[Part 1] Chris POTTER (The Sirens) & John HICKS (Moanin'. Portrait of Art Blakey)   

Quan l'any 1992 el segell discogràfic Criss Cross va fer debutar el saxofonista Chris POTTER, en el  disc "Presenting Chris Potter", critica i aficionats van coincidir en el pronòstic que la seva seria una trajectòria meteòrica, el temps els ha donat la raó i Chris Potter des d'aquell prometedor debut  ha participat en gravacions destacades amb bona part dels músics importants dels darrers 30 anys. Amb Paul Motian, Dave Holland o Dave Douglas ha treballat sovint, també amb Pat Metheny, Joe Lovano, Steely Dan, Adam Rogers, la Mingus Big Band,  Mike Mainieri, Marian McPartland (In My Life), JoAnne Brackeen (Pink Elephant Magic), Kenny Werner (Concord Duo Series) etc ...,etc..., etc... aquesta és una llista molt reduïda de les seves col.laboracions i els títols que figuren entre parèntesi es corresponen amb intervencions en aquest programa de ràdio  en les que Chris Potter hi ha tingut el seu protagonisme. Com a líder té de l' ordre d'uns 30 àlbums i podem recordar com a destacat Lift: Live at Village Vanguard de 2004 que també vam programar fa un temps i és que si, ens agrada Chris Potter ... "The Sirens" és una gravació de  2011, l' acompanyen el pianista Craig Taborn, Larry Grenadier al contrabaix i Eric Harland a la bateria, en alguns temes també intervé el pianista David Virelles tocant el celeste i l' harmonium, segons les notes de l' autor està inspirat en l' Odissea i  tots els temes son composicions de Chris Potter; algunes de les sensacions escoltant el disc són que Michael Brecker n' és una clara influència i també Coltrane sobretot en el tema The Sirens que dona nom al disc, un tema separat en dos parts: primer tocant el clarinet baix i després el tenor, que recorda clarament, més la composició que l' interpretació, el mític Alabama que Coltrane va interpretar al Birdland, Eric Harland és llueix creant l' atmosfera als tambors. Un disc MOLT RECOMANABLE. El pianista JOHN HICKS ( Atlanta, 1941) va ingressar l'any 1962 en aquella autèntica escola del Hard Bop que va ser els Art Blakey's Jazz Messengers que tant va fer per la  promoció d'infinitat de joves promeses, molts d'ells desprès autèntiques figures del Jazz. Va coincidir allà amb Lee Morgan i Freddie Hubbard i en va marxar  un parell d'anys desprès,  tot seguit un parell d'anys més acompanyant  la cantant Betty Carter en una serie de gires i gravant amb ella alguns discs força interessants, una temporada a l' orquestra de Woody Herman  i arribem a la dècada dels 70, una època molt complicada pel Jazz en la que el Hard Bop ja era gairebé residual, el Free Jazz no captava l' interès dels antics aficionats i els més joves es decantaven clarament cap a un Rock que els representava molt millor. En aquest període va treballar amb músics que cercaven noves formes:  Charles Tolliver, Lester Bowie, Arthur Blythe, David Fatha Newman, Pharoah Sanders, David Murray, Hamiet Bluiett, Ricky Ford, Bobby Watson , Chico Freman, Sonny Fortune, etc ..., dues joies recomanarem d' aquesta llarga etapa que va de començaments dels 70 fins gairebé finals dels 80: 'Sketches of Tokyo' amb David Murray el 1985 i 'Love Remains' a nom de Bobby Watson el 86, dos discs magnífics als que torno sovint.L' any 1992 recordarà la seva estada en el Art Blakey's Jazz Messengers i ho farà gravant "Moanin'. Portrait of Art Blakey" acompanyat per Marcus McLauren  al contrabaix i Victor Lewis a la bateria, un bon trio que repassarà alguns dels temes habituals en el repertori dels Messengers, títols destacats com Whisper Not de Benny Golson, Nica's Dream de Horace Silver o Moanin de Bobby Timmons  ... interpretacions vibrants d'un músic creatiu i especialment versàtil, capaç d' interpretar swing, hard bop i amb la mateixa naturalitat apropar-se a les avantguardes. Un disc MOLT PLAENT d'escoltar, com també ho són els diferents homenatges que va a fer als seus predecessors Earl Hines, Fats Waller, Mary Lou Williams, Sonny Clark o Billy Strayhorn.