Reflexos de la seva glòria

Déu ha deixat clar a Sa Paraula que en el que és bo i en el que és dolent, Ell és amb nosaltres. Ens va predestinar, ens va cridar, ens va justificar, i ens va glorificar. I com hem vist, a la nostra vida diària amb Ell, no deixa de concedir-nos favors de gràcia i misericòrdia.Quan érem enemics de Déu (Romans 5:10-11) i esclaus del pecat (Romans 6), ens va lliurar, i ens va donar el seu Esperit Sant perquè habitant en nosaltres ens vivifiqués, i perquè quan no sapiguem com pregar, intercedeixi per nosaltres, "I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.” Romans 8:27 BCIQuan preguem a Déu, no en les nostres pròpies forces, sinó en l'Esperit, estem pregant-li que sigui la Seva voluntat la que operi en les nostres vides, perquè en la Seva voluntat sempre hi sortim guanyant.Això és el que Romans 8:28 ens ensenya. Ve just darrere del pensament que quan l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres, la voluntat de Déu a les nostres vides produeix l'obra perfecta de Déu en nosaltres, de manera que la resolució de la nostra situació glorifiqui aquell que ens va escollir, ens va cridar, ens va justificar i ens te ja com glorificats en Ell. La glorificació és una cosa futura per a nosaltres, però als ulls de Déu, el propietari del temps, ja ha passat, perquè el que Ell ha determinat, es pot donar per fet.Així que “Què més podem dir, després d’això?” Ens repta Pau a Romans 8: 31*: “Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?”Aquesta és una pregunta retòrica, de les quals no espera ser contestada perquè té una sola resposta: Si Déu és del nostre costat, NINGÚ no pot contra nosaltres. Per això el text reafirma: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?” ROMANS 8:32*Potser dubtem que Déu pugui o vulgui donar-nos tot allò de que tenim necessitat? Si ja ens ha donat fins i tot al seu propi fill per salvar-nos, com no ens donarà també totes les altres coses que als seus ulls, i als nostres haurien de ser també, de menor importància?L'apòstol continua amb preguntes retòriques per ajudar-nos a contemplar a qui lluita per nosaltres, el nostre aliat i defensor: “Qui podrà acusar els escollits de Déu? Déu és el qui justifica.” ROMANS 8:33* llavors ningú no pot presentar acusació vàlida davant el Jutge. “Qui gosarà condemnar? Crist Jesús és el qui va morir; millor dit, el qui fou ressuscitat, el mateix que està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix a favor nostre.” ROMANS 8:34*El verset 26 ens deia que l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres en la pregària, i aquí veiem que Crist intercedeix per nosaltres davant de qualsevol acusació del maligne. Per això estem completament i constantment coberts d'acusació davant del Pare. És per aquest motiu que, el capítol 8 pot començar amb l’afirmació: “Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús”.En aquesta condició rebem la darrera pregunta: “Qui ens privarà de l’amor de Crist? ¿Tribulacions, angoixes, persecucions, fam, nuesa, perills, espasa?” ROMANS 8:35*Pots anticipar-ne la resposta?Exactament: RES ni NINGÚ…Afirma l'apòstol amb seguretat: “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” “Perquè estic segur que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principats, ni el present ni el futur, ni poders, ni altures ni profunditats, ni cap altra cosa creada no podrà separar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 8:37-39*Queda clar, oi? Tenim la victòria assegurada sempre que ens enfrontem a la vida amb Déu al nostre costat, sempre que hàgim estat reconciliats amb Déu a través de Crist Jesús.Pau els diu al verset 12* “Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu.” ROMANS 8:12-13Escollim viure en l'Esperit per la gràcia de Déu i a través de Jesucrist nostre Senyor; perquè així ens assegura Déu que no hi ha condemnació. I estant del seu costat descansem en la seguretat que no hi ha força en aquest univers que ens pugui separar de l'amor de Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Saps què és el millor d'aquest regal que Déu ens dona? Que ve amb molts més regals inclosos. Quan rebem el regal de vida eterna per la fe en Crist obtenim sens dubte la salvació eterna, però ja en aquesta vida, rebem molt més al mateix paquet.Romans 5 ens diu que tenim pau amb Déu. Als versets  9 i 11 ens diu que “som salvats del càstig” de Déu, i hem obtingut la reconciliació. Llegim al  verset 2 que tenim “accés a la gràcia de Déu”. Gràcia significa, “favor no merescut.” i en Crist obtenim el favor de Déu que ningú no mereix. És a dir, que en rebre el regal de la salvació, no només som salvats del càstig de Déu envers el pecat, sinó que entrem en un estat de gràcia, és a dir, rebem favors de Déu, accions a favor nostre que nosaltres en realitat no mereixem. Ara podem gaudir d'una pau que Déu dona i que és impossible experimentar abans de rebre Crist.L'apòstol ens diu que fins i tot en els moments difícils, quan passem per tribulacions en aquesta vida, els qui som fills de Déu, rebem una sèrie de regals durant aquesta tribulació. Per això els versets 2-4* emfatitzen que podem descansar tant en els moments bons com en els dolents; diu així: “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia en què ens mantenim, i tenim el goig en l’esperança de la glòria de Déu. I no sols això, sinó que també sentim goig en les tribulacions, sabent que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut sòlida; la virtut sòlida, esperança.” És a dir, quan passem tribulació, la nostra paciència és enfortida, i podem contemplar la prova, és a dir, l'evidència que Déu és el que ens sosté. Això verifica l'esperança que tenim en Déu. Ens confirma que la nostra esperança està fixada en el lloc correcte, en la sobirania, la saviesa i l'amor de Déu, i d'aquesta manera confiem que mai no ens sentirem defraudats d'haver confiat en Déu. Ja ho confirmava l'apòstol Pau al capítol 1:16 quan deia: “Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu”  ROMANS 1:16*. L'esperança dipositada en Déu mai no ens avergonyirà; podem descansar en aquesta veritat.Hi haurà moments en què aquesta esperança no presenti evidències, en què les circumstàncies del moment no ens permetin veure aquesta finalitat que desitgem. Ens diu Romans que aquells que tenim l'Esperit de Déu a les nostres vides patim juntament amb la mateixa creació de Déu en veure l'estat actual del món, però la nostra esperança no està posada en aquest món, sinó que “esperem amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos” Romans 8:23.Llegim a Romans 8:24-25* “ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar.” En els moments que no puguis veure aquesta glòria futura, recorda que Déu és fidel. Deixem que aquesta tribulació present sigui una altra oportunitat d'experimentar la cura i la protecció de Déu a la nostra vida, i no perdem de vista l'evidència de l'esperança que tenim a través de Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Voldria que reflexionéssim avui sobre el poder que actua a cada cristià des del moment de la salvació en Crist.Romans 8:10-11* presenta una preciosa veritat; diu així: “Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat, l’Esperit es viu per causa de la justícia. I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”Encara que Romans 8 sempre ha estat el meu capítol favorit a tota la Bíblia, aquest verset va cobrar gran importància per a mi no fa gaires anys. El capítol 8 està dividit en moltes Bíblies en dues seccions, una que han titulat “Vivint en l’Esperit" i una segona anomenada “Més que vencedors”. Això fa que al nostre cap separem aquestes dues seccions, però proposo que l'únic motiu pel qual podem ser vencedors és per l'Esperit que habita en nosaltres.El text ens diu que si Crist està en nosaltres, malgrat que aquest cos mortal continua influenciant la nostra vida diària, tenim l'Esperit Sant del Déu del cel dins nostre, donant-nos vida.Per si no has parat a reflexionar en aquesta fascinant veritat, et convido a indagar amb mi en la veritat que ens comunica l'apòstol. El verset 11 diu: “I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres”. ROMANS 8:11Qui és aquest Esperit que habita en nosaltres? És l'Esperit que va aixecar dels morts a Jesús. És un Esperit capaç de donar vida a un cos mort; té victòria sobre la mateixa mort. L'apòstol continua dient que és Déu mateix qui vivifica el teu cos mortal a través del seu Esperit. Aquest text no fa pensar que l'Esperit Sant a l'interior d'un cristià té graus de poder. L'Esperit Sant que habita dins teu és el mateix que va aixecar Jesús de la mort.Algunes persones tenen por de donar la seva vida a Crist perquè creuen que Déu no els podria perdonar. El text pregunta: Potser penses que l'Esperit no et pot donar vida a tu? Aquest és l'Esperit que va aixecar dels morts Crist Jesús, la resurrecció que ha proveït vida per a tothom que la vulgui.Dubtes de la salvació en Crist? Diuen els versets 15-17*: “No heu rebut pas un esperit d’esclavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d’adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! El mateix Esperit s’uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria.”L'obra de salvació és completa i és afirmada contínuament per l'Esperit Sant. Si has acceptat l'obra de Crist a favor teu, demana-li que el seu Esperit doni testimoni a la teva ment i al teu cor. L'Esperit Sant ens hauria de donar la seguretat que per la gràcia de Déu som fills i hereus de la gràcia.Quan estiguis passant per tribulacions; quan les situacions a la teva vida et produeixin temor o ansietat, recorda que si Crist és en tu, habita en tu el mateix esperit que va donar vida al cos inert de Jesús. Si l'Esperit ho va fer en Ell, per què hauríem de sentir aquesta por i ansietat? El verset 18 ens anima dient: “Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.” ROMANS 8:18*. Aquesta tribulació que estàs passant és momentània, però la glòria futura és eterna.No deixis de comunicar-te amb el teu Creador i Salvador, perquè aquest mateix “Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sabem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l’Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb gemecs indescriptibles”, ens diu el verset 26.Aprofitem la benedicció de tenir l'Esperit Sant de Déu habitant al nostre interior, ja que aquest que és poderós per aixecar dels morts és el que vivifica el nostre ésser.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.” Romans 6:6-7*El capítol 6 de Romans presenta un argument molt interessant. L'apòstol Pau ha estat explicant que quan hi ha molt pecat, la gràcia de Déu encara és més abundant. La gràcia de Déu, el seu favor cap a l'ésser humà quan aquest no s'ho mereix, és molt més gran que qualsevol mal que l'home pugui cometre. No obstant això, aquesta veritat no pot portar ningú a la conclusió que podem pecar tot allò que vulguem.Pau exposa aquest pensament fal·laç en els primers versets del capítol: “Què volem dir, doncs? Què ens hem de mantenir en el pecat a fi que la gràcia abundi? De cap manera! Els qui hem mort en el pecat, com podrem viure encara dins del pecat? No sabeu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort?” ROMANS 6:1-3*.Pau proposa que si hem rebut la salvació de Crist, hem mort al pecat. Els versets següents expliquen que en el moment de la nostra identificació amb el Salvador, hem deixat el nostre vell ser esclavitzat al pecat i hem nascut a una nova vida.Això està clarament il·lustrat en el baptisme que presenten els evangelis, representant la nostra mort i resurrecció amb Crist. Baixem a les aigües del baptisme il·lustrant la mort al pecat, i pugem, representant una vida nova en Crist.Hi ha una història coneguda d'un home que netejant l'església va trobar una pipa de fumar al baptisteri. Portava unes inicials que coincidien amb un senyor que acabava de batejar-se el diumenge anterior, així que li va lliurar l'objecte perdut. Tot i això, aquest senyor que havia estat batejat va examinar la pipa i li va respondre: “No, això no em pertany.” Què estrany?, va dir el conserge, porta les seves inicials. El senyor li va insistir: “Pot ser que pertanyés a l'home que va entrar al baptisteri, però per descomptat no pertany a l'home que en va sortir.” Ell havia rebut una vida nova quan va rebre Crist, i ara ho feia evident amb aquest gest en el moment del seu baptisme públic. En aquesta nova vida, les coses que abans no podíem dir que no, ara no ens criden l'atenció. O sí?En principi el pecat ja no hauria de tenir domini del nostre ésser. El títol d'aquesta reflexió pot semblar estrany, però la veritat és que quan algú ha mort ja no experimenta desitjos; no té la temptació de menjar o fer allò que abans feia. Tanmateix, és evident que encara que hem mort el pecat, seguim sentint temptacions i lluitant amb aquelles actituds o pràctiques que no volem fer. Pau en parla al capítol 7. Quan algú ha perdut un cònjuge, no hi ha infidelitat si es casa amb un altre. La vídua s'hauria de sentir lliure per estimar un altre home, i tanmateix, a l’àmbit espiritual, moltes vegades seguim intentant ser fidels al pecat, al qual ja hem mort en Crist.Al verset 15 Pau diu: “De fet, allò que faig no ho entenc, ja que no faig allò que vull, sinó que faig allò que detesto.” ROMANS 7:15*. Sembla que el pecat continua tenint influència en nosaltres. Continua Pau dient: “Sé per experiència que el bé no habita en mi, és a dir, en la meva condició humana, perquè, estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme, atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. De fet, atenent l’home interior, sento atracció per la Llei de Déu, però veig en mi, en el meu cos, una llei diferent que fa la contra a les regles de la meva raó i em fa presoner amb la llei del pecat que porto dintre meu. Pobre de mi! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?” ROMANS 7:18-19, 22-24*Has notat la lluita interna de l'apòstol? Segur que tu mateix ho has experimentat. I és que mentre visquem en aquest cos, seguirem lluitant amb la nostra humanitat, fins al moment que anem a la presència del Senyor. Però l'apòstol contesta el seu propi dilema al final del capítol 7 proclamant: “Serà la gràcia de Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!” ROMANS 7:25*. Crist és el qui ens deslliura d'aquest cos de mort.Ho explica clarament Romans 6:8,11* “I si hem mort amb el Crist, creiem que viurem també juntament amb ell, igualment vosaltres, feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús.”Pau conclou el capítol sobre la mort al pecat amb aquestes paraules per al creient:“Per tant, que el pecat no domini el vostre ésser mortal, de forma que us deixeu portar per les seves passions, ni deixeu els vostres membres a l’albir del pecat perquè en faci armes d’injustícia; al contrari, com a morts que han recobrat la vida, oferiu-vos personalment a Déu, amb tot el que sou, com a armes de justícia per a Déu.” ROMANS 6:12-13*Recorda que hem canviat aliances. Diu la Paraula: “Però ara, deslliurats de l’esclavatge del pecat i esdevinguts servents de Déu, tenim com a fruit la santedat, i com a terme, la vida eterna. Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 6:22-23*Declarem-nos morts a la iniquitat i la tirania del mal, i visquem en justícia i santificació, gaudint de la llibertat que tenim en Crist Jesús.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Podries explicar la diferència entre un premi i un regal? Podríem dir que un premi és una cosa que guanyes a causa dels teus talents o esforços, un mèrit pel qual tu has treballat i diguem que mereixes. El diccionari ofereix diversos termes relacionats, entre ells una “paga” o “remuneració” “recompensa” “compensació.” Un premi és una compensació pel que ets o has fet; una paga és una remuneració sobre la base d'un acord o una tasca acomplertaEl regal, a l'altre extrem, és una cosa per la qual tu no has treballat. No està vinculat al teu esforç ni a les teves capacitats. És una cosa que mostra l'estima d'una altra persona cap a tu, i encara que acostumem a donar regals per haver nascut, o haver arribat a certes fites a la vida, els regals no són una cosa “merescuda” o “obtinguda”, sinó una cosa donada immerescudament.Romans 6:23* ens diu que “Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.”Aquest text explica que la paga, és a dir, la remuneració, la compensació o el premi derivat de tenir o practicar el pecat és la mort.Romans 3:23* ens diu: “perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu,”Com que estan destituïts o exclosos, no mereixem ser part de la glòria de Déu.Els versets 9-11 afirmen que tant jueus com gentils estem en la mateixa condició. Diu Pau: “Doncs, què? Tenim algun avantatge? No cap; perquè ja hem demostrat que tots, tant jueus com no jueus, estan sota el domini del pecat. Tal com diu l’Escriptura: “No hi ha cap home just, ni un de sol. No n’hi ha cap d’assenyat, no n’hi ha cap que busqui Déu.” ROMANS 3:9-11*. Com que “tots van pecar” i “No hi ha cap home just, ni un de sol” hem d'entendre que la mort és la justa remuneració que cada ésser humà mereix.Tanmateix, com trobem a través de les Escriptures, a la segona part de Romans 6:23 veiem l'altra cara de l'assumpte, la solució a aquesta condició desesperant. Diu que la paga del pecat és mort, però el do gratuït, (és a dir, el regal) de Déu és vida eterna en Crist.La justa retribució és mort, però el regal de Déu és vida eterna. Recordem que el regal no és una remuneració justa. Per això és que Pau diu a Romans 3:24-28* que som “justificats gratuïtament per la seva generositat, gràcies al rescat que es troba en el Crist Jesús.” És a dir, aquest regal és de l'únic que no ha pecat, i per tant no té la condemna de la mort; aquest és Crist. Romans 5:1-2* ens diu que “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”Ens diu Romans 3:26* “que ell és equitatiu i perdonador del qui té la fe en Jesús.” “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia” ROMANS 5:2* a aquest regal de vida. Romans 5:18-19* repeteix: “Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, (aquest és Adam també així, per un acte de fidelitat d’un de sol, (Jesucrist) n’ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes. És a dir, de la mateixa manera que la desobediència d’un sol home (Adam) va constituir tothom en pecador, així també per mitjà de l’obediència d’aquest sol home (Jesucrist) seran constituïts justos tots els altres.”Si el pecat va entrar al món per Adam, la solució al pecat va ser comprada i és oferta com un regal per Crist Jesús.Com a humans, pels nostres propis mèrits ens hem guanyat la condemna de mort; aquesta és la nostra justa retribució, però Crist ha comprat per a nosaltres amb la seva pròpia sang la vida, vida eterna, ni més ni menys, per a tothom que la desitgi. I l'únic requisit per obtenir-la és la fe en Crist.A Romans 3:27-28* se’ns pregunta: “On és, doncs, l’orgull humà? Ha quedat exclòs. Per quina llei? ¿La de les obres? No, sinó per la Llei de la fe.” Lògic. Si fos per obres, no seria un regal, sinó un premi o una retribució.Romans 4:4-5* ens diu:  “Ara bé, al qui fa una obra no se li compta el salari com una gratificació, sinó com a paga d’un deute, mentre que al qui no fa cap obra, però creu en aquell qui restableix el pecador, la seva fe li és comptada com a justícia.”El capítol 5 conclou amb aquesta afirmació: “per tal que, així com el pecat regnà per la mort, així també la gràcia regnés per la justícia que duu a la vida eterna, mitjançant Jesucrist, el nostre Senyor.” ROMANS 5:21*Pau ens explica que ja no hem de carregar la paga del pecat. Romans 5:6* ens diu que “Quan nosaltres encara estàvem incapacitats, fou aleshores, en el moment oportú, que el Crist va morir pels culpables.” I a Romans 5:8* llegim “però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.”Així que els que rebem aquest regal podem dir amb Pau: “que també ens sentim gojosos en Déu pel nostre Senyor Jesucrist, pel qual hem rebut la reconciliació.” ROMANS 5:11*Hem estat reconciliats amb Déu mitjançant l'únic que ens podia reconciliar. Això no s'aconsegueix per complir cap llei, ni de jueus, ni cap religió. Això només es pot rebre com un regal de part de Déu, per una fe sincera a Jesucrist, el que va comprar el regal. Menysprear-lo et deixa amb la justa paga pel teu pecat. Acceptar-lo et dona la vida eterna en Crist, la pau i la reconciliació amb el Creador.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan ens enfrontem a una catàstrofe, el primer que fa molta gent és llançar una acusació a Déu. Si existeix, per què permet això? És una pregunta una mica lògica, i no obstant injustificable. Per què dic això? En primer lloc, perquè molts dels que la fan professen ser ateus. Si no creuen en Déu com a origen de l'univers, de la humanitat, i de tot el bo que gaudim, per què apunten el dit a Déu quan veuen alguna cosa negativa? Aquesta mentalitat i actuació és allò que l'apòstol Pau denuncia a Romans 1:25* “Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador.” ROMANS 1:25*.  Ells són els seus propis déus, i quan el seu món va malament, busquen un culpable que ells mateixos han donat per inexistent. Quin sentit té això?Per què hi ha mal en aquesta terra? Just per això, perquè al principi, a l'hort de l'Edèn, quan Adam va poder haver triat comunió perfecta amb Déu, va triar l'altre camí, la qual cosa li permetria fer el que ell considerava més savi i agradable que els plans de Déu. Després d'Adam, tots hem seguit el camí que ens marca la nostra pròpia voluntat. I fins la Terra mateixa gemega, ens diu Romans 8:22, patint els desastres naturals que observem de tant en tant.D'on ve el mal? De la nostra pròpia elecció. Comparem-ho amb les tenebres. Com es produeixen les tenebres? Eliminant la llum, oi? Hem eliminat la llum de les nostres vides, des del començament de la creació. Hem triat viure en un món de tenebres sense aquell que és la Llum del Món. Vivim en un món caigut, controlat pel mal, que pateix els resultats d'haver rebutjat el pla de Déu, i allò que ens hauria de sorprendre és la quantitat de coses bones que gaudim en aquesta vida.Romans 1: 21* Diu  “ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment.”Ofuscat significa “enfosquit” Quan no glorifiquem Déu, sinó que glorifiquem l'home, el nostre enteniment s'envaneix i el nostre cor s'enfosqueix.Déu s'ha donat a conèixer a través de la seva creació i a través de la Seva Paraula, però l'ésser humà postula teories alternatives a la Creació i intenta desprestigiar la Bíblia. Però Déu diu “no tenen excusa” i “són dignes de mort.” Aquesta és la condició de l’ésser humà lluny de la misericòrdia i l’amor de Déu.L'ésser humà ignora Déu quan tot va bé perquè volem controlar el nostre món. Pensem que podem controlar el clima, la densitat de població, les malalties, fins i tot la conducta social... i només n'hi ha prou amb un petit virus, una tempesta o un moviment sísmic per poder adonar-nos que n’hi ha molt poc en aquest món que l’ésser humà pugui controlar amb èxit.La realitat és que abans de mirar Déu per buscar un culpable per al mal del món, ens hem d'examinar a nosaltres mateixos, per si, com estableix Romans, hàgim deixat de banda Déu per triar el nostre propi destí. Els versets 28-32* descriuen els que això han fet així: “Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions; són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin”. No és una descripció gaire afalagadora, oi? No obstant això, molts s'enorgulleixen d'aquestes pràctiques esmentades.Però jo no soc qui per jutjar, com tampoc no ho són ells. Romans 2:1* diu: “Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò que sentencies en un altre et condemnes tu mateix, ja que tu, el jutge, fas igual que ell.”Moltes vegades, nosaltres, els que sí que creiem que Déu existeix, que professem que va crear el món on vivim per la seva gràcia, els que hem acceptat la seva salvació, la promesa de vida eterna en Crist, permetem que aquesta mateixa pregunta ens envaeixi els pensaments. Per què, Senyor, permets que hi hagi tanta maldat en aquest món? Per què hem de patir això?El verset 4* ens llança aquesta pregunta: ”És que et són indiferents la riquesa de la seva bondat, la seva paciència i la seva generositat? O ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?”Romans 5 ens diu que així com Adam va pecar i el pecat va entrar al món per un home, per un home, Jesucrist, la salvació ha vingut a la Terra, i tot aquell que penedit rep Crist com a substitut, gaudeix de la benignitat, paciència i longanimitat de Déu. La maldat existirà en aquest món caigut fins al judici de Déu, quan aquest estableixi el seu regne.Pau ens recorda que el judici just de Déu ve, i que la seva mostra més gran d'amor al món és la crida al penediment; l'entrada a una comunió perfecta amb Déu. Amb la mort de Crist a la creu ens ha mostrat que ens estima; amb la resurrecció de Crist de la mort ens ha mostrat el seu gran poder. El que ens correspon és creure en la seva sobirania i el seu amor, i esperar la Seva vinguda gaudint mentrestant de cada acte de la seva bondat.