga sota el paraigua Costa Blanca perquè, al cap i a la fi, ens identificaran en un tipus de turisme massificat i de baixa qualitat. Perquè, encara que amb excepcions, el turisme de la Costa Blanca, amb Benidorm com buc insígnia, competeix per preu. Seria una autèntica llàstima perdre el nom d'Alcoi, l'Alcoià o els d'altres comarques en benefici del terme Costa Blanca. Ens faria perdre la nostra personalitat.

Fa unes setmanes vaig demanar un tallat en l’única cafeteria que hi ha a la Plaça de Baix d’Elx. La resposta de la cambrera em va deixar ben fotut: Soy de Murcia y me niego a aprender el valenciano. Aprofitant la Setmana Santa vaig anar a un beach club de la Platja de Les Deveses de Dénia. Volia esmorzar i la meua comanda la vaig dir en valencià. La resposta del cambrer, que per l’accent, seria sud-americà també em va fotre: Háblame en castellano que el valenciano no lo entiendo. Però el que realment m’ha deixat fotut, tocat i quasi afonat ha sigut accedir a la pàgina web que ha creat l’Associació de Sant Jordi per commemorar el 750 aniversari, 750sanjorge. org i vore, bocabadat, que no hi ha rastre del valencià. Tot s’ha fet en una única llengua: el castellà. Si Jaume I, que ens va deixar el llibre dels fets i els furs en perfecte valencià, alçara el cap, utilitzaria la seua espasa per tallar algun cap que altre. Mireu. Si l’Associació de Sant Jordi, la primera entitat cultural i social de la nostra ciutat, renuncia al valencià, significa que aquells que lluitem per conservar-lo, hem perdut la batalla. La institució que hauria de promoure el valencià renuncia a ell. Desconec les raons però m’és exactament igual. No es pot permetre això. Per tant, li demane. Millor, li exigisc a l’Associació i als qui deleguen en ella l'organització de la festa que rectifiquen immediatament. Perquè l’Associació de Sant Jordi m’ha decebut, i de quina manera.

Una persona major em va dir una volta que a este món no hem vingut per a competir els uns contra els altres. Hem vingut per a ajudar-nos I no tan sols ajudar si un de nosaltres està malalt o acaba de rebre un colp econòmic. Si no ajudar al fet que tothom puga tindre una vida digna ¿Com podríem ajudar? No és gens difícil. Per exemple, i ja que estem a la vora de Nadal. Els torroners haurien de comprar almela i mel de productors pròxims. I si algun fabricant no ho fa no comprar-li la seua marca. O, nosaltres, consumidors de peu, comprar raïm del Vinalopó per acomiadar l'any als mercats d'abastos de Sant Roc o la Zona Nord. A la carta dels Reis Mags, posar que agafen els joguets de comerciants locals Si anem a un restaurant a celebrar les "milanta" coses que cal per estes dates, mirar en la carta si hi ha vi amb Denominació Alacant, València o Utiel Requena. I si voleu cava has de saber que el d'Utiel Requena no ha d'envejar-li res al cava català o al xampany francès. I si no tenen ni vins i caves valencians, anar a dinar i sopar a un altre lloc. Per cert, en ta casa també els pots consumir. En definitiva. Que estic preconitzant una economia circular, que afavorisca el medi ambient, clar que sí. Però també al teu veí.

Vaig a contar-vos el que jo considere l’última ocurrència del PP per eliminar la nostra llengua. Corre per tots els correus electrònics dels seus membres el següent argumentari: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha allunyat de la parla popular. És la versió suau del que diu Vox. Que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és un niu de pancatalanistes que cal exterminar. Perquè clar, cal acontentar a Vox, no siga cosa que no estiga d’acord amb el nom del nou president i tinga'm que anar a eleccions anticipades. El que jo em pregunte és: ¿de quina parla popular està allunyant-se l'Acadèmia? ¿De la que parlem ací a Alcoi? ¿D’eixes “os” obertes exagerades que pots escoltar a la Safor, del Salat de Tàrbena, de l'apitxat de la Ribera o de la varietat tan bonica que es parla a Morella? Totes eixes parles populars, precioses totes elles, tan sols fan que reafirmar que tenim una llengua ben parida que hem de conservar. L’Acadèmia, el que està fent, és recuperar un idioma amb molts anys de desavantatge amb altres, sobre tot el castellà, i donar a conéixer el valencià estàndard. El valencià que s’ha d'utilitzar en l'administració o en la literatura, per posar dos exemples. En cap cas el que pretén és eliminar la parla popular de cada indret del nostre país ni allunyar-se d'ella. Això és riquesa lingüística i la resta es fum de canyot, ¿veritat Verònica? Però això de dir que l'Acadèmia s’ha allunyat de la parla popular no és res més que una altra estratègia per a crear conflicte al voltant de la llengua per part d’aquells que volen que desaparega.

L'ONU i una gran quantitat d'organismes internacionals s'han posat d'acord des de fa anys que a una DANA o a un gran incendi no se li pot dir catàstrofe natural o desastre natural. Perquè la Naturalesa no és la que causa els desastres, sinó la mà de l'ésser humà. Això és el que va explicar Carmen Grau, valenciana, natural de Tavernes de la Valldigna i investigadora sobre prevenció i gestió de desastres de la Universitat de Waseda, al Japó i que va ser entrevistada en la ràdio autonòmica À Punt. Així que se'ls ha de dir desastres o catàstrofes a seques, perquè són conseqüència de l’escassa preparació dels serveis de prevenció i emergència d'un territori o perquè no s'han tingut en compte a les persones més vulnerables o bé, i és d'allò més freqüent, per una mala planificació urbanística. En el cas que segurament tu ja tens al cap, per una informació escassa i/o tardana. Per cert. El recentment creat Pla Director d'Anàlisi i Anticipació i Reacció Davant Catàstrofes Naturals de la Generalitat Valenciana continua utilitzant, com es pot apreciar, una terminologia antiquada. Carmen Grau també va dir que està molt bé crear legislació per evitar les conseqüències dels desastres. Però va afegir que si li s’haguera fet cas a tota la que ja existia hauríem d’haver lamentat moltes menys morts. Al Patricova, un pla per a construir en zones inundables, cap polític ni constructor li ha fet cas des de fa més de dos dècades. I el que cal és, com al Japó, un gran consens per a fer front a les catàstrofes. No sé jo. Però a mi em dona que açò del consens, tal com estan les coses, serà el més difícil d’aconseguir.

Les persones de bé ens hem d'inventar una altra província. O directament eliminar la d'Alacant i que ens situen per la nostra comarca. És a dir, jo soc de l'Alcoià i valencià i prou. Em negue a pertànyer a una província la capital de la qual ha renegat del seu idioma. I si hom renega del seu idioma, renega de la seua identitat. I esta identitat és la valenciana. Ja sabeu el que ha passat. Vox li diu al PP que inste a la Generalitat que declare Alacant zona de predomini lingüístic castellà i el PP, que estrany, va i ho accepta. No em puc sentir còmode dins eixe esquema. No em puc sentir còmode quan Alacant traix segles d'història. Ni tampoc es sentiran còmodes, dins l'Alacantí, pobles tan valencians com Xixona, La Torre de les Maçanes, Sant Joan, Agost, El Campello... Ni tampoc aquells que viuen a El Comtat, Marina Alta i Baixa, i les comarques del Vinalopó. És com si el germà major haguera abandonat al xicotet i tot per 30 milions d'euros, els que necessitava Luis Barcala per llançar-se als braços de Vox i fer front a una situació financera delicada creada pel seu regidor d'Hisenda. Ja sabeu que val el valor de la valencianitat. Ens han venut per 30 milions d'euros

Els polítics valencians són, en general, bastant hipòcrites quan parlen de finançament autonòmic. Este tema, com el de la llengua, ha passat, simplement, a ser una arma per a atacar el rival. Els que tenim certa memòria hem vist governs del PSOE i del PP a Madrid i governs del PP i del PSOE a València. Si a Madrid i a València governa el mateix no s’escolta ni mu sobre finançament. Si a Madrid hi ha un partit i a Valencià, un altre sí, aleshores lo del finançament és cabdal. Però no us enganyeu. No hi ha cap voluntat per solucionar els problemes dels valencians, els pitjors finançats de tot l’Estat. No ajuden gens ni miqueta eixos vora 30 diputats valencians de totes les formacions que estan al congrés dels diputats Ens han deixat a la nostra sort des de fa, no dècades, sinó segles. PP i PSOE són dos potes d’un Estat que ens falla una volta i una altra. Igual cal fer un pensament i presentar batalla política. Però no de “postureo” sinó de veres. Perquè a mi em fa pena haver de pregar almoina a Madrid per solucionar les nostres carències. No seria millor disposar de tots els nostres recursos? Canvie de tema perquè no puc resistir no contar-ho. Vaig escolar Abascal dir que Francisco Camps no seria un bon líder per a la Comunitat Valenciana perquè era un catalanista confés. Sí. Sí. És cert. Ho va dir. Va dir que Francisco Camps era un catalanista. I la meua riallada es va escoltar des d’Oriola a Vinaròs, jajajaj

