Podcast Camps de Cotó

P-1308-Camps d'estiu 2-2026 Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-2 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-1 Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions. Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies. Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants. Bon estiu i bon jazz. Andreu Fàbregas i Borràs.

SteepleChase Records El segell SteepleChase Records és una de les grans joies amagades de la història del jazz. No té la fama mediàtica de Blue Note Records o de Verve Records, però molts aficionats i crítics el consideren un dels segells independents més importants del jazz modern. Els orígens: un estudiant enamorat del jazz SteepleChase va ser fundada l'any 1972 a Copenhaguen (Dinamarca) per Nils Winther, que aleshores era estudiant universitari. Winther passava gran part del seu temps lliure al mític club de jazz Jazzhus Montmartre, un dels epicentres del jazz europeu dels anys seixanta i setanta.Allà hi actuaven molts músics nord-americans que havien trobat a Europa un ambient més favorable que als Estats Units. Winther va començar enregistrant els concerts amb equips modestos. Un dels músics que li va donar suport va ser el pianista Kenny Drew. El refugi dels grans oblidats La importància històrica d'SteepleChase és enorme perquè va donar feina i visibilitat a músics que havien quedat desplaçats per la indústria musical nord-americana.Durant els anys setanta, moltes grans discogràfiques apostaven pel jazz fusió, el rock o la música comercial. Els veterans del bebop i del hard bop sovint es quedaven sense contracte.SteepleChase es va convertir en el seu refugi.No és un segell especialment orientat al jazz elèctric o a la fusió.Per això molts melòmans el consideren un dels grans guardians del jazz acústic després de l'era daurada de Blue Note. Un catàleg immens SteepleChase ha publicat més d'un miler de referències al llarg de la seva història. A més dels grans noms, ha enregistrat nombrosos músics emergents que després han desenvolupat carreres destacades.Durant dècades, Nils Winther va mantenir una estructura sorprenentment petita: pràcticament ell mateix, la seva esposa Mihoko Winther i molt pocs col·laboradors. Entre els artistes més importants del catàleg hi trobem: Dexter Gordon, Mary Lou Williams, Doug Raney, Kenny Barron, Jackie McLean, Thad Jones, Shirley Horn i molts d’altres incloent el nostre estimat Tete Montoliu al qual li vam fer precisament un dels nostres especials dins de la nomina de gegants d’aquest segell ara fa un parell d’anys. Avui rescatem el material del que disposem i a mes aprofitem la oportunitat per posar temes de llarga durada que encara no havíem programat per fer aquesta primera part dedicada plenament a aquest important segell discogràfic.

Sonny Rollins: l'últim gran colós del saxo tenor El món del jazz va perdre el passat 25 de maig de 2026 una de les seves figures més importants amb la mort de Sonny Rollins als 95 anys. Conegut universalment com el "Saxophone Colossus", Rollins va ser un dels músics més influents de la història del jazz modern gràcies al seu so monumental, la seva extraordinària capacitat improvisadora i una creativitat pràcticament inesgotable. Al llarg de la seva carrera va compartir escenari i estudis amb gegants com Miles Davis, Thelonious Monk, Bud Powell, Clifford Brown o Max Roach, convertint-se en una de les grans veus del bebop i del hard bop. Avui li rendim el nostre primer programa d'homenatge amb enregistraments compresos entre el Maig del 1949 i el Febrer del 1956 i extrets dels discos que us passo a referenciar: Les seves primeres gravacions ja mostraven un músic amb una personalitat excepcional. A "J J Johnson's Jazz Quintets", Rollins dialoga amb el gran trombonista J. J. Johnson amb una maduresa sorprenent per la seva joventut. Els seus solos destaquen per la solidesa melòdica i per una capacitat narrativa que ja el diferenciava de molts dels seus contemporanis. A "The Amazing Bud Powell", el tenor es mou amb total naturalitat dins el llenguatge vertiginós del bebop. Les seves intervencions aporten equilibri i lirisme al costat del geni pianístic de Bud Powell, demostrant una gran fluïdesa harmònica i un fraseig ple d'idees. El disc "Sonny Rollins Quartet" representa un pas important en la consolidació de la seva veu pròpia. Aquí ja trobem un Rollins més segur, desenvolupant llargues improvisacions construïdes amb una lògica impecable i una gran riquesa rítmica. És el retrat d'un músic que està a punt de convertir-se en una figura central del jazz dels anys cinquanta. A "Sonny Rollins With The Modern Jazz Quartet", la seva energia i espontaneïtat es combinen perfectament amb l'elegància característica del Modern Jazz Quartet. El contrast entre la contundència del tenor i la delicadesa dels arranjaments crea moments d'una gran bellesa musical. La seva col·laboració amb Thelonious Monk a "Monk" és una de les trobades més fascinants del jazz. Rollins comprèn com pocs l'univers musical del pianista i respon als seus reptes harmònics amb solos intel·ligents, plens d'enginy i d'una gran llibertat expressiva. A "Bags' Groove" de Miles Davis, Rollins comparteix protagonisme amb alguns dels millors músics del moment. Les seves improvisacions destaquen per la seva força, la seva imaginació i una capacitat única per construir discursos musicals coherents a partir de motius aparentment senzills. Finalment, a "At Basin Street" de Clifford Brown i Max Roach, trobem un Sonny Rollins en estat de gràcia. El seu saxo tenor manté un diàleg brillant amb la trompeta de Clifford Brown, oferint alguns dels millors moments del hard bop primerenc. La combinació de virtuosisme, swing i profunditat emocional converteix aquest enregistrament en una autèntica joia. Tots aquests discos documenten l'evolució d'un músic extraordinari que acabaria convertint-se en una de les figures més respectades i admirades de tota la història del jazz. Amb la seva desaparició s'apaga una de les últimes grans veus de l'edat d'or del jazz, però el seu llegat continua viu en unes gravacions que segueixen sent una font inesgotable d'inspiració per a músics i aficionats d'arreu del món.

Dins del programa d’avui, els autèntics protagonistes són els Standards, aquelles composicions que amb el pas del temps han acabat convertint-se en peces imprescindibles dins la història del Jazz. Per aquesta selecció hem volgut fer un recorregut per temes molt coneguts i estimats del repertori jazzístic, escrits entre les dècades dels anys 20 i dels anys 60, una època especialment rica en melodies que han perdurat fins als nostres dies. Ara bé, la particularitat d’aquesta proposta és que no escoltarem aquestes obres en les versions dels artistes que originalment les van popularitzar o que els van donar més renom, sinó a través de la mirada i la sensibilitat d’altres músics de diferents generacions, estils i moments històrics. D’aquesta manera, podrem descobrir com un mateix Standard pot transformar-se constantment segons qui l’interpreta, mantenint sempre la seva essència però adquirint nous colors, noves sonoritats i noves formes d’expressió. El Jazz ha tingut sempre aquesta capacitat de reinventar el seu propi repertori, i precisament els Standards són un dels millors exemples d’aquesta tradició viva, oberta i en permanent evolució. Cada interpretació és diferent, cada músic aporta la seva personalitat i el seu llenguatge, i això fa que aquestes melodies continuïn vives dècada rere dècada. El programa d’avui és, per tant, una invitació a redescobrir grans clàssics del Jazz des d’una perspectiva diferent, escoltant com altres artistes han sabut fer seves aquestes cançons universals.

El recorregut d’avui ens porta per alguns dels discos més emblemàtics del catàleg Blue Note de l’any 1963 amb tota aquella generació irrepetible de músics del hard bop dels anys seixanta. “Never Let Me Go” mostra un Stanley Turrentine càlid, melòdic i profundament bluesy, amb aquell so gras i humà que el va convertir en una veu única del saxo tenor. “Vertigo”, de Jackie McLean obre les portes a un llenguatge més modern i nerviós, gairebé flotant entre el hard bop i les primeres aventures de l’avantguarda. “My Point Of View” confirma la immensa capacitat compositiva de Herbie Hancock, combinant sofisticació harmònica, groove i una elegància absolutament moderna. “Una Mas”, de Kenny Dorham construeix un ambient hipnòtic i llatinitzant, amb una senzillesa aparent que amaga una enorme riquesa rítmica. “Our Man In Paris” és una autèntica joia del jazz expatriat europeu, amb un Dexter Gordon majestuós i relaxat dialogant amb músics de primer nivell. En canvi, “A Man With A Horn” respira soul jazz i carrer, amb l’inconfusible swing terrenal de Lou Donaldson. “Little Johnny C”és una obra menys coneguda però extraordinària, on Johnny Coles desplega lirisme i sensibilitat amb una finor exquisida. “Step Lightly”,de Blue Mitchell combina contundència bop i subtilesa melòdica amb una naturalitat admirable. “Our Thing” de Joe Henderson inquiet, modern i creativament desbordant, ja apuntant cap a nous horitzons sonors. “No Room For Squares” és pur hard bop refinat, amb el fraseig elegant i intel·ligent de Hank Mobley en estat de gràcia. I quan arriba “Idle Moments”, el temps sembla aturar-se: Grant Green crea una atmosfera nocturna, pausada i gairebé cinematogràfica. Finalment,“The Sidewinder” de Lee Morgan esclata amb energia, groove i un magnetisme irresistible que va redefinir el so comercial del jazz modern. Tots aquests discos enregistrats l’any 1963 comparteixen una mateixa essència: improvisació viva, personalitat pròpia i aquella combinació perfecta entre sofisticació i emoció directa. És el jazz de l’època daurada de Blue Note Records, quan cada sessió semblava destinada a convertir-se en història.

