John COLTRANE ("Coltrane Jazz") & Warne MARSH ( "Berlin 1980" )

Un plaer escoltar el JOHN COLTRANE de finals dels 50 quan cercava el "seu" quartet per interpretar la "seva" música, en aquesta època experimentarà amb la rítmica que coneixia bé de la seva estada en el grup del Davis: els Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Coob, també ho provarà amb Cedar Walton, Tommy Flanagan, Art Taylor, Lex Humphries ... Quan escoltes aquest "Coltrane Jazz", diferents temes amb diferents rítmiques, vas trobant bones interpretacions, tot funciona bé, cap novetat ... fins que arribes al tema Village Blues, allà hi son el McCoy Tyner i l'Elvin Jones i veus que TOT HA CANVIAT, ha trobat la "seva" rítmica i amb ella John Coltrane tancarà el seu període clàssic, encara no hi és el Jimmy Garrison però ja arribarà... el que ve després ja és un altre historia amb noms propis: Crescent, A Love Supreme, Afro-Blue Impressions, Coltrane Live at Birdland, etc etc ... El saxo tenor WARNE MARSH i el pianista Sal Mosca van ser alumnes destacats del Lennie Tristano i van dedicar bona part de la seva carrera a rendir tribut al mestre. Un saxo tenor de forta personalitat que recorda el Lester Young en la seva introversió i el caràcter somiador a les seves interpretacions, destacat improvitsador generalment des preocupat de la melodia, que exigirà rítmiques que marquin tempos molt regulars sobre els que deixarà volar la seva imaginació ( herència Tristano) ; bastant actiu a finals dels 40 i la dècada dels 50, sempre vinculat al Cool i exercint sovint d' "alter ego" del Lee Konitz, posterior ment poques gravacions, alguns directes i en general una carrera molt al marge dels circuits més convencionals ... bastant menys conegut el pianista Sal ( de Salvatore) Mosca tot i que va tocar amb el Charlie Parker i amb el Lee Konitz a finals dels 40, en anys posteriors algunes trobades amb el Warne Marsh, actuacions en alguns clubs novaiorquesos i poca cosa més. Aquest "Berlín 1980" que estem escoltant recull un directe a Berlín, els dos músics s'acompanyen del contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Kenny Clarke i jo el trobo francament bo, hem seleccionat també un tema d'una gravació en estudi en el que toquen a duet i que permet veure amb claredat la singularitat del pianista, el seu estil percudiu, el gust per la dissonància i la possible influència exercida sobre el també pianista, lleugera ment posterior, Ran Blake.