Quan estiga emetent-se esta columna estarà a punt de començar l'última jornada de la IX Trobada d’Investigadors i Investigadores en Càncer Ciutat d’Alcoi. És una activitat organitzada per +queuntrail i que jo considere cabdal. Perquè l'organització d'una carrera de muntanya com el Trail Solidari d'Alcoi cobra tot el seu sentit. Fomentar la investigació contra el càncer és, per descomptat, la millor manera d'ajudar els altres perquè la malaltia no cedeix en el seu atac contra l'ésser humà i hem d'estar més que preparats. Pel CADA d'Alcoi estan passant científics de nivell internacional que ens estan mostrant els últims avanços sobre esta malaltia que, atenció, va afectar 280.000 persones i que es preveu un increment del 3,3% al llarg de 2025. Afortunadament, gràcies a estos científics la investigació avança i cada volta és més alt l'index de supervivència. I són molt importants els hàbits de vida. No debades estes jornades porten per títol "Impulsant la vida. Metabolisme, exercici i nutrició contra el càncer". Una reflexió final. Em pregunte a voltes si els alcoians som conscients de la importància d'estes trobades. Si som conscients que Alcoi es posa a l'avantguarda de la investigació nacional i internacional. Per això, si no som conscients, és hora de ser-ne.

Era evident que hui tocava parlar de llengua. Era un 23 de febrer ben plujós i jo estava a casa veient informatius. Era el torn de la 1 després d’haver vist el d'Apunt. La seqüència de l’espanyola en va sobtar. Manifestació en Madrid contra la política educativa d'Ayuso, protesta a Galícia perquè es fomente més el gallec i prèvia sobre la Crida a les falles que es celebrava eixa vesprada. Ni un segon per contar que ací els pares i les mares havien de votar si els seus fills han d’estudiar en valencià o en castellà. Una mostra més del que importen els valencians a tots aquells que viuen cap a l’oest. Una consulta ben inútil perquè l’únic que ha demostrat que hi ha zones valencianoparlants que prefereixen el valencià, entre elles la nostra, i zones castellanoparlants que prefereixen el castellà. Quina novetat més gran. El valencià, tot i les traves i la pressió cada volta més gran del castellà, encara manté una més que acceptable bona salut. El que sí que m’ha sobtat han sigut els resultats que he analitzat col·legi per col·legi i institut per institut ací a Alcoi. El valencià guanya per golejada als públics i el castellà guanya per golejada als concertats. En els salesians, per exemple, valencià, un 24 %; castellà un 76 %; Al Romeral, valencià un 94 % i castellà un 6 %. I així amb tots. ¿Quina és la raó? Jo m’he calfat el cap, però no acabe d'esbrinar la causa d’estes diferències. ¿Serà la classe social de l'alumnat? ¿El pes de la immigració? ¿O l'empatia dels professors? De veres que no ho sé i si algú m’ho pot aclarir li estaria molt agraït. Del que sí que estic agraït és que, per fi, deixarà d’imposar-se el valencià. Perquè porte anys intentant trobar a Alcoi algú que parle castellà… i xe… no hi ha manera.

En una de les tantes compareixences que ha tingut Feijóo per parlar de la DANA, el vaig sentir dir que s’ha de fer el possible perquè València continue ofrenant noves glòries a Espanya. És una frase que va dir Feijoo, però que haguera pogut eixir de la boca de Pedro Sánchez, Yolanda Díaz o de qualsevol altre polític a esquerra i dreta que visca cap al nostre oest. Feijoo no va dir ni més ni menys el que pensa la majoria dels dirigents. Que som indispensables per contribuir. Per a rebre…Bé. Per a rebre ja en parlarem. La setmana passada fins i tot a la patronal valenciana se li va escapar que tant de bo el nostre País Valencià haguera tingut un partit com el de Convergència i Unió de Jordi Pujol. ¿I per què? Perquè eixe partit creava conflictes polítics. Els valencians no en creem cap ni un. Ho va dir també la setmana passada l'escriptor Ferran Torrent. Som massa submisos. I va afegir que si la DANA haguera passat a Madrid, Catalunya o País Basc en un mes tot haguera estat enllestit. Nosaltres portem tres mesos i encara no hem aconseguit ni traure tot el fang dels carrers ni retirar tots els cotxes. L’únic que hem aconseguit és desassossegar-se veient les contínues baralles de dos governs, un d'autonòmic i un de central que han convertit la comunitat en un camp de batalla. I els damnificats, per a batalles, no estan. En definitiva. Que el millor que podem fer els valencians es continuar oferint noves glòries a Espanya perquè és com millor ens ha anat històricament. També en l’actualitat. És una llàstima que no pugau vore la cara d'ironia que tinc en estos moments.

Milers i milers de persones, sobretot joves, han anat a la zona afectada per la DANA i han ofert les seues mans per netejar carrers i cases. Un gest solidari que significa que la gent no resta impassible davant una tragèdia. I això està molt bé. És clar que sí. Però la solidaritat no pot fer-nos oblidar que la responsabilitat de les emergències recau en les administracions local, autonòmica i estatal que han de ser capaces de respondre amb rapidesa i eficàcia. Perquè el voluntariat no disposa ni del coneixement necessari, les eines o les màquines per alleujar els efectes d'una catàstrofe natural. En estos últims dies ens han dit fins a estar tips que l'Estat som tots, des de la Casa Reial fins als ciutadans passant per ajuntaments i governs autonòmic i central. Endevineu qui no ha fallat en la gestió de la DANA. Per no recordar que porten esperant dos dècades unes infraestructures que hagueren salvat vides.

La DANA de València només ha fet que confirmar la sensació que tinc des de fa temps. Als valencians no ens volen. Bé. Sí que ens volen. Perquè siga'm sent una potència turística, industrial i agroalimentària que suporte el PIB espanyol. La meua indignació anava creixent mentre escoltava al Congrés Teresa Ribera i Miguel Tellado. Que si s'havia firmat l'impacte mediambiental del barranc de Poio i que l'altre havia paralitzat el procés. Que quan Mariano Rajoy anava a començar les obres, la moció de censura de Pedro Sánchez ho havia paralitzat. Vergonya, vergonya, vergonya. Si una infraestructura és necessària per al País Valencià i pot evitar més de 200 morts, no importa si s'ajorna. Si una infraestructura és necessària per al País Valencià i pot millorar la nostra qualitat de vida, no importa si s'allarga any rere any. El que no s'ajorna és el pagament d'impostos; el que no avança és el finançament autonòmic, que ens impedeix tindre els serveis que ens mereixem. Al final PP i PSOE o PSOE i PP. Dos branques d'un mateix arbre corcat que es diu Estat Espanyol. I els valencians necessitem ja una veu pròpia per decidir quins problemes són els prioritaris.

Acabe de descobrir l'ofici de la meua vida. El que m'alliberarà d'haver de barallar-me amb clients; el que em donarà tranquil•litat de per vida. Em convertiré en traductor de Vicent Andrés Estellés. Traduiré la seua obra del valencià... al català. Sí senyor. Amb un par. Agafaré versos del mestre de Burjassot, com per exemple: “No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit”. I els traduiré i diré: “No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit”. I així un darrere l'altre. Sense parar. Poca broma que triomfaré com mai s'ha vist. Resulta que el PSOE va presentar una proposició de llei per commemorar el centenari d'Estellés. En aquesta proposició deia que es traduïra la seua obra a altres llengües de l'Estat com el castellà, el gallec i el basc i a altres d'Europa. I ací va el PP i diu que cal introduir en llengües de l'Estat el català. Doncs això. Amb un par i tan tranquils. Per això m'he demanat jo ser el traductor d'Estellés del valencià al català. És una feina ben complicada, que necessita cervells tan lúcids com el meu i que de segur estarà ben pagada. PD. He enviat a Ràdio Alcoi l'enllaç del diari on he llegit aquesta notícia. No siga cosa que es pensen que és broma i no em publiquen aquesta columna. https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/pide-traducir-autor-lengua-pp-propone-traducir-poesia-valenciano-estelles-catalan_1_11736531.html

