Aparador de poesia, 22 de juliol de 2020

Aparador de poesia. Dos pel preu d’un, a quatre mans i dialogant. Cristina Àlvarez Roig, arquitecte i poeta, i Israel Clarà, poeta, vingueren a presentar ‘L’omega de la rosa’, conjunt d’haikus i tankas que ara fa res, el novembre de 2019, publicà l’Editorial Gregal amb fotografies de Cristina Àlvarez i un aclariment inicial d’Israel Clarà. « L’haiku i la tanka ―s’hi diu― són aproximacions subtils i temperades al món, desitjos de comprendre’l i d’explicar-se’l amb la més reduïda expressió possible i la mínima aplicació de recursos. Vers i paraula, doncs, essència i concepte, s’uneixen per formar un poema maximalista en el minimalisme de prescindir del que és superflu i anecdòtic. L’estètica no té una importància per ella mateixa. És, alhora, el camí que mena el mestre oriental a la perfecció i a l’encontre amb ell mateix, a la reflexió sobre el lloc que ocupa en l’ordre universal.» Ahir, dimecres 22 de juliol, férem el tres-cents trenta-cinquè programa, el vint-i-novè de la novena temporada. L’emetérem en directe, des de Ràdio SantVi. Hi ha escassos matrimonis de poetes al nostre país després de Clementina Arderiu i Carles Riba. Israel Clarà i Cristina Àlvarez Roig, un d’ells, es van conèixer gràcies a la poesia i n’han fet llur món, el que ells anomenen viure en estat de poesia. Amb estils i temàtiques molt diferents tenen en comú que cap dels dos no deixa passar ni un sol dia sense un nou vers (Nulla dies sine linea), així com la passió combinada amb grans dosis de rigor i autoexigència. Si el poeta té una prolífica trajectòria que arrenca des dels primers anys de joventut, la de Cristina Àlvarez Roig es remunta només a sis anys des de la publicació del seu primer poemari, un temps però intens i ben aprofitat que li ha valgut una gran quantitat de reconeixements perquè poques vegades s’ha vist una evolució com la de l’autora. Segurament es deu a la seva formació humanística i que de fet, tal com ella admet, sempre havia escrit encara que després no ho mostrés a ningú perquè creia que no era el seu àmbit. Sigui com sigui ens trobem davant d’una parella molt especial que té moltes coses a dir-nos i a oferir al món de la literatura. Israel Clarà, el primer dels nostres convidats, nasqué a Badalona el dia 1 de desembre de 1975. És llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i des del 2004 forma part de la Sectorial de Cultura d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es donà a conèixer amb dues novel·les històriques Estatuària de cendra. Memorial de Titus Flavi Vespasià i Llibre d’una vida malaurada. Carta a la mare morta, que publicà Llibres de l'Índex l’1 de gener de 2003 i l’1 de març de 2004. Fou el 2004 quan fundà, amb Elisabeth Jiménez, l’Editorial Òmicron. Ha escrit en català, castellà i italià. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha traduït poetes del Renaixement com Dante, Petrarca, Vittoria Colonna, Gaspara Stampa, Veronica Franco, Chiara Matraini, Michelangelo, Lorenzo de Médici (el cançoner Per natural desig, publicada per Òmicron el 2008) i autors com Cardarelli, Ragazzoni, Pavese i Merini. A les novel·les històriques mencionades, cal afegir Eternament i rosa. Carta al meu pare, In tenebris. Èxodes del buit i la bogeria i La casa daurada, publicades per Òmicron el 2004, el 2005 i el 2007, i els poemaris Un racó de paradís. In memoriam José M. Ortega i L’equilibri de l’acròbata, publicats els 2005 per Òmicron i per Pagès Editors, La teva pell tan fràgil. Obra poètica 1993-2003, que publicà Òmicron el 2005, Pluja de nit i Llibre dels morts, publicats ambdós per Viena Editorial el 2010, Finestra líquida, publicat el 2013 per Òmicron amb un pròleg de Salvi Turró, Un te de gessamins, publicat també per Òmicron el 2014, Rendez-vous en