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Romans va ser escrita l'any 57 de l'era cristiana, per l'apòstol Pau, i anava adreçada als cristians que vivien a la ciutat de Roma. Pau escriu aquesta carta, no a una església específica a Roma, sinó que diu “als qui són a Roma.” Aquests eren creients jueus i gentils que havien confiat en Crist i que es reunien a cases, sense haver format encara esglésies. Aquestes congregacions incloïen jueus conversos i gentils cristians que no practicaven ritus tradicionals jueus. A la carta, Pau emfatitza la unió a una família de la fe, i com havien de practicar l'amor cristià per poder servir el Senyor de tot cor.Sabem pel capítol 15 de Fets que Pau no havia estat a Roma després de la seva conversió, i els creients aquí, encara que haurien sentit a parlar de Pau, no el coneixien. Llegim al començament del llibre una petita introducció de l'apòstol. Als capítols 1 i 15 de Romans Pau expressa el desig de visitar els creients a Roma, “més ben dit, per tenir en companyia vostra un mutu consol en la fe que ens és comuna a vosaltres i a mi.” diu al verset 12 del primer capítol.Creiem que Pau va escriure la carta mentre era a Corint i Cèncrees, durant el seu tercer viatge missioner. Hi comparteix el seu desig d'anar a Roma, i d’allà estendre el seu ministeri fins a l'altra banda del mar Mediterrani, a Espanya.Creiem que va enviar la seva carta a Roma de mà de Febe, una dona que activament ajudava els cristians de Cèncrees. En el comiat, Pau mana salutacions a molts que ja coneixia i que ara eren a Roma. Entre ells, saluda Aquila i Priscil.la. Recordem que Pau havia treballat amb aquests a Corint, en el seu primer viatge, i eren molt estimats per a ell. Aquests havien arribat des de Roma quan l'emperador Claudi va fer fora els jueus. Cinc anys després, quan aquest va morir, molts jueus van tornar a Roma. Sembla que per  a quan Pau va escriure aquesta carta, Aquila i Priscil·la ja vivien de nou a Roma. Al capítol 16, entre les seves salutacions personals, Pau envia salutacions a aquesta parella que tant havia fet per ell i per l'avenç de l'evangeli. Inclou també salutacions de part dels seus col·laboradors, parents, i altres de l'església on es trobava, incloent-hi Terci, que va escriure a mà les paraules de l'apòstol.El missatge de Romans des del principi de la carta emfatitza el regal de salvació de part de Déu. Romans presenta molt clarament l'evangeli, les bones noves de la salvació en Crist, per això és un dels primers llibres recomanats per a aquells que volen conèixer Déu i el seu pla per a la humanitat.Ja des de la seva salutació al començament de la carta, Pau els fa un repàs de la benedicció de ser cridats i apartats per a l'evangeli, per l'obra del Senyor Jesucrist, “per virtut de l’Esperit santificador constituït Fill poderós de Déu en base a la resurrecció d’entre els morts: Jesucrist, Senyor nostre.” ROMANS 1:4*Pau diu que ell va ser cridat de Déu per a salvació, i igualment cada creient a Roma, dient en el verset 6* “Entre aquests també hi sou comptats vosaltres, cridats a ser de Jesucrist.”D'aquesta preciosa veritat en som part cadascun dels que havent estat cridats, hem respost a aquesta crida en fe. I és que al verset 16 Pau els afirma que l'evangeli mai no l'ha defraudat, doncs “és poder de Déu per a salvar tothom qui creu.” ROMANS 1:16*Aquest regal no és un premi per alguna cosa que ells o nosaltres hàgim fet. En els  següents versets i capítols, Pau deixa això ben clar. L'ésser humà mai no ha buscat Déu. Romans 1 explica clarament com l'home no té excusa. Diu així: “De fet, allò que ell té d’invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat, d’ençà que el món és creat esdevé visible a la intel·ligència per mitjà de les seves obres, de manera que no tenen excusa, ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment. Pretenien ser savis, però s’han fet necis;” ROMANS 1:20-22*. Aquesta és la condició humana.En contrast, Pau mostra la justícia de Déu, explicant que estem en enemistat amb el Creador i el Senyor de l'Univers. Però no ens deixa sense esperança, perquè continuarà mostrant el gran amor de Déu en cridar-nos i apartar-nos, donant-nos la possibilitat d'una vida nova en Crist. Una nova vida, una nova família, un nou futur.Pau conclou la seva carta amb una doxologia, cosa que és una lloança a Déu, tancant el missatge del llibre amb aquestes paraules: “A aquell qui pot enfortir-vos d’acord amb l’evangeli que predico i en la proclamació de Jesucrist, segons la revelació del secret guardat en el silenci des dels temps infinits, però manifestat ara, per disposició del Déu etern, d’acord amb les Escriptures profètiques, que s’ha fet conèixer a tots els pobles perquè acceptin la fe, a Déu, l’únic savi, sigui donada la glòria per mitjà de Jesucrist, pels segles dels segles. Amén.” ROMANS 16:25-27** BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

T'agrada rebre cartes? A la meva filla li encanta rebre cartes a la bústia, de manera que ella escriu cartes en paper quan la majoria de les persones han deixat de fer servir el mètode de correu tradicional per donar pas a missatges digitals. La veritat és que produeix una sensació agradable rebre una carta adreçada a tu, sabent que la persona ha pensat en tu amb antelació i ha gastat el temps i els diners a enviar-la.La segona part del Nou Testament és una composició de cartes escrites per a diferents esglésies o individus començant en el temps del llibre dels Fets i continuant fins al final del primer segle. Aquestes cartes es van escriure en circumstàncies diverses, algunes des d'una presó i d'altres en territori hostil a l'evangeli. Eren enviades per mitjà de persones particulars que viatjaven travessant mar o terra, i enfrontant perills. Aquestes eren rebudes i compartides oralment perquè els cristians poguessin, no sols sentir el missatge, sinó aprofundir en els ensenyaments que contenien.De les 21 cartes, o epístoles, com se les denomina tradicionalment, l'apòstol Pau en va escriure 13. Les altres van ser escrites pels apòstols Pere, Jacob (Jaume), Joan i Judes. La carta dels Hebreus, amb moltes característiques similars als escrits de Pau, no ve signada, i per tant, hi ha diferents idees sobre la seva autoria.Hi ha cartes adreçades a diferents esglésies, com la majoria de les de Pau, les de Joan i la carta de Judes. S'hi tracten temes sobre la nova vida del creient en Crist. Unes són més extenses, com la carta als Romans o les dues cartes als Corintis. Altres són més curtes, com les epístoles als gàlates, els efesis, els filipencs o els tesalonicencs.Les cartes de Jaume i Pere i l'epístola als Hebreus són dirigides específicament als jueus conversos. Aquests jueus estaven dispersats per l'imperi romà, en alguns casos patint persecució de part dels jueus no cristians, o dels romans.Altres cartes són dirigides a persones específiques, com les de Timoteu, Titus i Filemó. Pau dona instruccions a Timoteu i Titus sobre com pasturar els cristians a la seva zona. A la carta a Filemó, Pau parla específicament a aquest per demanar-li que restauri al seu servent Onèsim, el qual s'havia escapat, i ara havia conegut Crist.En estudiar les diferents cartes, podrem notar que més enllà de les salutacions personals que solen aparèixer en una carta, aquestes contenen el missatge etern de Déu per a la seva església. Tant se val que visquem segles després dels primers destinataris d'aquestes cartes. En començar a llegir-les notem que el seu missatge és tan vàlid per a nosaltres com ho era per a ells.A la segona carta de Pau a Timoteu, aquest li diu que “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*Com que la humanitat no ha canviat gaire al llarg dels segles, el missatge de les cartes continua vigent i continua sent eficaç. Déu ens ha parlat a través de Sa Paraula, i amb ella ens ofereix instrucció i correcció, exhortant-nos i guiant-nos perquè puguem viure una vida que agradi a Déu, i així puguem estar completament preparats per a tota bona obra.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Durant el temps que Pau va romandre pres a Jerusalem i a Cesarea, va tenir l'oportunitat de parlar a diversos líders romans que sentien curiositat pel que aquest ensenyava. Després de tot, el seus discurs havien aixecat controvèrsia entre els jueus, i alguns fins i tot havien fet vot amb la determinació de no menjar fins que donessin mort Pau. Claudi Lísies, tribú romà a Jerusalem, havent sentit la causa de Pau i havent estat advertit del pla dels jueus, va enviar a Pau amb una gran escorta fins a Cesarea, perquè Fèlix, governador romà, es fes càrrec del seu cas. El governador, després de llegir la carta del tribú i haver escoltat els càrrecs de part dels jueus, va donar la paraula a Pau perquè exposés el seu cas en presència dels seus acusadors. L'apòstol va parlar defensant que el seu únic delicte era haver predicat Crist ressuscitat.Fèlix els va acomiadar “ordenant al centurió que el tanqués, però que fos indulgent i no impedís a ningú dels seus atendre’l. Al cap d’uns dies es presentà Fèlix amb la seva pròpia esposa Drusil·la, que era jueva, i va fer venir Pau i el va escoltar sobre la fe en Crist Jesús” FETS 24:23-24*Déu va donar oportunitat a Pau de compartir l'evangeli amb aquests i els qui hi eren presents. Però ens diu Lluc que “quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, ves-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.” FETS 24:25*Ens diu Lluc que Fèlix esperava que Pau li oferís diners per deixar-lo anar, i per això el mantenia pres, però Pau estava encantat de poder parlar amb aquest mentre tenia l'oportunitat i llegim que Pau hi va estar molt de temps, ja que “passats dos anys, Fèlix fou substituït per Porci Festus, i com que Fèlix volia congraciar-se amb els jueus, va deixar Pau a la presó.” FETS 24:27*En arribar Festus al seu lloc, i havent-hi els jueus demanat que els deixessin jutjar Pau, el governador va preparar un tribunal per escoltar-lo, i aquí, davant els seus acusadors, va oferir a Pau anar a Jerusalem a ser jutjat pels jueus. Pau sabia que els jueus no li donarien un just judici, així que va insistir a ser jutjat pel tribunal de Cèsar, per la qual cosa Festus va determinar que portaria la causa davant l'emperador August Cèsar.Ens narra la segona part del capítol 25 que van venir aquests dies a visitar Festus el rei Agripa i la seva dona Berenice. Festus, exposant el cas de Pau, va demanar que Agripa escoltés aquest per ajudar amb la redacció de l'informe que l'acompanyaria fins a Roma.I així és com Pau va poder compartir el seu testimoni de salvació davant del rei i els que hi eren. Li va explicar com havia pertangut des de la joventut a l'ordre més estricta dels fariseus, com havia perseguit aquells que seguien Jesús de Natzaret, com el Senyor se li havia creuat en el camí i havent transformat la seva vida, el va enviar a predicar, a jueus i gentils, sense fer distinció de persona, l'evangeli de Crist, profetitzat pels profetes de l'Antic Testament i complert íntegrament per Jesús de Natzaret.Pau va acabar animant Agripa a apropiar-se d’aquestes veritats. Li va dir: “Creus en els profetes, rei Agripa? Sé que hi creus. Agripa respongué a Pau: Per poc em convences de fer-me cristià.” FETS 26:27-28*Això és el que desitjava Pau, que el rei també pogués gaudir de la nova vida en Crist.Tot i això, es van aixecar i van donar per finalitzada la reunió. Gairebé persuadits, però lluny de la salvació. Aquests tindrien una altra oportunitat d'obrir els seus cors a l'evangeli? No ho sabem.Agripa y Festus, havent sentit el discurs de Pau, “i mentre es retiraven anaven comentant entre ells: “Aquest home no ha fet res que mereixi la mort o la presó. Agripa digué a Festus: Aquest home podria haver estat alliberat si no hagués apel·lat al Cèsar.” FETS 26:31-32*Durant anys m'incomodava llegir aquest desenllaç, i pensava….per què va haver d'apel·lar a Cèsar? Podria haver sortit lliure! No obstant això, és evident en la lectura de Fets que si l’haguessin alliberat, els jueus haurien fet el necessari per callar-lo. Pau havia apel·lat a Cèsar en la seva defensa davant dels jueus, i ara travessaria el Mediterrani per anar fins a Roma, amb el passatge pagat per l'imperi romà. Déu li havia anunciat que predicaria a Roma, i ara el portarien davant de l'emperador romà per defensar-ne la causa.Era la missió de Pau persuadir els altres perquè creguessin en Crist? Pau continuaria anunciant la veritat, però no depenia de qui seria persuadit per l'evangeli. La seva missió no era persuadir, com Agripa havia suggerit. La seva missió era exposar la realitat. És igual per a nosaltres. Exposem la Paraula de Déu, compartim la nostra experiència, però l'obra de persuasió al penediment la fa l'Esperit Sant a cada vida. Aquells que obren el cor i la ment a la veritat de l'evangeli són persuadits per l'Esperit mateix de Déu, i transformats per l'obra de l'Esperit.Sortim animats com Pau, i no deixem de compartir allò que ens dona vida, i en arribar a la presència del Senyor veurem els qui van ser persuadits per l'Esperit, i ens alegrarem eternament.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al final del seu tercer viatge missioner, Pau va arribar a Efes desitjós de passar un temps de comunió amb els ancians de l'església, amb els quals va compartir la càrrega que tenia al cor per anar fins a Jerusalem. A Fets 20 llegim que els va dir: “I ara, com veieu, em dirigeixo a Jerusalem forçat per l’Esperit, sense saber què m’hi espera, si no és el que en cada ciutat l’Esperit Sant em ve advertint que m’esperen presons i tribulacions.” FETS 20:22-23*Pau havia estat per molts llocs compartint la Paraula, i ensenyant als qui vetllarien pels cristians a les esglésies. Però ara sabia que era el moment de tornar a Jerusalem, encara que temia que allò que l'esperava no seria agradable. Al verset 25 els diu a la gent gran que estava segur que no tornaria a veure més els seus rostres.Pau estava preparat per al que Déu tingués per a ell. Ja havia provat el que era la persecució, però el fruit de la transformació de l'evangeli era per a ell de més importància. Els va dir: “Tanmateix, la vida per a mi no té cap valor, mentre acabi la meva carrera i compleixi el servei que he rebut del Senyor Jesús, donant testimoniatge de l’evangeli de la gràcia de Déu.” FETS 20:24*Aquest era l'esperit de l'apòstol Pau, joiós de patir si calgués per causa de l'evangeli. I ara exhortava aquests homes que pasturessin els creients que havien estat salvats per l'Esperit Sant de Crist. Els va recordar com ell havia treballat amb les mans per no ser una càrrega per a ningú mentre viatjava, i els va demanar que miressin pel bé del ramat, perquè els llops rapinyaires que s'aixecarien contra aquests no els poguessin arrabassar. Aquesta imatge ens recorda el Bon Pastor, el qui dona la seva vida per les seves ovelles. Pau havia après a imitar Crist, el Bon Pastor, i ara demanava a aquests que ells també ho fessin. I havent pregat junts, es van acomiadar amb plors i abraçades i el van acompanyar al vaixell.Pau va passar per diversos ports, i els deixebles amb les seves famílies van poder pregar amb ell i acomiadar-se. Hi va haver els que plorant li van pregar que no anés d'allà a Jerusalem, però “Llavors Pau replicà: Què feu plorant i trencant-me el cor? Jo, pel nom del Senyor Jesús, estic disposat no tan sols a ser lligat, sinó fins i tot a morir a Jerusalem.” FETS 21:13*. I ens diu Lluc que “Veient que no el convencíem, vam desistir i diguérem: Que es faci la voluntat del Senyor.” FETS 21:14*Quan Pau va arribar a Jerusalem, els deixebles, advertint-lo de les xerrameques d'alguns jueus que l'acusaven d'incomplir i animar l'incompliment de les lleis de Moisès, el van animar a anar al temple per complir les tradicions jueves. Així que Pau, prenent quatre homes que havien de complir el vot jueu, van entrar al temple, i havent complert els set dies de la purificació van tornar a entrar; però alguns jueus d'Àsia es van esvalotar acusant Pau d'ensenyar en contra de la llei, i també el van acusar falsament d'haver introduït grecs al temple, ja que a aquests no se'ls permetia entrar. Si no hagués estat per la intervenció de les autoritats romanes del lloc, els jueus haurien mort a Pau aquell dia.Els soldats romans el van encadenar i el van portar cap a la fortalesa sense saber exactament qui era ni de què se li acusava, per la qual cosa Pau va demanar permís per parlar als que hi eren. Tots van escoltar atentament el relat de la conversió de Pau, de com quan va reconèixer Jesús de Natzaret com el Salvador del món, la seva vida va canviar. A partir d'aquell dia ja no perseguia els cristians, sinó que compartia l'evangeli amb els jueus i també amb els gentils. Però quan va esmentar els gentils, els jueus allà presents van alçar la veu en contra dient: “Esborra de la terra aquest subjecte, que no té dret a viure!” FETS 22:22*Els soldats, per protegir-lo, el van ingressar a la fortalesa on va romandre pres. El concili romà va qüestionar Pau, i no trobava res de què acusar-lo, però com que els jueus amenaçaven de matar-lo, Pau va romandre tancat. A Fets 23:11* Déu va donar a Pau una pinzellada del que tenia planejat per a ell, quan “La nit següent se li presentà el Senyor i li digué: Coratge! De la mateixa manera que has donat testimoniatge fidel de mi a Jerusalem, l’hauràs de donar a Roma.”Hi va haver diversos intents de part d'alguns jueus de matar Pau, incloent-hi un complot fallit, però Déu va protegir la vida de l'apòstol, donant-li oportunitats de compartir la Paraula durant el seu arrest a Jerusalem i a Cesarea.Que bonic veure que malgrat els enemics que un pugui tenir o els perills que pugui enfrontar, la nostra vida està en mans de Déu, i aquí n'estem segurs. La voluntat de Pau no estava en mans dels jueus, o la seva vida hauria acabat aquí a Jerusalem. Déu havia donat a Pau la missió de compartir l'evangeli, i després de compartir-lo a Jerusalem, Déu li va confirmar que el compartiria fins a l'altra banda del mar, a Roma.Et trobes dubtant del que faràs en un futur pròxim? Tens situacions incertes a la teva vida? Descansa en la veritat de la sobirania i de l'amor de Déu. Ens promet que ens porta al palmell de la mà i res ni ningú ens podrà separar del seu amor.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan Pau va arribar a Corint, veiem que va anar a treballar amb Aquila i Priscil.la, la seva dona, i s'allotjava amb ells. Aquests eren del mateix ofici que Pau; fabricaven tendes. Ens diu Fets 18 que durant aquest temps Pau treballava tota la setmana amb ells i anava a la sinagoga el dia de repòs a compartir les Escriptures. No obstant això, és curiós llegir que  “Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, Pau es va dedicar enterament a la predicació, testificant als jueus que Jesús era el Crist.” FETS 18:5*Pau hauria rebaixat la seva jornada laboral a poc a poc per poder ensenyar a aquells que buscaven saber de Crist, i segons la demanda va créixer, va acabar dedicat completament a la predicació. Sens dubte això diu molt d'Aquila i Priscil.la, els seus socis al negoci. Estaven disposats a ser flexibles perquè Pau se sentís lliure d'anar a ensenyar els qui volien aprendre. Veiem que aquests tampoc no se sentien lligats al seu negoci quan hi havia necessitat per al ministeri. Aquests s'havien mudat de Roma a Corint, no pas per promoure el seu negoci, sinó per causa de l'evangeli. I quan Pau va sortir de Corint per anar a Efes, veiem que Aquila i Priscil·la, havent fet vot davant Déu, van salpar amb ell.Diu el text que ells es van instal·lar a Efes, entenem que treballant en el seu negoci de fer botigues, mentre Pau anava a la sinagoga a ensenyar.Pau va seguir la seva ruta d'esperança per les diferents ciutats, i Aquila i Priscil.la es van quedar a la ciutat d'Efes. Ens explica Lluc que “Va arribar a Efes un jueu anomenat Apol·lo, natural d’Alexandria, home eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor i, fervent en esperit, parlava i ensenyava correctament pel que fa a Jesús, tot i que només coneixia el baptisme de Joan. Aquest va començar a parlar obertament a la sinagoga. Quan Priscil·la i Aquila el van sentir, el van agafar a part i li van explicar més exactament el camí de Déu.” FETS 18:24-26*Aquest home eloqüent va arribar predicant, però no havia conegut Crist, sinó que predicava el missatge de Joan Baptista. Sens dubte esperava el Messies, però veiem que quan Priscil·la el va escoltar, es va adonar que Apol·los necessitava que algú compartís amb ell el missatge de Crist perquè conegués millor Déu. I així va ser com aquesta, amb Aquila el seu marit, van anar a parlar amb ell en privat. No el van difamar, jutjant-lo sense parlar amb ell del que ensenyava, sinó que ens diu que “el van agafar a part”. I aquest va escoltar i va creure, i volia continuar compartint la Paraula, aquesta vegada proclamant exactament el camí de Déu.Llegim que “Com que ell duia la intenció de passar a l’Acaia, els germans el van animar i van escriure als deixebles perquè l’acollissin. La seva estada allí va fer molt de bé als qui per la gràcia ja eren creients, perquè públicament refutava amb energia els jueus, demostrant per les Escriptures que Jesús és el Crist.” FETS 18:27-28*. Apol·los, una altra ànima salvada i amb desig de proclamar el missatge, gràcies al discerniment i l'amor cristià de Priscil·la i Aquila.A Romans 16:3-4*, Pau expressa el seu profund agraïment a aquesta parella que va estar sempre donant-li suport i ajudant en cada oportunitat que van tenir: “Saludeu Prisca i Aquila, col·laboradors meus en l’obra de Crist Jesús. Aquests van arribar fins a exposar el coll per la meva vida, i no sóc pas jo sol qui els ho agraeix, sinó també totes les esglésies dels gentils n’estan agraïdes.”Gràcies a Déu per persones que donen de si, del seu temps i del que és seu per invertir en la vida espiritual dels altres.