Evangelis- 052 Paràboles sobre la pregària i l'orgull

A l'evangeli de Lluc llegim dues paràboles sobre la pregària. Ens diu Lluc 18:9 que Jesús,«També a uns d’aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: “Dos homes van pujar al temple a pregar. L’un era fariseu, i l’altre, recaptador. El fariseu, tot tibat, pregava així en el seu interior: ‘Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, estafadors, injustos i adúlters, ni sóc tampoc com aquest recaptador; dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo.’ El recaptador, en canvi, dret a distància, no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit tot dient: ‘Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!’ Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’enlaira serà humiliat, i el qui s’humilia serà enlairat.”» LLUC 18:9-14* No et crida aquesta paràbola l'atenció? Segur que te'ls pots imaginar. El fariseu pregant en veu alta “amb ell mateix”, ens diu el text, no necessàriament perquè Déu l'escolti, sinó perquè tots sàpiguen com n'és de genial i gran, i com cap dels que hi són pot comparar-s'hi. És curiós, perquè entenem la pregària com una conversa amb Déu, però aquest era al temple parlant “amb ell mateix”. A més, per exaltar-se ell, menysprea els altres, com ens diu Filipencs 2:3-5 que no fem. Per defensar la seva honestedat els anomena lladres, per proclamar la seva pròpia justícia els anomena injustos, i per anunciar la seva suposada moralitat els anomena adúlters. Com a resultat de la seva pregària amb si mateix, les seves pregàries no van passar del sostre. Déu sap qui està clamant a Ell realment i a qui importa més el que altres creguin que el que sàpiga Déu.En contrast, vam trobar el publicà en un racó, mirant cap avall perquè no es considerava digne de mirar el cel, i demanant la misericòrdia de Déu cap a ell. Déu sabia que aquest venia a parlar amb Ell. Es veia necessitat i venia a buscar l'ajuda del Senyor. I com cada vegada que algú s'acosta a Ell, Déu presta tota atenció, atorgant-li la justificació eficaç del cel.Just abans d'aquesta paràbola llegim la de la vídua i el jutge injust. Ens narra com aquesta senyora demana justícia davant un jutge que no tenia temor de Déu; encara més, era conegut per la seva duresa. Aquesta vídua va anar a ell a demanar ajuda en moltes ocasions, sense rebre la seva atenció. Però després d'un temps, aquest jutge injust, per deixar de sentir-la, ens diu que va atendre el seu cas i la va ajudar.Amb aquesta història Jesús els va mostrar la necessitat de pregar sense parar. Així com la vídua va insistir a demanar ajuda en allò que l'afligia, hem de tenir fe per anar en pregària a buscar ajuda de dalt. No és que Déu sigui com aquest jutge. Déu atén les pregàries d'aquells que venen a Ell, i no mira cap a una altra banda. Tanmateix, sovint estem disposats a demanar ajuda a persones perquè ens donin un cop de mà amb els nostres problemes i oblidem anar a Déu, el qual està desitjós d'ajudar-nos i és poderós per fer-ho.La pregària és un regal que hem de gaudir. Si el meu fill tingués una necessitat i anés a altres a demanar ajuda, com em sentiria jo en assabentar-me'n? M'entristiria pensar que confia en altres més que en mi. Si tenim veritable fe en Déu, demostrem-la en pregària. El fariseu feia servir la pregària per proclamar la seva grandesa. El publicà reconeixia la seva condició de necessitat, com la vídua, i estava disposat a deixar el seu orgull per buscar ajuda davant d'aquell que realment se la podia donar.Deixem de banda l'orgull i busquem l'ajuda de Déu. Vegem que en les nostres pròpies forces no arribem més lluny que el fariseu, i deixem les nostres càrregues sobre Déu, perquè com ens recorda 1 Pere 5:7 “Ell té cura de nosaltres”. Serem així justificats pel Jutge Just que està sempre atent als nostres precs.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana