P-1245-Marsalis at Vanguard 1990-1994

Winton Marsalis Septet at Village Vanguard 1990-1994 El que avui escoltarem ens ofereix una petita mostra del que va passar durant set nits mítiques en el Village Vanguard, tot i que el personal del Septet de Wynton Marsalis va canviar de formació una vegada i una altra, amb Todd Williams i Marcus Roberts en lloc de Victor Goines i Eric Reed principalment. Però tot això és part del que fa que aquest conjunt d'actuacions van ser tan imponents. Es pot veure que aquella banda, amb qualsevol dels seus membres, va ser una de les més grans no sols del seu temps sinó de tots els temps del jazz. T'ho permet saber, el swing, la precisió, el foc i l'originalitat de la música que escoltarem avui i que per moments són absolutament aclaparadors. Gran part d'això té a veure amb el mateix Marsalis, que deixa clar, una vegada més, que és el rei de la trompeta d'avantguarda fermament arrelada en el jazz, el blues i el swing durant tots els vuitanta i mitjans dels noranta. El foc creixent amb el qual executa diversos dels passatges d'aquestes improvisacions poderosament aventureres recorda a Roy Eldridge realineat per a un altre moment o època. Les seves balades parlen per si soles. Després està la manera de tocar de la banda. Totes dues seccions rítmiques tenen formes molt originals d'acompanyar als improvisadors, amb Herlin Riley entrellaçant ritmes de carrer de Nova Orleans amb la seva pròpia versió inventiva del llenguatge del jazz.Reginald Veal, majestuós en les seves introduccions a molts dels temes, per no esmentar el material que treu tema rere tema en la secció rítmica, deixant clar que no sols va ser el gran baixista potent de la seva època, sinó també el que va aportar el conjunt més singular de síncopes i idees que va utilitzar per a crear contrapunts amb ritme. Aquest contrapunt és treballat de diverses maneres pels dos pianistes més impressionants de la dècada dels noranta, Marcus Roberts i Eric Reed, cadascun dels quals inventa amb audàcia rítmica i originalitat prenent de referència i posant el relleu del piano en la secció rítmica que Ellington, Monk, Lewis i Silver van portar a tan profunda autoritat. Wes Anderson és l'home principal en el seu instrument en la seva generació. Todd Williams i Victor Goines són igualment impressionants i Wycliffe Gordon és reconegut entre els músics com el jove mestre de què es pot arribar a fer amb un trombó. En total, aquests són tipus de músics que fan que el públic s'aixequi i cridi, la qual cosa aconseguien transmetre cada nit en el Village Vanguard exhibint una espècie de virtuosisme de conjunt que, donada la durada de la interpretació, estableix un altre estàndard per a la interpretació en grup.