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La visita de Pau a Atenes em sembla molt rellevant avui dia. La història bíblica està centrada principalment en el pròxim orient, amb tradicions que poden diferir de les del món occidental. Tanmateix, quan l'evangeli entra a Europa, potser sentiràs com jo, un cert sentiment d'empatia, perquè és la història de com l'evangeli em va arribar a mi.Si heu estudiat la filosofia dels grecs, us resultarà fascinant llegir com Pau va tenir l'oportunitat de portar l'evangeli a filòsofs i pensadors de l’època. Fets 17 ens narra sobre la cultura religiosa grega i com Pau, en arribar-hi, els va parlar del Déu de l'Univers. Diu així: «Mentre Pau els esperava, a Atenes, s’exasperava interiorment veient la ciutat plena d’ídols. De manera que, a la sinagoga discutia amb els jueus i els conversos, i a la plaça, tot el dia amb els qui trobava. Fins i tot alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell, i alguns deien: “Què deu voler dir aquest xerraire?” I altres: “Sembla que és propagandista de divinitats forasteres.” Perquè anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors, se’l van endur a l’Areòpag i li digueren: “¿Es pot saber quina és aquesta nova doctrina que prediques? Perquè ens fas sentir coses estranyes i volem saber de què es tracta.” I és que a tots els atenesos i als residents estrangers res no els entretenia més que dialogar i escoltar sobre coses noves. Llavors Pau, dret al mig de l’Areòpag, digué: “Atenesos, en tots els aspectes veig que sou extremadament religiosos, ja que, quan passejava i contemplava els vostres monuments sagrats, he trobat un altar amb aquesta inscripció: AL DÉU DESCONEGUT. Doncs bé, això que venereu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que va fer el món i tot el que hi ha, per tal com és Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets a mà, ni és servit per mans humanes, com si necessités res; ell dóna a tots vida i alè i totes les coses. D’un de sol ha fet totes les races d’homes perquè habitessin sobre tota la superfície de la terra, determinant les èpoques concretes i els límits dels seus llocs d’habitatge, a fi que busquin Déu i el puguin trobar, ni que sigui a les palpentes, tot i que no és pas lluny de cadascun de nosaltres. De fet, en ell vivim i ens movem i som, tal com han dit alguns dels vostres poetes: «Perquè som també del seu llinatge.» Per tant, si som llinatge de Déu, no podem pas pensar que la divinitat s’assembli a l’or, la plata o la pedra, esculpits artísticament per la imaginació humana. Ara bé, Déu, passant per alt les èpoques d’ignorància, exhorta ara tots els homes d’arreu del món a convertir-se, ja que ha fixat un dia en què ha de jutjar el món amb justícia per mitjà de l’home que ha designat i acreditat davant de tothom, ressuscitant-lo d’entre els morts.” En sentir això de la resurrecció dels morts, uns se’n reien i uns altres van dir: “Sobre això ja t’escoltarem un altre dia.” Així Pau va sortir d’entre ells. Però hi hagué alguns homes que el van seguir i van creure, entre ells Dionisi, l’areopagita; i una dona que es deia Dàmaris; i uns quants més.» FETS 17:16-34 *El missatge de Pau va ser clar i connectat a allò que els oients podien entendre.Pau diu a la primera carta a Timoteu: «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home» 1 TIMOTEU 2:5*Els d'Atenes no havien sentit mai res així abans. Pau els estava presentant a un sol Déu quan ells tenien una àmplia carta de déus. Presentava un Déu Creador que era Senyor sobre el cel i la terra. Un Déu que no havia estat creat per mà humana, sinó que transcendia la humanitat i l'Univers. Un Déu autosuficient que no necessitava adoradors, perquè Ell és el que dona alè i vida. I tot i això, ha establert aquest món perquè les seves criatures creades puguin buscar-lo. El Déu etern ens ha marcat límit de temps a la nostra vida; l'omnipresent ens ha posat límit d'espai. I tot perquè veient les nostres limitacions sentim la necessitat de buscar el qui no té límits. Ell no és lluny, perquè es manté proper als qui el busquen (Salms 145:18). Fins aquí mantenia l'atenció dels atenesos, però Pau no va parar-hi, sinó que els va presentar al mediador entre Déu i els homes, Jesucrist home, el qual ha proveït el perdó de pecats per la seva mort i la vida eterna per la seva resurrecció.Ens diu Lluc al text que quan van sentir de la resurrecció, alguns es van burlar i altres el van començar a evadir dient-li que ja l'escoltarien un altre dia. Pau va deixar el seu discurs allà, però llegim que alguns van creure, i es van ajuntar amb ell. D'aquí se'n va anar a Corint, Efes i Cesarea, viatjant per les regions de Macedònia, Galàcia i Grècia i molts dels que van escoltar van creure. I com llegim a Joan 1:12* «Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu.»M'emociona pensar que el mateix evangeli que els va salvar a ells, és el que ens ofereix Déu avui dia, a la regió on ens trobem.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan a una església local el Senyor permet que hi hagi diverses persones totalment dedicades, una cosa molt preciosa pot passar. El capítol 13 de Fets comença explicant-nos com «A l’església que hi havia a Antioquia, eren profetes i mestres: Bernabé, Simeó, anomenat Negre, Lluci, el cireneu, Manaèn, que fou company d’infantesa del tetrarca Herodes, i Saule.» FETS 13:1* Tots aquests eren homes que havent conegut Crist, estaven preparats per ensenyar als altres. Ens diu el text que l'Esperit Sant va apartar Bernabé i Saule perquè sortint d'Antioquia, anessin a diferents llocs a ensenyar la Paraula. I així va ser com van començar els viatges missioners de l'apòstol Pau, a qui fins ara se li havia anomenat Saule, sí, el de Tars.En un primer viatge van anar Bernabé i Pau cap a la costa i es van embarcar rumb a Xipre on van predicar a les sinagogues i van presentar l'evangeli al procònsol a Pafos. D'allà creuant el que avui és Turquia, van passar per Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia, on els principals de la sinagoga van convidar Pau a compartir unes paraules. Pau va aprofitar aquesta ocasió per presentar l'evangeli començant des de l'Antic Testament i anant fins al compliment de la promesa en Crist, acabant amb una invitació a la justificació i el perdó de pecats per a tots els jueus que hi eren. Ens diu el verset 42 que «quan ells anaven per sortir, els pregaven que el dissabte vinent els parlessin del mateix tema.» I així va ser com gairebé tota la ciutat va poder escoltar el missatge i molts van creure. Van haver de sortir-ne perquè hi va haver oposició de part d'alguns jueus, però Bernabé i Pau van sortir joiosos pel que Déu havia fet. Van trobar la mateixa varietat de resposta en predicar als llocs que van poder visitar; des de voler adorar Bernabé i Pau com si aquests fossin déus, fins a voler matar-los. A Listra Pau va ser apedregat per causa d'alguns jueus que van aixecar falses acusacions, però Déu el va sanar i van poder tornar pels llocs on havien predicat, animant els nous creients a romandre en la fe; i així van arribar de tornada a Antioquia.Déu va portar fins a Antioquia a Silas un creient de Jerusalem, i quan va arribar el moment d'iniciar un segon viatge missioner, mentre Bernabé va anar cap a Xipre amb Joan Marc, el qual havia acompanyat Pau i Bernabé durant part del primer viatge, Pau va anar amb Silas per confirmar les esglésies que s'havien format als llocs on abans havia predicat. És bonic veure que quan van passar per aquestes ciutats, els que havien rebut l'evangeli anteriorment havien crescut en la seva fe i altres havien cregut per la seva paraula. A Listra, un jove creient anomenat Timoteu, el qual era fill d'una dona jueva creient en Crist i de pare grec es va unir a Pau i Siles.Encara que Pau i els seus companys van pensar que seria bo anar cap a Àsia a predicar, aquesta va resultar no ser la voluntat de Déu per a ells en aquell moment, sinó que Déu els va guiar a la zona de Macedònia, arribant a la ciutat de Filips. Allí van conèixer la Lidia, una dona que venia teles; aquesta, en escoltar l'evangeli va creure, i va ser d'ajuda per als servents de Déu. Déu havia portat els seus servents fins a aquest lloc per portar el missatge a aquesta dona i la seva família, i als Filipencs que creurien la Paraula. Allà a Filips, Pau i Siles van acabar a la presó per predicar l'evangeli. Però a mitjanit hi va haver una gran tremolor que va obrir les portes de la presó. El carceller, veient que la seva vida perillava perquè els seus presos podien escapar-se, va empunyar la seva espasa per matar-se, però Pau el va parar, assegurant-li que tots eren allà i que no fugirien. A través d'aquest testimoni, el carceller i la seva família van rebre Crist a les seves vides.Llegim a Fets com aquests homes van anar predicant a Tessalònica i Berea on moltes dones i homes van rebre Crist. I arribant a Atenes, Pau va presentar l'evangeli de Crist enmig de l'areòpag grec. Aquí Pau va basar la seva ensenyança en allò que aquests grecs ja coneixien, per poder presentar-los al Déu veritable que no coneixien, i mostrar-los el camí a la relació personal amb Ell.D'aquí va partir Pau a Corint, on va estar treballant amb Aquila i la seva dona Priscila, procedents de Roma, alhora que predicava la Paraula els dies de repòs fins que s'hi van reunir Siles i Timoteu. Pau llavors va haver de sortir cap a Efes, i se’n va anar acompanyat d'Aquila i Priscila, els quals van romandre a Efes mentre Pau va continuar el seu viatge missioner per les esglésies de camí a Antioquia.Al tercer viatge, ens diu Fets 18, que Pau va ser «va marxar i recorregué successivament la regió de Galàcia i la de Frígia, confortant tots els deixebles.»L'apòstol va tenir bons moments d'evangelització a les diferents regions que va visitar, però també va tenir problemes en moltes d'elles a causa de l'oposició a l'evangeli. Pau sabia des del principi que hauria de patir per la causa de Crist, però tot i això va anar als jueus i als gentils per donar-los el missatge d'esperança, desitjant que tots arribessin al penediment i al coneixement de Crist.Quin canvi havia fet Déu a la vida d'aquest home! I si ho va poder fer en ell, Déu ho pot fer en qualsevol que trobant-se amb Crist,  l’accepti amb plena confiança.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

«Mentrestant l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant.» FETS 9:31*Durant aquest temps de pau i edificació a les esglésies de Judea, Galilea i Samaria, els creients estaven en el temor, no pas d'homes, sinó de Déu, i estaven sent enfortides per l'Esperit Sant.Pere va sortir de Jerusalem per anar a visitar-les, compartint i mostrant el poder de Déu. Els de Lida i Saron van veure caminar Enees, el que havia estat paralític durant vuit anys, i els de Java van veure la jove Dorques recobrar la vida quan ja l'havien donat per morta.Molts van veure i van creure, no pels beneficis físics dels miracles, sinó perquè reconeixien el poder que havia obrat a Jesús per resurrecció. Aquest mateix poder estava entre ells, obrant allò que cap home no podia fer. Els homes que els perseguien podrien llevar la vida. Però l'únic que pot donar la vida s'havia ofert per donar vida a cadascú que confia en Ell. Quin gran missatge! Pere es va quedar a Java un temps, a casa de Simó el pellaire. I llegim al capítol 10 de Fets que a la ciutat de Cesarea hi havia un centurió que tenia temor de Déu. No sabem si havia seguit la trajectòria de Jesús o si havia après sobre el poder de Déu Pare durant el temps que havia estat treballant per a l'exèrcit a la regió jueva. Però Corneli pregava Déu, cosa que els romans no feien, i ajudava amb almoines els pobres de la zona, mentre que els romans solien aprofitar-se dels jueus.Déu, que no descuida a qui el busca, va preparar una trobada entre Pere i Corneli que transformaria la vida de tots dos.D'una banda, estant Pere al terrat de la casa de Simó el pellaire, mentre esperava l'hora de baixar a dinar, va veure una visió del cel com un llençol que baixava lligat de les quatre puntes, plen d'animals, quadrúpedes terrestres, rèptils i aus del cel. Però més estrany que la visió en si va ser la veu que va sentir del cel que deia: “Aixeca't, Pere, mata i menja.”No!, mai! Pere no menjaria d'aquests animals, per molta gana que tingués! Aquests eren animals que la llei jueva classificava com a immunds, i Pere, com a bon jueu, no en menjaria. Però Déu li va dir aquestes paraules: «Allò que Déu ha purificat, no ho tinguis tu per impur.» Tres vegades la veu de Déu li va oferir aquests animals per menjar, i tres vegades van tenir aquest intercanvi de paraules Déu i Pere. I el llençol va desaparèixer. Pere estava perplex amb el que això significava per a ell. Però aviat ho va poder descobrir. Déu havia donat instruccions a Corneli, un centurió romà, d'anar fins a Java a buscar Pere. Corneli va enviar als seus homes dient: «“Corneli, el centurió, home just i temorós de Déu, molt apreciat per tot el poble jueu, ha rebut un avís d’un àngel sant per a fer-te venir a casa seva i que escolti el que tu li has de dir.” » FETS 10:22*Aquest home que no era jueu estava buscant Déu, i Déu volia que Pere el guiés als peus de Crist. Corneli havia enviat tres dels seus homes fins a Java perquè Pere anés amb ells a casa seva. Ja havia costat als cristians jueus acceptar que Pau el perseguidor hagués estat transformat per l'obra de Déu, però almenys Pau era jueu. Ara venia un romà volent conèixer Déu, però no pertanyia al poble escollit de Déu. Podia aquest gaudir del regal de Crist?Pere, recordant la visió que havia tingut al terrat, els va allotjar, recordem que Pere havia estat esperant amb gana l'hora de dinar. L'endemà, havent preparat les seves coses va anar amb aquests tres homes fins a Cesarea.Quan Pere va entrar a casa de Corneli, aquest, emocionat, es va postrar davant Pere, però Pere immediatament li va demanar que s'aixequés dient: Alça't, doncs jo mateix també soc home.” Hi havia a la casa molts reunits, que volien escoltar el missatge de Pere. Aquest va començar amb allò que Déu li havia ensenyat a Ell: «i els digué: “Vosaltres sabeu que un home jueu té prohibit de fer-se amb estrangers o d’entrar a casa seva, però a mi Déu m’ha ensenyat que no he de considerar comuna o impura cap persona. Per això, tan bon punt m’heu cridat, he vingut. Ara, doncs, pregunto: Per quina raó m’heu fet venir?” » FETS 10:28-29A Pere Déu li havia mostrat que ningú s’havia de considerar “immund” o no digne de l'evangeli. I ara estava disposat a atendre les necessitats d'aquests que hi eren reunits. El missatge era l'evangeli de Jesucrist. Va dir Pere: «Ell ha enviat la paraula als fills d’Israel anunciant la bona nova de la pau mitjançant Jesucrist, que és Senyor de tots.» FETS 10:36 . Els va parlar de la seva mort i resurrecció, del lliurament de l'Esperit Sant, i de la missió als cristians, tot dient: «Ell ens ha manat que prediquéssim al poble i testifiquéssim solemnement que és aquest el qui Déu ha constituït per jutge de vius i morts. El testimoni de tots els profetes corrobora que per mitjà del seu nom, tot aquell qui creu en ell rep el perdó dels pecats.”» FETS 10:42-43*. I els que allà estaven van creure i van ser batejats.I així va ser com els cristians jueus, havent sentit de Pere el que havia passat “van glorificar Déu, dient: «“De manera que també als gentils els ha atorgat el penediment que duu a la vida.” » FETS 11:18I molts jueus, romans, grecs i altres pobles van sentir i van creure, afegint-se a l'església de Crist. Gràcies a Déu perquè no fa cap distinció de persones. Em va oferir salvació a mi, i a tu, i a tot aquell que creu en Ell.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Mentre apedregaven Esteve per anunciar l'evangeli, notem que un jove anomenat Saule, natural de Tars, aguantava les robes dels qui l'apedregaven i consentia en la seva mort. Aquest era un perseguidor de cristians, i ens diu el verset 3 del capítol 8 a Fets «Saule, per la seva part, devastava l’església entrant per les cases i arrossegant tant homes com dones i ficant-los a la presó.» FETS 8:3*El capítol 9 ens narra com «Saule, però, encara respirava amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, i va anar a trobar el gran sacerdot i li demanà que li concedís credencials per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava algun seguidor del Camí, tant si era home com dona, els pogués dur lligats a Jerusalem.» FETS 9:1-2*I va ser així com Saule va sortir camí a Damasc, amb la determinació de trobar i arrestar aquests cristians. «Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que et cal fer.” Els homes que l’acompanyaven pel camí s’havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú. Saule s’alçà de terra i, tot i tenint els ulls ben oberts, no veia res. El dugueren de la mà i el van fer entrar a Damasc. Allà s’estigué tres dies sense veure-hi, i sense menjar ni beure.» FETS 9:3-9*Què passaria ara que aquest perseguidor de Crist havia experimentat una trobada personal amb el Senyor? Com canviaria la seva vida?Déu ho tenia tot planejat. Ananies, un seguidor de Jesús, va rebre instrucció d'anar a trobar a Saule el perseguidor. Aquest al principi es va mostrar preocupat per la missió que se li assignava, ja que la fama de Saule era coneguda per tots. Déu li estava dient que Saule pregava i havia vist en visió que un home anomenat Ananies vindria a ell, i que posaria les mans sobre ell per tornar-li la vista. «Però el Senyor li digué: “Vés-hi, perquè aquest és l’instrument escollit per mi per portar el meu nom davant les nacions, els reis i els fills d’Israel. I jo li faré veure el que haurà de patir pel meu nom.” Llavors Ananies se n’hi anà i va entrar a la casa i, imposant-li les mans, digué: “Germà Saule, Jesús, el Senyor, el qui se t’ha aparegut quan venies pel camí, m’envia perquè recobris la vista i t’omplis de l’Esperit Sant.” A l’instant li caigueren dels ulls com unes escates i recobrà la vista. Llavors es va aixecar i fou batejat. Després de prendre aliment va recobrar les forces. I s’estigué amb els deixebles de Damasc uns quants dies.» FETS 9:15-19*Ananies va confiar en Déu malgrat l'amenaça que Saule suposava i va participar en el pla de Déu per a l'expansió de l'evangeli.Imagino que durant aquells dies que Pau va romandre a Damasc, va estar rebent ensenyament intensiu de part dels deixebles de Crist, els quals li van mostrar a la llei que ell coneixia tot el fet anunciat sobre el Messies i com Jesús va complir la llei i va venir a salvar el món del seu pecat. I llegim a continuació com passats molts dies, Pau, el que havia perseguit a l'església de Crist, era perseguit pels líders religiosos que l'havien enviat a Damasc, ja que aquest va començar a predicar Crist a les sinagogues, proclamant que Jesús era sens dubte Crist, el Fill de Déu.Pau va arribar a trobar-se en una situació difícil; els creients en Crist en dubtaven perquè feia res els havia estat perseguint, i els jueus i els grecs volien matar-lo perquè s'havia convertit a l'evangeli.Va ser en aquest moment que Bernabé, confiant en Déu, va intercedir per Pau davant els apòstols a Jerusalem, explicant-los com Saule havia tingut una trobada personal amb Jesús camí a Damasc, i com havia “predicat amb valentia en el nom de Jesús.”Els apòstols van rebre Saule entre ells, i en veure que la seva vida perillava a Jerusalem, el van enviar a Cesarea i d'aquí a la seva terra natal, Tars.Quin goig fa llegir que després d'aquesta intervenció divina, «l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant. » FETS 9:31*. Déu els va donar un respir, concedint-los un temps de pau després de la persecució que havien estat patint.Saule va arribar a ser el que Déu faria servir per portar l'evangeli als gentils, com Déu havia revelat a Ananies quan aquest va anar a trobar-lo.Ananies i Bernabé són exemple per a nosaltres. Aquests dos cristians van confiar en l'obra redemptora de Déu quan hagués estat més fàcil dubtar de la veritable conversió de Saule. Jesús va ensenyar que havíem de ser astuts com a serps i senzills com a coloms. En una situació de perill, és fàcil posar la barrera de l'astúcia i desconfiar de qualsevol que ens pugui fer mal. Però Déu va posar en el cor d'aquests homes la confiança, no pas en l'home en si, sinó en l'obra transformadora de l'Esperit Sant en una vida. I Déu els va fer servir per portar alè a un nou cristià que havia estat rescatat igual que ells. Si Saule no hagués cregut genuïnament, aquests haurien estat posant les seves vides i les dels altres en perill. Si no haguessin seguit la direcció de Déu, haurien perdut l'oportunitat de ser usats per Déu en la propagació de l'evangeli. Potser va ser la seva íntima relació amb el Senyor allò que els va ajudar a discernir i seguir la direcció que Déu els estava marcant.Gràcies a Déu per la seva obra transformadora a la vida de cada creient. Que Déu ens doni saviesa i direcció per fer allò que ens estigui demanant a cada moment de la nostra vida.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Que poc que ens agrada patir! És normal per a l'ésser humà evitar el patiment i l'opressió. No obstant això, fins i tot les situacions difícils que arriben a la nostra vida poden comportar resultats favorables en diferents aspectes. A Fets veiem com l'opressió i la persecució van portar l'església de Crist a dispersar-se i així portar l'evangeli a diferents zones del mapa.La mort d'Esteve a mans d'aquells que odiaven l'evangeli de Crist va iniciar una persecució dels del Camí, com els anomenaven aleshores. Els creients a Jerusalem van haver de sortir per tota la regió de Judea i de Samaria mentre els apòstols van romandre a Jerusalem, i van donar sepultura a Esteve. Però Saule, un fariseu present a la mort d'Esteve “solava l'església, i entrant casa per casa, arrossegava homes i dones, i els lliurava a la presó.” Les autoritats jueves a Jerusalem insistien a reprimir l'avivament que Crist havia impulsat. I mentre ells lluitaven per apagar la flama de l'Esperit, veiem al capítol 8 de Fets que aquells que havien de fugir de Jerusalem seguien predicant l'evangeli allà on anaven.Felip, un dels set diaques elegits pels apòstols per ajudar l'església va sortir cap a Samaria, on Déu va fer senyals i molts van rebre la Paraula. Ens explica Lluc com l'Esperit del Senyor va guiar Felip cap a Gaza perquè pel camí es trobés amb un alt dignatari de la reina Candace d'Etiòpia que tornava de Jerusalem. L'eunuc etíop anava al seu carro mentre Felip corrent intentava mantenir-se a la mateixa alçada del carruatge. Felip li va preguntar a l'eunuc si entenia què estava llegint. Aquest home que tornava d'adorar al temple li va dir que llegia del llibre d'Isaïes, i va demanar a Felip que pugés al carro amb ell si li podia explicar el que llegia. Felip va pujar, i li va explicar el que Isaïes ensenyava sobre el Messies. «I el passatge de l’Escriptura que llegia era aquest: Com una ovella fou dut a l’escorxador, i com un anyell davant del seu esquilador, ha emmudit i no obre la boca. En la humiliació, el seu judici li ha estat negat; i del seu destí, qui se’n preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents.» Felip li va explicar l'evangeli de Jesús, i l'eunuc va posar la seva fe en Crist i va ser batejat. Després d'això, Felip va continuar cap a Cesarea, i anunciava les bones noves de l'evangeli per on anava.Aquells que perseguien els cristians no es van donar per vençuts, sinó que vam trobar Saule de Tars anant cap a Damasc a la recerca dels cristians que havien sortit de Jerusalem i que estaven estenent el missatge de l'evangeli fins més enllà de les regions de Judea i Samaria.Ja els havia anunciat Jesús en ascendir al cel que li serien testimonis a Jerusalem, a Judea, a Samaria i fins a l'últim de la Terra. I els líders que s'oposaven a Jesús estaven, si es pot expressar així, fent necessari complir aquesta tasca.Aquest viatge de Saule per destruir l'expansió de l'evangeli resultaria, sense saber-ho encara, en un avivament  més gran a l'església de Crist de l’època.Molts van patir. Joan i Pere van ser empresonats en moltes ocasions, i en totes Déu els va ajudar, arribant a predicar l'evangeli fins i tot en cadenes. Alguns van haver de morir a causa de l'evangeli, com va ser el cas d'Esteve, o de Jaume, germà de Joan, el qual va ser ferit d'espasa a mans del rei Herodes, el mateix cruel Herodes que havia manat tallar el cap de Joan el Baptista .Però el missatge de salvació de Crist és viu i és eficaç; i és per a temps bons i per a temps dolents. El missatge de salvació produeix goig per als que el reben i amargor per a aquells que el rebutgen. Les reaccions a la veritat de l'evangeli poden ser oposades, però alguna cosa queda clara, i és que quan una persona és confrontada amb la seva necessitat personal de penediment davant del regal de fe que Crist ofereix, no pot sortir com estava; o el rep joiós, o desenvoluparà un rebuig a aquesta veritat que el portarà a un judici etern.La nostra tasca com a seguidors de Crist és compartir la veritat com van fer els primers creients, estant disposats a rebre la resposta que vingui. Això no està sota el nostre control, però sí sota la supervisió perfecta de Déu. L'obra de fe a cada cor prové de l'Esperit Sant de Déu i cada persona és responsable de la resposta a aquesta invitació. Que la paraula de Déu creixi i es multipliqui com en els dies que narra el llibre dels Fets, i transformi molts cors al nostre entorn.