Una persona que treballa a Madrid es passa 12,6 hores fora de casa al dia. Entre desplaçaments o temps per a menjar quan treballa en jornada partida. Si a més, és un treballador que viu fora de Madrid, aquest temps augmenta. Passa alguna cosa semblant a Alcoi. Hi ha molta gent que ha d'agafar el cotxe i desplaçar-se fora. Moltes voltes a Alacant o València. A mi també m'ha tocat això. Haver de desplaçar-se per treballar o viure en una gran capital és molt incòmode tot i els avantatges del transport públic que es suposa que és millor que en ciutats mitjanes com la nostra o xicotetes. Tots aquests inconvenients, creia jo, anaven camí d' alleujar-se en forma de teletreball. Però va ser un miratge únicament i exclusivament provocat per la pandèmia. Als empresaris no els fa gràcia que els empleats teletreballen. Ni tan sols les administracions estan facilitant les coses. L'últim anunci l'ha fet Amazon. A partir del 2 de gener, tothom a l'oficina. La raó que han esgrimit els d'Amazon es perquè cal preservar la cultura de l'empresa. Quan hom busca quina pot ser la cultura de l'empresa troba un blanc en la notícia. Serà la cultura de guanyar més diners? O la de posar-ho cada cop més difícil al treballador? Clar. Mentre va i ve i pensa com arribar a fi de mes no té temps de recapacitar sobre les malifetes que en fan alguns. I deixem-ho ací que estic de bon humor

Agafes la publicació que agafes, l'article de diari o el programa de ràdio o televisió que vulgues i tots van a una. La salut mental és el cavall de batalla. No en el que haurem de bregar hui, sinó en les pròximes dècades. No es pot rebutjar cap iniciativa que tinga com a finalitat intentar minimitzar les conseqüències que poden provocar les malalties mentals. Suïcidis inclosos. I incloent també les demències, tot tipus de demències. Per a lluitar contra la malaltia mental no valen egoismes. Tot el contrari. Cal que administracions, institucions de tota índole i, per descomptat societat civil, es posen d'acord i lluiten en una mateixa direcció. Molt important és, evidentment, que la sanitat pública, competències transferides a la Generalitat Valenciana, pose tots el recursos necessaris, que no hi haja retards ni en les visites ni en els tractaments. Però també és important, com deia, coordinar esforços i lluitar des de tots el àmbits de la societat civil. Ha nascut la Plataforma SEMÉDEM, impulsada pel Rotary Club Alcoi, que ha aconseguit reunir a una vintena d'associacions, al Departament de Salut i a l'Ajuntament d'Alcoi per portar endavant, de moment, tres interessants projectes per cuidar de la salut mental dels habitants d'aquestes comarques. Donada la gravetat de les malalties mentals, tota iniciativa ha de ser benvinguda.

Aquesta columna és una felicitació i al mateix temps un bonegó sense acritud per a una afició. L’afició de l’Alcodiam. És necessari dir alguna cosa d’eixa afició que, amb la seua espenta, va fer que l’Alcodiam es quedara un any més a l’Ok Lliga. Mira que porte anys veient hoquei patins i mira que mai havia vist un ambient com eixe, un pavelló a vessar. En el primer partit, on el patiment va durar fins a la tanda de penals i en el tercer, encara més ple el pavelló per ser més decisiu. Una afició de 10. Una afició que, de cap manera, es mereixia que l’equip baixara a Ok Plata. L’ambient que van crear va condicionar fins i tot algunes jugades a favor dels nostres. El factor pista és important, és clar que sí. Així que enhorabona a l’afició. Molt gran. Però ara ve el bonegó. Xicotet. ¿Us imagineu on podria arribar l’Alcodiam amb eixe ambient jornada rere jornada i en competició europea? Seríem equip de Champions, sens dubte. Però, de vegades, sobretot en partits europeus, la presència de públic no és la desitjada. Como veieu el bonegó és ben carinyós. Ara cal fer un equip que no ens done eixos sobresalts. Que d’estar entre els quatre primers acabe jugant el play out, el play off pel descens. I cal que l’afició continue enganxada. Almenys este sí que és un equip propietat del socis i aficionats.

Hui fa un mes estàvem en la Filà buidant plats plens d'arròs en llamàntol. Sí a la Filà Xano ens reunim el Dia del Descans i ens posem com el “quico” en el dinar del cartuxer. No en tenim mai prou. I després d'un mes em ve molt de gust continuar parlant de Festa. D'ací a dos anys, 2026. Evident, ¿no? Però, ¿sabeu que el 2026 es compleix el 750 aniversari de les nostres festes de moros i cristians? M'ho va recordar Fede, el del Soc Alcoià i bon amic de Ràdio Alcoi, preocupat perquè encara no ha vist cap moviment encaminat a organitzar actes que recorden aquesta data. A mi, aquest 750 aniversari em porta uns records que em posen els pèls de punta. Perquè jo vaig tindre la gran sort, honor i plaer de ser el glorieret dels Xano el 1976. Soc el glorier infantil del set-cents aniversari. I això no m'ho llevarà ningú. Tinc un record llunyà de les festes de 1976. Sé que en lloc de tres dies en van ser 4. Sé que es van fer glòries històriques i un fum d'actes que seria llarg de recordar. Però el ben cert és que no queda molt temps si es vol commemorar el 750 aniversari com cal. Estic segur que després de l'elecció del nou president de l'Associació de Sant Jordi es crearà una comissió que comence a enllestir els actes que el poble d'Alcoi es mereix. Segur que seran grandiosos, a l'altura de la nostra ciutat, a l'altura de les nostres festes declarades d'Interès Turístic Internacional. El 2006 ja vam celebrar el 750 aniversari de la Fundació de la ciutat d'Alcoi. Doncs ara a commemorar les festes. No hi ha excusa. Que l'Associació comence a donar notícies que jo em vull apuntar a tot.

La tasca d'un líder en qualsevol empresa, organització o entitat no és gens fàcil. No tothom està preparat per a liderar un grup de persones amb la finalitat d'aconseguir un determinat objectiu. El líder ha de tindre molt clar eixos objectius i saber transmetre-los perquè no quede cap dubte. Ha de sacrificar les seues aspiracions personals en benefici del grup. Tot i que és més important que la seua conducta reflectisca les aspiracions d'una determinada organització. No se li pot ordenar a un grup de gent fer una cosa i el líder fer totalment la contraria perquè en un moment donat li és més còmode o simplement li ve de gust. El grup és el primer. Hi ha líders que creixen amb el grup. És a dir, que mamprenen actituds perquè l'organització cresca i que, al mateix temps, els individus milloren en la seua vida professional i en la personal també. Desgraciadament, ens trobem massa sovint amb persones que s'han ficat al capdavant d'un objectiu, però se senten insegurs, temorosos que un altre membre del grup els furte el seu lloc de comandament. És ací quan eixos líders es converteixen en éssers prepotents, que lluny de què millore la persona i l'empresa, vol afonar al que considera competidor. I res no avança. D'aquests últims n'hi ha uns quants, conec uns quants.

No sempre es té a un company de secció Capità. És un autèntic honor compartir aquesta columna amb Jordi Peidro, màxim cabdill de l'exèrcit que s'enfrontarà a Jaume I, d'ací a no res. I amb serioses aspiracions que el bàndol moro guanye per segona volta a la història. I ara us preguntareu: És que alguna vegada els moros han guanyat els cristians? Doncs sí. Any 1989. Capitá Chano, Enrique Grau Mullor, a qui conec bé i vaig tindre el plaer de servir com a cavaller. Capità de la Llaganya, Paco Alba Socarrades. Tots dos ja ens han deixat. Vam disparar aquell dia de trons sota una pluja de Dana espectacular. Com sempre, els moros vam alçar la mitja lluna al castell. A la vesprada, per por que els trabucs rebentaren, es va suspendre l'alardo. La mitja lluna va restar al merlet del castell. Victòria històrica. Que apareguera Sant Jordi després és mera anècdota. Com veieu, estic ja en mode festes. Em reglota el bon humor. No tinc ni ganes de fer referència a covards cartes anònimes de gent que escriu amb estil prehistòric. Només vull posar el meu xafarot al servei de Jordi Peidro per aconseguir una altra victòria històrica. Jordi, seré el teu més fidel súbdit perquè sé que tinc a un gran senyor. Enhorabona. I fes el favor de disfrutar-ho.

Es convertirà el cas Domus VI en un altre Ardystil? Per a qui no ho sàpiga o no ho recorde. Ardystil va causar la mort de 6 treballadores d'estes comarques per haver inhalat gasos tòxics i per haver treballat –això ho dic jo que vaig vore les empreses- en condiciones infrahumanes. I em quede curt. L'Audiència va condemnar a huit persones per estos fets. Ho va fer el juliol de 2003. El cas Ardystil va esclatar l'any 1992. Si no m'equivoque al restar, la sentencia per la mort de 6 persones va tardar 11 anys. 11. Cal preguntar-se si una justícia així es digna d'anomenar-se justícia. Doncs bé. Escolte petrificat com s'ha suspès el juí contra Domus VI, la que gestiona la residència de l'Hospital Civil d'Oliver, perquè ni l'empresa ni la Conselleria de Sanitat han tingut a bé entregar la documentació que des d'instàncies judicials se'ls ha reclamat. Que no la presente l'empresa és poc digne, però pot formar part de la seua defensa. Que no la presente la nostra Administració valenciana fa que pensar. I no fa pensar bé, precisament. És que estem parlant de la mort de 73 persones, els nostres majors. ¡Que són els nostres majors! Que els hem de cuidar i si no podem cuidar-los, com en este cas perquè estan morts, els hem de dignificar. Ara per ara, de dignitat, res de res. Atenció. Que les morts es van produir en el 2020. Ja anem cap a 4 anys i de responsables encara no hi ha. No m'agradaria que la Generalitat Valenciana agafara el model Ayuso, que ha tirat pel camí d'enmig i ha prohibit fer públiques les actes que la Policia Local de Madrid va alçar quan van entrar a les residències. ¿Qué vorien eixos policies que tanta por li fa a Ayuso? ¿Qué es el que hi ha ací que fa por entregar la documentació?

