Ens queden dos telediaris

El número de discriminacions llingüístiques ha augmentat ni més ni menys que en un 62,5 per cent. Ho diu l’últim informe de la Plataforma per la Llengua. A vore. Qui alce la mà aquell que haja entrat a un bar d’Alcoi, haja demanat un tallat i li hagen contestat que qué ès això d’un tallat. O com, en el meu cas, haja demanat un café sol descafeinat i li hagen contestat que en “castellano por favor” perquè clar, un cafè sol descafeinat és molt diferent d’un café solo descafeinado. Es com si m’haguera posat a parlar polonés amb la diferència que si haguera parlat polonés, el cambrer en qüestió fins i tot haguera buscat el significat al diccionari i me l’haguera servit sense cap problema. Perqué és cert. Es parlen miles d’idiomes al món però l’únic que molesta és el valencià perque els valenciano parlants som gent roïn que només pretenem complicar les coses. Això de que no el deixen parlar la teua llengua sí que és molest sobre tot quan veus que en el 60 per cent dels casos el “discriminador” pertany a alguna de les administracions de l’Estat espanyol. Tampoc es salva l’administració autonòmica on es recullen el 32,7 per cent del casos. No és cert que les dos llengues – castellà i valencià- siguen iguals. Si es llig a conciencia la Constitució ja es pot vore una gran diferència. I no és cert que es vullga recuperar la llengua minoritzada. I no ho és perquè la majoria de denúncies per discriminación no van enlloc. I sí, és cert que hi ha un discurs politic que ve amb bons ulls que s’impedisca parlar en valencià i que divideixen la societat utilitzant la llengua sense cap criteri científic. Digau-me pessismista però de no reaccionar al valencià li queden dos telediaris. Un tresor més que anem a perdre.