Macagüey, publicada per Editorial Renacimiento el 2015 amb un pròleg d’Alejandro Duque Amasco, El més preciós dels dies i Sereníssim somni, publicats ambdós per Arola Editors el 2017 i el 2019 i La rosa sense perquè, publicat per Edicions del Sud el 2019. Cal remarcar que entre 2005 i 2010, Òmicron li publicà un allau de llibres, alguns no estrictament poemaris, com Mel de sucre i vidre. Maria Mercè Marçal o l’encís de la feminitat. Cristina Àlvarez Roig, l’altra convidada, nasqué a Barcelona el 20 de maig de 1973 i és arquitecta màster per l’ETSAB des de l’any 2000. És especialista en rehabilitació d'edificis històrics i monuments (ha realitzat per a la Comissió de la Dignitat el projecte per a la restitució a l’estat original del monument a Pi i Margall de la Plaça del Cinc d’Oros de Barcelona, conegut com El llapis), en adaptació funcional d’edificis i espais urbans i en lesions en l’edificació, entre d’altres àmbits com l'urbanisme o el disseny d'interiors. Remarquem que ha col·laborat en despatxos tan prestigiosos com el Taller d'Arquitectura de Ricardo Bofill, Alonso-Balaguer i Arquitectes Associats i Richard Rogers Partnership a Londres. També va cursar estudis de fotografia dirigits a la captació d’imatges i el revelatge en blanc i negre, tallers d’aquarel·la, tinta xinesa i fabricació de paper artesanal. Altres espais d’interès abasten la literatura, el dibuix i l’art i, en especial, la poesia, passió que combina amb la seva feina d’arquitecta. Ens trobem, doncs, davant d’una autora polifacètica que entén totes les arts com una de sola, i d’aquí que li interessi tot acte creatiu sigui en la manifestació que sigui. Cal destacar també el seu amor pel mar i la natura i, en especial, per tot el relacionat amb la Mediterrània, des de la poesia, la música, l’arquitectura, la gastronomia, els mites fundacionals, la filosofia clàssica i aquesta manera de viure en l’aquí i l’ara (hic et nunc) que ha conegut de prop en els nombrosos viatges que va realitzar, fa anys, per moltes de les seves geografies, des d’Itàlia, Grècia, Croàcia, Turquia, Síria, Jordània o el Marroc. Com a autora de poesia ha obtingut més de disset reconeixements en tan sols tres anys des que el 2017 es va decidir a enviar les seves obres a certàmens literaris en català. Entre aquests premis destaquen el Drac de poesia de Solsona (2017), el Josep Grau i Colell de poesia del certamen literari de Les Homilies d’Organyà (2018), la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Calella (2019), el Solstici de poesia de Taradell (2019), el Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló (2019), el Premi de Poesia Torre de Piles (2019), el Premi Salvador Estrem i Fa de Falset (2019) i el Festa d’Elx dels Premis Literaris Ciutat d’Elx (2019). Ha publicat Oasi privat (Editorial Òmicron, 2014), amb pròleg d’Olga Xirinacs, Cosmogonia Terrenal (II Premi de Poesia Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), amb pròleg de Carles Duarte i Montserrat i Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx 2019, Bromera Edicions, 2020), amb pròleg de Jordi Pàmias, entre d’altres llibres col·lectius que apleguen les obres guardonades en certàmens com el Premi Drac de Poesia per l’obra Música de posidònia (Òmnium Cultural, 2017), el de Les Homilies d’Organyà per l’obra L’intacte instant del vol (Ajuntament d’Organyà, 2018) o el Premi Salvador Estrem i Fa per Metafísica blava (Ajuntament de Falset, Associació de Jubilats i pensionistes de Falset i Centre d’Estudis Falsetans, 2019). Té pendent de publicació L’evangeli segons la Mar (Premi Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló 2019, Ajuntament de Castelló, 2020), amb pròleg de Joan Maria Pujals i està treballant simultàniament en dos poemaris, l’un d’ells de temàtica complexa i molt compromesa.