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Ens explica Fets 2:42-47 les experiències que van viure els primers cristians a Jerusalem,  després del lliurament del promès Esperit Sant. Com havia indicat la profecia de l'Antic Testament, i per deixar evidència que això era el lliurament de la promesa, Déu va permetre que els apòstols fessin moltes meravelles i senyals. Aquests miracles van succeir perquè tots els presents poguessin identificar el compliment de la paraula donada per Déu al llibre de Joel (Joel 2)Enmig dels senyals que vivien, molts que havien sentit el missatge durant el ministeri terrenal de Crist van creure l'evangeli i es van unir a l'església. Ens diu el text que els creients estaven atents a les necessitats d'altres creients, i alguns fins i tot venien els seus béns per ajudar els necessitats. No hem d'entendre del text que vivien en comunes ni que ningú no tingués res propi, perquè veiem que cadascú tenia casa seva. Fins i tot, quan una família venia el seu terreny, tenien el dret de guardar el preu de la venda. Això ho veiem en la trista història d'Ananies i Safira, els quals, volent ser com alguns que havien venut els seus béns per ajudar els necessitats, però alhora mantenir part dels diners, van decidir mentir sobre el preu de venda de la seva hisenda. Pere els va assegurar que el seu pecat no va ser quedar-se amb els diners que els pertanyien. El seu pecat va ser mentir pel que fa a això.Els primers cristians es reunien per adorar Déu i passar temps junts a diferents cases, i també es reunien al temple contínuament, perseverant en la Paraula i la pregària. Fets 5:42* «I no paraven ni un sol dia, en el temple i per les cases, d’ensenyar i anunciar la bona nova que Jesús és el Crist.» Sens dubte, es mantenien units i s'ajudaven els uns als altres. I tot això ho feien, com llegim a Fets 2, amb alegria i senzillesa de cor.Aquesta fervent església de Jerusalem va créixer en nombre, i ens narra Lluc que va tocar la vida del poble sencer. «I el Senyor cada dia afegia a l’església els qui s’anaven salvant.» FETS 2:47*. Quin preciós exemple per a qualsevol grup de creients a qualsevol lloc.Aquesta església a Jerusalem patia oposició dels líders de la ciutat, sent Pere i Joan arrestats en diverses ocasions per predicar la Paraula. Però els apòstols «van sortir del davant del Sanedrí joiosos per haver estat considerats dignes d’aquell ultratge en pro del Nom.» FETS 5:41*. Pere i Joan van ser alliberats per la gràcia de Déu i van poder continuar predicant la Paraula, però no tots els que compartien el nom de Crist van tenir la mateixa sort.Esteve, un dels homes que ajudaven els apòstols a servir als creients a Jerusalem va ser assassinat per predicar la Paraula. Alguns que volien fer-li mal, en veure que no podien trobar res de què acusar-lo, havien mentit contra ell, acusant-lo de blasfèmia i de voler destruir el temple. Quan el principal sacerdot el va interrogar, Esteve va fer un llarg discurs sobre la trajectòria del poble d'Israel, i com el poble de Déu havia donat l'esquena a Déu malgrat el gran amor del Senyor cap a ells. Esteve va reprendre els qui escoltaven amb aquestes paraules: «Tossuts i tancats de cor i oïda! Vosaltres sempre resistiu l’Esperit Sant; feu el mateix que els vostres pares. Quin dels profetes no han perseguit els vostres pares? Van matar els qui profetitzaven sobre la vinguda del Just, de qui vosaltres ara us heu fet traïdors i assassins.» FETS 7:51-52*I sentint aquests a Esteve, es van enfurismar molt i el van treure de la ciutat, i el van apedregar violentament. Confrontats amb l'evangeli no se'n van penedir, sinó que es van enfurismar. Esteve va perdre la seva vida aquell dia, però la vida eterna en Crist ningú no se la podia arrabassar. Llegim que «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixant la mirada al cel veié la glòria de Déu i Jesús dempeus a la dreta de Déu, i digué: “Veig el cel obert i el Fill de l’Home dret a la dreta de Déu.”» FETS 7:55-56 *Aquells creients a Jerusalem sabien que visquessin o que morissin, tenien l'esperança de reunir-se amb el seu Salvador. Això és cert de l'església de Crist a qualsevol lloc i en qualsevol moment històric. El que compartien ells i podem compartir nosaltres és la seguretat que servim un Déu viu i amorós, el poder del qual sana i salva, més enllà de la mort.Romans 8 ens ensenya que res ni ningú  ens pot separar de l'amor de Crist. La seva obra perfecta és el que uneix la seva església a través de la història. A Ell sigui la glòria!*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Ens explica Lluc al capítol 3 de Fets que Pere i Joan van guarir a un coix de naixement que demanava almoina fora del temple. Aquest, en veure's curat, no se'n va anar, sinó que ens diu el text que va entrar al temple amb ells, i «Com que ell anava agafat a Pere i Joan, tot el poble, impressionat, va córrer per a unir-se a ells al pòrtic anomenat de Salomó. Pere, en veure l’aglomeració, els digué: Homes d’Israel, per què us admireu d’això? Per què ens mireu com si haguéssim fet caminar aquest home amb el nostre poder o la nostra pietat? El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu dels nostres pares, glorificà el seu servent Jesús, aquell qui vosaltres vau lliurar i vau rebutjar quan va comparèixer davant Pilat, tot i que ell el volia deixar anar» FETS 3:11-13*Al verset 15 Pere els acusa dient: «vau matar l’autor de la vida, però Déu el ressuscità d’entre els morts i nosaltres en som testimonis.» FETS 3:15* Pere aquí identifica Jesús com “l'Autor de la vida,” deixant clara la seva deïtat. Era pel poder d'aquest Autor de la vida que aquest home coix havia estat curat, i no obstant això, en lloc de penedir-se i reconèixer Jesucrist com a Salvador, ells havien rebutjat el Messies.Al verset 19 veiem que Pere una vegada més convida els oients a venir a Crist dient: «Per tant, penediu-vos i convertiu-vos, a fi que els vostres pecats us siguin esborrats, a fi i efecte que vinguin de part del Senyor els temps de repòs» FETS 3:19-20*Ens diu el capítol 4 que mentre parlaven, van venir els sacerdots amb els caps de la guàrdia del temple i els saduceus, els quals negaven la resurrecció, i van arrestar Pere, Joan, i l'home que havia estat curat, i els van tancar a la presó fins a l’endemà. Pensaven que arrestant-los acabarien amb el missatge de Jesucrist, però ens diu el text que els que van sentir van creure, i es van convertir a Crist uns 5000 homes. Imaginem el nombre de dones i nens que també haurien cregut a la predicació de Pere i els altres deixebles.Davant aquesta revolta, els governadors i líders religiosos es van reunir per qüestionar els deixebles, preguntant-los: «Els van fer posar al mig i els interrogaren: Amb quin poder, o en nom de qui feu, vosaltres, això?” Llavors Pere, ple de l’Esperit Sant, els digué: aquest home és aquí davant vostre guarit en el nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, i que Déu ressuscità d’entre els morts.» FETS 4:7-8, 10*I va prosseguir proclamant la salvació oferta per Crist, explicant que «La salvació no es troba en ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats.» FETS 4:12*Després d'escoltar Pere i Joan estaven tots meravellats, perquè sabien que aquests no tenien estudis, i no obstant es notava que havien estat amb Jesús, perquè parlaven com el Mestre. Quina afirmació preciosa de part d'aquells que estaven en contra de l'evangeli. Van dir: «Què farem amb aquests homes? Perquè és evident que s’ha produït un miracle per mitjà d’ells; tots els habitants de Jerusalem ho saben, i no el podem negar» FETS 4:16*No podien negar que Déu hi era amb ells, i no obstant això, volien fer-los callar. Els van amenaçar perquè no parlessin ningú de Crist, però ells van respondre: «Però Pere i Joan els digueren: “Jutgeu vosaltres mateixos si és just davant Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu. Nosaltres no podem pas deixar de parlar del que hem vist i sentit.» FETS 4:19-20*. Amenaçant-los, els van deixar anar, però no podien castigar-los de cap manera perquè tot el poble havia vist les seves obres i havien sentit el missatge de l'evangeli. Quin testimoni preciós!Si arribés el moment en què les autoritats et demanessin que callessis i no compartissis la teva fe en Crist, quina seria la teva reacció? Els creients podien creure, però no podien compartir la fe. Tot i això, Joan i Pere, amb mansuetud, es van negar a conformar-se a quedar-se el missatge per a si mateixos i no compartir-lo.Malauradament, sovint no necessitem una amenaça per quedar-nos callats. Seria preferible que ens amenacéssim per parlar que Déu ens hagi de preguntar per què no compartim les bones notícies de l'evangeli.Em sorgeix una altra pregunta per a nosaltres avui: Podrien aquells que estan en contra de Déu identificar-nos com a seguidors de Crist? Aquests homes van haver d'admetre que Pere i Joan tenien Déu en ells. Espero que qualsevol que ens vegi i ens senti es quedi amb la mateixa conclusió de nosaltres. Si tens Crist a la teva vida, si l'Esperit Sant viu en tu, deixa que la seva obra brilli de manera que tots la puguin veure i donin glòria a Ell.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La celebració de la Pentecosta portava molts jueus a Jerusalem. Fets 2 ens narra que s'havien ajuntat jueus de moltes nacionalitats. Ens diu el verset 5 que «A Jerusalem residien jueus piadosos de totes les nacionalitats de la terra.» «Estaven tots reunits al mateix lloc, i, de sobte, sobrevingué del cel un brogit com si una ventada es precipités violentament, tant que va retrunyir per tota la casa on eren congregats, i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells» FETS 2:1-3* El vent i el foc són dues imatges que ja hem vist associades a l'Esperit Sant a l'Antic Testament. Imagina com de sorpresos estarien quan de sobte un vent es va aixecar. I després, sobre el cap de cadascun dels presents es van alçar com a petites llengües de foc. I ens continua dient el text, que «tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.» FETS 2:4*Les persones presents es van adonar que els galileus parlaven l'idioma de la regió de cadascú que escoltava. Diu el text que deien: «Entre confosos i admirats deien: “Guaiteu, ¿no són galileus tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sent parlar en la pròpia llengua nadiua? Parts, medes i elamites, i els residents de Mesopotàmia, Judea, Capadòcia, i també del Pont, de l’Àsia, la Frígia, la Pamfília, l’Egipte i les regions de la frontera de Líbia amb Cirene, i els visitants romans, tant jueus com prosèlits, els cretencs i els àrabs, els sentim explicar la grandesa de Déu en les nostres pròpies llengües.”» FETS 2:7-11*Notem que aquest do de llengües, regal de Déu, no es tractava de llengües estranyes que ningú no entenia. Això és el que molts que malinterpreten el do de llengües defensen; no obstant això, la Bíblia ens ensenya que quan l'Esperit Sant va baixar a Pentecosta, les llengües que es van parlar van ser idiomes que altres entenien, i una forma que l'evangeli de Jesucrist fos escampat a tots els confins de la Terra. A Fets 4:31* ens diu que els creients, «En acabar la pregària, el lloc on eren reunits va tremolar i tots van quedar plens de l’Esperit Sant, i proclamaven la paraula de Déu amb valentia.» Aquest era el resultat de ser plens de l'Esperit, compartir la Paraula de Déu. Ens diu al capítol 2 que els que allà es trobaven aquell dia «Entre desorientats i confosos es deien l’un a l’altre: “Què vol dir això?”» FETS 2:12*. No entenien el que estava passant. Alguns fins i tot van començar a acusar-los d'estar embriagats. En aquest moment Pere es va aixecar i va parlar als oients, explicant que això que estava passant havia estat anunciat pel profeta Joel a l'Antic Testament. Els va dir a més que Jesús, el qual ells havien entregat i matat, havia ressuscitat, com David havia profetitzat al Salm 16 i al Salm 110.I va acabar Pere amb aquesta afirmació «Per tant, sàpiga de cert tota la casa d’Israel que Déu ha fet Senyor i Crist aquest mateix Jesús que vosaltres vau crucificar.”» FETS 2:36*«En sentir això van quedar amb el cor tan compungit per aquestes paraules que digueren a Pere i als altres apòstols: “Germans, què podem fer?” Pere els respongué: “Penediu-vos, i que cadascun de vosaltres es bategi en el nom de Jesucrist, perquè us siguin perdonats els vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.”» FETS 2:37-39*I aquell dia tan especial, «Els qui van acceptar el seu missatge foren batejats, i aquell dia se’ls van incorporar unes tres mil persones.» FETS 2:41*I des d’aquell dia «Es mantenien constants en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les oracions.» FETS 2:42*Adonem-nos que Pere, en el seu missatge aquell dia, els va dir: «Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.”» FETS 2:39*Aquesta promesa de l'Esperit Sant es fa eficaç també avui dia per a cada persona que penedida, rep el missatge de Crist, i a partir d'aquell moment l'Esperit viu al cos mortal del creient. No es manifesta en llengües, com aquell dia de Pentecosta; aquesta ocasió va ser especial, per marcar clarament aquest primer lliurament de la promesa del Pare. L'evidència de l'Esperit en una vida es mostra per l'obra transformadora que produeix. Gàlates 5: 22-23* ens dóna una llista del fruit que manifesta la presència de l'Esperit a la vida d'un creient. Diu així: «El fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini.»Tens evidència a la teva vida de la presència de l'Esperit Sant?Que l'Esperit del Senyor produeixi el seu fruit al teu cor, i la seva obra sigui evident a la teva vida.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El Senyor Jesús, abans de pujar al cel, els havia demanat que romanguessin a Jerusalem fins que rebessin la promesa.Lluc 24:49*  diu «I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.»I a fets 1:4* diu que «En una ocasió que estaven reunits amb ell els va manar: “No us allunyeu de Jerusalem; espereu aquí la promesa del Pare, que us vaig anunciar»Quina era la promesa que esperaven del Pare? Aquesta promesa, segons llegim als evangelis, era l'Esperit Sant de Déu. A Fets 1:8 Jesús els havia manat que escampessin el missatge de l'evangeli, però no ho farien en les seves pròpies forces, sinó que va dir: «però rebreu la força de l’Esperit Sant, quan davallarà damunt vostre, i sereu els meus testimonis, no solament a Jerusalem, sinó a tota la Judea, la Samaria i fins als confins de la terra.» FETS 1:8*Des del principi del ministeri de Jesús havia estat anunciat que a diferència de Joan, el qual batejava amb aigua, Jesús batejaria amb l'Esperit Sant (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33) d'aquí a no gaires dies .A Joan 15:26* va dir «Quan vingui el Consolador que jo us enviaré des del Pare, l’Esperit de la veritat, que prové del Pare, ell serà testimoni a favor meu»Llegim a Joan 16 com havia ensenyat Jesús dient: «Però jo us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. Quan vingui ell, l’Esperit de la veritat, us guiarà cap a la veritat plena, perquè no parlarà pel seu compte, sinó que comunicarà tot el que senti i us anunciarà les coses que han de succeir. Ell em glorificarà, perquè rebrà del que és meu i us ho farà saber.»Això passaria, segons Joan 7:39, quan Crist fos glorificat; és a dir, quan després de mort hagués ressuscitat i ascendit en glòria al cel. Un cop Jesús va pujar al cel, l'Esperit Sant vindria a habitar a la vida de cadascú que prèviament diposités la seva fe en Crist.Aquesta promesa havia de donar alè als seguidors de Jesús que el veurien patir a mans dels jueus i romans, el veurien crucificat en una creu. Gràcies a Déu, al matí del tercer dia, havia vençut la mort, ressuscitant i trobant-se amb molts dels seus seguidors. Ens narra Fets 1 que «També va ser a ells a qui es presentà després del seu patiment, i els donà moltes proves que ell era viu; durant quaranta dies se’ls féu visible i els parlà de coses relacionades amb el Regne de Déu.»FETS 1:3*Quin privilegi haver pogut asseure's una vegada més als peus de Crist per sentir les seves paraules. Després d'això Jesús havia ascendit al Pare, no sense donar abans, com diu el verset 2 del primer capítol de Fets «instruccions als apòstols que ell s’havia escollit.» FETS 1:2*,això és, que compartissin el que havien vist i viscut per tota Jerusalem, per Judea, i fins als fins de la terra (Mateu 28:19-20). Fins a rebre l'Esperit, havien de romandre a Jerusalem, com Jesús els havia indicat.Però quan vindria aquest promès Consolador? Com el reconeixerien? No els havia donat aquests detalls. Havien d'esperar amb fe a la incertesa.D'aquesta manera, i en aquestes condicions, trobem els deixebles al principi del llibre dels Fets, junts a Jerusalem, reunint-se i repassant les veritats que havien sentit i havien viscut, esperant la promesa del Consolador, aquest preciós baptisme de l'Esperit que Jesús havia promès i que tenim registrat als quatre evangelis (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33).Que difícil que es fa esperar quan no en coneixem tots els detalls! oi? Però Déu vol que confiem en Ell encara que no veiem el com i el perquè; quan no coneixem la ruta de sortida. Ells van confiar en comunió amb Déu i amb altres de la mateixa fe. Pots esperar tu a Ell en les circumstàncies en què et trobes?*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El llibre dels Fets comença així: «Estimat Teòfil: En el primer escrit vaig tractar de tot allò que Jesús va fer i ensenyar des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de donar, per mitjà de l’Esperit Sant, instruccions als apòstols que ell s’havia escollit. També va ser a ells a qui es presentà després del seu patiment, i els donà moltes proves que ell era viu; durant quaranta dies se’ls féu visible i els parlà de coses relacionades amb el Regne de Déu. En una ocasió que estaven reunits amb ell els va manar: “No us allunyeu de Jerusalem; espereu aquí la promesa del Pare, que us vaig anunciar,» FETS 1:1-4*Un dels quatre evangelis, el de Lluc, comença amb una dedicatòria a aquest mateix Teòfil. El llibre de Lluc és el primer de dos llibres escrit per Lluc sota inspiració divina. Ens diu que va ser escrit perquè Teòfil conegués bé la veritat de les coses en les quals havia estat instruït.Qui era aquest Teòfil? Encara que no s'ha identificat aquest personatge històric, podem deduir pel text que era algú amb un càrrec públic ja que se'n diu “excel·lentíssim” i que havia mostrat interès a conèixer Déu. Lluc dedica aquests dos llibres a Teòfil, el seu relat de l'evangeli i aquest segon llibre dels Fets ocorreguts després de l'ascensió de Jesús.Si al llibre de Lluc s'havien relatat els esdeveniments que van tenir lloc des de l'anunci del naixement de Jesús fins a la seva mort i posterior resurrecció, el llibre de Fets exposa els esdeveniments a partir de la resurrecció de Jesús, i durant els primers anys del cristianisme.El llibre originalment no es deia “Fets dels apòstols.” Els fets que es narren en aquesta segona part del llibre que va escriure Lluc tracta el que Jesús va fer durant els primers anys de l'església a través de l'Esperit Sant a la vida dels apòstols.A Lluc 24:44-49 llegim: «Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això. I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.”» LLUC 24:44-49*Al primer paràgraf del llibre llegim com Jesús havia estat a Jerusalem quaranta dies després de la seva resurrecció, per encoratjar i instruir els seus apòstols. Els havia deixat esperant una promesa i amb l'encàrrec de compartir allò que havien vist i sentit.Veurem al llibre dels Fets com el missatge de l'evangeli es va escampar a Jerusalem i a Judea, i com es va estendre per tota Samaria, i fins a arribar als límits de la Terra. Així com el van veure anar al cel, ens diuen les Escriptures que el veurem tornar un dia.«Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l’heu vist que pujava cap al cel.» FETS 1:11*.Mentrestant, estudiem allò que els primers seguidors de Jesús van experimentar, i aprenguem com esperar nosaltres aquesta preciosa vinguda.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pujant Jesús a Jerusalem, va prendre els seus dotze deixebles a part en el camí, i els va dir: «Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.» MATEU 20:18-19 *Jesús havia passat tres anys de la seva vida ensenyant els seus deixebles, preparant-los per al dia que la promesa de redempció es culminaria amb la mort i resurrecció del Messies.Els deixebles no semblaven estar llestos per a aquest missatge, per això els veiem insistint a parlar de temes trivials com qui seria el més gran en el regne de Déu. El regne del cel havia arribat, i Jesús, lliuraria el seu cos per prendre sobre si el pecat de tots nosaltres.En continuar llegint els evangelis, llegim que quan van entrar a Jerusalem, Jesús sobre un pollí, alguns van rebre Jesús amb palmells i mantells, com la profecia havia assenyalat segles abans, però tots dotze no semblen relacionar-ho.Els deixebles no semblaven entendre durant tota la setmana els esdeveniments que portarien Jesús al moment de la seva mort, encara que camí cap a Jerusalem, Jesús els havia dit que seria capturat, condemnat, assotat i crucificat.Però aquest dia, en arribar al final dels evangelis, observem que els deixebles, com ens pot passar a nosaltres, estaven confosos amb les promeses que Jesús els havia fet i amb els esdeveniments que estaven vivint.Ells estaven amb Jesús quan aquest els va dir que un d'ells el trairia, però ells no sabien qui seria. Quan Judes va portar el grup de soldats al jardí on l'apressarien, Pere va reaccionar per intentar rescatar el seu mestre, i aquest li va haver de parar, perquè com havia indicat, aquest havia estat el pla des de l’eternitat.Quan Jesús era acusat i escarnit, alguns dels seus deixebles van fugir i el mateix Pere que va dir que moriria per Ell, el va negar per protegir-se a si mateix.Veiem Jesús davant Pilat, i el poble sencer demanant la seva crucifixió. I per fi Jesús, clavat en una creu, mentre molts miraven, uns contents, uns altres plorant, i «Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:49*El seu cos inert va ser baixat de la creu i sepultat per Josep d'Arimatea, el qual havia cregut en Jesús, i les mateixes dones que seguien el mestre i havien contemplat els fets van ajudar a preparar el seu cos.Però tot i això, no semblava que els seus seguidors entenguessin tot el que estava succeint, perquè al tercer dia, quan Crist va ressuscitar de la tomba, tots van rebre la notícia amb sorpresa, malgrat que Crist els havia dit que aquestes coses passarien. Els àngels els van haver de repetir: «No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.» LLUC 24:6-7*. Aleshores elles es van recordar de les seves paraules!Aquesta és una preciosa reflexió. Per fi, per l'obra de l'Esperit, tot allò que havien escoltat tenia sentit. Ara entenien que el seu mestre, el Messies promès, estava complint davant dels seus ulls tot el que havia promès. Jesús va ressuscitar, victoriós sobre la mort. Es presentà davant de molts en el seu cos glorificat, i ascendí al Pare, tal com havia estat anunciat. És aquest Jesús qui ha obert el camí de cada pecador al Pare Sant, perquè tots puguem experimentar vida eterna en Crist. Meditem en aquesta veritat: Déu sempre compleix el que promet.Els seguidors de Jesús tenien tota la informació necessària per entendre el que estava passant, però no podien veure el que Crist estava fent fins que els seus ulls van ser oberts.Demana-li a Déu que t’obri els teus ulls, perquè vegis i entenguis el que Déu ha fet per tu.Viu la vida aquí conscient de l'obra de Crist i gaudeix de les promeses de Déu dia a dia.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A tots se'ns ha donat alguna cosa amb què aportar a aquest món en què vivim. Uns semblen tenir molts talents; capacitats artístiques, dons d’administració, facilitat per aprendre idiomes, manejar nombres complexos, analitzar problemes o cercar  solucions òptimes. És fàcil veure els que brillen pels seus talents, però la veritat és que cada ésser humà té alguna cosa que un altre ésser humà necessita. En temps de crisi sanitària ens adonem de com és de valuosa l'atenció i la cura dels sanitaris i la capacitat d'organització i ajuda dels serveis de seguretat ciutadana. I potser tu dius, i jo quina aportació tinc per oferir?El Senyor Jesús va ensenyar sobre la utilitat del que se'ns ha donat i com treure el màxim profit del que tenim. Per això va explicar una història. A Lluc 19 «Digué, doncs: “Un home noble havia d’anar a un país llunyà per rebre la investidura reial i després tornar. Va fer venir deu servidors seus i els repartí deu mines i els digué: ‘Negocieu-hi fins que torni.’ Quan va tornar de rebre la dignitat reial, féu venir els servidors als quals havia donat els diners, per saber el que havia guanyat cadascú.» LLUC 19:12-13, 15*Un va venir amb la grata notícia que la seva mina havia produït deu mines. Aquest havia administrat el que li havia donat el seu senyor, de manera que ho havia multiplicat per deu. Li va dir el seu senyor: «Bé, bon servidor. Ja que has estat fidel en tan poca cosa, et concedeixo autoritat sobre deu poblacions.’» LLUC 19:17 *.El segon servidor li va presentar els guanys també. La mina que ell havia rebut havia produït cinc mines. No estava malament! El senyor el va lloar i el va donar per supervisar cinc ciutats. Va arribar un tercer servidor «i digué: ‘Senyor, aquí tens la teva mina, que he tingut guardada en un mocador» LLUC 19:20*Aquest servidor no havia invertit allò que se li havia donat, i com a conseqüència, estava lliurant al seu senyor allò que aquest li havia donat, sense cap guany. El senyor va tenir paraules dures per a aquest home. Li va dir fins i tot: «Per què, doncs, no has dipositat el meu capital al banc? En tornar, jo l’hauria cobrat amb el rèdit.’» LLUC 19:23*Aquest servidor no era de fiar; si no havia tret partit del que tenia, com podria el senyor donar-li més? La història ens diu que la mina va ser donada a qui en tenia deu, ja que aquest era el que havia demostrat saber aprofitar allò que ja tenia.A Mateu 25:14-30 tenim una paràbola similar, en què cadascú rep diferents quantitats, i administra el que ha rebut perquè això creixi i es reprodueixi.Aquesta lliçó és important per a cadascun de nosaltres. Hem de reconèixer tot allò que se'ns ha donat i veure com ho estem administrant. Què t'ha donat a tu el Senyor? Potser al principi et costa pensar en alguna cosa. Deixa que et doni un parell d'exemples. T'ha donat una vida; què és el que fas amb ella? L'organitzes per al teu propi profit, o fas plans per viure-la de manera agradable a Déu i que porti profit als altres? T'ha donat un cos, com cuides el teu cos? Li dones el que et demana quan t'ho demana, o planeges allò que el teu cos necessita perquè es mantingui sa i porti goig al Senyor? T'ha donat una ment, fas servir la teva ment per donar glòria a Déu i per poder ajudar els altres? T'ha donat persones a la teva vida. Valores als teus familiars i amics i cuides les relacions perquè aquestes es desenvolupin positivament i portin honra a Déu? Pots anar anomenant cada part de tu, cada capacitat, cada regal que tens, i que de vegades potser no notaràs. Aquestes són les teves mines, aquests són els teus talents. Enumera'ls, i demana a Déu que t'ajudi a fer-los servir de manera fidel, perquè el Senyor pugui dir, «Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n’encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.» MATEU 25:23** BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els evangelis ens expliquen que Jesús i els deixebles, de camí a Jerusalem, van passar per la ciutat de Jericó. A Marcs 10 que «Van arribar a Jericó, i quan en sortia amb els seus deixebles, seguit d’una gran multitud, Bartimeu, el fill de Timeu, un captaire cec que seia a la vora del camí, en sentir dir que era Jesús el Natzarè, es posà a cridar dient: “Fill de David, Jesús, apiada’t de mi!”» MARC 10:46-47*Aquest home cec havia sentit sobre Jesús de Natzaret, i sabia que li podia donar la vista. Pel que llegim, sembla que sabia molt més de Jesús, perquè el va anomenar “Fill de David”. Entenia que Jesús era el promès Messies, el Salvador que vindria del llinatge de David.Ens diu el text que «Molts el renyaven per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, apiada’t de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Van cridar el cec dient-li: “Au, alça’t, que et crida.” Ell, llençant el seu mantell, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús.» MARC 10:48-50*Aquest home va deixar tot el que tenia i aixecant-se, va anar fins a Jesús. «Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?”» MARC 10:51*. Em fascina. Jesús sabia el que aquest cec necessitava; però va fer que aquest li demanés el que volia. Déu vol que li demanem, encara que sap el que necessitem. Desitja que ens adonem de la nostra necessitat i tinguem la confiança d’anar a demanar-li, com va fer aquest home.«Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?” El cec li diu: “Mestre, fes que hi torni a veure.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí.» MARC 10:51-52*Jesús el va sanar, i la prova que aquest va rebre molt més de Jesús que la vista és que veiem que el seguia pel camí. Havia rebut de Déu el que li havia demanat, però no se'n va anar pel seu camí, sinó que se'n va anar seguint els passos del seu Salvador.El segon personatge que volem veure avui és Zaqueu. Com hem vist al text, sortien de Jericó, Jesús, els seus deixebles i una gran multitud, per la qual cosa seria difícil per a alguns veure Jesús.Per aquest motiu trobem el nostre personatge, entenent qui era aquest que passava per la seva ciutat, i fent tot el necessari per poder veure'l. Se'ns diu de Zaqueu que era un cap dels publicans, ric i de baixa estatura. Cap d'aquestes qualitats no l'ajudava a arribar fins a Jesús. Però aquest havia determinat veure qui era Jesús. Així que va buscar un arbre al qual es pogués pujar, i sense importar-li el que qualsevol pogués pensar, es va enfilar fins a dalt per poder albirar el Senyor des d'allà. Sorprenentment, «Quan Jesús va arribar en aquell punt, va alçar la vista i li digué: “Zaqueu, baixa ara mateix, que avui haig d’allotjar-me a casa teva.”» LLUC 19:5*Com? El cridava per nom, i volia quedar-se a casa seva. Aquest no va deixar Jesús esperant. Ens diu el text que «Ell baixà de seguida i el va rebre tot content. Tots els qui ho van veure rondinaven i deien: “Ha entrat a allotjar-se a casa d’un pecador.”» LLUC 19:6-7*Imagina els religiosos en veure que Jesús havia triat menjar i descansar a casa d'un cobrador d'impostos que treballava per a l'imperi romà. Zaqueu, però, havia trobat en Jesús la pau de la seva ànima. I ho sabem perquè la seva vida així ho mostraria.«Zaqueu es posà al mig i digué al Senyor: “Mira, la meitat dels meus béns, Senyor, la dono als pobres, i, si he defraudat algú en alguna quantitat, la hi restitueixo quatre vegades més.”» LLUC 19:8*Estava disposat a canviar la seva vida per agradar a Déu i ajudar els altres. «Jesús li digué: “Avui ha vingut la salvació en aquesta casa, ja que aquest també és fill d’Abraham. Perquè el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.”» LLUC 19:9-10*Recordes les paràboles del que és perdut que era trobat? Un cop més, Jesús recorda els oients que no havia vingut a qui es consideraven justos, sinó aquells que reconeixien que necessitaven salvació. Zaqueu n'era un. Havia buscat Déu i l'havia trobat, i amb això, tots els beneficis que porta conèixer’l.A Mateu 7:7-8* ens diu el Senyor: «Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè tot aquell qui demana, obté: qui busca, troba; i, a qui truca, li obren.»Busca el Senyor mentre pugui ser trobat; com Bartimeu, clama a Ell; com Zaqueu, fes el que calgui per veure qui és aquest Jesús. Perquè a qui clama, Jesús escolta; a qui li obre les portes, Crist entra a habitar; i la comunió amb el Messies és dolça i duradora.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Va anar a Jesús un jove ric que amb gran respecte li va fer una pregunta que l’inquietava.«Mestre, què haig de fer de bo per obtenir la vida eterna?”» MATEU 19:16*. Jesús li va contestar d'acord amb allò que s'ha escrit en la llei dels jueus: «si vols entrar en la vida, guarda els manaments.”» MATEU 19:17*Aquest noi va preguntar: «Quins?” Jesús li respongué: “No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no posaràs fals testimoni, honra el pare i la mare, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” El jove li va contestar: “Tot això ja ho he guardat, què més em falta?” Jesús li digué: “Si vols ser perfecte, vés, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.”» MATEU 19:18-21*Aquest jove volia garantir-se un lloc al cel pel seu propi mèrit. Ja hem vist a la Paraula de Déu que ningú no pot guanyar-se el cel. Aquest noi afirmava haver complert tots els manaments de la llei. Jesús, que coneix els cors, ja li havia dit només arribar que de bo no n'hi ha més que un, i aquest és Déu mateix. Als ulls de molts, aquest jove sens dubte era un ciutadà honorable. I tanmateix, aquest noi a qui res material li faltava, sentia que li faltava alguna cosa per poder tenir la seguretat de pertànyer al regne de Déu. Volia heretar la vida eterna.Jesús no li diu que la llei no hagi complert fidelment. No li qüestiona les ocasions, que n'hi hauria, en què el jove hauria infringit la llei en fet o en pensament. El que fa és anar directament a allò que per al jove tenia més valor que seguir el Mestre. Li demana que vengui les seves possessions, reparteixi el que tregui als pobres i el segueixi. Era aquest procedir que Jesús suggeria als seus seguidors? No, no ho era. Tenim evidència de Llàtzer, el seu amic, que juntament amb les seves germanes eren adinerats i amos d'una hisenda on el Mestre s'allotjava quan passava per Betània. No és que Jesús demanés com a requisit prescindir de riqueses per poder servir-li a Ell. Així i tot, això era el que retenia aquest jove. Jesús sabia que les riqueses el posseïen i no ell a les seves riqueses.Jesús va dir que era difícil que un ric entrés al regne de Déu,  «Quan els deixebles van sentir això, es van quedar molt desconcertats i digueren: “Així, qui es podrà salvar?” Jesús se’ls va quedar mirant i els digué: “Això és humanament impossible, però per a Déu tot és possible.”» Mateu 19:25-26* ens recorda que l'entrada al regne és impossible, per a rics i per a pobres. Però Jesús la fa possible, perquè allò que és impossible per a l'home, per a Déu és fàcil.El que és preciós és que després d'explicar el camí a la vida eterna, els deixebles van obrir el seu cor preguntant al Mestre: «mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit, què ens tocarà?” Jesús els digué: “Us asseguro que vosaltres, els qui m’heu seguit, quan arribi la renovació universal, quan el Fill de l’Home s’assegui en el seu tron de Glòria, vosaltres us asseureu també en dotze trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel. I tothom qui hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills, o terres per causa meva, en rebrà cent vegades més i heretarà la vida eterna.» MATEU 19:27-29La vida eterna és l'herència de tots els qui de cor han rebut Crist, però Jesús els revela que els sacrificis fets pel Senyor aquí a la Terra no passaran desapercebuts. El fet d'haver sacrificat coses materials en aquesta vida o éssers estimats per fer l'obra de Déu no compra l'entrada al cel per a ningú. Però Déu no deixa sense recompensa allò que l’home fa per Ell. 1 Corintis 15:58* diu: «Per tant, estimats germans meus, manteniu-vos ferms, incommovibles, superant-vos contínuament en l’obra del Senyor, convençuts que el vostre esforç en el Senyor no és pas inútil.»Ja tens l'herència de la vida? Està disponible gratuïtament per a tothom que creu. I no t’angoixis pensant que el teu bé aquí a la Terra passa desapercebut.Jesús va ensenyar així a Joan 12:24-26* «Us ho asseguro: si el gra de blat cau a terra i no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit. Qui estima la pròpia vida, la perd; qui menysprea la seva vida en el món present, la conservarà per a la vida eterna. Si algú em vol servir, que em segueixi, i on jo sóc, també hi serà el meu servidor. El qui em serveixi, el meu Pare l’honrarà.»Aquesta és l’herència de la vida en Crist.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els fariseus, com altres vegades, van anar a Jesús amb una pregunta trampa per veure si aquest deia alguna cosa en contra de la llei jueva. Aquesta vegada, van preguntar a Jesús sobre el divorci, si era o no lícit a un home repudiar la seva dona per qualsevol motiu. Una escola de pensament dins de la tradició jueva permetia a l'home rebutjar la seva dona per qualsevol motiu, des d'un àpat cremat fins a haver trobat una altra dona més jove i voler un canvi. Curiosament, els mateixos drets no es concedien a la dona. Un cop més, la tradició estava molt lluny dels desitjos de Déu per al seu poble.Jesús va deixar de banda la tradició jueva i va anar directament a l'essència de l’assumpte. «Els va respondre: “¿No heu llegit que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? I digué: Per això l’home deixarà el pare i la mare per ajuntar-se amb la seva muller, i la parella esdevindrà una sola carn. De manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l’home.”» MATEU 19:4-6*Jesús presenta el matrimoni com un paquet indivisible. Com pot part del paquet decidir que no vol l'altra part? Quan Déu va dissenyar la unió d'un home i una dona en una sola carn, mostrava l'essència de la Deïtat. I quan aquesta carn unificada s'esquinça en dos, malmet aquesta imatge d'unitat que Déu volia representar.És clar que aquells que no coneixen Déu no tenen el mínim interès a preservar la imatge mateixa de Déu. Tot i això, hauria de ser diferent amb aquells que han decidit viure les seves vides per a Déu. Per això és que un matrimoni entre una persona que pertany al regne de Déu amb una persona que no ha entrat al seu regne no és el pla de Déu. L'ideal de Déu és que un home i una dona que han posat la seva fe en Crist s'ajuntin en matrimoni per formar una unitat que busqui representar la unió i l'amor de Déu. Però que lluny estem sovint de fer això als matrimonis. Per això la taxa de divorci és tan elevada.Els fariseus van apel·lar a la llei de Moisès per defensar el seu cas: «Per què, doncs, Moisès va ordenar de donar acta de divorci en repudiar-la? Els respongué: “Moisès us permeté de repudiar les vostres mullers a causa de la vostra duresa de cor; però al principi no era pas així.» MATEU 19:7-8 *Quan cerquem el nostre propi bé ignorant o assaltant el benestar de l'altre, és quan la idea del divorci sorgeix. Som pecadors, com la Bíblia indica, i això es reflecteix en les nostres relacions interpersonals, començant normalment per aquelles més properes.El pla de Déu és la unió que hi va haver al principi entre Adam i Eva, però la duresa del nostre cor, havia provocat una esmena en què es permetia el divorci per causes específiques, la infidelitat i la rebel·lia directa contra Déu, en què no es consentia a viure amb la parella creient. (Mateu 19:9; veure Jeremies 3:8)Més tard, els deixebles van tornar a treure el tema. I Jesús els va explicar que tant l'home com la dona, si repudiaven el cònjuge per unir-se a un altre, estarien adulterant. Ni l'home ni la dona no tenien dret a trencar la unió que havien fet davant Déu simplement perquè n'havien trobat un altre que els agradava més.Un cop més, Jesús emfatitza que si dues persones que donen fe de pertànyer a Déu estan unides en matrimoni, el pacte d'unitat ha de portar garantit l'amor que Crist té per a la seva església, un amor que cerca el benestar de l'altre. Quan això es fa mútuament, no sorgirà motiu de divorci. Les situacions de divorci arribaran només quan una de les parts del matrimoni deixi de buscar la voluntat de Déu, i per desgràcia, quan això passa, afecta tots dos, i moltes vegades altres fora de la parella, com els fills i altres familiars propers .La Paraula de Déu parla del matrimoni mixt, en què un ha conegut Déu i l'altre encara no. Això ho trobem a 1 Corintis 7:14. Fins i tot en aquesta situació, Déu no recomana el divorci si hi ha respecte mutu. Aquí el creient ha de mostrar Crist a la seva vida, amb l'esperança que la seva parella vingui al coneixement de Déu.Sí, és cert que en aquest món hi haurà situacions en què el divorci és inevitable. Déu pot restaurar vides destrossades pel divorci; pot en la seva misericòrdia beneir unions provinents de previs desastres matrimonials; però encara és molt millor, si estem en una unió entre creients o si l'espòs no creient està d'acord a conviure en harmonia, buscar agradar a Déu i no permetre que el pecat destrossi aquesta unió.Que Déu ens ajudi a veure cada aspecte de la nostra vida com Déu ho veu, i que cada matrimoni cristià pugui reflectir la glòria de Déu al món.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La primera vegada que Jesús va anunciar als deixebles que calia que anés a Jerusalem, per ser acusat, per patir i per morir, Pere va voler protegir-lo de tal situació. A Mateu 16 llegim com «Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets: “De cap manera, Senyor! No et passarà res d’això!”» MATEU 16:22*. Pere va rebre una dura resposta: «Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.”» MATEU 16:23*El propòsit de la vinguda de Jesús a la Terra era morir, pagant el deute de tots els pecats de la humanitat, i Pere, amb totes les seves bones intencions, estava intentant que això no passés.Jesús aleshores va explicar als seus deixebles: «Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?» MATEU 16:24-26*Els deixebles, com qualsevol de nosaltres, donaven molta importància a aquesta vida. Al cap i a la fi, és l'única que coneixem. Però Jesús els recorda que en aquesta vida estem de pas. Tot i que és bo i necessari vetllar per la nostra salut física, és molt més important analitzar l'estat de la nostra ànima, perquè en depèn la nostra eternitat.Més endavant, dues vegades més, Jesús els va tornar a parlar de la necessitat de la seva mort. A Mateu 17 i Marc 9 els recorda que després de morir, ressuscitaria el tercer dia. Aquesta esperança els havia de sostenir a través dels moments difícils que s'acostaven, però ens diuen els evangelis que els deixebles no entenien, i es van entristir.Una tercera vegada, «Tot pujant a Jerusalem, Jesús prengué a part els Dotze, i pel camí els digué: “Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.”» MATEU 20:17-19*.Tot i aquesta informació a la seva disposició, i havent conviscut amb el Mestre durant tres anys, els deixebles no van arribar a comprendre els esdeveniments de la passió del Crist. Durant els dies de la celebració de la Setmana Santa ja hem repassat els esdeveniments que van succeir. Recordem que com els deixebles, nosaltres tenim tot allò que necessitem saber per comprendre l'obra de Crist al nostre lloc. Demanem a Déu que ens ajudi a entendre per a què va venir, i que visquem de manera que el seu sacrifici valgui la pena ara i en l'eternitat.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Als éssers humans ens encanten les classificacions, les taules i els rangs. És per això que triomfen les qualificacions, perquè ens permeten veure com anem en comparació amb altres. Els deixebles també van caure en això, i entre ells “van entrar en discussió sobre qui seria el més gran”. Joan i Jacob, fills de Zebedeu, fins i tot van arribar a preguntar-li al Mestre si podien seure cadascun a un costat de Jesús al cel. Això no va caure gaire bé als altres deixebles, els quals es van enfadar amb els dos germans, com ens narra Mateu 20:24. Jesús, en cada ocasió en què els deixebles van caure en la temptació de buscar rang i posicionar-se sobre altres els va ensenyar que al regne del cel, el més gran és el servent de tots.A Lluc 9:46-48*, «Jesús, que coneixia les seves cabòries, va agafar un infant, se’l va posar al costat, i els digué: “Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat; perquè qui sigui el més petit d’entre tots vosaltres és el més important.”»Els deixebles discutien per veure qui era el més important entre ells, i Jesús els va mostrar la neciesa dels seus pensaments. Mateu 18:1-5* ens diu que «Jesús féu venir un infant i el posà dret enmig d’ells, i els va dir: “Us ben asseguro que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel. Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.» De la mateixa manera que un nen pot veure la grandesa de Déu i meravellar-se per això, hem de nosaltres també humiliar-nos, per veure com n'és de meravellós. Jesús els demanava que no busquessin un lloc acomodat per a si mateixos, i que donessin valor i importància a aquells que altres veien com a menys importants.Al capítol 19 de Mateu, ens explica que alguns van portar uns nens, perquè posés les mans sobre ells, i pregués; i els deixebles els van reprendre. «Jesús digué: “Deixeu els infants i no els impediu de venir a mi, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.”» MATEU 19:14*. En aquella ocasió, els deixebles havien cridat l'atenció als que havien portat els nens fins a Jesús, i aquest va deixar ben clar que el regne de Déu és per als humils, i cadascú que vulgui entrar al regne del cel ha de dipositar la seva confiança en Crist. Jesús ens mostra la confiança d'un nen com a exemple a seguir per a tot ésser humà.Així que qui és el més gran? El regne del cel no consisteix a posicionar-se per estar millor. Però Jesús va deixar ben clar la diferència entre el regne d'aquest món i el regne del cel a Mateu 20 i Marc 10: «però Jesús els reuní i els digué: “Ja sabeu que els dirigents de les nacions se’n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari, el qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. De la mateixa manera que el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.”» MATEU 20:25-28*L'exemple de Crist és evident. Filipencs 2 ens ensenya així: «Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu.» FILIPENCS 2:5-8* Vols ser gran al regne del cel? Confia en Déu amb tot el teu ésser, pensa en el bé dels altres i mostra l'amor de Déu a través del teu servei.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capvespre després del Diumenge de Resurrecció, Lluc ens narra la història de dos deixebles que anaven caminant cap al petit poble d'Emaús. Les notícies dels esdeveniments d’aquell dia els havien arribat i la veritat és que ja no sabien què creure. L'entrada de Jesús a Jerusalem els semblava ja un esdeveniment llunyíssim a la seva memòria. Mentre anaven caminant, no podien evitar conversar sobre Jesús.Lluc 24 «Aquell mateix dia, dos dels deixebles anaven de camí cap a un vilatge anomenat Emmaús, distant onze quilòmetres de Jerusalem. i parlaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre enraonaven i discutien, el mateix Jesús se’ls acostà i es posà a caminar amb ells, però se’ls havia incapacitat els ulls a fi que no el poguessin reconèixer. I els digué: “Quina mena de polèmica és aquesta que manteniu entre vosaltres mentre aneu caminant?” Llavors es van aturar, amb un posat tot trist, i un d’ells, que es deia Cleofàs, li va dir: “¿Ets tu l’únic foraster a Jerusalem que desconeix el que hi ha passat aquests dies?” Els digué: “Què?” Ells li respongueren: “El cas de Jesús de Natzaret, que era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble; com els principals sacerdots i les nostres autoritats el van lliurar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres, però, confiàvem que ell seria el llibertador d’Israel, però amb tot això, ja som al tercer dia d’ençà que han ocorregut aquests fets. Si bé és cert que algunes dones del nostre grup ens han intranquil·litzat; han anat de bon matí al sepulcre, i, no trobant-hi el seu cos, han tornat dient que fins i tot havien vist una aparició d’àngels que deien que ell és viu. També alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist.”»«Ell els digué: “Oh, curts d’enteniment i indecisos de cor per a creure tot el que van anunciar el profetes! ¿Que potser no havia de patir tot això, el Crist, abans d’entrar a la seva glòria?” Llavors, començant per Moisès i seguint amb tots els profetes, els va anar interpretant el que es referia a ell en tota l’Escriptura.» «Quan ja eren prop del vilatge on anaven, ell va fer veure que anava més lluny, però ells li van insistir dient-li: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. I quan es va posar amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell va desaparèixer. I es deien l’un a l’altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?”»«En aquell mateix moment es van aixecar i se’n tornaren a Jerusalem, i van trobar reunits els Onze i els altres companys, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.” També ells contaren tot el que els havia passat pel camí i com l’havien reconegut en partir el pa.»«Mentre parlaven d’això, Jesús es va plantar enmig d’ells i els digué: “La pau sigui amb vosaltres!” Es van espantar, i en la seva torbació es creien veure un esperit. Ell els digué: “Per què us alarmeu? Per què us vénen aquests dubtes al cor? Mireu les meves mans i els meus peus, que sóc jo en persona; palpeu, mireu, que un esperit no té carn ni ossos, com veieu que jo tinc.”»«Dient això els ensenyava les mans i els peus. Però com que encara no s’ho acabaven de creure, atordits per l’alegria, ell els digué: “Teniu aquí res per a menjar?” Ells li donaren un tall de peix a la brasa; el prengué i se’l va menjar davant d’ells. Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això.»«I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.” Després se’ls endugué fins a prop de Betània, i alçant les seves mans els beneí. I, mentre els beneïa, se separà d’ells, portat amunt cap al cel. Ells es van prosternar, adorant-lo. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’alegria. I contínuament eren al temple lloant Déu.» LLUC 24:13-53 BECAmén.La tristesa dels deixebles divendres havia esdevingut en gran goig i lloança. Si tu has conegut Crist, i estàs confiant en allò que Ell va fer per tu durant aquella santa setmana, el mateix goig que van experimentar els seus deixebles hauria de ser present cada dia de la teva vida.