És que fins i tot per a estafar cal tindre una miqueta d'elegància. A mi, aquests haters o ciberdelinqüents d'hui en dia en tenen una mica decebut. Aquesta mateixa setmana, al meu compte de Telegram, he rebut el missatge d'una xica molt mona, anomenada Linda. Un fake com una plaça de bous. Es notava a la foto. I quan comences a llegir el missatge. Mare de Déu Senyor. Faltes d'ortografia, unes estructures que li rebentarien el cap a qualsevol estudiant de primària i una oferta per treballar no menys primària. Que Linda treballa per a booking. Que si li done al m'agrada entre 10 i 20 minuts al dia puc guanyar 800 euros també al dia. Està més que clar que si contestes al missatge com a mínim et quedes sense mòbil. Ara, de veres. És una llàstima que eixa gran oportunitat que pot ser la Intel•ligència Artificial, una altra revolució industrial, siga aprofitada per ments perverses per a fer malbé. Per a estafar els altres. És una llàstima que no s'aprofite per a millorar la qualitat de vida de les persones, acurtar desigualtats... en definitiva, aconseguir una Intel•ligència Artificial ètica, al servei de la societat. Ja ha passat amb les xàrcies. El que haguera pogut ser una democratització de la informació i del coneixement s'ha convertit en un niu de falsedats insuportable. Podrem reconduir la situació pel que fa a la Intel•ligència Artificial? La veritat és que jo tinc seriosos dubtes tenint en compte les estafes que van apareixent dia rere dia.

Que content em vaig posar quan Paco, el meu amic Paco Agulló em va telefonar i em va dir que la meua columna coincidia amb el dia que celebrem el sopar del pobre. Després de tants anys podria parlar sobre aquesta tradició tan xula. Així que em pose damunt el foli, ara pantalla d'ordinador, i comence. Quan arribe a la paraula pobre m'ix Ilon Mask. (Sí. Està mal escrit, però aposta) Ostres. El de X, abans tuiter. El que de la seua butxaca es va comprar una xàrcia social per 44.000 milions de dòlars perquè volia influir en l'opinió pública mundial. I tant que influeix. Té una xàrcia de satèl•lits que pot decantar una guerra. I s'entrevista amb Netanyahu. Mare de Déu Senyor. Marc, fes el favor de concentrar-te i mira de parlar de l'ou fregit i la pericana. Impossible. A la meua ment en torna a vindre una imatge que poc té a veure amb aquesta tradició alcoiana. Se'm creua Amancio Ortega. Caram. Escric pobre i m'ix Amancio Ortega. És el ric més ric d'Espanya. Soles té 82.000 milions de patrimoni. Però, ¿què veig? Que la segona en la llista és Sandra Ortega? No serà la filla, ¿no? Ahhh. Doncs sí. 7100 milions de patrimoni. Vaig baixant entre els més rics i veig a Rafael Del Pino, Leopoldo Del Pino, María Del Pino... Escolta, que igual són família. Ves per on. Tot queda a casa. Resulta que no hi ha persones riques, sinó famílies riques. Com quan parles de Juan Roig i la seua dona. Però jo ja faig camí cap el sopar del pobre amb un pensament: Que el món està molt ben repartit .

Hui em ve de gust de parlar d'un grup de gent que sí que sap el que és vertaderament important. I això vertaderament que és important és ajudar els altres. Jo ja sé que hi ha moltes persones que, al llarg dels últims quinze dies, pensen que el més important és procurar, de totes totes, que Espanya no es trenque. Doncs no. El més important és ajudar els més vulnerables, a més d'intentar arribar a fi de mes, omplir la cistella de la compra, pagar el lloguer o la hipoteca i tindre una bona educació i sanitat. Si de cas, després, ja ens ocuparem de la unitat d'Espanya. Al que jo vull homenatjar i donar una forta abraçada és al col.lectiu Fent Camí. Un grup de corredors que, cap de setmana rere cap de setmana, agafen una cadira especial anomenada Joelette i volten quilòmetres i quilòmetres serra amunt i serra avall amb una persona amb diversitat funcional. És l'única manera que eixa persona puga disfrutar de la Naturalesa Ja he tingut la sort de poder acompanyar-los un parell de voltes per eixos camins de Déu i la seua tasca és encomiable. Sacrifiquen el seu temps lliure i fins i tot les seus famílies perquè persones amb dificultats experimenten sentiments que, d'una altra manera, sería impossible. Només podem donar gràcies al que fan els membres de Fent Camí. Un grup de gent que, torne a dir, vertaderament sap el que és important.

M'ha fet gràcia i m'ha fet riure un estudi d'una asseguradora que ha contat quantes voltes riem al dia. Cal dir que esta asseguradora el que està fent és vendre el seu segur dental. És, com be saben els experts en marketing una tècnica de inbound. Es a dir un contingut no invasiu que aprofita per a vendre productes. La qüestió. Riem 22,59 voltes al dia. ¿És poc o és molt? Doncs diuen que menys que l'any passat. Se'ns està fent agre el caràcter. En quines situacions riem? • Quan estem de vacances. Home, clar • Quan trobem la feina desitjada. Per descomptat. • Quan naix un fill. Evident. • Quan ens toca la loteria. Rarament, per cert, Qui ens fa riure? • Els amics • La parella • I els fills, per este ordre I així afegisc jo. Ric quan veig que els polítics fan tot el contrari al que van fer fa un parell d'anys. Ric quan veig al conseller de cultura donant-li un dossier a la presidenta de l'Academia Valenciana de la Llengua orientant la manera en què hem de parlar els valencians. Polítics clavats a filòlegs. Cadascú es riu del que vol, no?

Ara que estem a punt d'entrar en octubre, el mes del mig any. Ara que dilluns comença el nostre Campionat Mundial de Cotos, jo tinc una proposta a fer. Que el Campionat Mundial de Cotos se celebre, en lloc d'en les seus de les filaes al Kingdom Center de Riyadh, a Aràbia Saudí, un dels edificis més alts del món. 300 metres. Els coteros amb vertigen, que s'abstinguen. Només cal establir un seguit de negociacions amb la Federació Internacional del Coto i el Cau i els Jocs de Taula i explicar-los els motius. Traslladar la primera partida des del col.legi Salesians al Kingdom Center faria que Alcoi cobrara una dimensió interplanetària. Ens faria ser coneguts a tot el món. La marca Alcoi seria coneguda en tot el planeta Per descomptat, igual que van fer el Rubiales i el Piqué amb la Supercopa de futbol, pactaríem una quantitat econòmica interessant per celebrar aquest esdeveniment en aquellas terres. Li pregue al president de l'Associació de Sant Jordi que vaja molt amb compte amb el seu telèfon a l'hora de negociar. Una quantitat econòmica que s'invertiria en boatos més espectaculars, ampliació de les seus festeres, una nova enramada de quita i pon, un castell on cabrà un exèrcit moro i un altre de cristià i altres millores per a la nostra Festa. Hi haurà bufetades per a ser capità i alferes perquè plouran els diners. El "això ho pague jo" multiplicat fins a l'infinit. Però no ho basarem tot en els diners. Celebrar el nostre Campionat del Món a Aràbia Saudí farà que, a no molt tardar, les dones tinguen els mateixos drets que els homes, que els homosexuals no siguen perseguits i empresonats i, en definitiva, que es respecten els drets humans. Els mateixos objectius que ha aconseguit el futbol. ¿O no?

Son dates per parlar de turisme. Un sector que ens és imprescindible per a seguir generant riquesa i ocupació a Espanya i al País Valencià. Un turisme amenaçat o almenys està amenaçat el que predomina al nostre entorn com és el de sol i platja amb Benidorm com a punta de llança. El turisme de sol i platja encara té èxit i així ho demostren les xifres. I no cal anar a les xifres, tan sols cal acostar-se a algunes de les platges de Benidorm i de la Costa Blanca. Pero no es contava amb les succesives onades de calor. En van unes quantes. La Comissió Europea de Viatges ha fet ja una enquesta en què s'indica que ha baixat en un 10 per cent el nombre d'europeus que volen viatjar al Mediterrani. Això, és clar, és negatiu tot i que podem extraure algunes conclusions positives. En zones com la nostra podria incrementar-se el nombre de turistes interessats per espais naturals. O bé apostar pel turisme cultural, amb rutes pel modernisme, pel cementeri i, per què no, pels llocs on es van produir els fets de la Revolució del Petroli. També pot donar com a conseqüència que se elimine la massificació i que els turistes no es concentren als mesos de juliol i agost. Tot podria ser. Però, ara per ara, que hi haja turistes que ja estan pensant a no vindre, és una mala notícia. I per què s'ha donat esta notícia? Perquè no li fem ni cas al nostre Planeta. Quan començarem a cuidar-lo?