En el cas de la selecció d’avui i en primer lloc cal destacar que de Dave Stryker amb Blue Fire: The Van Gelder Session, ens trobem amb un òrgan trio que recupera el so clàssic Blue Note des del mateix estudi Van Gelder. És un disc de groove directe, amb molta influència de Grant Green i Jimmy Smith, on el valor principal és la cohesió del trio i el feeling. Amb Lluc Casares i Big Band Vol. 1, el focus canvia completament cap a l’escriptura orquestral. Aquí el jazz es converteix en arquitectura sonora: arranjaments complexos, influència del l’ellingtonisme clàssic fins a la modernitat contemporània de Thad Jones & Mel Lewis Big Band, i una aposta clara per la sonoritat de gran formació amb identitat pròpia catalana i europea. Sonidos de Lauren Henderson introdueix una altra dimensió, més vocal i híbrida. És un disc que barreja jazz modern amb arrels afro-caribenyes i standards reinterpretats. La seva força està en la narrativa identitària i en la manera com la veu es converteix en instrument central dins d’un entorn molt sofisticat. En canvi, Chicago To New York d’Eric Alexander representa el post-bop en estat pur. És un disc de continuïtat històrica, on el tenor sax es situa dins la tradició de Gene Ammons, Dexter Gordon o Sonny Rollins amb un quartet molt sòlid i un swing molt directe, gairebé sense artifici. Rhythm Riot de Christian Pabst es mou cap al jazz europeu contemporani. És un trio piano, baix i bateria molt interactiu, amb una concepció rítmica gairebé “política”, on la música es planteja com a resposta al caos del món segons el llibret del lider inclos al cd. Aquí predomina l’espai, la interacció i una estètica propera a ECM. Finalment, Curves of Life (Live in Paris) de Steve Coleman & Five Elements és probablement el més radical. És jazz M-Base en directe, basat en sistemes rítmics complexos, polirítmia funk i improvisació estructural. Coleman transforma el groove en una arquitectura matemàtica viva. En conjunt, aquests discos mostren sis aproximacions diferents: tradició (Stryker), escriptura orquestral (Casares), fusió vocal (Henderson), post-bop contemporani (Alexander), jazz europeu introspectiu (Pabst) i experimentació rítmica avançada (Coleman).

Aquests quatre enregistraments documenten un moment especialment ric i divers del jazz de finals del segle XX, on tradició i exploració conviuen amb naturalitat. El directe de Freddie Hubbard al Keystone Korner de San Francisco (novembre de 1981) captura un trompetista en plena maduresa, amb un so poderós, expansiu i d’una precisió tècnica impressionant. El seu fraseig combina lirisme i energia, amb solos que es despleguen amb una narrativa clara i una intensitat creixent. En canvi, Ahmad Jamal, al Festival de Jazz de Mont-real de 1985, ofereix una lliçó magistral d’economia i espai. El seu estil, aparentment contingut, amaga una sofisticació rítmica i harmònica extraordinària. Cada silenci té pes, cada acord està col·locat amb una intenció gairebé arquitectònica, i el trio respira com una sola entitat. Shirley Horn, amb “Thought About You” (1987), ens trasllada a un univers íntim i introspectiu. La seva veu, càlida i delicada, dialoga amb el piano amb una sensibilitat gairebé confidencial. El tempo sovint pausat permet que cada paraula i cada nota ressonin emocionalment, creant una atmosfera de profunda melangia i elegància. Finalment, Carla Bley, amb “Fleur Carnivore” (1988), obre una porta cap a un llenguatge més experimental i eclèctic. La seva escriptura combina humor, ironia i una gran riquesa tímbrica. Les estructures són menys convencionals, però sempre coherents, i el conjunt funciona com un laboratori sonor ple de matisos i sorpreses. En conjunt, aquests quatre treballs mostren la pluralitat del jazz: des de l’ímpetu hard bop de Hubbard fins al refinament minimalista de Jamal, passant per la introspecció vocal de Horn i l’avantguarda compositiva de Bley. Són testimonis d’una època on el jazz no només preserva la seva essència, sinó que continua reinventant-se amb personalitats úniques i veus inconfusibles.

Avui, el programa Camps de Cotó pren una forma especial i molt viva: està construït a partir de les veus dels nostres oients i amics del programa. Al llarg de l’emissió, escoltarem diversos àudios que hem rebut, on cadascú comparteix, des de la seva experiència personal, què significa el jazz per a ell o per a ella. Serà un recorregut plural i íntim, fet de mirades diferents però unides per una mateixa passió. Perquè el jazz no és només música: és emoció, és memòria, és llibertat... i avui el descobrirem a través de qui el viu i el sent tant d’una manera com d’un altre. Aquest programa està dedicat a: Esperança Borràs,Elisenda Rivas,Lourdes Balart,Mònica Martínez,Cèsar Vilagut,Eric Castillo, Ricardo Henche i Francesca Martínez. Gràcies a tots per la vostra col·laboració. Andreu

Avui el nostre espai es presenta de nou amb un programa de caire miscel·lani, com fem cada any, tot recordant efemèrides de diferents èpoques. Després d’escoltar diversos blocs musicals, i seguint la línia habitual d’aquest tipus d’emissions, no es mencionaran ni els títols de les peces ni els seus autors, amb la voluntat de donar més dinamisme i despertar l’interès de nous oients.

Aquesta setmana repassarem les novetats de: El disc Sweet, Sweet Spirit de Ron Carter que destaca per la seva elegància i profunditat, amb un so Gospel compartint lideratge amb el gran director de Coral Gospel Dr.Dicky Dillard amb un treball càlid i espiritual que reflecteix una maduresa artística i profunditat de les arrels tradicionals impecable.Waiting de Marçal Perramon ofereix una proposta íntima i reflexiva, amb una sensibilitat moderna dins l’escena jazzística catalana. A Without Further Ado Vol. 1, Christian McBride desplega tota la seva energia i virtuosisme, combinant tradició i frescor contemporània acompanyat esplèndidament d’un gran grup de cantants. Playtime de Martí Mitjavila transmet una actitud lúdica i creativa, amb arranjaments que juguen amb ritmes i textures. Per la seva banda, Twio Vol. 2 de Walter Smith III explora formats reduïts amb una gran llibertat expressiva i complicitat entre músics. Finalment, Spirit of the Moment: Live at the Village Vanguard del Joshua Redman Quartet serà la part final del programa amb el nostre concert en directe habitual on es captura la intensitat del directe amb una improvisació vibrant i plena d’energia de Redman i el seu Quartet.

• Barcelona Meeting és un enregistrament documental de 1989 que va quedar inèdit i que recull una sessió de jazz a Barcelona amb dos saxofonistes nord-americans de primera línia, Charlie Mariano (saxo alt) i Sal Nistico (saxo tenor), acompanyats per un ritme sòlid i creatiu. El repertori alterna interpretacions de temes de jazz clàssic i originals, mostrant el contrast entre les veus líriques i la potència expressiva dels dos líders. • Tom Ollendorff – Where In The World (2025) és el tercer àlbum del guitarrista britànic, gravat amb Aaron Parks (piano), Conor Chaplin (baix) i James Maddren (bateria). Es caracteritza per composicions pròpies centrades en la melodia, amb una sensibilitat que barreja jazz contemporani, bebop i atmosfera impressionista. Les cançons són líriques i evocadores, mostrant maduresa compositiva i una sintonia refinada entre els membres del quartet. • Ànima d’Irene Reig (2025) és un treball del seu Irene Reig Quartet que fusiona el jazz amb elements de música clàssica i tradicions melòdiques. El disc conté la primera suite de l’artista i explora un viatge emocional i introspectiu, utilitzant harmonies contrapuntístiques i improvisacions dinàmiques per reflectir estadis com la lluita, tristesa i curació. • The Second Time Around (Dutch Jazz Heritage Series) fa referència a un enregistrament emblemàtic del repertori del gran Oliver Nelson. Destacada per la seva rica orquestració de big band i el seu paper dins del jazz mainstream de grans conjunts. (La sèrie Dutch Jazz Heritage reeditava títols històrics dins del patrimoni jazzístic). • Love Lasts Forever – David Hazeltine és un àlbum del pianista americà David Hazeltine, conegut per la seva profunda aposta pel hard bop i el post-bop. El disc destaca per les composicions originals i l’estil líric i elegant al piano, amb solos que combinen tradició i modernitat, fent-lo un punt de referència per als amants de la tradició pianística del jazz. • Avec Amour (Live in Paris 1969) – Thad Jones / Mel Lewis Orchestra és un àlbum en directe gravat a París el 1969 per la big band liderada pel trompetista Thad Jones i el bateria Mel Lewis. Aquest enregistrament captura l’energia d’una de les millors bandes de big band del jazz modern, combinant arranjaments sofisticats, solos virtuosos i una sinergia potent entre els vents i la secció rítmica en un context de concert europeu.

