P-1285-Armstrong i Duke es reivindiquen el 1947

L’any 1947 fou decisiu per al jazz clàssic. Enmig de l’efervescència del bebop i dels nous llenguatges moderns, dos concerts històrics van demostrar la vitalitat de les grans figures del swing: Louis Armstrong i Duke Ellington. El 30 de novembre de 1947, Louis Armstrong i els seus All Stars —amb Jack Teagarden, Barney Bigard, Dick Cary, Arvell Shaw, Sidney Catlett i la cantant Velma Middleton— van oferir al Symphony Hall de Boston un concert llegendari, enregistrat íntegrament i publicat anys més tard per Decca. Aquella actuació simbolitzava el retorn d’Armstrong a les formacions reduïdes després d’anys amb grans orquestres. Els All Stars transmetien una energia espontània, amb solos plens d’humor i virtuosisme. Temes com Royal Garden Blues, Muskrat Ramble o Black and Blue mostraven un Armstrong madur, amb un so més càlid però igualment poderós, i una complicitat escènica que el convertia en el centre del jazz tradicional renaixent. Poc després, el 27 de desembre de 1947, Duke Ellington presentava al Carnegie Hall de Nova York un programa ambiciós, amb obres noves i relectures de clàssics. El concert, també enregistrat, mostrava una orquestra en transició: Johnny Hodges, Harry Carney i Ray Nance convivien amb nous membres acabats d’arribar. Ellington hi estrenà peces com The New Look i obres de gran format com The Tattooed Bride, on el llenguatge simfònic i el swing s’entrellaçaven amb una sofisticació que prefigurava els seus projectes més ambiciosos dels anys cinquanta. Aquests dos enregistraments resumeixen dues visions complementàries del jazz de postguerra: Armstrong, amb el retorn a les arrels i la celebració del blues; Ellington, amb la voluntat d’elevar el jazz a art major. Tots dos concerts, avui documents essencials, testifiquen la resistència i la renovació del jazz clàssic en temps de canvi.