Escolta Paco. Sí, tu, Paco Agulló, el de Ràdio Alcoi. ¿Com se t'acudeix programar aquesta columna per a un 28 de juny quan tothom ja està pensant en la gran escapada? Sí d'ací a dos dies, milers i milers de persones estaran agafant les seues maletes i començant a disfrutar de les seues –com se sol dir-merescudes vacances. No voldràs, estimat Paco, que a aquestes alçades i amb la calor que fa parle de política o de campanyes electorals, no? A més, tinc la sensació que tots estan una mica tips de política. Eixim d'una campanya electoral i n'entrem en una altra. Això sí. Encara que estigueu tips de política, feu tot el possible per votar. Dit açò és evident que cal parlar de turisme. Atenció. Les previsions diuen que més de 50 milions de turistes vendran a Espanya al llarg de 2023. Més creixement que al 2019. Una autèntica barbaritat. El turisme és necessari perquè és una gran font d'ingressos. Al voltant de 100.000 milions d'euros. Ara bé. Es prendran eixes mesures tan anunciades per evitar aglomeracions i avançar cap a un turime de més qualitat i més compromés amb el medi ambient? O ja se'ns hauran oblidat totes les bones intencions anunciades durant pandèmia? Ho veurem. Aixó s'haurà d'analitzar després de l'estiu. A tots aquells que se'n vagen de vacances, que ho vagen contant. I no oblideu disfrutar.

Si no heu vist les pel.licules As Bestas i Alcarràs, no patiu. Ací, al País Valencià, tenim la mateixa pel•lícula. I també basada en fets reals. I anem a veure-la, vullga'm o no vullga'm. Vos pose en context. El Ministeri per a la Transició Ecològica ha donat llum verd a una macroplanta solar de nom Magda. El govern més progressista de l'història d'Espanya ho ha aprovat tot i els informes negatius de la Generalitat Valenciana i en contra els veïns de pobles del nord de Castelló com les Coves de Vinromà, Benlloc i Cabanes. I el Ministeri ho ha pogut fer perquè ha canviat un Reial decret en què –i ho conte resumidament- ha eliminat que les administracions autonòmiques o els veïns puguen fer al•legacions. La primera reflexió és que els valencians continuem davant la corda del centralisme més exacerbat. Des de Madrid es modifiquen lleis que van contra els nostres interessos. La segona reflexió és que aquesta macroplanta – atenció- està impulsada per un grup francés i un de xinés. La tercera reflexió és que els valencians hauríem de beneficiar-se'n de la riquesa del nostre territori. Perquè és nostre – i si no és nostre hauria de ser-ho- i no deixar-lo en mans de grups empresarials molt llunyans. Les pel•lícules As Bestas i Alcarràs coincideixen en el missatge. El necessari impuls de les energies renovables només beneficiarà amb aquestos projectes, als que ja són rics, els qui ja en tenen prou. Els que vivim en un determinat territori ni ens'n assabentarem. I tot açò és possible davant un canvi de lleis per part del govern espanyol que, una volta més, regalarà els recursos dels valencians, en aquesta ocasió naturals, a persones alienes. Riquesa que se n'anirà del nostre territori i que ens impedirà invertir en sanitat, educació, infraestructures... que ens beneficiarien. Hui és el nord de Castelló. Demà... qui sap. Amb la riquesa natural que ens envolta en aquest rogle... millor estar a l'aguait.

"Tan bonica com eres Espanya I tan lletja que t'estan fent". Aquesta era la frase que em venia al cap mentre anava llegint el llibre del jutge Joaquim Bosch, "La patria en la cartera". Un relat dels casos de corrupció més sagnats de la història d'Espanya. Una corrupció que amaga la seua arrel en el franquisme i que la democràcia no s'ha pogut espolsar del damunt. Una corrupció que està corcant els drets dels ciutadans de peu, perquè els corruptes sempre són gent poderosa, relacionada de ben a prop amb les elits polítiques i econòmiques. Està impedint que tinguem un Estat fort, amb serveis públics de qualitat, amb una sanitat i una educació com ens mereixem. Presidents de Comunitats Autònomes, presidentes de Diputació, alcaldes, regidors... La llista és ben ampla. I aquesta llista és molt més ampla quan s'examinen els casos al País Valencià. Se sent fins i tot vergonya de ser valencià. El llibre és un repàs per la corrupció i atrapa el lector. És un assaig però sembla un best-seller. Però deixa un regust amarg. Almenys a mi. Entenc l'Estat podrit que va deixar el franquisme però, ¿que ha passat perquè després de tants anys de democràcia no s'haja pogut combatre i erradicar? En mans de qui estem perquè això no siga possible? Per què no s'han posat els sistemes de control necessaris que ja existeixen a altres països que estan ben a prop? Les solucions no arriben i el nostre índex de corrupció està al nivell de Botsuana i Cabo Verde. Per cert, que el llibre de Joaquim Bosch el presentaré jo aquesta vesprada a les 20.00 al Centre Cultural Ovidi Montllor. Esteu tots convidats.

Comencem l'any i els alcoians hauríem d'estar molt pendents i molt devanits de celebrar el 150 aniversari de la Revolució del Petroli. La primera revolució obrera del segle XIX. D'abast mundial i que, lamentablement, no s'estudia encara ni a les nostres escoles ni als nostres instituts tot i que Alcoi era la seu mundial de la AIT. Es passa per aquestos fets de puntetes. Com si es volgueren soterrar. Fets que van acabar en una repressió brutal i en la construcció d'una caserna que, lluny de ser un element de cohesió social, era un de repressió de la població civil. Es va construir la caserna, pagada pels alcoians, per a tindre'ns controlats. Que no s'oblide açò mai. Per reprimir-nos com més prompte millor en cas d'un altre esclat. Sí que a les escoles es parla del ludisme i del cantonalisme però no de la Revolució del Petroli. O si es parla, es fa de passada. Els motius d'aquest mutisme són inexplicables. Ningú s'ha afanyat a investigar seriosament aquesta Revolució i hi ha poques referències. La de Rafael Coloma, fundador del Ciutat, la de Manolo Cerdá o Clara Lida. I sense oblidar la que fa Isabel Clara Simó en el seu llibre Júlia. Sense cap mena de dubte, insuficients. Afortunadament, ha arribat el col•lectiu Revolta format per tres docents, Diego, Rebeca i Lluis que han involucrat un fum de gent en la tasca d'investigar aquests fets i confeccionar material didàctic per donar-lo a conéixer a les pròximes generacions. Perquè s'ha de conéixer. No pot passar desapercebut com fins ara. Ja hem vist el documental i el llibre il•lustrat. A partir d'ara hi haurà un fum d'actes i es imprescindible que els alcoians ens involucrem. Conéixer el que realment va passar lluny de llegendes populars és fonamental. Conéixer la veritat i contestar a la pregunta de per què aquest llarg silenci entorn d'aquesta Revolució.

En aquest últim mes han sigut molts els columnistes que en aquest mateix espai han parlat o bé sobre com ens han tornat a maltractar els pressupostos de l'Estat o sobre l'infrafinançament que els valencians patim ja no se sap ni quant temps. És una preocupació lògica perquè la manca d'inversions o la manca de finançament afecten la nostra educació, la nostra sanitat, les nostres infraestructures... la nostra qualitat de vida. Bones columnes d'Ezequiel Moltó, Miquel Vilaplana, José Cantó... i no sé si me n'oblide de cap. Qui també ha posat el dit sobre la nafra ha sigut el president de la Cambra de Comerç d'Alacant, la província més discriminada de l'Estat. Carlos Baño ha qüestionat la tasca dels 32 diputats valencians que hi ha a les Corts espanyoles. Quin nivell d'influència tenen per a dur inversions i recursos a les zones per les quals han sigut elegits? Una altra pregunta que jo em faig: Són més obedients als seus votants -valencians tots ells- o als seus organigrames de partit? Aquesta pregunta és fàcil de respondre a la vista del que es pressuposta i del que s'executa. Perquè l'execució també és important. Molt. Les últimes dades indiquen que al País Valencià només s'ha executat el 42 % del pressupost. A Madrid el 184, a Castella La Manxa el 119, a La Rioja el 118... i així anant fent. I ara què fem? No serà millor anar buscant fórmules que ens permeten elegir només diputats que obeïsquen els valencians? Sense lligams amb els partits de Madrid? Diputats que pensen més enllà de conservar el seu escó i busquen el benestar dels seus representats? Opcions hi ha. Només cal buscar al lloc adequat.

