La convivència és la que perd

Era evident que hui tocava parlar de llengua. Era un 23 de febrer ben plujós i jo estava a casa veient informatius. Era el torn de la 1 després d’haver vist el d'Apunt. La seqüència de l’espanyola en va sobtar. Manifestació en Madrid contra la política educativa d'Ayuso, protesta a Galícia perquè es fomente més el gallec i prèvia sobre la Crida a les falles que es celebrava eixa vesprada. Ni un segon per contar que ací els pares i les mares havien de votar si els seus fills han d’estudiar en valencià o en castellà. Una mostra més del que importen els valencians a tots aquells que viuen cap a l’oest. Una consulta ben inútil perquè l’únic que ha demostrat que hi ha zones valencianoparlants que prefereixen el valencià, entre elles la nostra, i zones castellanoparlants que prefereixen el castellà. Quina novetat més gran. El valencià, tot i les traves i la pressió cada volta més gran del castellà, encara manté una més que acceptable bona salut. El que sí que m’ha sobtat han sigut els resultats que he analitzat col·legi per col·legi i institut per institut ací a Alcoi. El valencià guanya per golejada als públics i el castellà guanya per golejada als concertats. En els salesians, per exemple, valencià, un 24 %; castellà un 76 %; Al Romeral, valencià un 94 % i castellà un 6 %. I així amb tots. ¿Quina és la raó? Jo m’he calfat el cap, però no acabe d'esbrinar la causa d’estes diferències. ¿Serà la classe social de l'alumnat? ¿El pes de la immigració? ¿O l'empatia dels professors? De veres que no ho sé i si algú m’ho pot aclarir li estaria molt agraït. Del que sí que estic agraït és que, per fi, deixarà d’imposar-se el valencià. Perquè porte anys intentant trobar a Alcoi algú que parle castellà… i xe… no hi ha manera.