[Part 1] Lou BENNETT (Enfin !) & Pianista i Contrabaixista

Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80. Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb músics com els guitarristes Jimmy Gourley o Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke, diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine o Rene Thomas, Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree. Alternarà residencia entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial Solal de l’ època, també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas... Segona part amb PIANISTA i CONTRABAIXISTA misteriosos. En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, ... és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall. A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant ... De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin; en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra del Thad Jones. A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord: un seria el Maybeck mencionat, un altre amb Joe Henderson, aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista ? ... simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat. Qui son aquest parell de CRACKS ?