El segell Criss Cross Jazz (fundat el 1980 als Països Baixos per Gerry Teekens) ha tingut un paper estructural en la consolidació de nous talents del jazz modern, especialment dins l’òrbita hard-bop i post-bop novaiorquesa. En primer lloc, ha funcionat com a plataforma de debut com a líders per a músics joves però ja actius a l’escena de Nova York. En un moment (anys 80 i 90) en què les grans multinacionals reduïen el catàleg de jazz acústic, Criss Cross va oferir pressupost, estudi i distribució internacional a instrumentistes emergents que difícilment haurien enregistrat com a líders tan aviat. En segon lloc, el segell va apostar per una estètica coherent: so directe, repertori amb estàndards i originals, i formacions petites (quartets, quintets, sextets). Això va permetre presentar els músics en un context “canònic”, on quedaven exposades les seves capacitats d’improvisació, composició i lideratge sense artificis de producció. Un altre element clau és la xarxa de músics residents. Criss Cross va crear una mena d’ecosistema: els mateixos intèrprets participaven als discos dels altres. Aquest model va afavorir la visibilitat creuada i va consolidar una generació sencera de jazzmen vinculats a l’escena novaiorquesa. També ha estat rellevant la seva continuïtat editorial. No només presentava un debut, sinó que sovint permetia al músic desenvolupar una discografia sostinguda dins el segell, cosa que facilitava una evolució artística documentada. Des del punt de vista històric, Criss Cross ha representat una alternativa europea amb mirada americana: producció holandesa, però enfocada gairebé exclusivament al jazz dels Estats Units. Aquesta singularitat li ha atorgat una identitat molt clara dins el mercat especialitzat. En síntesi, el segell ha estat un laboratori de consolidació del post-bop contemporani, una porta d’entrada al lideratge discogràfic i un arxiu fonamental per entendre el desenvolupament de diversos músics que avui són figures consolidades del jazz modern. Avui el Camps de Cotó ens porta el debut d’alguns grans músics els quals van iniciar la seva carrera discogràfica debutant per aquest segell.

El programa d’avui es centra en àlbums de jazz gravats en directe entre els anys 2000 i 2009.Aquest període va ser prolífic i divers, amb expressions que van des del post-bop al hard-bop o jazz contemporani. Pat Martino, virtuós guitarrista, destaca per la seva improvisació profunda i tècnica impecable en els enregistraments en viu.Els àlbums de Martino reflecteixen la seva capacitat d’unir blues i rigor modal amb energia espontània. Ted Rosenthal, pianista amb una visió jazzística clàssica i intel·ligent, combina la tradició amb innovació en escenaris en directe.Rosenthal aporta un desenvolupament harmònic sofisticat i interacció fluida amb el gran Bob Brokmeyer al trombo de valvules. Diana Krall, contrabaixista i vocalista, va captivar el públic amb concerts íntims i directes a grans sales.Les seves gravacions en viu del jazz vocal aporten atmosfera i seducció en cada interpretació. Brad Mehldau, pianista pioner, va redefinir el trio de jazz modern en concerts amb lírica i exploracions harmòniques profundes. Mehldau aporta també influències de rock i música clàssica en improvisacions llargues. Frank Morgan, saxofonista, va gravar en directe amb un lirisme emotiu, reminescent del bebop clàssic. Morgan transmet essències del jazz històric amb energia renovada sobre l’escenari. Don Friedman, pianista líric i subtil, explora textures sonores refinades en enregistraments en viu. La seva música destaca per la conversa rica entre melodia i ritme. Dave Douglas, trompetista innovador, fusiona jazz i música contemporània en directes vibrantíssims. Douglas desafia convencions rítmiques i tímbrica en cada concert. Kenny Burrell, llegendari guitarrista, ofereix una sonoritat bluesy i elegant en directes memorables.Burrell representa la continuïtat de la tradició del jazz amb classe i profunditat. Johnny Griffin, sax tenor dinàmic, connecta amb el públic amb virtuositat i impuls rítmic en viu. El gran Little Giant es tot una mostra de personalitat, força i creativitat Chano Domínguez incorpora cadències i ritmes flamencs i llatins al jazz en directe, aportant una frescor rítmica única. La intenció del programa ha estat incorporar músics joves i veterans per oferir una mostra fidel i equilibrada de la dècada 2000–2009. Aquesta selecció permet captar l’evolució estilística i la continuïtat del jazz en directe durant aquests deu anys.

P-1294-Grans Composicions-Grans Intèrprets Interpretar repertori signat per Charlie Parker, Thelonious Monk, John Coltrane, Duke Ellington i Miles Davis constitueix un veritable banc de proves per a qualsevol músic de jazz. No es tracta només d’executar unes partitures; implica assimilar llenguatges harmònics, rítmics i estètics profundament codificats. En el cas de Parker, el repte és eminentment tècnic i harmònic: tempos vertiginosos, substitucions constants, línies bebop que exigeixen precisió mil·limètrica i domini absolut del fraseig. Amb Monk, la dificultat és conceptual: comprendre la seva lògica angular, els silencis estructurals, les tensions intervàl·liques i una articulació que defuig la simetria convencional. Coltrane planteja un desafiament d’intensitat i arquitectura: progressions complexes com les “Coltrane changes”, desenvolupaments modals extensos i una exigència espiritual que transcendeix la mera execució instrumental. Ellington, en canvi, obliga a entendre l’orquestració i el color tímbric; fins i tot en formats reduïts, la seva música demana sentit narratiu i sofisticació dinàmica. Amb Miles Davis, el repte és la síntesi: tocar menys per dir més, gestionar l’espai, interactuar amb el silenci i comprendre el context estilístic —del cool al modal o al jazz elèctric. Assumir aquest repertori implica també una responsabilitat històrica. Són obres que han definit el cànon del jazz modern. Interpretar-les sense caure en la imitació requereix maduresa artística: respectar el llenguatge original però aportar una veu pròpia. En definitiva, abordar aquests compositors és enfrontar-se a la tradició viva del jazz. És un exercici d’excel·lència tècnica, comprensió profunda i identitat personal. Avui escoltarem a altres grans músics interpretar els temes cinc gegants intentant que totes elles tinguin una singularitat notable, una perceptible originalitat i una alta qualitat musical jazzistica. Espero no haver errat i que sigui del vostre gust.

Entre els anys 1940 i 1946, el jazz viu un moment de transformació profunda i apassionant. En aquest recorregut històric, explorarem el final de l’era de les grans big bands i el naixement de nous llenguatges musicals. Tommy Dorsey i Frank Sinatra representen l’època daurada de les orquestres de ball i la popularització del jazz vocal. La veu de Billie Holiday, íntima i colpidora, ens mostra la dimensió emocional més profunda del jazz. El seu diàleg musical amb Lester Young defineix una nova manera de frasejar, més lírica i personal. Duke Ellington, amb el contrabaix revolucionari de Jimmy Blanton, eleva la big band a un nivell artístic sofisticat. Glenn Miller simbolitza l’èxit massiu del swing en el context de la Segona Guerra Mundial. Paral·lelament, a les jam sessions nocturnes de Nova York, neix una revolució sonora.Charlie Parker i Dizzy Gillespie trenquen amb les formes del swing i donen pas al bebop.El bebop aposta per tempos ràpids, harmonies complexes i una nova llibertat creativa. Aquest canvi marca el pas del jazz de música de ball a música d’escolta i experimentació. L’orquestra de Woody Herman actua com a pont entre el swing i els nous llenguatges moderns. Els seus músics joves incorporen idees del bebop dins el format de big band. En aquest període conviuen tradició i ruptura. El jazz es diversifica i es torna més individualista, els solistes guanyen protagonisme creatiu i les orquestres continuen sent importants, però ja no monopolitzen l’escena. És una etapa de canvi estètic i generacional i també és un moment marcat pel context social i bèl·lic. Entre 1940 i 1946, el jazz experimenta el canvi mes profund de la historia i posa les bases del que serà el jazz modern.

Sincretisme–Alba Pujals Àlbum contemporani on la trombonista i compositora catalana Alba Pujals fusiona elements de tradició i modernitat, integrant influències de jazz, bolero i aires brasilers. Gravat entre Barcelona i Nova York, presenta composicions originals i versions reinterpretades amb col·laboracions vocals i instrumentals, reflectint una recerca personal cap a una veu artística pròpia i lliure. On a Modern Genius, Vol.1 – Xhosa Cole Treball del saxofonista britànic Xhosa Cole, gravat en directe i centrat en composicions del llegendari Thelonious Monk. El títol és un homenatge al clàssic de Monk (“Genius of Modern Music”). Cole i el seu quartet interpreten les peces amb energia i respecte, combinant tradició i improvisació, amb la participació de tap dancer i veu en alguns temes. El saxofonista te una originalitat i sofisticació mes que notable. West Side Songs – Francesc Capella trio & Laura Simó Aquest repertori és principalment arranjaments jazzístics de cançons clàssiques de West Side Story i altres musicals de Leonard Bernstein & Stephen Sondheim, interpretats en estil jazzistic juntament amb la Laura Simó i el Francesc Capella Trio. Cal destacar la compenetració del trio i la veterania en la interpretació de Laura Simó que plegats ens oferixen un treball dins d’una esfera molt nord-americana i carregada d’autenticitat. Rhythm, Melody and Harmony – Cyrus Chestnut Nou àlbum del pianista de jazz americà Cyrus Chestnut amb un quartet de piano, saxo, contrabaix i bateria. El treball combina composicions originals i versions d’estàndards i explora un jazz acústic sofisticat, amb un equilibri entre swing, gospel i modernitat. La música destaca per la claredat, la cohesió de l’ensemble i d'improvisació fluida. By All Means – Aaron Parks L’àlbum més recent del pianista i compositor Aaron Parks, publicat per Blue Note Records. Ampliant el seu trio habitual amb tenor sax, el treball presenta composicions originals amb una harmonia rica i profunditat emocional, nodrit de tradició jazzística però amb un llenguatge personal. El repertori combina melodies accessibles amb exploracions harmòniques que rewarden múltiples escoltes. ARBORESQUE-Artemis Treball del grup de jazz femení Artemis (Blue Note), que alterna composicions originals de cada membre amb arranjaments de clàssics de jazz i pop. El so del quintet es caracteritza per una cohesió sòlida, una paleta tímbrica rica i una exploració inspirada en elements naturals i emotius, mostrant la maduresa artística del col·lectiu. CONCERT Registre en directe de l’icònic trio d’Oscar Peterson amb Ray Brown i Ed Thigpen, gravat el 1961 a Colonia , Alemanya però publicat oficialment més tard. Aquest àlbum captura la potència swing i l’ofici jazzístic de Peterson en un concert europeu, amb repertori de bop i swing que demostra perquè el trio és considerat una de les configuracions més influents de la seva època.