Dos cosetes que m’han sobtat els últims dies. Bé la primera no tant. Ahir va ser 9 d’Octubre i observe, any rere any, com als cartells oficials d’esta celebració s’amagen el símbols i les referències al País Valencià, Comunitat Valenciana, Regne de València… que cadascu ho anomene com més cómode estiga. Enguany al cartell de la Comissió 9 d’Octubre d’Acció Cultural en la manifestació de ahir de vesprada posava Sobiranies, així en plural. I res més. Clar. Jo no sé a quina sobirania es referien. La alimentaria? la de la dona? la fiscal? la de Burguillos del Cerro? I, per descomptat res de banderes cuatribarrades ni blaus. La pregunta és obligada. Hi ha algú a esquerra i dreta que vol amagar la nostra identitat, la valenciana? Hi ha algú que vol que oblidem el fet que estem conmemorant el naixement d’una nació? La resposta la dic jo: Sí. “Que olviden que un día fueron valencianos y hombres libres”. Ja ho deien, eixos, al segle XVIII. La segona cosa que sobta es lo de Bárbara Rey, una de les protagonistas del documental de HBO, Salvar al Rei. Molt, però que molt recomanable. Per a que Sofia no la veiera la van enviar a fer programes de cuina a Canal 9. Clar, els Borbons, en la seua mentalitat, la van enviar a “provincias”, lluny de la Cort. Ser amant del Juan Carlos no li va anar gens malament. Li van donar un programa de cuina sense saber cuinar i cobrava, segons el documental, 3.000 euros per cadascún. Això sí, en provincias, lluny de mirades dels de la capital. I així va estar cinc anys. Veient como passaven els governs de Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francesc Camps que cuclaren els ulls per Salvar al seu Rei.

“Si vols viure del paisatge, menja-te-lo”. És una frase que li he escoltat al Doctor en Geografía i columnista de Radio Alcoi, Enrique Moltó, arran dels incendis de la Vall d’Ebo i Bejís. I té una càrrega de profunditat que cal resaltar. Fa referència, al meu entendre, a un canvi de sistema. Un canvi urgent. Tenim al País Valencià un sector turístic potent. Però, en quants restaurants ofereixen vi valencià? En quantes cafeteries oli de oliva valencià? D’on provenen les fruites i verdures? I el consumidor particular? Demana productes valencians? Per qué no ho fem? Vi valencià perque es conree més raïm, oli valencià perque es conreen més olives. Com més camps conreats, menys possibilitats de grans incendis, no? Però ens obliden de dos coses. Que conrear al País Valencià, per la seua orografía es més car que a molts llocs. I sobre tot ens oblidem que els nostres agricultors tenen dret a viure dignament. Ells i les seus families. Estem disposats a pagar una miqueta més per estos productes i revertir la situació d’abandonament dels nostres camps? O només ens lamentarem quan se’ns tornen a cremar 33.000 hectàrees. Canviaràs la teua forma de comprar o continuaràs guiante pel preu, tot i que saps que li fas mal al teu territori? ¿Es més car pagar per taronja, raím, oli valencià o perdre els nostre patrimoni natural? Ho has pensat? Continuarás tenint eixa actitut? Ja ho saps. L’arma més poderosa que té el ser humà és el carro de la compra. A vore si l’aprofites.

40 anys d’Estatut d’Autonomia. I hem d’escoltar al Congreso de los Diputados, no fa res, aquest mes de juny, com diversos partits encara han de reclamar que se’ls deixe parlar en la seua llengua. La que es parla a Galicia, Catalunya, País Basc i País Valencià. Era ben curiós. Els diputats d’aquests territoris parlàven en la seua llengua. I el president del Congreso de los Diputados anava retirant-los la paraula. O en castellá o calle vosté. Mireu. Al Parlament Europeu hom pot parlar en la llengua qu li vinga de gust. Tinga o no tinga traductor. Cap president li la retirará perquè un dret fonamental de l’individu és el de la libertat d’expressió. Ací no. Ací si parles alguna cosa diferent al castellá el retiren la paraula. De traductor, com en la cambra europea, ni parlar-ne. Són les diferències entre Europa i la democracia plena espanyola. Sabeu per on vaig. Ara, les Corts Valencianes, a instàncies de la Associació de Juristes Valencians, li ha tornat a dir al Congreso de los Diputados que faça les modificacions oportunes a la Constitució per recuperar el nostre dret civil. El Tribunal Constitucional ja ens va tombar al 2016 les lleis valencianes de règim económic matrimonial, unions de fet, i relacions familiars de fills en qué els progenitores no conviuen. Lleis molt avançades que no ens deixen aplicar. Una mostra més de la democracia plena espanyola.

Més greuges comparatius per als valencians. Pel que fa a la cultura i a l’economia. Comencen per la cultura. Anava jo devanit a veure Alcarràs, rodada en la llengua que escric esta columna. Sorpresa. Estaba subtitulada al castellà. Clar. Per si de cas jo, valenciano parlant de tota la vida no l’entenia. El cas es que quan vaig a veure pel.licules en castellà no les subtitulen en valencià. Clar. Perquè tinc el deure de saber castellà. I als pocs dies vaig anar a veure Toscana, la de Pau Durà. Amb tan mala sort que em vaig clavar en la sessió en castellà. Després vaig mirar la página web del cine. Per cada cinc sessions en castellà, dos en valencià. Perquè sí. Perqué a les dos llengües les tracten igual. Ara el greuge económic. Un altre greuge econòmic. El govern espanyol ha executat al País Valencià el 42,3 per cent del pressupost. En canvi, a Madrid, l’executat ha sigut del 184 per cent, a Castella La Manxa del 119 i a La Rioja del 118, per nomenar algunes autonomies. Es a dir, que tenim els pressupostos més grans de la història –o això diuen els que ens governen- però a l’hora de la veritat ens quedem amb menys inversions en sanitat, educació, serveis socials, infraestructures. Perqué el que realment val és l’executat, no el pressupostat. Com sempre, els valencians a la cua. Com sempre ens prenen el pel.

De fil de vint sobre rodes. Estem en mig de una setmana on l’Alcodiam d’hoquei patins ha jugat la Copa del Rei i on jugarà a La Corunya i contra el Liceo la primera ronda del play off pel titol de lliga. Ja té assegurada la seua presència a Europa, l’únic club d’esta ciutat que passejará el nom d’Alcoi pel continent. En tots tres casos, Copa del Rei, Europa i play off, ha quedat entre els huit primers que es com dir quedar entre els 8 millors equips del món amb permís dels portuguesos, que estan fortets. No dic res nou. Ha sigut, acabe com acabe, la millor temporada en dos dècades, que va començar amb l’ascens a l’Ok Lliga i el títol de la Copa Princesa guanyat a Alcoi. Pero a banda dels títols, sempre importants, ja altres qüestions de carácter social que mereixen ser comentades. Alcodiam i Alcoià són els dos clubs més representatius d’esta ciutat. Ho demostra el fet que tothom sap dilluns darrere dilluns quins han sigut els resultats. Ho demostra també el fet que tots els xiquets i xiquetes d’Alcoi els coneixen. Els saben identificar. A l’Alcódiam, gracias a l’esforç fet pel club mateix, Ajuntament i Federació està creixent el nombre de xiquets i xiquetes que s’han apuntat a l’escoleta, el seu primer contacte amb les quatre rodes. De fet, es la primera volta que es té una escoleta al col.legi Salesians i una escoleta al poliesportiu. Tothom pot anar a patinar i a acostar-se a este esport. El club deixa els patins i la diversió está garantida. Altra cosa important. El club té diversos equips per cada categoría i enguany, de nou, dos conjunt de la base juguen els Campionats d’Espanya. Compte. Les coses per a l’Alcodiam van bé. Però cal cuidar-les des de la base fins el primer equip. Açò és esport. I ja sabem el que significa.

Vaja dia aquell dijous d’abril. El passat sense anar més lluny. Dimissió en bloc en el departament d’infermeria del Departament de Salut d’Alcoi. El número de places anunciades per la consellera Anna Barceló és totalment insuficient i dimiteixen, atenció, la directora d’Enfermería i 22 persones més. Es a dir, a partir d’ara, pense jo, no hi ha ningú que organitze este servei al nostre Departament de Salut, al nostre hospital. Es podeu imaginar el caos que potser açò en les próximes setmanes o mesos? Eixes persones que han dimitit ja tenen la seua experiència, un coneixement adquirit en l’ atenció al pacient. Coneixements que no s’improvisen i coneixements que no s’han tingut en compte en un despatx de València. Que nefastes conseqüències té no consultar amb els profesionals, els que xafen terra. En este cas, pitjor no potser perquè les conseqüències tenen a veure amb la nostra salut. I la salut, des de la pandèmia, s’ha convertit en la principal preocupació de les families. Ho sap aixó Anna Barceló? L’altra noticia que vull comentar té a vore en la salut però la mental. El desassossec que provoca una solsida al costat de ta casa, en La Beniata. També dijous. Segona gran solsida en pocs anys i que no fa sino demostrar el desinterés de l’Administració en esta entrada a Alcoi. Una entrada que és centre, que es paguen impostos como a centre i que té el codi postal 03801 como el centre, però que rep serveis tercermundistes. I des de l época de Sanus i el seu Plan Ara que no ha arribat mai.