Abans de l'alba el primer dia de la setmana, trobem guàrdies a la tomba i dones preparant-se per ungir el cos de Jesús. Cap dels dos grups no tenia idea del que estava a punt d'esdevenir. El cos que estaven guardant i que venien a ungir seria ressuscitat en glòria i en sortiria victoriós.Lluc 24«El diumenge, molt de matí, anaren al sepulcre portant els perfums que havien preparat, i van trobar la pedra apartada de la boca del sepulcre. Hi van entrar, però no van trobar el cos del Senyor Jesús. Mentre estaven desconcertades pel fet aquell, se’ls presentaren dos homes amb vestidures resplendents; elles, esporuguides, abaixaven la cara a terra, i ells els digueren: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu? No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.” Llavors es van recordar de les seves paraules. Tornant del sepulcre van anunciar tot això als Onze i a tots els altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume; també les altres que les havien acompanyades deien les mateixes coses als apòstols. Però a ells aquest relat els va semblar fantasia, i no se les creien. Amb tot, Pere s’aixecà i va anar corrents al sepulcre, es va ajupir i hi veié només les mortalles, i se’n tornà cap a casa desconcertat pel que havia passat.» LLUC 24:1-12 BECVeiem que l'apòstol Joan explica com va viure ell, amb Pere, el mateix esdeveniment. Joan 20 «El diumenge, de matinada, quan encara era fosc, Maria Magdalena se’n va al sepulcre i veu la llosa retirada. Se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell qui Jesús estimava, i els diu: “S’han emportat del sepulcre el Senyor i no sabem on l’han posat.” Pere i l’altre deixeble van sortir, i quan arribaven al sepulcre els dos corrien alhora, però l’altre deixeble s’avançà corrent més de pressa que Pere i arribà el primer al sepulcre. S’ajupí per mirar i veié les faixes esteses, però no hi entrà. En això que hi arribà també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre, i veié les faixes esteses i, a més, el sudari que havia estat sobre el seu cap, però no estava estès junt amb les faixes, sinó enrotllat en un lloc a part. Llavors també hi entrà l’altre deixeble, el qui havia arribat primer al sepulcre; ho veié i cregué. Perquè fins llavors no havien entès que, segons l’Escriptura, ell havia de ressuscitar d’entre els morts. Després, els deixebles se’n tornaren a casa. Maria s’estava a fora, prop del sepulcre, plorant. Tot plorant es va ajupir per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels, vestits de blanc, asseguts l’un al capçal i l’altre als peus del lloc on el cos de Jesús havia estat ajagut. Ells li digueren: “Dona, per què plores?” Ella els digué: “Perquè s’han emportat el meu Senyor i no sé on l’han posat.” Dit això, donà mitja volta i veié Jesús dret allí; però no s’adonà que fos ell. Li digué Jesús: “Dona, per què plores? Qui busques?” Ella, pensant que era l’hortolà, li digué: “Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat i jo me l’enduré.” Jesús li diu: “Maria!” Ella es gira i exclama en hebreu: “Rabuni!”, és a dir, Mestre. Li diu Jesús: “Deixa’m estar, perquè encara no he pujat al Pare, i vés a trobar els meus germans i els dius: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.” Maria Magdalena hi va anar i va anunciar als deixebles: “He vist el Senyor!” I els explicà també tot el que havia dit.» JOAN 20:1-18 BECEl diumenge va començar immers en tristesa, però aquesta tristesa es transformaria en glòria quan Crist va sortir victoriós de la tomba, tal com havia profetitzat de si mateix. En la conquesta de la mort, veiem la seva victòria sobre el pecat. El seu sacrifici va ser acceptat davant Déu per poder oferir-nos perdó de pecats. Avui tenim motiu per celebrar-ho. El nostre Salvador ha ressuscitat. No és mort. Viu per sempre, per intercedir per nosaltres davant de Déu.

Abans que enfosqui’s divendres, quan començava el dia de repòs per als jueus, el cos de Crist havia d'estar a la sepultura. Ens explica la Bíblia el següent a Lluc 23:50-56:«Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, que esperava el Regne de Déu. Era natural d’Arimatea, una població dels jueus; i no havia aprovat el decret ni l’acció d’ells. Aquest home es presentà a Pilat i li va demanar el cos de Jesús; el despenjà i l’amortallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre cavat a la roca, on no havien posat encara ningú. Era el dia de la preparació, i el dissabte era a punt de començar. Les dones que havien vingut amb Jesús des de la Galilea, l’anaven seguint de prop i van veure el sepulcre, i com hi van posar el seu cos. De tornada van preparar perfums i ungüents, i durant el dissabte van observar el repòs, segons el precepte.»Josep d'Arimatea no era l'únic que va ser present per acollir el cos de Jesús. També el va acompanyar Nicodem, el líder dels jueus que havia vingut a Jesús de nit tres anys abans. Jesús li havia parlat de la seva necessitat de néixer de nou.Joan 19:39-42«També hi anà Nicodem, aquell qui una vegada havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures de mescla de mirra i àloe. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren amb faixes impregnades del perfum, tal com és costum de sepultar entre els jueus. En aquell indret on havia estat crucificat hi havia un hort, i a l’hort un sepulcre nou on encara no havien enterrat ningú. Com que era el dia dels preparatius de la Pasqua jueva i el sepulcre era allí mateix, van posar-hi Jesús.» JOAN 19:39-42 BECPerò, on eren els altres deixebles? Què havia passat amb Pere, el que estava disposat a morir per ell, i així ho havia declarat davant dels altres? L'últim cop que havíem llegit de Pere, va ser després que hagués negat Crist tres vegades, i quan va cantar el gall, va sortir plorant amargament. Els deixebles de Jesús estan escampats, tal com havia profetitzat Zacaries quan va dir: «mata al pastor i les ovelles seran dispersades.» ZACARIES 13:7 BECMoltes vegades nosaltres ens trobem a la mateixa situació quan estem enmig de la prova. En els moments d'incertesa ens és difícil recordar les promeses de Déu i creure que hi ha esperança. Els pobres deixebles estaven deprimits perquè tots els seus plans semblaven haver fracassat. Però era només dissabte, i aviat seria diumenge!

Aquella mateixa nit del dijous, quan ja havia fosquejat, i just després que Jesús passés el temps de pregària a l’hort, es va sentir un rebombori. Ens diu Lluc 22 i 23«Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l’anomenat Judes, un del grup dels Dotze, anava al davant i es va acostar a Jesús per besar-lo. Però Jesús li digué: “Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l’Home?” Els qui eren al seu voltant, quan es van adonar del que anava a passar, digueren: “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?” Un d’ells va ferir el criat del gran sacerdot i li va escapçar l’orella dreta. Però Jesús intervingué dient: “Deixeu-ho estar!” I, tocant-li l’orella, el va guarir. Llavors Jesús digué als principals sacerdots, als oficials del temple i als ancians que havien vingut a detenir-lo: “¿Heu sortit armats d’espases i garrots com si fos un bandoler? Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple i no em vau posar les mans a sobre, però ara és la vostra hora, quan s’imposen les tenebres.”» LLUC 22:47-53 BEC«El van agafar, se l’endugueren i el van fer entrar a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, i s’hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure amb ells. Una criada que el veié assegut a la vora del foc, després de mirar-se’l bé, va dir: “Aquest també hi era, amb ell.” Però ell ho va negar: “No, dona, no el conec.” Una mica més tard el veié un altre i digué: “Tu també ets un d’ells.” Però Pere replicà: “No, home, no en sóc pas.” Ja havia passat prop d’una hora quan un altre va insistir: “Segur que aquest també era amb ell, perquè és galileu.” Però Pere va replicar: “No, home, no; ni sé de què em parles.” Encara parlava quan, tot d’una, va cantar un gall. El Senyor, girant-se, es va mirar Pere; i Pere es va recordar de les paraules que el Senyor li havia dit: “Abans que canti un gall, avui m’hauràs negat tres vegades.” I, sortint a fora, plorà amargament. Els homes que guardaven Jesús l’escarnien i el maltractaven, li tapaven la cara i li preguntaven: “Profetitza! Qui t’ha pegat?” I proferien contra ell tota mena d’injúries.» LLUC 22:54-65 BEC«Així que es féu de dia es reuní l’assemblea dels ancians del poble, els principals sacerdots i els mestres de la Llei, i, fent-lo venir davant el seu Consell, li digueren: “Si tu ets el Crist, digues-nos-ho.” Ell els va contestar: “Si us ho dic, no em creureu; i si us faig preguntes no em contestareu. Però d’ara endavant, el Fill de l’Home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.” Llavors tots van dir: “Així, doncs, ¿tu ets el Fill de Déu?” Ell els va respondre: “Vosaltres mateixos ho dieu: Jo el sóc.” Ells van exclamar: “Quina necessitat tenim ja de més testimonis? Nosaltres ho hem sentit directament dels seus llavis.”»LLUC 22:66-71 BECLluc 23«Llavors s’aixecà l’assemblea en ple i el dugueren a Pilat. Van començar a acusar-lo així: “Hem trobat aquest home amotinant la nostra gent, prohibint de pagar el tribut al Cèsar, i diu que ell és el Crist, el rei.” Pilat el va interrogar: “Ets tu el rei dels jueus” Ell li va respondre: “Tu ho dius.” Pilat digué aleshores als principals sacerdots i a la multitud: “No trobo cap delicte en aquest home.” Però ells insistien: “Avalota la gent ensenyant per tota la Judea, des de la Galilea, on va començar, fins aquí mateix.”» LLUC 23:1-5 BEC«En sentir-ho, Pilat va preguntar si l’home era galileu; en assabentar-se que era de la jurisdicció d’Herodes, l’hi va trametre, aprofitant que es trobava aquells dies a Jerusalem. Quan Herodes va veure Jesús es va posar molt content, perquè des de feia força temps que tenia el desig de veure’l, pel que sentia a dir d’ell i perquè esperava veure-li fer algun miracle. Així que li va fer una colla de preguntes, però ell no li’n va contestar ni una. També hi eren presents els principals sacerdots i els mestres de la Llei, que l’acusaven amb virulència. Herodes, junt amb la seva tropa, el va menysprear, i per burlar-se’n li va fer posar una vestimenta vistosa i el va remetre a Pilat. Aquell dia, Herodes i Pilat es van reconciliar, ja que abans estaven enemistats.» LLUC 23:6-12 BEC«Pilat va convocar els principals sa-cerdots, les autoritats i el poble, i els digué: “M’heu presentat aquest home com un agitador del poble, però jo, un cop fet l’examen davant vostre, no he trobat en ell cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, ja que ens l’ha tornat a enviar. Ja veieu que no hi ha res que ell hagi fet que mereixi la mort. Així que el castigaré i el deixaré anar.” [Cada festa pasqual estava obligat a indultar-los un pres.] Però es van posar a cridar tots alhora: “Fora aquest! Deixa’ns anar Barrabàs!” Aquest havia estat empresonat a causa d’una revolta i un homicidi esdevinguts a la ciutat.» LLUC 23:13-19 BEC«Pilat va tornar a parlar-los amb la intenció de deixar lliure Jesús. Però ells seguien cridant: “Crucifica’l, crucifica’l!” Ell, per tercera vegada, els digué: “Però, quin mal ha fet aquest? No li he trobat cap delicte que mereixi la mort. El castigaré, doncs, i el deixaré anar.” Però ells insistien, demanant amb grans crits que fos crucificat, i la seva cridòria s’anava imposant. Llavors Pilat va resoldre d’accedir al que demanaven. Va deixar anar aquell home que era a la presó per revolta i homicidi, tal com li exigien, i va deixar Jesús a l’arbitri d’ells.» LLUC 23:20-25 BEC«Mentre se l’enduien van agafar un tal Simó de Cirene, que tornava del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una munió de gent del poble i de dones que donaven mostres de dol i el planyien. Jesús es va girar cap a elles i digué: “Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vénen dies en què diran: ‘Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.’ Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre!’, i als turons: ‘Colgueu-nos!’ Perquè, si a l’arbre verd li fan això, al sec, què li faran?”» LLUC 23:26-31 BEC«Juntament amb ell duien, a més, dos malfactors perquè fossin executats. Quan van arribar al lloc anomenat la Calavera, allà el van crucificar juntament amb els malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan.” I per a repartir-se els seus vestits s’ho van fer a la sort. La gent s’estava dreta mirant-s’ho. També les autoritats, que se’n burlaven dient: “N’ha salvat d’altres; que se salvi ell mateix, si és el Crist de Déu, l’elegit!” També l’escarnien els soldats, que se li apropaven per oferir-li vinagre i deien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix.” Tenia posat al damunt un rètol que deia: AQUEST ÉS EL REI DELS JUEUS.» LLUC 23:32-38 BEC«Un dels malfactors penjats l’injuriava dient: “No ets el Crist? Salva’t a tu mateix i salva’ns a nosaltres.” Però l’altre va contestar renyant-lo: “¿És que no tens temor de Déu, tot i que estàs en idèntica condemna? En nosaltres és ben justa, ja que rebem el que mereixen les nostres accions, però aquest no ha fet res de mal.” I deia a Jesús: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.” Jesús li va contestar: “T’asseguro que avui seràs amb mi al paradís.”» LLUC 23:39-43 BEC«Era ja cap al migdia quan aparegué una foscor que es va anar estenent sobre tot el país, fins a les tres de la tarda; el sol va quedar tapat i la cortina del temple s’esquinçà pel mig. Jesús va exclamar amb veu potent: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!” I, dit això, va expirar. El centurió, en veure el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: “Realment, aquest home era innocent.” I tota la gent que havia acudit a aquest espectacle, veient el que havia succeït, se’n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:44-49 BECJesús va passar tota la nit del dijous i el matí d

Fins aquest punt de la setmana, Jesús havia estat ensenyant al temple cada dia. Ja no tornava a Betania a la nit sinó que acampava amb els seus deixebles a Getsemaní, un hort als vessants de la muntanya de les oliveres. Ara, dijous a la tarda, es preparava per celebrar el sopar pasqual amb els seus deixebles en una estança alta a la ciutat.Lluc 22:7-46«Va arribar el dia dels Àzims, en què s’havia de sacrificar l’anyell pasqual, i Jesús envià Pere i Joan dient-los: “Aneu a preparar el sopar pasqual que hem de menjar.” Ells li preguntaren: “On vols que el preparem?” Els va dir: “Mireu, entrant a la ciutat us vindrà a trobar un home que porta un càntir d’aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entri, i digueu a l’amo de la casa: ‘El Mestre et pregunta: Quina és l’estança on he de fer l’àpat pasqual amb els meus deixebles?’ Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran ja preparada. Prepareu-lo allí. Se’n van anar i ho van trobar tot tal com els havia dit, i van preparar-hi el sopar pasqual. Quan va arribar l’hora, Jesús es va posar a taula amb els apòstols, i els digué: “Tenia gran desig de menjar aquest àpat pasqual amb vosaltres, abans del meu patir.» LLUC 22:7-15 BECJesús va fer una cosa inesperada després d'aquest sopar. Utilitzant els elements del sopar, el pa sense llevat i el fruit de la vinya, Jesús va establir una representació del que passaria l'endemà. El seu cos seria trencat i la sang vessada en una creu romana.«Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que tingui l’acompliment en el Regne de Déu.” Llavors prengué una copa i, després de pronunciar l’acció de gràcies, hi afegí: “Preneu això i repartiu-ho entre vosaltres, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu sigui establert.” Després prengué pa, va pronunciar l’acció de gràcies, el va partir i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres. Feu això en memòria meva.” Havent sopat va fer el mateix amb la copa, tot dient: “Aquesta és la nova aliança en la meva sang, que es vessa per vosaltres. Però, mireu: la mà del qui em traeix és aquí, amb mi, damunt la taula. El Fill de l’Home certament fa el seu camí tal com havia estat decretat, però ai d’aquell home per mitjà del qual és lliurat!” Llavors es van posar a fer càbales entre ells sobre qui del grup podia ser capaç de fer això.» LLUC 22:16-23 BECSembla difícil que en un moment tan sobri, els deixebles pogueren estar preocupats pel tema de la seva posició al futur regne de Crist, però així va ser. Jesús els havia rentat els peus perquè cap estava disposat a fer la feina d'un servent, però d'alguna manera encara no havien captat el missatge de la humilitat del seu Mestre.«També es va produir una disputa entre ells sobre qui havia de ser considerat el més gran. Però ell els digué: “Els reis de les nacions les dominen, i els qui les regeixen són anomenats benefactors. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: el més gran de vosaltres s’ha d’igualar al més jove, i el qui mana s’ha d’igualar al qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs jo estic entre vosaltres com el qui serveix. “Vosaltres sou els qui us heu mantingut al meu costat en les meves proves. Per això jo disposo per a vosaltres un reialme, tal com el meu Pare ha disposat un reialme per a mi, a fi que mengeu i begueu a la meva taula en el meu Regne i seieu en setials regint les dotze tribus d’Israel. Simó, Simó! Mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no flaquegi la teva fe. I tu, un cop penedit, conforta el teus germans.” Ell li va contestar: “Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó, i fins i tot a la mort.” Però Jesús li replicà: “T’asseguro, Pere, que no cantarà avui el gall que tu no hagis negat per tres vegades que em coneixes.” I els va dir: “Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni calçat, que us va faltar res?” Ells li van contestar: “No res.” Els digué: “Doncs ara, el qui tingui bossa que la prengui, i també el sarró; i el qui no en tingui, que es vengui el mantell i es compri una espasa. Perquè us asseguro que en mi s’ha de complir allò que diu l’Escriptura: Fou comptat entre els delinqüents. Ja que tot el que es refereix a mi es va complint.” Ells li digueren: “Senyor, aquí tenim dues espases.” Ell els respongué: “Ja n’hi ha prou.” Llavors va sortir i es dirigí, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. I el van seguir també els deixebles. En arribar al lloc els digué: “Pregueu perquè no entreu en temptació.” Llavors es distancià d’ells com a un tir de pedra, i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra. Quan s’aixecà de la pregària, va anar cap a on eren els deixebles i els va trobar adormits, vençuts per la tristesa, i els digué: “Què feu dormint? Alceu-vos i pregueu per no entrar en temptació.”» LLUC 22:24-46 BECMolt va passar aquell dia en què menjarien el xai de la pasqua. Els deixebles van buscar el lloc i el xai, el van preparar, i van poder ajuntar-se aquella nit a dinar amb el Senyor el que s'anomena fins avui el darrer sopar. Jesús sabia què seguiria a aquest sopar. Sabia que arribava la seva hora. Però els seus deixebles no ho anticipaven. Per ells era una altra pasqua més. Tot i que Jesús els estava avisant del que venia, ells no arribaven a entendre-ho. Potser per això encara discutien sobre qui era el més gran entre ells, qui podria ser qui no seguia el Senyor amb tot el seu cor, o quantes espases tenien en possessió. El fet que s’acostava i que no arribaven a entendre explica que després de sopar, quan van anar a l'hort a pregar, els deixebles es quedessin adormits mentre Jesús agonitzava en pregària. El seu Pare sí que sabia el que venia, i li va enviar un àngel que l'enfortís. Jesús, enfortit i disposat a dur a terme l'obra a què havia vingut aquí a la terra, va despertar els seus deixebles i els va animar a pregar, per no entrar en temptació. Simó Pere, el que pensava estar ferm, el que va prometre seguir Crist fins a la mort no sabia que una gran temptació li vindria.Estàs tu atent a les temptacions que et puguin venir? Passes temps de pregària per ser enfortit? És fàcil descuidar-nos quan no entenem que la prova s'aproxima. Potser per això el Senyor ens exhorta a vetllar pregant. No que hem de pregar i no dormir, però recordem que la nostra força per superar les proves ve de Déu. No siguem com els deixebles aquella nit a Getsemaní, perquè perdrem l'oportunitat d'enfortir-nos en el poder de la força de Déu.

