J.D. ALLEN ( Graffiti") & Maria SCHNEIDER Orquestra ( "The Thompson Fields")

El saxofonista tenor J.D. ALLEN és un d'aquells músics que va al gra, té un fraseig molt àgil tant des d'el punt de vista tècnic, com del discurs que deixa anar, la seva sonoritat és rotunda i en aquest "Graffiti" del 2014 hi trobem una clara inspiració clara en el Coltrane que mirava a Africa tot i que el seu tractament és ben propi. La rítmica és realment bona i tots tres toquen junts sovint des d'el 2008: Gregg August és un contrabaixista que s' emmiralla en els contrabaixistes importants dels 70 i 80, tipus Reggie Workman o Cecil McBee i el bateria Ruddy Royston una força de la natura, només cal escoltar el primer tema seleccionat, un impactant mano a mano tenor-bateria que treu espurnes. S'ha de conèixer el J.D. Allen i aquest Graffiti n' és una bona oportunitat... La MARIA SCHNEIDER ORQUESTRA ha sigut un dels plats forts d'aquest 47 Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona, una orquestra de 19 músics conduits amb gran precisió i finura per una gran Maria Schneider, que sens dubte va aprofitar molt bé el seu pas ja fa uns anys per l'orquestra del Gil Evans, bona part dels musics integrants tenen vida pròpia i reconeixement al marge de la seva participació a l'orquestra i per mi mereix menció especial el pianista Frank Kimbrouh que ja fa bastants anys em va impresionar en el seu Herbie Nichols Project. Escoltem ara "The Thompson Fields", un disc gravat l'any passat i que va ser la base del concert, la Maria Schneider acostuma a reflectir vivències pròpies en els seus treballs i en aquest recrea els records de l' Amèrica rural que va conèixer de petita , ho fa amb la seva habitual sensibilitat i uns arranjaments de gran categoria. El disc té un to marcadament bucòlic, hem seleccionat un parell de temes: el primer Arbiters of Evolution on el solisme queda a càrrec del saxo tenor Donny McCaslin i el segon, Lembrança, que dedica al compositor brasiler Paulo Moura on el protagonisme el tenen el trombonista Ryan Keberle i el contrabaixista Jay Anderson. El disc és bo i encara va ser millor el directe...