Ja he descobert qué és el que mou l’ajuntament d’Alcoi a actuar. Evitar problemes legals. Este és el primer objetiu. Després, si de cas, ja vendrà aixó del benestar dels veïns o de la participació ciutadana. Açò va del canvi de lloc dels contenidors de La Beniata. En un primer moment es van col.locar a l’ aparcament public que s’ha construit per a que persones que vinguen al centre puguen aparcar. Un missatge clar i contundent que els veïns del carrer Alacant no som centre. Pero resulta que eixos contenidors están dins d’un terreny que és d’un particular. I este particular ha dit que d’això res. Que ahí, res de res de contenidors. Ara em queda el dubte de si la resta d’aparcament està sobre sol públic o sol privat. I ara el contenidors están una miqueta més amunt. Els han col.locat, diuen, perqué és una parcel.la pública. Estan enmig de dos blocs de cases ocupades. Els han col.locat a la “trágala”. Sense avisar i sense consultar. Amb tant de solar buit al carrer Alacant, igual , només igual, s’hagueren pogut col.locar per molestar menys. Però això no ho sabrem mai. Pero, atenció. Perquè segons l’anterior regidora d’Urbanisme, el solar on han col.locat els contenidor es mitat públic i mitat privat. Només demane que l’Ajuntament no s’haja equivocat i els haja col.locat en la part pública perquè ja l’han pifiada una volta. I, en cas de que s’hagen de tornar a canviar de lloc, ¿será a la trágala o hi haurà participació ciutadana?

Va ser l’any 1968 quan Televisió Espanyola va decidir que Joan Manuel Serrat interpretara la cançò “La, la, la” que va ser escrita pel Duo Dinàmico en el Festival d’Eurovisió d’aquell any. Serrat va dir que o la interpretava en català o no anava. El règim va telefonar a corre cuita a Massiel, que estava de gira, perquè representara Espanya. Al dictador li havien dit que no era mala cosa que Serrat cantara en català perquè així se li donaria al món una imatge tolerant i democrática d’Espanya. Ni per eixes. Que el món vegera que hi havia més cultura que la castellana era intolerable. Per qué collons ell havia prohibit parlar en català? De què havia servit la seua prohibició? Des de 1968 fins a 2022 han passat 54 anys fins que un grup que canta en una llengua minoritzada com el gallec ha fet un altre intent de dir-li al món que a Espanya hi ha altres cultures i llengues a més del castellà. Però tampoc. Si Serrat es topà amb un dictador, Tanxugueiras se les ha vist amb un jurat que ha mirat cap un altre costat en veure que les gallegues obtenien el 70 per cent del vot popular. Com el dictador, devien pensar que al món només pot eixir una llengua, que les altres són d’anar per casa. Es tan sols una mostra més de colonialisme i supremacisme. En la cançò Terra hi havia una frase en català, una en basc, una en castellà i una en asturià. Un homenatge a territoris distints a Castella i un intent de visualitzar cultures que determinades elits castellanes volen amagar. Ara llig que a Portugal hi ha un corrent d’opinió per què les Tanxugueiras els representen a Eurovisió. Si es confirmara esta notícia, Portugal, 12 points. Spain, zero patatero, de nou.

El número de discriminacions llingüístiques ha augmentat ni més ni menys que en un 62,5 per cent. Ho diu l’últim informe de la Plataforma per la Llengua. A vore. Qui alce la mà aquell que haja entrat a un bar d’Alcoi, haja demanat un tallat i li hagen contestat que qué ès això d’un tallat. O com, en el meu cas, haja demanat un café sol descafeinat i li hagen contestat que en “castellano por favor” perquè clar, un cafè sol descafeinat és molt diferent d’un café solo descafeinado. Es com si m’haguera posat a parlar polonés amb la diferència que si haguera parlat polonés, el cambrer en qüestió fins i tot haguera buscat el significat al diccionari i me l’haguera servit sense cap problema. Perqué és cert. Es parlen miles d’idiomes al món però l’únic que molesta és el valencià perque els valenciano parlants som gent roïn que només pretenem complicar les coses. Això de que no el deixen parlar la teua llengua sí que és molest sobre tot quan veus que en el 60 per cent dels casos el “discriminador” pertany a alguna de les administracions de l’Estat espanyol. Tampoc es salva l’administració autonòmica on es recullen el 32,7 per cent del casos. No és cert que les dos llengues – castellà i valencià- siguen iguals. Si es llig a conciencia la Constitució ja es pot vore una gran diferència. I no és cert que es vullga recuperar la llengua minoritzada. I no ho és perquè la majoria de denúncies per discriminación no van enlloc. I sí, és cert que hi ha un discurs politic que ve amb bons ulls que s’impedisca parlar en valencià i que divideixen la societat utilitzant la llengua sense cap criteri científic. Digau-me pessismista però de no reaccionar al valencià li queden dos telediaris. Un tresor més que anem a perdre.

I s’havia de presentar la reforma del finançament autonòmic i no s’ha presentat. Se’ns riuen a la cara. Els dóna igual que els valencinas ens hajam d’endeutar fins l’infinit per poder tindre sanitat i educació de qualitat i altres serveis per millorar la nostra vida. El més fotut és escoltar a polítics valencians dir que el que és important ara és que la reforma del finançament està en l’agenda d’Espanya, no que s’aborde. En fi. Tot açò no denota una altra cosa que el curt circuit mental que té l’esquerra espanyola quan s’ha d’abordar el problema territorial. Sempre hi ha que fer alguna cosa més important. Primer, acabar amb les desigualtats socials. Després fer front a l’emergència climática. Ara s’ha colat atendre les necessitats del que s’anomena l’Espanya vaciada i després, ja de cas, abordarem això del finançament pero abans caldrà reformar la Constitució per poder obtindre més recurssos. Que no dic jo no que siguen coses importants. I que cal atendre totes eixes necessitats. Pero anem a fer-ho a l’inrevés. Anem a crear repúbliques independentes, als pobles que vullguen, es clar. I des de bon començament fem una Constitució que resolga les desigualtat socials, assegure que tothom visca amb condicions dignes, lluite contra el canvi climátic i siga feminista. Perquè queda clar que amb esta del 78 no anem enlloc. El que està clar es que, tot i l’esperança expressada a Alcoi pel vicepresident del Consell, Héctor Illueca, Espanya és irreformable.

El que sembla més clar cada dia és que la població en general recela cada vegada més de les informacions oficials. Eixes que ixen des de les més diverses administracions i també dels mitjans de comunicació. Eixa noticia que deia que tots els ingressats per coronavirus eren persones no vacunades és una bona mostra d’això. La noticia conté les dades del Departament de Salut d’Alcoi i va ser publicada en els perfils socials d’Ajuntament i de tots els mitjans de comunicació locals. Em vaig quedar mirant les opinions dels ciutadans. Ho faig sovint. I la majoria d’eixes opinions era per a dir que Ajuntament i Departament de Salut estaven faltan a la veritat. Hi havia veïns que deien que ho sabien de primera mà. Que no és cert. Que hi ha malalts que estan vacunats. Això em porta a dos reflexions: La primera és que institucions i mitjans s’han guanyat a pols eixa pèrdua de credibilitat durant els ultims anys. Lamentablement les plantilles dels mitjans són cada volta més curtes. No hi ha gent per confirmar les noticies. Es limiten, en la majoria de les ocasions, a un talla i pega de les notes de premsa oficials. I això ho saben els que manen. Molts diaris s’han convertit en fullets publicitaris. Només es publica la informació d’aquella institució o empresa que paga. I ja saps: no muerdas la mano que te da de comer. La segona reflexió és que els departaments de comunicació no funcionen. La informació que es reparteix no està gens documentada. Ho fien tot a que els mitjans de comunicació reproduiran fidelment el que envíen. El problema rau en que la informació ja és bidireccional. Que la població ho té molt fácil per dir la seua i em dona la sensació que, a qui corresponga, no s’ha donat compte d’esta circumstància que ha democratitzat les noticies. Per a bé i a voltes per a mal.