Jesús s'estava identificant clarament com a Déu. Això molestava els fariseus i els escribes, líders religiosos de l'època.La profecia deia que el Crist, el Messies havia de venir del llinatge del rei David.“Llavors ell els va dir: Com diuen que el Crist és fill de David?Doncs el mateix David diu al llibre dels Salms: Va dir el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta fins que posi els teus enemics per estrada dels teus peus. David, doncs, l'anomena Senyor; com aleshores és el seu fill?”Jesús està dient. David va anomenar al Messies que havia de venir, Senyor, posant-se sota la seva autoritat. Així, qui seria realment el Messies? No era fill de David en el sentit que David seria superior al Messies, sinó que el Messies, el Crist, era molt superior a David, ja que David mateix el va anomenar Senyor.” Això causava gran regirat entre aquests líders. Però Jesús va continuar acusant els escribes de no creure les Escriptures que ells mateixos copiaven. «Llavors, davant de tot el poble, va dir als seus deixebles: “Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen a passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, els seients principals a les sinagogues i els llocs d’honor als convits; que devoren els béns de les viudes sota capa de fer llargues pregàries. Aquests seran condemnats més severament.»LLUC 20:45-47 BECAquest mateix dia, dimecres, alguna cosa estava passant entre els deixebles de Jesús. Judes, el que havia establert amb Jesús durant aquests darrers tres anys, estava tramant un pla que revelava la seva veritable identitat.Lluc 22:1-6«S’acostava la festa dels Àzims, anomenada també la Pasqua. Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera de perdre’l, perquè tenien por del poble. Aleshores Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze. Aquest va anar a tractar amb els principals sacerdots i els oficials la manera com el posaria a les seves mans. Ells se n’alegraren, i van convenir a donar-li diners. S’hi va comprometre, i buscava una ocasió propícia per a entregar-lo sense que la gent se n’adonés.» LLUC 22:1-6 BECCom era possible que algú que s'havia assegut als peus de Jesús i havia escoltat l'ensenyament de la boca de Déu mateix el pogués trair així? Quantes persones escolten la Paraula de Déu i rebutgen Crist? A Jeremies 2:13 Déu diu: «És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua.» JEREMIES 2:13 BEC

La gran aclamació a l'entrada triomfal de Jesús diumenge contrasta amb els esdeveniments de l'endemà. Marc ens explica que diumenge «Va entrar a Jerusalem, es dirigí al temple, i després d’una ràpida mirada pel recinte, com que ja era tard, se n’anà a Betània amb els Dotze.» MARC 11:11 BECDiumenge havia entrat Jesús al temple i havia observat el negoci que s'estava fent a la casa de Déu, però es va donar la volta i va marxar perquè ja es feia tard. La neteja del temple seria un assumpte que hauria d'esperar per l’endemà. Dilluns va tornar a entrar Jesús al temple i aquesta vegada no va entrar per observar. Mateu 21:12-14«Després, Jesús va entrar al temple i n’expulsà tots els qui hi venien i compraven, i bolcà les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: “Diu l’escriptura: La meva casa serà anomenada casa d’oració; en canvi, vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres.” Llavors se li aproparen cecs i coixos en el temple, i els va guarir.» MATEU 21:12-14 BECJesús no podia ignorar el que va trobar al temple. El lloc que havia de ser sant s'estava fent servir per aprofitar-se dels que venien per adorar. Es canviava monedes i venien animals pel sacrifici de manera injusta. Sabem que la pràctica era inflar els preus, ja que la gent els hauria de comprar al temple si no volien viatjar amb animals i córrer el risc que es fessin malbé pel camí. Jesús amonesta els líders religiosos per la seva mala gestió de la casa del seu Pare i després demostra pel seu exemple la compassió de Déu, rebent cecs i coixos i sanant-los. Així que els fariseus, aquells religiosos encarregats dels assumptes del temple, estaven molestos amb ell.Mateu 21:15-17«Els principals sacerdots i els mestres de la Llei, en veure els miracles que feia, i els infants que cridaven dins el temple: “Hosanna al Fill de David!”, es van indignar, i li digueren: “¿És que no sents el que criden aquests?” Però Jesús els respongué: “Sí que ho sento. ¿No heu llegit mai: De la boca dels infants i dels nodrissons n’has fet una lloança?” I deixant-los plantats sortí fora de la ciutat cap a Betània, on passà la nit.» MATEU 21:15-17 BECLa gent va començar a saludar Jesús de la mateixa manera que ho havien fet a l'entrada triomfal. Hosanna, que vol dir, “salva'ns, per favor” i estaven cridant Jesús “el fill de David”, un títol messiànic. Un cop més els fariseus volien que Jesús els fes callar, però ell els va dir que la lloança dels joves era perfecta, citant el Salm 8:2.Lluc 20:1-8«Un d’aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el temple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, i li preguntaven: “Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t’ha donat aquesta autoritat?” Ell els va contestar: “Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?” Entre ells anaven cavil·lant i es deien: “Si diem del cel, dirà: “Per què no el vau creure?” I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.” I van contestar que no sabien d’on era. Aleshores Jesús els digué: “Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.”» LLUC 20:1-8 BEC.Jesús va decidir no contestar-los, perquè sabia que buscaven ocasió per acusar-lo, i la seva hora no havia arribat. Encara tenia assumptes per atendre els dies que seguien.Pensem un moment avui. Déu ens diu que el nostre cos és temple de l'Esperit Sant, si és que hem cregut en Crist per a salvació. Si el nostre cos és temple, què necessita el Senyor netejar perquè Ell se senti honrat de debò?

Benvinguts a una setmana especial on canviarem la nostra programació habitual per enfocar-nos més en els esdeveniments narrats a la Bíblia que són la culminació del ministeri terrenal de Jesús de Natzaret. Tots els dies d’aquesta setmana, farem lectures i parlarem dels esdeveniments importants que porten a la crucifixió i la resurrecció, l'obra salvifica de Jesús. És la nostra pregària que aquestes lectures i meditacions siguin de benedicció i us ajudin a meditar més en la nostra gran salvació. Especial Setmana Santa. Diumenge de RamsPer què anomenem a aquest diumenge “Diumenge de Rams? Què és el que celebrem? El Diumenge de Rams inicia la setmana que nosaltres denominem Santa. És Santa perquè durant aquesta setmana Jesucrist va culminar la seva gran missió aquí a la Terra, en morir per la humanitat i ressuscitar en victòria sobre el pecat i la mort. Jesús havia tingut un ministeri de predicació a tota Judea. Havia mostrat que era Déu mateix, fent miracles que uns altres no podien fer. I ara, pujava a Jerusalem per complir amb la tasca que l’havia portat aquí. El Diumenge de Rams es diu així perquè en assabentar-se els seguidors de Jesús que ell arribava a Jerusalem, van anar a buscar fulles de palmera i el van esperar a l'entrada per rebre’l. Això no va ser un acte de tota la ciutat; seria una barreja d'aquells que havien sentit de les grans coses que feia Jesús i tots els seguidors que habitaven a Jerusalem. Llegim el relat a Lluc sobre aquest diumenge a la història. Recordem que el diumenge era pel poble jueu un dia de treball; el primer dia de la setmana després del Sàbat, el dia de repòs. Però aquesta era la setmana en què se celebraria la pasqua, així que molta gent arribava a la ciutat per assistir a la celebració.Lluc 19.28-44«anava al davant pujant cap a Jerusalem. Quan fou a prop de Betfagé i Betània, ja tocant a la muntanya anomenada de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles i els digué: “Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat mai. Desfermeu-lo i porteu-me’l. Si algú us pregunta per què el desfermeu, contesteu: ‘El Senyor el necessita’.” Van marxar, doncs, els enviats, i ho van trobar tal com els ho havia dit. Mentre desfermaven el pollí, els amos els digueren: “Per què el desfermeu?” Ells contestaren: “El Senyor el necessita.” El van portar a Jesús, van cobrir el pollí amb els seus vestits i hi van fer muntar Jesús. Mentre ell avançava, estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la colla de seguidors van començar alegrement a lloar Déu amb grans crits, per tots els prodigis que havien vist, i deien: “Beneït el Rei, que ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!” Alguns dels fariseus que eren entre la multitud li digueren: “Mestre, renya els teus deixebles.” Ell respongué: “Us asseguro que, si aquest callen, cridaran les pedres.” Quan ja era a prop, veié la ciutat i, plorant per ella, va dir: “Si també tu sabessis trobar en aquest dia el que et pot dur a la pau! Però ara ho desconeixes. Vindran damunt teu dies en què els teus enemics t’envoltaran amb trinxeres, t’assetjaran i t’estrenyeran per tots costats, i t’arrasaran amb els teus habitants a dins, i de tu no deixaran pedra sobre pedra, per no haver reconegut el temps en què se’t visitava.”» LLUC 19:28-44 BECSabies que el profeta Zacaries havia profetitzat la seva entrada a Jerusalem muntat sobre un pollí?Zacaries 9:9 «Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera.» ZACARIES 9:9 BECDéu ja tenia aquesta setmana a la seva agenda. Era necessari que Crist vingués a Jerusalem. Venia a la festa de la Pasqua l’Anyell de Déu, el que treuria el pecat del món. Hauries estat tu entre les persones que sortien a adorar al Senyor aquell dia? Millor encara, adores tu al Senyor diàriament, a la quietud del teu cor? Perquè el Senyor no demana palmes ni mantells, no demana crits ni sacrificis, Déu vol que els que l'adoren, l'adorin en esperit i en veritat. Ho va dir Jesús a Joan 4.23 «Però s’acosta l’hora, més exactament, és ara mateix, que els qui realment són adoradors adoraran al Pare en esperit i en veritat; perquè aquesta mena d’adoradors és la que el Pare busca.» JOAN 4:23 BEC

Sis dies després que Jesús parlés amb els seus deixebles sobre la seva identitat i el seu propòsit aquí a la Terra, Jesús va prendre Pere, Jacob i Joan el seu germà, i els va portar a part a una muntanya alta; i ens diuen els evangelis que »Allà es va transfigurar davant d’ells: la seva cara es va fer resplendent com el sol, i els seus vestits es van tornar blancs com la llum. Tot d’una se’ls aparegueren Moisès i Elies conversant amb ell.« MATEU 17:2-3*Podem imaginar-nos l'escena. De sobte, amb Jesús, els deixebles veuen dos personatges. Com podrien saber que eren Elies i Moisès? Suposo que Déu els va donar aquest coneixement, tret que aquests es presentessin a si mateixos o d'alguna manera portessin algun objecte identificatiu. El cas és que com podien comprovar, Jesús no era ni Elies, ni tampoc Moisès, com alguns creien. Pere, amb la seva personalitat extravertida i explosiva, va interrompre l’escena per oferir reverència dient: »Senyor, és força agradable quedar-nos aquí. Si vols hi faré tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.« MATEU 17:4* Potser sense adonar-se del que deia, Pere estava posant Jesús al mateix nivell que Elies i Moisès. Després de tot, tots dos eren personatges que els jueus respectaven. Però  »Mentre deia això, un núvol lluminós els va cobrir, i des del núvol va sortir una veu que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo!”. Així que els deixebles van sentir la veu, s’abocaren de cara a terra, corpresos de temor.« MATEU 17:5-6*Déu va intervenir en l'escena per mostrar als deixebles que Jesús era l'únic que havien de sentir. Si mai has mostrat reverència a un sant o t'has acostat a demanar favor d'algun personatge del passat, has de veure, com Pere i els altres deixebles van poder entendre en aquesta escena de la transfiguració, que l'únic que mereix la teva reverència i l'únic a qui Déu ha assignat com a mediador és Crist.Ens diuen els evangelis que els deixebles s’abocaren de cara a terra i van tenir gran temor, però »Jesús s’hi acostà, els va tocar i els digué: “Alceu-vos, no tingueu por.” Ells van alçar els ulls i no van veure ningú més que Jesús, tot sol.« MATEU 17:7-8*Jesús és el Totpoderós, Creador del cel i de la terra, el Salvador de la humanitat; però en el seu amor es va acostar als deixebles per dir-los que no temessin. Rebutjar-lo hauria de portar por. Però aquest Jesús a qui Déu va identificar com el seu Fill estimat ha vingut a mostrar el seu amor a cadascun de nosaltres. Aixequem-nos i no temem, sinó seguim-lo i gaudim d'una preciosa relació amb Ell.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Durant el ministeri de Jesús a la Terra, hi havia molts rumors sobre la persona de Jesucrist. Qui era aquest que feia miracles i ensenyava allò que no havia estudiat? Era el fill d'un fuster, i tot i això, molts el seguien. Qui era aquest home realment?Un dia que viatjaven per la regió de Cesarea de Filip, Jesús va preguntar als seus deixebles: “Qui diu la gent que és el Fill de l’Home?” «Ells respongueren: “Uns, Joan Baptista; altres, Elies; i altres, Jeremies o un dels profetes.”» MATEU 16:14*Joan Baptista havia mort injustament a mans d'Herodes. Per atendre el caprici de la seva neboda, i filla de la seva amant, Herodes havia accedit a matar-lo. El profeta, cosí de Jesús, havia denunciat obertament la immoralitat del tetrarca, i aquest l’havia empresonat. Durant la festa d'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies, cunyada i amant del tetrarca, va dansar per a aquest. A Herodes li va agradar, i li va oferir qualsevol cosa que volgués, però aquesta, instruïda per la seva mare, va demanar que se li lliurés en una safata el cap de Joan.Quan Herodes, més tard, va començar a escoltar sobre el ministeri de Jesús, va creure que era Joan el Baptista, que havia tornat de la mort. Alguns més, aparentment també creien aquest rumor. Altres deien que era Elies. Si recordem, la Paraula explicava com Elies va ser portat al cel sense passar per la mort i el profeta Malaquies havia profetitzat que Déu tornaria a enviar el profeta Elies abans de l'arribada del gran dia i temible del Senyor (Malaquies 4:5). Així que, es pot entendre que alguns creguessin que Jesús era Elies que havia tornat. Altres el relacionaven amb un dels grans profetes del passat, com Moisès o Jeremies. Veien el seu poder, però no volien entendre que aquest era, com ell estava comunicant, el Messies anunciat.Així que Jesús va preguntar als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?Simó Pere va contestar: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent.”» MATEU 16:15-16 *Pere ho tenia clar. El Mestre que ell seguia era el mateix Déu, el Crist que esperaven. Curiosament, el Senyor Jesús els advertí severament que no diguessin això a ningú. per què faria això? No seria fantàstic que tothom escoltés que aquest era el Messies? Però Jesús havia vingut amb un propòsit. Venia a morir. Si tots creien que era el Messies, no  l’haurien matat. Jesús els va explicar dient: «i afegí: “Cal que el Fill de l’Home pateixi molt i sigui rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que sigui mort i que el tercer dia ressusciti.”» LLUC 9:22*Quan això succeís, la seva missió s'hauria complert, i tots els qui volguessin podrien comprendre que aquest era realment el Crist profetitzat, el Fill del Déu vivent, el Salvador dels seus pecats.Aquest és Jesús, de qui la Paraula ens parla pàgina rere pàgina. Has confiat en Ell per a salvació? Romans 10:11 ens diu: «L’Escriptura diu taxativament: “Tothom qui creu en ell no s’haurà d’avergonyir.”» Déu no defrauda el qui confia en ell. Estàs descansant en Ell diàriament?* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Escolteu, i enteneu:  «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.”» MATEU 15:11*Amb aquestes paraules, Jesús va contestar a aquells que criticaven que els seus deixebles no es rentessin les mans abans de menjar segons la tradició jueva.«Llavors, acostant-se-li, els deixebles li diuen: “Saps que els fariseus s’han ofès quan han sentit el que has dit?”» MATEU 15:12*Els fariseus es van sentir ofesos per la resposta de Jesús. Ells vivien una vida basada en la tradició, i qualsevol que qüestionés els seus costums havia de ser assenyalat. Però Jesús no se sentia amenaçat per les tradicions dels jueus, sent ell mateix jueu.Quan els fariseus van qüestionar el fet que els deixebles no continuessin la tradició jueva, Jesús els va qüestionar a ells una cosa encara més seriosa. Ells feien servir la tradició per desobeir la llei de Déu.Llegim a Mateu 15:3-9* que Jesús els va dir: «I vosaltres, per què violeu també el manament de Déu amb la vostra tradició? Perquè Déu digué: Honra el pare i la mare, i el qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement. En canvi, vosaltres dieu: Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro donació sagrada, ja no cal que honri el pare o la mare; i així invalideu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició.» MATEU 15:3-6*La llei demanava que cadascú mantingués els seus pares quan aquests no poguessin proveir més per a si mateixos, però els fariseus, sempre preocupats pels diners, havien ideat una manera de saltar-se aquesta obligació, i estipulaven que podien designar diners per “el Senyor” , i així no complien aquesta llei. Jesús els va acusar de no honrar els seus pares, un dels deu manaments, utilitzant com a pretext la seva tradició. Jesús els anomena Hipòcrites dient: “Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, quan va dir:Aquest poble de llavis m'honra; però el seu cor és lluny de mi. Doncs en va m'honren, Ensenyant com a doctrines, manaments d'homes.”És en aquest context que Jesús va dir: «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.» MATEU 15:11* Pere va demanar que els expliqués el que volia dir amb això, encara que sembla força clar, no? Jesús ho explica als versets 17-20* «No compreneu que tot allò que entra per la boca passa al ventre i va a parar a la latrina? En canvi, allò que surt de la boca prové del cor, i això sí que embruta l’home. Perquè del cor surten els mals pensaments, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis i les injúries. Aquestes són les coses que embruten l’home; però posar-se a menjar sense rentar-se les mans no l’embruten pas.»Quan estem conscienciats a cuidar la higiene i guardar-nos de contaminació, donem gran importància a actes com ara rentar-nos les mans abans de dinar. Tanmateix, amb la importància que això té per no contaminar-nos, hi ha alguna cosa que contamina més que qualsevol cosa que puguem ingerir, i això és el que surt de la nostra boca, «L’home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca.» LLUC 6:45*Examinem constantment el que surt de la nostra boca. Analitzem el que fem i per què ho fem, per saber si realment estem seguint manaments d'homes, o si estem vivint d'acord amb la llei de Déu. Que de la nostra boca surti només allò que és d'edificació per als altres i que dona la glòria a Déu.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A l'època de la crisi per la pandèmia vam poder observar que no és difícil que la gent se senti atemorida i reaccioni com si la fi del món hagués arribat. Si un virus pot fer que la gent surti als supermercats i acabi amb tot, encara que han assegurat que hi haurà proveïment, podem imaginar com serà quan tot allò que la Bíblia ha predit es faci realitat. La Paraula de Déu ha publicat que Crist vindrà als núvols i s'emportarà amb Ell tot aquell que ha dipositat la seva fe en Ell. Aquest serà un esdeveniment traumàtic per als qui es quedin. A partir d'aquell moment, un període de tribulació portarà el món a una situació d'una unitat mundial aparent seguida d'un caos global que acabarà amb la vinguda de Crist a la terra per derrotar el regne d'aquest món i establir el seu regne.A Mateu 24 els deixebles preguntaven a Jesús sobre la fi dels temps, i aquest els va contestar: «Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part.» MATEU 24:6-8*A Lluc 17 «Interrogat pels fariseus sobre quan vindria el Regne de Déu, els va contestar: “El Regne de Déu no ve pas advertint la seva vinguda.» LLUC 17:20* va dir també «Perquè igual com quan esclata el llampec, que resplendeix d’un cap a l’altre de l’horitzó, així serà el Fill de l’Home en el seu dia.» LLUC 17:24* «El mateix que va passar en temps de Noè és el que passarà també en els dies del Fill de l’Home: menjaven, bevien i es casaven, fins al dia que Noè va entrar a l’arca; llavors sobrevingué el diluvi i els exterminà tots.» LLUC 17:26-27* Recordes què va passar quan el diluvi? Algú hi va fer referència a això, que ens hauríem de fer una arca i ficar-nos-hi, com en la història de Noè. Aquí, però, el que Jesús està dient-los és que com els dies de Noè, la gent no creuria les advertències que alguna cosa grossa s'acostava, les activitats del dia a dia seguirien el seu curs i ningú no s'adonaria del que estaria per venir. En la situació amb el Coronavirus, ha costat que la gent entengués la gravetat de l'assumpte. Només quan se'ns ha imposat l'aïllament és que la gent ha començat a reaccionar, i aleshores de manera incorrecta molts, congregant-se multitudinàriament per proveir-se del que no necessitaven. Una cosa així passarà aquell dia.Jesús va continuar donant exemples: «Igualment com va passar en temps de Lot: menjaven, bevien, compraven, venien, sembraven i construïen; però el dia que Lot va sortir de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i els exterminà tots. Així mateix passarà el dia que el Fill de l’Home es manifesti. »LLUC 17:28-30*Durant la pandèmia es van tancar col·legis, comerços, llocs d'esbarjo, es van cancel·lar  casaments, concerts i altres activitats. Però fins i tot llavors vam tenir avís previ, encara que fos de només dies o hores. Quan Crist vingui, serà sense avís previ, com va passar en la destrucció de Sodoma.Jesús va continuar dient: «Aquell dia, qui es trobi al terrat i tingui les seves coses dins la casa, que no baixi pas a recollir-les; i el qui es trobi al camp, igualment, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot.» LLUC 17:31-32*. Tot això ho pots llegir a Lluc 17 i Mateu 24.No és la meva intenció transmetre por, sinó tot al contrari. Ja que tot això està escrit des de fa segles, val la pena que ho comuniquem als altres. La Paraula de Déu no ens ha deixat sense informació. Convé llegir-la i estar preparats.El millor de tot és que per als qui estan en Crist no hi ha cap risc. Com comentàvem al principi de la reflexió, Crist vindrà als núvols a rescatar la seva església, a tothom qui ha posat la seva fe a l'obra de Crist a la creu. Abans del rapte, i fins i tot després, l'evangeli de Crist serà proclamat perquè tot aquell que cregui en Ell sigui salvat. Diu Mateu 24:14* «I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.»Que això serveixi per alertar aquells que encara no han preparat les seves ànimes per rebre el regne de Déu a la Terra. Recorda: la veritat de l'evangeli salva vides. Crist et vol salvar.