P-1291-Neo-Bop (1980-1989) Apareix a mitjans dels 80 com a reacció contra la fusió i el jazz comercial dels 70. Defensa el bebop, el hard bop i el jazz acústic. Per descomptat, el gran públic gairebé no prestava atenció al jazz, tret que es presentés sota la forma de música pop sofisticada de la mà d'un George Benson o d'un Grover Washington Jr. Aquests eren els músics de jazz que venien àlbums en quantitat, tot i que a finals de la dècada també havien estat eclipsats pels fragments més atenuats, semblants al jazz e infumables de personatges com Kenny G. Les coses van passar del pop al pap, deixant poc espai a les ones de ràdio per a qualsevol persona amb un sentit de l'expressió creativa més inflexible. Va ser una nova generació de músics de jazz d'uns vint anys, però va ser la que realment va assenyalar la imminent re-immersió de nou en els descobriments del bop al modal del 1945-65. Van caminar pel camí i van donar esperança als tradicionalistes (que es van sentir abandonats quan Coltrane ens va deixar i Davis va canviar de música als setanta) i van frustrar aquells de nosaltres que els exigíem als dos gegants la següent novetat. Aquests joves músics encara estaven trobant les seves veus, i hom sospita que Wynton Marsalis, Branford Marsalis, Terence Blanchard i molts altres no escollirien ara ser recordats per la seva producció dels anys 80, però es indiscutible que Black Codes (From the Underground) de Marsalis o Deep in the Shed de Marcus Roberts proporcionen exemples excel·lents de joves músics que s'enfronten a diferents aspectes de la tradició. Potser és aquest costat polifacètic dels anys 80 el que dificulta els judicis sumaris. En lloc d'un únic fil conductor, la música es va convertir en un teixit complex de cares antigues i noves. La detecció de tendències minimitza les glòries de les actuacions individuals, moltes de les quals van ser magnífiques. Avui coneixerem alguns d’aquells joves lleons i recordarem alguns que tot i aparèixer en escena abans del 80’ van marcar també el rumb d’aquesta època tan diversa musicalment.

Avui escoltarem les novetats de: Big Band vol. 1 – Lluc Casares és un projecte que presenta una col·laboració de jazz/grup de big band, amb Lluc Casares i composicions instrumentals que s’endinsen en estils diversos amb molts bons arranjaments de gran formació. A Breath of Fresh Air – Sean Mason és un àlbum a quintet on el pianista recull peces originals de jazz contemporani i explora textures acústiques i harmòniques. Oh Snap – Cécile McLorin Salvant és un disc del 2025 de la vocalista reconeguda internacionalment, amb 13 temes que combinen veu, lirisme i improvisació. Figure In Blue – Charles Lloyd és un àlbum del llegendari saxofonista amb 14 temes que mesclen composicions originals i reinterpretacions de clàssics. Something Sweet! – Bartha - Arnedo Quartet és un projecte de jazz contemporani del quartet que combina composicions originals amb un estil influenciat pel swing i el jazz modern. Steep Steps – Carl Winther Aquest treball de Winther inclou cinc composicions que es mouen entre estàndards i interpretacions personals del repertori jazzístic. Roy Hargrove: Live at KNKX – EP és un llançament post-hum que recopila quatre temes gravats en directe a l’estudi de la ràdio pública KNKX a Seattle (sessions de 2009 i 2017) però que no s’havien publicat abans en altres discos. Aquestes gravacions mostren el trompetista Roy Hargrove interpretant originals seus amb el seu quintet, capturant la seva improvisació, profunditat emocional i espontaneïtat pròpies de les actuacions en viu.

Avui escoltarem temes inclosos en aquests àlbums que considerem imprescindibles. 1. Love and Peace: A Tribute to Horace Silver — Dee Dee Bridgewater Un àlbum de tribut vocal al llegendari pianista i compositor Horace Silver gravat per la vocalista Dee Dee Bridgewater. Publicat a mitjans dels anys 90, és un homenatge a les composicions de Silver, on Bridgewater combina la seva veu sofisticada amb arranjaments que respecten l’esperit original però el revifen amb swing modern. El repertori inclou clàssics de Silver com Nica’s Dream i Song for My Father, amb participacions dels mateixos Silver i Jimmy Smith. Aquest treball va ser molt ben rebut i va obtenir una nominació al Grammy per millor àlbum vocal de jazz. 2. Impressions — Mal Waldron Trio Un àlbum clàssic del pianista Mal Waldron, enregistrat el 1959 i considerat una de les seves millors ofertes en trio. Waldron, conegut pel seu estil introspectiu i influenciat per Thelonious Monk, explora composicions originals i estàndards amb un enfocament penetrant i consistent. La música combina lirisme i profunditat harmònica, mostrant la seva visió única dins del jazz post-bop d’aquella època. 3. The Quota — Jimmy Heath Aquest és un àlbum de hard bop del saxofonista Jimmy Heath, gravat el 1961. Heath construeix un repertori amb composicions pròpies i interpretacions resoltes, caracteritzades per solos incisives i arranjaments sòlids. És un dels títols destacats dins de la seva producció dels anys 60, amb un grup capaç de combinar virtuositat i calidesa musical en cada peça. 4. All Blues (CTI Records 40th Anniversary Edition) — Ron Carter Àlbum liderat pel llegendari contrabaixista Ron Carter, enregistrat originalment el 1973 i després reeditat dins d’una col·lecció commemorativa de CTI Records. El disc combina composicions originals amb interpretacions de All Blues (de Miles Davis), mostrant el caràcter elegant del jazz de Carter i els seus col·laboradors. Musicalment abraça un so sofisticat i equilibrat entre solistes i ritme. 5. Silver in Seattle: Live at The Penthouse — Horace Silver Aquest àlbum és una gravació en directe inèdita de 1965 del pianista i compositor Horace Silver amb el seu quintet, publicada oficialment el 2025. Captura una actuació vibrant al club The Penthouse de Seattle amb músics com Woody Shaw i Joe Henderson, interpretant estàndards com Song for My Father i Cape Verdean Blues. És un document històric que reflecteix l’energia i l’espontaneïtat de Silver en directe, així com el groove i creativitat típica del hard bop.

Les nostres novetats i concert d’avui son: 1-"Coordenades"d’Héctor-Floría L'àlbum sorgeix com un projecte intens, nascut després d'un succés personal en la vida de l'autor i està dedicat a un amic d'infància que va morir, la qual cosa dona a l'obra un to de reflexió, memòria i emoció. La dualitat entre moments enèrgics (bop, swing, explosivitat) i moments reflexius o lírics (balades, passatges íntims), fan de l'àlbum un viatge amb matisos contrastats el que ajuda a mantenir a l'oient atent i involucrat. 2-“Songbook” de Kenny Barron. És un àlbum especial perquè marca la primera vegada en la llarga carrera de Barron que publica un àlbum amb un enfocament completament vocal — és a dir, les seves composicions estan interpretades per cantants, una cosa poc habitual en la seva discografia. 3-"Barcelona Session".Aquesta sessió (gravada l’any 1990) havia estat concebuda com a projecte de dos àlbums. En aquell moment només és va publicar l’anomenat quartet-*session (un altre àlbum titulat Birdland Stomp). Els gravacions amb els trompetistes van quedar “oblidades” durant dècades perquè els cintes originaĺs és van deteriorar. Recentment s’ha recuperat la gravació a partir de còpies DAT, permetent publicar aquest àlbum complet 35 anys més tard. 4-"Aletheia" d’Elisabet Raspall.Aletheia contínua la trajectòria de Raspall amb una clara influència de la seva formació clàssica. El disc suposa un exercici d’introspecció i autoexploració: la paraula “Aletheia”, en grec antic, fa referència a la “veritat” com a desvetllament de l’ésser; així, el projecte vol ser una expressió autèntica de l’essència de l’artista. 5- "Alloy" de Dave Douglas. La combinació instrumental d'aquest àlbum sense piano ni guitarra i amb vibràfon, contrabaix, bateria i tres trompetes planteja textures tímbriques inusuals, un espai de “camí mitjà”: no és jazz tradicional, però tampoc completament free-jazz; una aproximació moderna, de jazz contemporani i improvisació. 6-Concert:"Unreleased Art, Vol. 1: The Completi Abashiri Concert – November 22, 1981.de Art Pepper".Aquest material prové d’una gravació en directe de 1981, poc abans de la mort de Pepper, i mostra l’un dels seus últims concerts al Japó.El concert va ser enregistrat en cinta analògica (cassette) per un enginyer local, per encàrrec de Laurie Pepper. Segons crítiques especialitzades, aquesta edició és un dels documents musicals més potents dels últims anys de vida de Pepper i la seva interpretació del saxo alt (i en ocasions clarinet) hi mostra una vitalitat i emoció que sorprèn.