Estic retransmitint per a OKlligatv els partits de l’Alcodiam i estic una mica trist. La Federació de Patinatge ens obliga a retransmetre en castellà. L’argument del seu president, Carmelo Paniagua, és que així es promociona millor l’hoquei patins a Espanya i a Sudamèrica. Este argument és compartit per alguns socis del club. I, clar, el debat està servit. El que amaga eixa afirmació, que és millor el castellà per a promocionar l’hoquei, només denota, de nou, una mentalitat colonial. Es a dir, que el valencià és una llengua de segona divisió. Que no aprofita per a segons quins objectius. Denota aixo de “habla en español porque estamos en España. Ya si quieres, tu valenciano lo hablas en la intimidad. Todavía no es mayor de edad para salir de casa”. Com diu el cantant Xavi Sarriá, portem segles guardant la llengua de la burla i la vara. I esta és una mostra més. Mireu. Jo vaig estar seguint l’europeu Sub 19 celebrat a la localitat portuguesa de Paredes. De sobte, la càmera de televisió em va mostrar un home amb casc emponat en una porteria. El locutor va gosar a dir, en perfecte portugués, que eixe home era el “guardaredes” No veges quin curtcircuit va tindre el meu cervell per a endevinar que eixe tio en casc era el porter. El mateix curtcircuit que ha de tindre un castellanoparlant si jo dic “porter” en lloc de “portero” mentre la cámara mostra un primer pla. O no veges quin embolic es farà eixe castellanoparlant si narre un “gol de Pere”, en valencià o un “gol de Pere”, en castellà. No és qüestió de si s’enten o no. No és qüestió de promoció. És una mostra més de dir-nos als valencians que hi ha llengües de primera i de segona. És una mostra més de supremacisme. Em dona igual fer-ho en castellà que en valencià. Molesta la imposició. El bon aficionat a l’hoquei patins vorà els partits que li vinguen de gust, siga quina siga en la llengua en que es retransmitisca.

Vinga. Hui una columna lleugera que encara estem tots pensant en les vacances que acabem de disfrutar. A cadascú li ha pegat per una cosa. A mi enguany pel turisme gastronòmic. Está convertint-se en una de les potes del sector i la veritat es que anar degustant platets ací i allà és un vertader plaer. Ara estareu pensant que me’n he anat de restaurants de luxe, d’aquells que tenen una o dos estrelles Michelín. Doncs no. Però m’ho he passat igual de bé o millor. He fet la ruta dels bars que cuiden de l’esmorzar valencià. La veritat és que este nom me’l he inventat jo pero, a que queda la mar de xulo? Sí. La meua primera tasca del dia era buscar un bar on esmorzar. He trobat bars on serveixen unes coquetes fregides que tú has d’obrir per la meitat i omplir-les amb els més variats farçits. Tot un espectacle. El lema d’este bar és “esmorzars per no dinar” i done fe. M’he menjat unes barres de pa llarguíssimes, dignes de Crónicas Carnivoras, amb sépia, hamburguesetes de porc senglar, truita am pebrera i, per descontat, que no m’ha faltat el torti llongui tant tipic. He esmorzat a Alcoi, Denia, Xábia, Els Poblets, Benirrama, Benimeli… Feia quilómetres i quilómetres buscant el meu esmorzar. I sempre, sempre, amb uns cacahuets amb pell i eixa amanida on no faltava la ceba que cou. Eixa que ja trobava tant a faltar. Els esmorzars valencians són part de la nostra cultura tot i que a Alcoi s’ha perdut una mica el costum. I menjat el que he menjat jo ja propose que siguen considerats patrimoni de la humanitat. I ara una pregunta: Aneu a esmorzar només un tros de pa torrat amb oli este matí?

Primera escapadeta després de molts i molts mesos. Aeroports a mig gas. Res a veure amb un juliol abans de la pandèmia. No hi ha cues per a facturar, no hi ha cues a seguretat. La nova normalitat exigeix una miqueta més de burocracia. Mostrar el certificat de vacunació o be una PCR negativa. El tràmit, però, és rápid. Viatjar és pot, clar. Complint amb el que marquen les autoritats sanitàries. En el lloc de destí ens reben amb alegría. Viuen del turisme i se’ls nota preocupats. Ens pregunten d’on venim i ells es pregunten si será l’inici de la recuperació turística. Pel que estem veient ara mateix, encara no. En eixe lloc de destí tothom porta la mascareta, fins i tot a l’aire lliure. Només tres persones a l’avió, en animada conversa, no se la van posar. Ni la tripulació ni jo els vam dir res tot i que les instruccions són clares. Ho repeteixen matxaconament pels altaveus: aquells que no porten mascareta no podrán embarcar. Sempre hi ha una minoría que es fa de notar Danys col.laterals de la Covid. La aerolínea ens canvia el vol. Ja no aterrem directament a Alacant. L’avió no va ple i no els ix rendible. Hem de fer una espera de quatre hores. Però ens ho prenem amb calma. Potser abans de la Covid haguera posat el crit al cel i haguera anat al mostrador de reclamacions. La Covid m’ha canviat el caracter. Potser fins i tot per a bé. Torne al País Valencià i la sorpresa. En només una setmana estem de nou en risc. Noves mesures per aturar la pandèmia. Estava quasi convençut que aquest mal son anava a acabar-se. Almenys així ho pensaba durante la meua escapadeta. Pero va a ser que no.

Entrevista en Apunt Rádio al jugador del PAS Alcoi Marc Grau Blanquer després d'haver aconseguit la Copa Princesa del 2021, el títol de lliga de la Ok Plata en el grup Sud i l'ascens directe a OK Lliga. Entrevista feta per Fermín Rodríguez en el programa d'esports de la Radio Autonòmica.

El de l’Alcòdiam ha sigut l’ascens més llarg de la història. Ara. Tot el que costa es disfruta més. En una decisió impròpia d’una Federació, la de Patinatge va decidir la temporada passada no donar l’oportunitat de que s’acabara la competició. No va buscar cap fórmula. L’Alcódiam tenia a la mà encara quedar primer i, en cas contrari, jugar el play off d’ascens, molt més assequible que el d’enguany. La decisió de la Federació afavoria, i molt, als equips de Catalunya, on estan els poders fàctics d’este esport. Però bé está el que bé acaba. I la història ha acabat bé. Això sí. Amb un mes final d’infart. Patint. L’Alcòdiam semblava eixe jugador de tenis que té el match ball i li costa tancar el partit. Sentia la pressió que ho tenia a tocar de dits. Partits d’infarts contra Alcobendas i Sant Feliu. Una mitja part no apta per a cardiacs contra Santa María del Pilar i un segon temps espectacular amb sis gols que donaren l’ascens. Ja estem entre els millors equips del món. Perquè a l’Ok Lliga estan els millors, sens dubte. Però als hooligans de l’hoquei patins no ens agrada parar. Així que, a partir de demà, La Copa Princesa. Què bonic seria aconseguir el doblet en només una setmana. Lliga y Copa. Seria un colofó espectacular. Atenció. No serà fàcil. El Manlleu ja és també d’Ok Lliga i el Vilafranca juga el play off d’ascens. L’Arenys de Munt s’ha quedat fora però ha fet una segona volta espectacular. El club ja la va guanyar al 2014. D’això se’n recorda Pere Cañellas, l’únic supervivent d’aquella edició. Siga com siga, la Copa Princesa serà un bon escenari per homenatjar a tots els jugadors de l’Alcodiam pel seu ascens.

Què? Com va la ressaca festera? Jo fatal. I estos de Radio Alcoi obligant-me a fer l’habitual columna. Perquè hui seria el día del descans, no? I a més ahir va ser Sant Marc, doble celebració per a mi. Perquè si. Perquè després de Sant Jordi, el 23 i Sant Fidel, el 24, ve Sant Marc, el 25. I dic acò dels jordis, els fidels i els marcs perquè en la meua filà, la Filà Chano, portem un bon rebombori amb tots aquestos sants. També és cert que el 25 d’abril, fa uns quants anys, i després del dinar del cartutxer (para acabar con los sobrantes de la fiesta) encara queia alguna copeta. Ara no. Ara m’ix més barata la convidada. Un tallaet després de dinar i, els més valents, una vichy. La veritat és que es fa molt estrany això d’estar al mes d’abril i vore que no te entra eixe “nervioset” per la panxa. L’any passat ho vaig portar millor que aquest. Que si tinc ganes de festa? Doncs clar. Vol dir això que cal celebrar-les de qualsevol manera. Doncs no. Van apareixent rumors per ací i per allà que es faran tan bon punt siga possible. Que si a l’octubre, per exemple. Jo pense una cosa. Les festes no són de l’Ajuntament. No són de l’Associació de Sant Jordi, per molt bé que les organitze. Ni dels primers trons, clar. Són del poble. Festers i no festers. De tots. I tots hauriem d’opinar. Votar. Que ara, amb les noves tecnologies es pot. I fàcilment. Clar que hi ha sectors relacionats amb la festa que ho estan passant malament i cal pensar amb ells. Pero també ho està passant malament molta gent. Així que tots a opinar. O, per algún motiu que desconec, hi ha por a posar urnes al carrer?