Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa el que facis”. “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La Sotana, i el cicle de monòlegs El Soterrani, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli arreu de Catalunya. La Sotana, amb l’audiència, i el Soterrani, amb actuacions arreu del territori. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.