Avui escoltarem les següents novetats discogràfiques: “Ànima” – Irene Reig Un treball íntim i molt personal on el quartet explora i s’endinsa dins del jazz modern, amb una gran riquesa harmònica , contrapunt i melodies suggerents, converteixen aquest disc en un viatge emocional i introspectiu.“The Second Time Around”-Jazz Orchestra of the Concertgebouw Es un homenatge al patrimoni jazzístic neerlandès amb big band i la veu femenina de Fay Claassen entre d’altres, ple d’arranjaments elegants que revisiten i celebren la tradició amb sensibilitat contemporània.“The Eternal” – Billy Mohler presenta aquest àlbum profund i reflexiu que combina jazz modern amb tocs de groove i un punch Rock i una espiritualitat, segons el contrabaixista «inspirat en la pèrdua i en la idea que allò que estimem roman etern».“Manteca Abstracta” – Oriol Vallès Un disc de jazz modern vibrant, amb composicions originals que alternen força rítmica i lirisme, i un quartet molt cohesionat que prioritza el joc col·lectiu i les textures contemporànies. El nostre Concert d’avui a la part final del programa està extret dels disc: “Jazz Alive! A Night at the Half Note” un directe clàssic del 1959 que captura l’energia espontània i la complicitat entre Zoot Sims, Al Cohn i companyia, exemple magistral de swing i improvisació en un club de Nova York.

Jack DeJohnette (nascut el 9 d’agost de 1942 a Chicago) és un dels bateries i percussionistes més influents del jazz modern. Amb una formació musical molt completa —va començar estudiant piano clàssic abans de dedicar-se a la bateria— va desenvolupar un estil versàtil, amb gran sensibilitat melòdica i un domini rítmic excepcional. Als anys 60 va emergir a l’escena de Chicago i després a Nova York, on va tocar amb figures com Jackie McLean i John Coltrane. El seu gran salt es va produir el 1969, quan Miles Davis el va incorporar al seu grup durant l’etapa elèctrica, participant en discos fonamentals com “Bitches Brew”. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb una llista impressionant de músics: Keith Jarrett (amb el mític Standards Trio), Charles Lloyd, Herbie Hancock, Freddie Hubbard, Bill Evans, Pat Metheny i molts més. També ha liderat els seus propis projectes, entre ells Special Edition, on va mostrar la seva faceta de compositor i líder. Guanyador de diversos Premis Grammy, DeJohnette és reconegut per la seva capacitat d’unir tradició i innovació, movent-se amb naturalitat entre el jazz acústic, la fusió, les músiques del món i les exploracions més lliures. És considerat, en definitiva, un dels bateries més creatius, oberts i influents de la història del jazz. Nosaltres avui repassarem alguns dels seus àlbums com a lider escollint-ne un per dècada des de el període dels 70’ al 10’

L’any 1947 fou decisiu per al jazz clàssic. Enmig de l’efervescència del bebop i dels nous llenguatges moderns, dos concerts històrics van demostrar la vitalitat de les grans figures del swing: Louis Armstrong i Duke Ellington. El 30 de novembre de 1947, Louis Armstrong i els seus All Stars —amb Jack Teagarden, Barney Bigard, Dick Cary, Arvell Shaw, Sidney Catlett i la cantant Velma Middleton— van oferir al Symphony Hall de Boston un concert llegendari, enregistrat íntegrament i publicat anys més tard per Decca. Aquella actuació simbolitzava el retorn d’Armstrong a les formacions reduïdes després d’anys amb grans orquestres. Els All Stars transmetien una energia espontània, amb solos plens d’humor i virtuosisme. Temes com Royal Garden Blues, Muskrat Ramble o Black and Blue mostraven un Armstrong madur, amb un so més càlid però igualment poderós, i una complicitat escènica que el convertia en el centre del jazz tradicional renaixent. Poc després, el 27 de desembre de 1947, Duke Ellington presentava al Carnegie Hall de Nova York un programa ambiciós, amb obres noves i relectures de clàssics. El concert, també enregistrat, mostrava una orquestra en transició: Johnny Hodges, Harry Carney i Ray Nance convivien amb nous membres acabats d’arribar. Ellington hi estrenà peces com The New Look i obres de gran format com The Tattooed Bride, on el llenguatge simfònic i el swing s’entrellaçaven amb una sofisticació que prefigurava els seus projectes més ambiciosos dels anys cinquanta. Aquests dos enregistraments resumeixen dues visions complementàries del jazz de postguerra: Armstrong, amb el retorn a les arrels i la celebració del blues; Ellington, amb la voluntat d’elevar el jazz a art major. Tots dos concerts, avui documents essencials, testifiquen la resistència i la renovació del jazz clàssic en temps de canvi.

Booker Little (Memphis, 1938 – Nova York, 1961) va ser un trompetista i compositor de jazz destacat per la seva sensibilitat, tècnica i profunditat expressiva. Format al Conservatori de Música de Chicago, aviat va destacar per un so càlid i controlat, capaç de combinar lirisme i intensitat emocional. La seva carrera, tot i breu, va ser molt influent. Va començar professionalment amb Max Roach, participant en àlbums com Deeds, Not Words (1958) i We Insist! Freedom Now Suite (1960), on ja demostrava una gran maduresa musical. Posteriorment va establir una estreta col·laboració amb Eric Dolphy, amb qui va gravar discos essencials com At the Five Spot (1961). Com a líder, va publicar treballs com Booker Little (1958), Out Front (1961) i Booker Little and Friends, on va mostrar una concepció harmònica avançada i una veu pròpia dins del jazz modern. Va morir amb només 23 anys a causa d’una insuficiència renal, però la seva obra breu és avui considerada una de les més sofisticades i emotives del jazz post-bop, influenciant generacions posteriors de trompetistes.

En el nostre programa d’avui presentarem las següents novetats discogràfiques. Luis Pardellans – Back Again (2025) El pianista català Luis Pardellans presenta un trio vibrant amb Jordi Gaspar al contrabaix i Enrique Heredia a la bateria. El disc combina jazz modern amb influències llatines, destacant la interacció entre els músics i la destresa tècnica de cada instrumentista. El tema "Frenètic" exemplifica aquesta energia amb solos dinàmics i una estructura rítmica complexa. Smack Dab feat. David Kikoski – Pulse (2025) Aquest àlbum de hard bop es va gravar el 2023 amb el bateria Joan Casares, influenciat per Art Blakey. Les composicions i arranjaments es van crear espontàniament a l'estudi, aportant frescor i energia al projecte. El pianista David Kikoski, conegut per la seva col·laboració amb artistes com Randy Brecker i Roy Haynes, aporta una solidesa harmònica destacada. Harvey Mason – Changing Partners: Trios 2 (2025) El llegendari bateria Harvey Mason presenta una continuació del seu àlbum anterior, amb una formació de trio que inclou col·laboradors com Chick Corea i Dave Grusin. El disc destaca per la seva versatilitat i la qualitat interpretativa dels músics, oferint una rica varietat de textures i dinàmiques. Laura Anglade – Get Out of Town (2025) La vocalista franco-canadenca Laura Anglade presenta un àlbum conceptual que narra una història d'amor i autodescobriment a través de onze estàndards del Great American Songbook. Les seves interpretacions aporten una nova perspectiva a temes clàssics, amb arranjaments que evolucionen durant la gravació, reflectint la seva creativitat i visió artística. Nanami Haruta – The Vibe (2025) La trombonista japonesa Nanami Haruta presenta el seu àlbum debut, destacant per la seva sonoritat rica i expressiva. Amb influències del free jazz i el straight-ahead, el disc inclou composicions originals i arranjaments que mostren la seva versatilitat i domini de l'instrument. Geoffrey Dean Quartet – Conceptions (2025) El quartet liderat pel pianista Geoffrey Dean ofereix un conjunt de composicions que fusionen elements del jazz modern amb influències clàssiques. Amb una formació que inclou el trompetista Justin Copeland i el contrabaixista Harish Raghavan, el disc destaca per la seva profunditat harmònica i la cohesió del grup.

El nostre programa de caràcter Miscel·lani avui comptara amb els següents treballs discogràfics: Carl Saunders – Be Bop Big Band Un homenatge al llenguatge bebop amb la potència d’una big band. Saunders reuneix grans músics de Los Angeles i recupera l’esperit de Parker i Gillespie amb arranjaments frescos. Un disc vibrant i ple d’energia, que combina virtuosisme i swing. Duke Ellington & Johnny Hodges – Back to Back (1959) Un encontre entre dos gegants, amb un format reduït i intenció bluesera. Lluny de les grans orquestres, Ellington i Hodges aposten per un so íntim i càlid, amb blues i estàndards que deixen lluir el lirisme del saxofonista i l’elegància del pianista. Poncho Sánchez & Terence Blanchard – Chano y Dizzy! (2011) Un tribut a Chano Pozo i Dizzy Gillespie, pares del latin jazz. Sánchez i Blanchard barregen ritmes afrocubans i bebop amb respecte i passió, donant nova vida a clàssics com Tin Tin Deo o Con Alma. Un disc festiu i carregat de groove. Ann Hampton Callaway – From Sassy to Divine: The Sarah Vaughan Project (Live at Jazz at Lincoln Center’s Dizzy’s Club Coca-Cola) (2014) Callaway ret homenatge a Sarah Vaughan amb una lectura personal però fidel a la seva essència. La veu càlida i flexible de la cantant brilla en un repertori que subratlla tant el swing com la balada, tot en un directe íntim i emotiu. Gonzalo Rubalcaba – Discovery: Live at Montreux (1990) Un dels concerts que van catapultar Rubalcaba a l’escena internacional. El pianista cubà desplega tècnica apassionant, fusió d’arrels afrocubanes i jazz contemporani. El directe és explosiu, amb improvisacions brillants i intensitat constant. Clifford Jordan – Mosaic (14 de febrer de 1961) Un àlbum de hard bop amb el so ric i líric del saxo tenor de Jordan. Amb un grup sòlid i inspirat, el disc mostra un jazz elegant i vigorós, que combina swing i modernitat. Una de les joies menys coneguda del catàleg Blue Note.

Cinc directes imprescindibles del jazz modern El jazz en directe té una màgia irrepetible: la connexió amb el públic, la llibertat de la improvisació i aquella energia que no es pot captar dins d’un estudi. A continuació presentem cinc discos enregistrats entre els anys vuitanta i noranta que mostren l’art del concert en la seva màxima expressió. Ahmad Jamal – Live at the Montreal Jazz Festival (1985) El pianista Ahmad Jamal sempre ha estat un mestre de l’espai i la subtilesa. En aquest concert al Festival de Mont-real, desplega el seu estil refinat, jugant amb silencis i explosions rítmiques, i demostrant per què la seva influència ha marcat generacions d’intèrprets. Wynton Marsalis – Live at Blues Alley (1986) En un moment clau de la seva carrera, Marsalis va gravar aquest directe a Washington D.C., mostrant el seu domini tècnic i la seva connexió amb la tradició del jazz. Acompanyat d’un quartet compacte, el trompetista ofereix un repertori vibrant, ple de swing i d’una energia que encara avui sorprèn. J.J. Johnson – Live at the Village Vanguard (1988) El trombó no sempre ha estat protagonista al jazz, però J.J. Johnson el va portar a la primera línia. En aquest directe al mític Village Vanguard, Johnson combina virtuosisme i expressivitat amb una secció rítmica de luxe, en un disc que confirma el seu lloc com a figura essencial del bebop i més enllà. Dee Dee Bridgewater – Live in Montreux (1990) Carisma, potència i versatilitat. Dee Dee Bridgewater converteix el seu pas pel Festival de Montreux en un espectacle vibrant, amb un repertori que va del swing més clàssic a moments de blues i improvisació lliure. Una demostració de per què és una de les grans veus del jazz modern. Brad Mehldau – The Art of the Trio, Vol. Two: Live at the Village Vanguard (1998) El pianista Brad Mehldau va redefinir el format de trio amb una mirada nova i profunda. Aquest disc, enregistrat al Village Vanguard, mostra un músic en plena exploració harmònica i expressiva, combinant lirisme i llibertat creativa. Un dels àlbums que millor representen el jazz dels anys 90.

El jazz en directe té una energia irrepetible, i alguns enregistraments han esdevingut documents fonamentals per entendre l’evolució del gènere. Entre ells, destaquen quatre discos que mostren la força i la diversitat de l’escena entre finals dels cinquanta i mitjans dels seixanta. Count Basie – Live at Newport 1957 El concert de Basie al Newport Jazz Festival és una autèntica explosió de swing. Amb una big band renovada i potent, el director de Kansas City va demostrar que l’era de les grans orquestres seguia viva. L’àlbum inclou interpretacions històriques, com el clàssic One O’Clock Jump, que van entusiasmar un públic multitudinari. Sarah Vaughan – After Hours at the London House (1958) La “Divina” es presenta aquí en un context íntim, acompanyada per un trio de luxe al London House de Chicago. Vaughan desplega el seu domini tècnic i expressiu amb una naturalitat sorprenent: cada frasegi és pura elegància. El disc és un retrat proper d’una de les veus més úniques del segle XX. Stan Getz – At the Village Gate (1961) Aquest enregistrament captura Getz en un moment de transició, abans del boom de la bossa nova. Amb un so líric i ple de calidesa, però amb una intensitat i energia singular a l’hora, el saxofonista dona mostres del seu talent intransferible . El Village Gate de Nova York es converteix en escenari ideal per a la seva llibertat creativa. Miles Davis – In Berlin (1964) El quintet clàssic de Miles, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i George Coleman, s’immortalitza en aquest directe a Berlín. La combinació de frescor, tensió i sofisticació marca un dels punts àlgids de la carrera de Davis. El disc anticipa el camí cap a noves formes d’expressió que revolucionarien el jazz modern. En conjunt, aquests quatre àlbums mostren com el jazz en directe pot ser alhora document històric i experiència viva, retratant quatre maneres diferents —swing, veu, lirisme i innovació— d’entendre un mateix llenguatge musical.

El panorama del jazz actual es desplega en múltiples direccions, i els discos Manteca Abstracta d’Oriol Vallès i Sincretisme d’Alba Pujals en són una bona mostra del talent emergent a casa nostra. Vallès aposta per una sonoritat lliure i expressiva, on el lirisme de la trompeta dialoga amb atmosferes modernes i textures abstractes. Pujals, en canvi, articula en Sincretisme una proposta que combina tradició i innovació, amb una escriptura que respira frescor i compromís amb la recerca d’un so propi. En un altre registre, Beneath the Skin de la vocalista nord-americana Nnenna Freelon és un treball profund, íntim, que busca la connexió emocional a través de la veu com a vehicle de veritat i vulnerabilitat. La pianista japonesa Hiromi, amb Out There, ofereix un univers virtuós i expansiu, ple d’energia i de fronteres difuses entre jazz, rock i música contemporània. Tippin’ del bateria Carl Allen, que beu de l’herència hard bop amb un swing poderós i ple de vigor ens porta un treball amb majúscules d’una interacció i enteniment d’aquests trio sense piano extraordinari. El nostre concert final amb la Big Band de Gerry Mulligan ’63, on el baríton més elegant del cool jazz reviurem el seu domini de la melodia i l’arranjament en un moment de maduresa creativa històric.

La trajectòria del pianista català Tete Montoliu és inseparable de la vitalitat jazzística de Barcelona durant les dècades de 1980 i 1990. Diversos enregistraments en directe i d’estudi en són testimoni, mostrant la seva capacitat de diàleg amb músics internacionals i la seva arrelada personalitat musical. El disc Groovin’ High in Barcelona, amb el saxofonista Jerome Richardson i Tete Montoliu Trio, plasma l’energia del directe en un repertori clàssic del bebop. L’espontaneïtat i el swing del grup connecten l’escena catalana amb la tradició nord-americana més genuïna. En Barcelona Meeting, Montoliu comparteix escenari amb el contrabaixista Reggie Johnson i el bateria Alvin Queen. El resultat és una sessió de trio ambiciosa i comunicativa, on el piano guia amb elegància i profunditat harmònica, confirmant el nivell d’un grup capaç de dialogar d’igual a igual amb qualsevol formació internacional. El projecte New Year’s Morning ’89, al costat del saxofonista britànic Peter King, ens mostra un Montoliu versàtil i potent, que sap respondre a l’empenta lírica i vigorosa del saxo alt. El quintet desplega un so compacte, ideal per a començar un any amb optimisme i intensitat musical. Finalment, a Together Again, amb la cantant Laura Simó, Tete revela la seva sensibilitat més íntima. L’acompanyament al piano subratlla la calidesa de la veu i ens acosta a un registre més proper i emotiu, que equilibra la seva faceta virtuosa amb una delicada capacitat d’escolta. Aquests discos, diferents en format i intenció, dibuixen un retrat fidel de Montoliu: un Català universal, amb els peus a Barcelona i el cor ple a vessar del jazz més autèntic. Avui els repassarem per iniciar la nostra temporada 2025-2026 Andreu

Últim programa Temporada 2024-2025 Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada del Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz . Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada del Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz . Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada el Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz . Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

P-1274-Camps d'estiu-3-2025 Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada del Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz . Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada el Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz . Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions. La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada el Camps de Cotó. Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció. i ja sabeu........... «Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz» Andreu Fàbregas

Avui escoltarem temes pertanyents a les darreres novetats dels següents enregistraments: Ulysses Owens Jr. and Generation Y: A New Beat Luismi Segurado Trio: Edward Smack Dab: Pulse feat. David Kikoski Orrin Evans and the Captain Black Big Band:Walk a Mile in My Shoe Ben Patterson Jazz Orchestra : Groove Junkies SuperBlue: Guilty Pleasures Vol.2 - Kurt Elling & Charlie Hunter En quant al nostre concert en directe avui escoltarem : Live in Paris, el setè àlbum de la pianista i cantant canadenca ,Diana Krall editat el 2002. Aquest disc gravat en directe al prestigiós escenari del Teatre Olympia de París, va suposar a la carrera de Diana Krall un impuls definitiu com a cantant i pianista. En els seus primers enregistraments hi havia cert escepticisme entre els aficionats que aviat van desaparèixer amb dos excel·lents treballs per al segell Impulse!: All for You i Love Scenes. Darrere d'aquests dos grans àlbums que van rebre l'aplaudiment unànime de la crítica i públic, la cantant canadenca va signar amb el poderós segell Verve i el seu primer disc (The look of love) no va aconseguir el reconeixement dels anteriorment citats. I va arribar aquest directe a París i es van acabar els dubtes. Durant dos dies de concert a l'Olympia, Diana Krall va cantar 12 cançons populars del cançoner nord-americà (va versionar Cole Porter, els germans Gershwin i Harold Arlen) que van enlluernar l'exigent i entès públic parisenc que abarrotava l'Olympia.

Al Foster, mestre bateria, ha estat un gran innovador en el món del jazz durant cinc dècades. Membre de la banda de Miles Davis durant 13 anys, la contribució de Foster a la música està articulada pel mateix Davis a la seva autobiografia de 1989, Miles , on Davis descriu la primera vegada que va sentir Foster tocar en directe el 1972 al Cellar Club del carrer 95 de Manhattan: «Ell em va deixar KO perquè tenia un ritme increïble i simplement ho feia allà dins. Això era el que buscava. L'Al podia fer que tothom jugués i mantenir el ritme per sempre.» Aloysius Tyrone Foster va néixer a Richmond, Virgínia, el 18 de gener de 1943. La seva família es va traslladar a Harlem, Nova York, quan ell era petit. Això li va donar l'oportunitat de viure a prop i estudiar els mestres que vivien al seu barri. El bateria de jazz Art Taylor vivia al mateix edifici que la tieta d'Al, i la mare d'Art es va interessar especialment per Al, intuint el seu amor per la música que tocava el seu fill. Créixer a Harlem va donar a l'Al l'oportunitat d'escoltar molts grans espectacles al teatre Apollo. Va escoltar Miles Davis en directe el 1958 amb el seu sextet que incloïa John Coltrane, Cannonball Adderly, Bill Evans, Paul Chambers i Jimmy Cobb. Altres experiències memorables inclouen escoltar la batalla de bateria de Buddy Rich i Philly Joe Jones, els Jazz Messengers d'Art Blakey amb Lee Morgan, el Quartet de Dave Brubeck i el quartet de John Coltrane. Aquestes experiències el van enganxar a la música. El seu pare, que era un baixista aficionat, li va comprar una bateria i ell assajava cada dia després de l'escola. El seu primer gran èxit en el negoci va arribar el 1964 quan es va unir al grup de Blue Mitchell a la gravació clàssica The Thing To Do per a Blue Note Records. Gravat a l'estudi de Rudy Van Gelder, amb la producció d'Alfred Lion, aquest disc s'ha convertit en un clàssic. Hi participen Blue Mitchell, trompeta, Junior Cook, tenor, Chick Corea, piano i Gene Taylor, baix. L'Al es va convertir ràpidament en un músic professional de l'escena del jazz de Nova York.

El nostre programa d'avui rescata l'antic format del Camps de Cotó per oferir un espai Miscel·lani on ens retrobarem amb grans figures del Jazz de tots els temps que ja no estan entre nosaltres. Avui escoltarem enregistraments de: • Louis Armstrong-recorded at Chicago in November 16, 1941 • Yusef Lateef-recoded on Setember, 1961 • Barry Harris -Recorded at Current Sound in New York on June 2, 2000 • Grant Green-Recorded on June 12, 1964 at the Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, New Jersey • Mark Murphy-Recorded December 18th, 1967 at Lindström Studios, Cologne • Benny Goodman-recorded at the Riverside Studios in New York in November, 1954 • Freddie Hubbard-recorded in January 19 and 20, 1981 Soundmasters Studio, Hollywood Esperem que el gaudiu tant com jo al fer el programa. Abraçades, Andreu

Al nostre programa d'avui encetarem la segona part sobre els millors enregistraments del segle XXI. La dècada que repassarem avui és la compresa entre el període 2011-2020. Hem escollit, sota el nostre parer, alguns dels millors treballs discogràfics d'aquests anys a la llista que us adjuntem i que hem seleccionat pel programa d’avui. 2011 -"Hearts Wide Open"- Gilad Hekselman 2012 -"Number Five"-Tom Harrell 2013 -"Brooklyn Babylon"- Darcy James Argue's Secret Society 2014 - "Icons & Influences"- George Cables 2015 -"The Epic"- Kamasi Washington 2016 -"Harlem on My Mind"- Catherine Russell 2017 -"Far From Over" – Vijay Iyer Sextet 2018 -"Live in Europe" – Fred Hersch Trio 2019 -"Visions"- Melissa Aldana 2020 -"Swallow Tales" - John Scofield-Steve Swallow Desitgem que sigui del vostre gust. Andreu Fàbregas

En el nostre programa d’avui farem un repàs a les novetats de: Jasper Blom Quartet + Metropole Orkest-Metropolarity-2025 Sunil López-Smoke Gets In Your Eyes-2025 Ben Sidran-Are We There Yet-Live at The Sunside-2025 Marc Miralta-Flamenco Vibes-2025 Sasha Berliner-Fantome-2025 Eric Scott Reed-Out Late-2025 I el nostre concert final en directe estarà protagonitzat per el pianista i compositor George Colligan el qual va gaudir d'una llarga associació amb la llegenda de la bateria Jack DeJohnette, tocant a la pròpia banda de Jack durant sis anys. Jack li va tornar el favor amb l'aclamat llançament de George del 2013, The Endless Mysteries, amb Larry Grenadier completant el trio. Un any més tard, George i Jack van interpretar la música en directe al llegendari, però ara tancat, club Jazz Standard de Manhattan, aquesta vegada amb Linda May Han Oh al baix. Aquesta actuació exclusiva i única va entrar en llegenda, igualant i potser superant l'àlbum d'estudi en intensitat i emoció. Ara, les gravacions d'aquell concert es publiquen a Whirlwind Recordings aquest 2025 com a Live At The Jazz Standard. És una instantània convincent d'un moment de la vida de tres mestres músics, tots en diferents etapes del seu viatge amb la música, però tots units en perfecta harmonia per oferir un conjunt d'actuacions que enlluernen amb la seva força, empatia i convicció absoluta. Enregistrat al Jazz Standard, el 30 d'abril de 2014 i es va llançar el 2 de maig de 2025.

França va ser important per a Miles tant en l'àmbit professional com personal, es va convertir ràpidament en el seu mercat en directe preferit. Va tocar a França més vegades que qualsevol altre país fora dels EUA i hi va gravar amb freqüència. La seva història al país es remunta a l'any 1949 –quan va presentar-se al Festival International De Jazz amb només 22 anys– i fins al juliol de 1991,en un concert a Niça només dos mesos abans de morir. A principis dels anys 60, Miles va arribar a França després d'haver modificat el curs del jazz. El seu àlbum emblemàtic de 1959, Kind of Blue, va cambiar el hard bop per un estil modal que permetia espai per a un tipus d'improvisació més lliure: una crema lenta ennuvolada que evocava facilitat i tensió. Però en comparació amb la versió d'estudi de Kind of Blue, la música que sortia del Quintet d'Antibes i París tenia molt poc espai per a l'espai i el silenci. Els temes que s’inclouent alguns d'ells van ser dramàtics i d'altres estan plens de fraseig potent, afegint una nova perspectiva emblemàtica en tot el jazz a posteriori. Miles va contractar oficialment la secció rítmica d'Herbie Hancock al piano, Ron Carter al baix i Tony Williams a la bateria a la primavera de 1963, i van entrar a l'estudi el maig d'aquell any amb George Coleman al saxo tenor per gravar la segona meitat de l'àlbum Seven Steps To Heaven. Dos mesos després van arribar a Europa, i Downbeat va considerar que les seves actuacions al Festival Mondial Du Jazz de 1963 eren..... "Excel·lents Nosaltres avui escoltarem un tema de cada un dels concerts inclosos a Miles a França – Miles Davis Quintet 1963/64: The Bootleg Series, vol. 8 i que va ser produït per l'equip guanyador de diversos GRAMMY per Steve Berkowitz, Richard Seidel i Michael Cuscuna (marcant una de les últimes produccions de Cuscuna, que va morir a principis d'any) i masteritzat per l'enginyer de música de Sony, i també guanyador de diversos GRAMMY, Vic Anesini als Battery Studios de Nova York.

Fundada el 1951 per Lester Koenig (3 de desembre de 1917 - 21 de novembre de 1977), Contemporary Records és una història única a Hollywood. Un intel·lectual que estimava les arts, Lester Koenig es va enamorar del jazz quan era adolescent a Nova York, on va créixer fill d'un jutge. La col·lecció de discos el va portar a una amistat per a tota la vida amb un de les icones de la indústria musical, John Hammond. Hammond set anys més gran que ell, va portar el jove Koenig a les sessions d'enregistrament que ell estava produint, despertant en Koenig la passió per posseir una companyia discogràfica de jazz algun dia. El 1951, Koenig va ser abordat per l'antic baixista de Stan Kenton Howard Rumsey, qui amb el seu soci de negocis, John Levine, dirigia un local de jazz de la costa oest, el Lighthouse. Tots dos van oferir a Koenig dur a terme el llançament del primer àlbum de Lighthouse All-Stars que havien gravat ells mateixos. Koenig ho va fer i va transformar Contemporary transformant-lo d'un vehicle clàssic a un segell de jazz modern, i es va transformar en propietari d'un segell de jazz a temps complet. Els discos de Contemporary, especialment els gravats per l'enginyer Roy DuNann, han estat molt apreciats pels audiòfils. Koenig va ser meticulós a l'hora de captar l'essència que els músics intentaven expressar; aquest era el seu objectiu principal com a productor. Les primeres sessions de Contemporary es feien generalment a Capitol Records, però Koenig va portar els seus propis micròfons a aquestes sessions. Decidit a muntar el seu propi estudi, va atreure l'enginyer Roy DuNann lluny de Capitol l'any 1956. DuNann, que treballava a Capitol sota el llegendari John Palladino, ja s'havia fet un nom, dissenyant, entre d'altres, el gran èxit número u de Tennessee Ernie Ford "Sixteen Tons". DuNann va quedar impressionat amb l'atenció de Koenig als detalls, així com els seus micròfons. La dedicació de Koenig a l'àudio d'alta qualitat va ser especialment important per a DuNann, que en poc temps es va dedicar a convertir el magatzem de la part posterior de l'oficina de Melrose Place de Contemporary en un estudi de gravació de primer nivell. Koenig ja havia invertit en equipament de primera línia. L'equip incloïa diversos micròfons de condensador de tubs alemanys i austríacs, inclosos dos Neumann U-47, apreciats avui com els micròfons vocals preferits per moltes estrelles de gravació més importants, i un parell de AKG C-12, el Rolls Royce de micròfons. La combinació de les extraordinàries habilitats de DuNann, una gran sala d'enregistraments en directe de sostre alt, equips d'alta qualitat, un camí de senyal senzill, però prístina i músics de primer nivell van fer de Contemporary un líder en la captura de jazz amb una calidesa i immediatesa sense precedents. El seu so era emblemàtic del jazz de la costa oest de l'època, però Koenig, un novaiorquès, no es va comprometre només a gravar músics locals. Lester Koenig era conegut pel seu respecte i amistat amb els músics, així com per les seves pràctiques comercials refrescants i honestes. Aquestes qualitats van fer del Contemporani una destinació preferida entre els artistes. Avui nosaltres repassarem una de les epoques inicials d’aquest segell compresa entre el període 1953-1955 moments en els quals la identitat inicial del segell va ser modelada per Lighthouse All-Stars de Howard Rumsey, un grup format principalment per antics alumnes de Kenton que van participar en les sessions de Contemporàry des del principi i que van incloure Shelly Manne, Art Pepper, Bob Cooper, Shorty Rogers, Conte Candoli, Bud Shank i molts altres. Els artistes que van gravar Lester Koenig van respondre a la seva fe ferma en la seva creativitat, així com en la seva pròpia bona fe musical. En conseqüència, Contemporary es va convertir en un vehicle essencial per a ells, i tots els Hard bopers que vindrien desprès. Set dècades després de la seva creació, el llegat del segell sembla més imponent que mai, ja que els àlbums —molts d'ells avui àmpliament anunciats com a clàssics— continuen inspirant els fans del jazz i serveixen com a influència i inspiració per als principals actors de l'escena contemporània.

Al nostre programa d’avui contarem amb les novetats de : Out of/Into: -Motion I- Blue Note-2025 Luismi Segurado: -Bud In Green- The Changes-2024 Fernando Brox: - From Within – Fresh Sound New Talent-2024 Samara Joy: -Portrait- Verve-2024 Emmet Cohen: -Vibe Provider-Mack Avenue Records-2025 Tom Harrell: – Alternative Summer -Highnote Records-2024 The John La Barbera Big Band: -Grooveyard- Origin Records-2024- El 1983, a proposta del cap de l'ECM, Manfred Eicher, va demanar a Keith Jarret al baixista Gary Peacock i al bateria Jack DeJohnette , amb qui Jarret havia treballat en l'àlbum Tales of Another de Peacock de 1977, que enregistressin un àlbum d'estàndards de jazz, simplement titulat Standards, Vol. 1. Seguirien poc després dos àlbums més, Standards, Vol. 2 i Changes, tots dos gravats a la mateixa sessió. L'èxit d'aquests àlbums i la gira posterior del grup, que va arribar quan el post-bop acústic tradicional estava gaudint d'un augment a principis dels anys 80, va fer que aquest trio de nous estàndards es convertís en un dels principals i apreciats trios de jazz, i sens dubte un dels més perdurables. Jarret i el seu trio van continuar gravant i girant durant més de 25 anys. Tots tres van gravar nombrosos àlbums en directe i d'estudi que consistien principalment en material de repertori d’estàndards de jazz. Avui escoltarem a Jarret amb aquest inoblidable trio amb una part del concert celebrat al Open Theater East el 25 de Juliol de1993.

Al nostre programa d’avui repassarem les novetats de: Mina Choi Orchestra-Stories-2025 Marta Sanchez-Perpetual Void-2025 Kenny Barron-Beyond this place-2025 Jazzmeia Horn-Messages-2024 Abe Rábade-Tempo de Cor-2025 Isaiah Collier & The Chosen Few-The World is on Fire-2024 A la part final del programa escoltarem part de la publicació de «In Norway: The Kongsberg Concert», una gravació inèdita i que es va creure perduda, del gran pianista Bill Evans realitzada el 1970, i que coincideix amb el sexagèsim aniversari del Festival de Jazz de Konsberg. En aquest concert Bill Evans estava acompanyat pel contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Marty Morell. Gómez tocava al costat del pianista des de 1966, mentre que Morell es va incorporar a la formació l'any 1968 i des de llavors van estar tocant junts fins al 1974.

Pablo Records va ser un segell discogràfic fundat el 1973 per Norman Granz, conegut per preservar el jazz clàssic en una època de canvis musicals. Granz, defensor dels drets civils i creador de Jazz at the Philharmonic, va oferir llibertat artística total als músics, capturant l’espontaneïtat del jazz. El segell va comptar amb llegendes com Ella Fitzgerald, Oscar Peterson, Count Basie, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan i Joe Pass, entre d’altres, mantenint el jazz tradicional viu mentre altres tendien a la fusió o jazz-rock. Després de la mort de Granz el 2001, Concord Records va adquirir Pablo, continuant la reedició dels seus clàssics. Pablo Records es manté com un símbol d’integritat artística i excel·lència musical.

Dins del nostre programa dedicat a les novetats avui escoltarem els darrers àlbums de: • Rex Richardson-Elegy-Summit-2025 • Geoff Stradling-Nimble Digits-Origin Records-2025 • Rafa Aceves Trio-Emeki-Errabal-2025 • Juan de Diego «Grebaliarak»-Azken Uda-2025 • Michael Mayo-Fly-Mack Avenue-2024 • Joan Fort-So Far,So Good-Fresh Sound-2025 • Pasqualle Grasso-Fervency-Masterworks-2025 • John Patitucci-Spirit Fall-Edition Records-2025 • Rodney Whitaker -Mosaic- Origin Records-2025 Tancarem el nostre programa amb la reedició d’un concert del gran Oscar Peterson a quartet en directe a Múnic l’any 1994.

Avui viatjarem al llarg del segle XXI escoltant temes diversos, i seleccionarem els millors àlbums que es van enregistrar durant els anys 2000-2010, escoltant un tema de cada disc en aquesta primera part d’aquest especial. Per aquest motiu hem fet la selecció de temes dels següents àlbums.: 1. Brian Blade Fellowship-Perceptual-2000 2. Marilyn Crispell-Amaryllis-2001 3. Cassandra Wilson-Belly Of The Sun-2002 4. Terence Blanchard-Bounce-2003 5. Brad Mehldau Trio-Anything Goes-2004 6. Miguel Zenon-Jíbaro-2005 7. Dave Douglas-Meaning and Mystery-2006 8. Robert Glasper-In My Element-2007 9. Charles Lloyd Quartet-Rabo de Nube-2008 10. Trio 3 + Geri Allen-At This Time-2009 11. Jason Moran-Ten-2010 Una forta abraçada per tots i bona setmana i bon Jazz.

Avui el nostre programa contara amb les novetats de : Pol Omedes-Tasty Time-The Changes 2024 Steve Davis-We See-Smoke Sessions Records-2024, at Jazz Club, New York City Oz Noy-Fun One-Criss Cross Jazz 2024 Joel Ross-Nublues-Blue Note Records 2024 Ben Patterson Jazz Orchestra-Groove Junkies-Origin Records 2024 El nostre concert a la part final del programa serà part del mateix que va oferir el gran trompetista Tom Harrel al Village Vanguard el 2002 amb: Tom Harrell: Trompeta, Flugelhorn; Xavier Davis: Piano; Jimmy Greene: saxo tenor; Ugonna Okegwo: baix; Quincy Davis:bateria. 1. "Asia Minor" (Tom Harrell) 8:43 2. "Manhattan, 3 A.M." (Tom Harrell) 3:07 3. "Where the Rain Begins" (Angela Harrell-Tom Harrell) 6:18 4. "Blues in Una Sea" (Tom Harrell) 11:39 Bon programa i bon jazz. [email protected]