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els evangelis ens relaten algunes de les converses que Jesús i els seus deixebles van mantenir mentre anaven pel camí. Aquells dies, els trajectes es feien a peu, per la qual cosa tenien temps de sobres per parlar i aprendre del Mestre. A Lluc 17:1-4** Jesús els va parlar de la importància de ajudar-se els uns als altres, i no fer-los caure. «Jesús digué als seus deixebles: Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta! Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.»No en podem parlar prou. Com diu el text, fracassos n'hi haurà, caigudes vindran, però examinem el nostre caminar, perquè no siguem nosaltres els que provoquem la caiguda dels altres. I mantinguem el nostre pas ferm en Crist. El que és preciós és que com llegim al Salm 37:24* «Si mai cau, no quedarà estès a terra, perquè el Senyor li sosté la mà.» Ajudem els altres també perquè caiguem menys i ens mantinguem agafats de la seva mà.Jesús va ensenyar als seus deixebles que lluny de fer caure altres, havien d'estar atents per facilitar l'accés de tot aquell que buscava Déu, sense importar-ne la situació o l'origen, perquè puguin entrar al seu regne. Camí a Jerusalem, passant entre Samaria i Galilea, Jesús va trobar deu leprosos. Aquests no podien presentar-se al temple almenys que fossin curats, però sabien que Jesús era la seva única esperança. «i digueren cridant: "Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres." En veure'ls els digué: "Aneu a presentar-vos als sacerdots." I succeí que mentre hi anaven van quedar nets. Un d'ells, adonant-se que ja havia quedat net, va tornar enrere lloant Déu amb grans crits, i s'abocà de cara a terra, als peus de Jesús, donant-li gràcies. Precisament aquest era un samarità.» LLUC 17:13-16*Leprosos, de Galilea alguns, de Samaria uns altres, però només un va tornar a buscar a qui l'havia curat. «Jesús digué: "¿No han quedat nets tots deu? Doncs, on són els altres nou? ¿No hi ha hagut cap altre que hagi tornat per donar gràcies a Déu, sinó només aquest estranger?" I dirigint-se a ell li va dir: "Aixeca't, vés-te'n. La teva fe t'ha salvat."» LLUC 17:17-19*Deu van veure el poder i la bondat de Jesús a les seves pròpies vides. Però només un va venir a Crist a la recerca de sanació espiritual. I només aquest, per fe, va ser salvat.Els deixebles van demanar a Jesús "Augmenta'ns la fe," Però Jesús els va assegurar que no era qüestió de tenir molta fe, sinó de tenir fe en Ell.Diguem que la quantitat de fe no és el que importa, sinó l'objecte de la nostra fe. Enmig de filosofies que suggereixen que creure és poder, el que realment importa és que creguem en l'únic que té poder per donar i llevar la vida, Déu mateix.Vols la salvació de la teva ànima? Voldries viure agafada de Crist i no caiguda i caient tot el temps? Voldries ser de suport a altres i no fer-los caure? Vols que la glòria de Déu es manifesti a la teva vida? Només has de tenir una mica de fe, però fe en el veritable; en l'únic Déu i Salvador. *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Interconfessional Catalana

Hi ha només una condició per entrar al regne de Déu, i és fe en el que Crist ja ha completat. Crist va fer tot el necessari per donar-nos salvació. Ell ja va pagar el deute amb la seva sang preciosa, i els nostres pecats són cancel·lats quan confiem en la seva obra redemptora, és a dir, la substitució de la seva vida per la nostra per oferir-nos vida eterna. És per això que fins i tot un nen pot venir en fe a Déu, perquè l'únic que hem de fer és confiar plenament en Déu per a la nostra salvació eterna.Jesús va explicar la història del ric i Llàtzer per reforçar aquesta veritat. Si recordes que vam dir que les paràboles no solen donar nom als personatges, notaràs que aquesta història crida per nom un pobre captaire que menjava de les engrunes que queien de la taula d'un home ric del qual no se'ns dona el nom. Podria ser que aquest Llàtzer fos un personatge que el poble coneixia, però és més probable que Jesús estigués donant nom a un indigent per donar-li la importància que Déu li dona, deixant el ric anònim. Se'ns presenta la història així: «Hi havia un home ric que vestia de porpra i de lli molt fi i que cada dia feia banquets esplèndids, mentre que un captaire, anomenat Llàtzer, jeia al seu portal, tot cobert de nafres, desitjant d’atipar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.» LLUC 16:19-21*Els fariseus, com hem vist, veien el món des d'un punt de vista diferent del de Crist. Com que aquests depenien de les donacions de la gent, tractaven els rics amb preferència i els pobres com a abandonats de Déu. Jesús no presenta una visió inversa a aquesta com molts han fet en la història de la humanitat, glorificant els pobres i condemnant els rics. Saps per què? Perquè Jesús veu més enllà de les riqueses. Seria tan injust condemnar un pobre per ser pobre com condemnar un ric per ser ric. Jesús diu a Joan 14:6* «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» L'únic camí al Pare és Jesucrist; ni les riqueses, ni la pobresa. És el que fem pel que fa al regal de salvació de Crist allò que determina el nostre destí.La història explica que aquest pobre Llàtzer va morir i va anar al si d'Abraham, on els fariseus jueus creien que anaven els “beneïts de Déu”, que per a ells eren aquells pròspers a la Terra. Però també va morir el ric i ens diu el text que sepultat va ser a l'Hades, un lloc de turment.Això era impensable per als fariseus. Com podria ser que tot estigués al revés? Òbviament, Llàtzer havia escoltat el missatge de Déu revelat a Moisès i els profetes i estava confiant en el promès Messies, mentre el ric vivia al marge d'aquestes veritats. Jesús va continuar dient: «Llavors el ric va cridar: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, que pateixo molt en aquesta flama.» LLUC 16:24*Notem aquí que aquesta història no està basada en allò que la Bíblia ensenya, sinó en allò que els jueus creien. Per descomptat que el lloc etern no és regit per Abraham, com presentava aquesta tradició jueva. Aquest pobre ric patia, i demanava que Llàtzer vingués a ajudar-lo. Com que no era possible, va pregar que aquest anés a la Terra dels mortals a advertir la seva família del patiment que ell estava vivint, perquè no haguessin d'anar-hi. I Abraham en la història els va contestar: »Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin«. Ja tenien la llei escrita, i tot l'evangeli que els profetes havien proclamat. El que volia creure, podia.El ric «va insistir: No, pare Abraham, que si algú d’entre els morts anés a ells es convertirien. Però Abraham digué: Si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc no es convenceran si algú ressuscitava d’entre els morts.» LLUC 16:30-31*Curiosament, el ric va pensar que si algú tornava de la mort a anunciar l'evangeli, que tothom creuria. Però Abraham a la història el corregeix, dient-li que si no creuen el testimoniatge escrit, tampoc creuran si alguna cosa miraculosa passés. El cert és que poc temps després, Crist moriria a la creu, i després de tres dies ressuscitaria. Però aquells que van creure les Escriptures van creure en Ell, i molts que han vist i sentit el que Jesús va fer, encara no creuen.Aquest cas que Jesús va proposar exposava les fal·làcies de les creences populars i deixava clar que la salvació de l'ànima està basada únicament en allò que hem fet amb Crist en vida. Joan 3:36* ho ratifica: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu». No les teves riqueses, ni la teva pobresa; no els teus ritus ni els teus sacrificis; és la teva fe en Crist allò que compta per a l'eternitat.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A l'evangeli de Lluc llegim dues paràboles sobre la pregària. Ens diu Lluc 18:9 que Jesús,«També a uns d’aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: “Dos homes van pujar al temple a pregar. L’un era fariseu, i l’altre, recaptador. El fariseu, tot tibat, pregava així en el seu interior: ‘Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, estafadors, injustos i adúlters, ni sóc tampoc com aquest recaptador; dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo.’ El recaptador, en canvi, dret a distància, no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit tot dient: ‘Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!’ Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’enlaira serà humiliat, i el qui s’humilia serà enlairat.”» LLUC 18:9-14* No et crida aquesta paràbola l'atenció? Segur que te'ls pots imaginar. El fariseu pregant en veu alta “amb ell mateix”, ens diu el text, no necessàriament perquè Déu l'escolti, sinó perquè tots sàpiguen com n'és de genial i gran, i com cap dels que hi són pot comparar-s'hi. És curiós, perquè entenem la pregària com una conversa amb Déu, però aquest era al temple parlant “amb ell mateix”. A més, per exaltar-se ell, menysprea els altres, com ens diu Filipencs 2:3-5 que no fem. Per defensar la seva honestedat els anomena lladres, per proclamar la seva pròpia justícia els anomena injustos, i per anunciar la seva suposada moralitat els anomena adúlters. Com a resultat de la seva pregària amb si mateix, les seves pregàries no van passar del sostre. Déu sap qui està clamant a Ell realment i a qui importa més el que altres creguin que el que sàpiga Déu.En contrast, vam trobar el publicà en un racó, mirant cap avall perquè no es considerava digne de mirar el cel, i demanant la misericòrdia de Déu cap a ell. Déu sabia que aquest venia a parlar amb Ell. Es veia necessitat i venia a buscar l'ajuda del Senyor. I com cada vegada que algú s'acosta a Ell, Déu presta tota atenció, atorgant-li la justificació eficaç del cel.Just abans d'aquesta paràbola llegim la de la vídua i el jutge injust. Ens narra com aquesta senyora demana justícia davant un jutge que no tenia temor de Déu; encara més, era conegut per la seva duresa. Aquesta vídua va anar a ell a demanar ajuda en moltes ocasions, sense rebre la seva atenció. Però després d'un temps, aquest jutge injust, per deixar de sentir-la, ens diu que va atendre el seu cas i la va ajudar.Amb aquesta història Jesús els va mostrar la necessitat de pregar sense parar. Així com la vídua va insistir a demanar ajuda en allò que l'afligia, hem de tenir fe per anar en pregària a buscar ajuda de dalt. No és que Déu sigui com aquest jutge. Déu atén les pregàries d'aquells que venen a Ell, i no mira cap a una altra banda. Tanmateix, sovint estem disposats a demanar ajuda a persones perquè ens donin un cop de mà amb els nostres problemes i oblidem anar a Déu, el qual està desitjós d'ajudar-nos i és poderós per fer-ho.La pregària és un regal que hem de gaudir. Si el meu fill tingués una necessitat i anés a altres a demanar ajuda, com em sentiria jo en assabentar-me'n? M'entristiria pensar que confia en altres més que en mi. Si tenim veritable fe en Déu, demostrem-la en pregària. El fariseu feia servir la pregària per proclamar la seva grandesa. El publicà reconeixia la seva condició de necessitat, com la vídua, i estava disposat a deixar el seu orgull per buscar ajuda davant d'aquell que realment se la podia donar.Deixem de banda l'orgull i busquem l'ajuda de Déu. Vegem que en les nostres pròpies forces no arribem més lluny que el fariseu, i deixem les nostres càrregues sobre Déu, perquè com ens recorda 1 Pere 5:7 “Ell té cura de nosaltres”. Serem així justificats pel Jutge Just que està sempre atent als nostres precs.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

De vegades podem pensar que les persones espirituals es mantenen completament al marge dels assumptes de la vida quotidiana. Però Jesús no va ensenyar que com a cristians hàgim de viure totalment apartats de la societat en què vivim. Per ser llum i sal a la terra hem de saber relacionar-nos amb els del voltant. La nostra relació vertical amb el Pare és la base perquè les nostres relacions en el pla horitzontal amb els què ens envolten puguin funcionar. I el més curiós és que a través d'aquestes relacions horitzontals podem rebre benediccions verticals. Molts cops els tresors celestials els trobem aquí a la Terra. Veurem què Jesús va ensenyar sobre com actuar sagaçment a les situacions més quotidianes.A Lluc 16:1-15* «Jesús va dir també als deixebles: “Hi havia un cert hisendat que tenia un administrador, i li van anar amb l’acusació que malversava els seus béns. El va cridar i li digué: Què és això que em diuen de tu? Prepara la liquidació de la teva gestió, perquè ja no pots continuar administrant més.»Curiosament, se li dona el títol d’“administrador astut” a aquesta paràbola, però el que trobem és una acusació que ha arribat a l’amo que aquest encarregat està dissipant els seus béns. No queda clar si l'acusació era certa o no, i no hi ha cap càrrec legal contra ell, però aquest administratiu sembla que havia de lliurar els llibres i ja no podria continuar treballant a aquella casa. La història continua relatant allò que aquest administrador va decidir fer per salvar la seva situació de la manera més favorable.«Llavors l’administrador es va dir dintre seu: ‘Què faré ara que el meu amo em treu l’administració? Per anar a ca-var, no m’hi veig amb forces; per anar a captar, me’n dono vergonya. Ja sé què faré perquè hi hagi qui em rebi a casa seva quan m’hagi tret l’administració.’ Va fer venir un per un els deutors del seu amo, i preguntà al primer: ‘Quant deus al meu amo?’ Aquest li digué: ‘Cent garrafes d’oli.’ Ell va dir: ‘Aquí tens el teu albarà: seu i escriu-hi ara mateix cinquanta.’ Després preguntà a un altre: ‘I tu, quant deus?’ Ell li contestà: ‘Cent sacs de blat.’ Li diu: ‘Aquí tens el teu albarà; escriu-hi vuitanta.’» LLUC 16:3-7*L’administrador  no va criticar el seu amo ni es va justificar a si mateix davant d'aquests deutors. El que va fer va ser idear un pla per tancar els llibres de la manera més sàvia possible. Aquest va tenir una reunió un per un, els va proposar una reducció del deute, aconseguint que paguessin un bon percentatge al seu amo, i va cancel·lar així els deutes.És probable pel que llegim que aquest senyor ja estigués gran per fer treball físic, i no voldria haver de dependre d'altres per al seu suport, per la qual cosa va fer la seva feina de mediador financer, arribant a una situació que era favorable tant per al seu antic amo com per a cadascun dels seus deutors, els quals podrien contractar-lo quan quedés sense feina.I ens diu la paràbola que «l’amo va elogiar l’acció de l’administrador deslleial, per l’habilitat que havia tingut.» LLUC 16:8*. L’amo  va haver de reconèixer que la manera de negociar del seu encarregat havia estat sàvia. No ens diu si va decidir acomiadar-lo o no. És possible que no volgués que treballés per a ell perquè havia perdut la confiança a causa de les acusacions que havia rebut, però havia d'admetre que aquest havia actuat astutament.Jesús va concloure la paràbola amb aquesta afirmació: «Perquè els fills d’aquest món són més astuts amb la pròpia gent que no pas els fills de la llum.» LLUC 16:8*Alguna vegada has pensat així? Moltes vegades veiem persones que no reconeixen Déu com a Senyor, però saben tractar amb els seus semblants de manera més sàvia que aquells que proclamen el nom de Déu. Hi ha persones que no creuen en Déu que viuen vides mínimament ordenades, que respecten les diferències i opinions dels altres, que admeten crítica i ofereixen suport, que no semblen buscar conflicte sinó que l'amainen. I tanmateix, hi ha cristians que busquen enfrontaments on no n'hi ha, que no poden ignorar ofenses, que barallen guerres innecessàries i no semblen poder viure en pau amb el proïsme. Però això no hauria de ser així.I va continuar el Senyor dient: «I jo us dic: Guanyeu-vos amics amb la falsa riquesa, a fi que quan s’acabi sigueu rebuts a les mansions eternes. Qui és fidel en coses sense importància, també és fidel en coses de molta vàlua, i qui és infidel en coses sense importància, també és infidel en coses de molta vàlua. Si, doncs, en la falsa riquesa no heu estat fidels, ¿qui us confiarà l’autèntica? Si no heu estat fidels en les coses dels altres, ¿qui us confiarà allò que és vostre?» LLUC 16:9-12*És difícil entendre tot allò que Jesús pugui estar fent referència aquí, però la idea que ens deixa aquesta història és que si en les coses petites perdem l'oportunitat d'actuar sàviament, com podrem ser savis en els assumptes més seriosos? Extrapolem la situació a qualsevol conflicte interpersonal. Si per qualsevol assumpte quotidià perdem el nostre sabor (al·ludint a la sal) i la nostra llum disminueix (atenent la necessitat de ser llum al nostre entorn), com podrem ser d'edificació als altres?Aquí a la paràbola Jesús està cridant l'atenció específicament als fariseus, i ens diu al verset 14 que ells es burlaven de Jesús; però aquest els respongué: «Ell els digué: “Vosaltres sou els qui us feu passar per homes justos als ulls de la gent, però Déu coneix els vostres cors; i és que allò que als ulls humans es considera excel·lent, és detestable als ulls de Déu.» LLUC 16:15*. Els fariseus es justificaven davant de tots, però Jesús els va confrontar.Et trobes a tu mateix defensant-te i justificant-te constantment? L’administrador podria haver-se defensat contra les acusacions que havia rebut. Es podria haver intentat justificar, però el que va fer va ser mostrar per les seves accions que ell sabia administrar les riqueses del seu amo. No va haver de respondre a les acusacions amb paraules acusadores ni burladores, com feien aquests fariseus, sinó que amb els seus fets va proclamar la seva saviesa.Faríem bé nosaltres a deixar que les nostres accions i no les nostres paraules siguin la mostra de la nostra saviesa. Siguem més astuts que els fills d'aquest segle. No deixem que les “riqueses injustes”, és a dir, aquells assumptes que no són eterns, ens treguin la pau i el goig del Senyor i ens posin en guerra amb el nostre proïsme. Potser podem guanyar amics per mitjà de les riqueses injustes, perquè quan al dia final aquestes ja no comptin, aquells davant els quals hem estat llum i sal ens rebin a l’eternitat. I si per la nostra reacció a situacions que puguem qualificar d'injustes algú arribés a dipositar la seva fe en Crist i un dia ens el trobarem al cel? Que Déu ens ajudi a actuar i reaccionar de manera que portem glòria al seu nom.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Mateu 13:44-46El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous  i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional

Si poguéssim viure sense ofendre ningú ni ser ofesos, seria fantàstic. Però tots sabem que això és impossible. Per molt bones intencions que tinguem, és inevitable tenir conflictes personals, perquè som humans, i els humans fallem per acció o per omissió.La Paraula de Déu tracta les relacions interpersonals en diferents textos. Podem intentar evitar els conflictes practicant l'amor al proïsme, però quan passen, i passaran, la Bíblia també ens dona pautes per restaurar. Mateu 18:15-22 ens ensenya com hem d'actuar quan un altre cristià ens ofèn. Per descomptat que els principis es poden aplicar amb qualsevol persona, però el text tracta específicament de conflictes entre germans en la fe, on tots dos han de tenir el desig de viure justament davant de Déu. Comença dient: «Si el teu germà peca contra tu, vés i parleu-ne tu i ell en privat. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà.»MATEU 18:15*En primer lloc, instrueix que si t'has sentit ofès per algú, que vagis directament a aquesta persona, i intentis arreglar-ho sense involucrar ningú més a l'assumpte. Si el problema es pot solucionar entre tots dos, la restauració és molt més senzilla i la relació pot sortir enfortida. Nota que no diu que parlis amb altres de com aquesta persona t'ha ofès. Quan això es fa, el problema s'estén, i la reconciliació es fa menys probable.El text continua amb el supòsit que la persona que havent fet alguna cosa malament t'ha ofès, després que hi has parlat, no accepta la reprensió i no desitja la restauració. Aleshores, i amb la suposició que el que la persona ha fet va en contra dels principis de la Paraula de Déu, hauries de tornar a parlar amb ella, però aquesta vegada en companyia d'algú que pot mediar entre vosaltres dos. Notem aquí que la finalitat és la restauració, involucrant en el problema el mínim de persones necessàries. Els versets 19-20 ens ho aclareixen dient: «Torno a assegurar-vos que si dos de vosaltres, aquí a la terra, es posen d’acord a demanar el que sigui, els serà concedit pel meu Pare celestial. Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d’ells.”» MATEU 18:19-20*.Allà on ets tu i aquesta persona practicant el perdó i la restauració, Déu és present. No cal portar-ho més enllà si podeu arribar a un acord que agrada a Déu.Només quan l'ofensor, sent bíblicament responsable, insisteix en els seus camins rebutjant la restauració, s'hauria de portar el cas davant de la congregació, i si la seva actitud no és la d'un seguidor de Crist, hauríem de suposar que realment no és un cristià. És clar, que si hi ha penediment, com hem vist a través de les Escriptures, la nostra única reacció correcta seria el perdó i la restauració. Lluc 17:3-4 ho resumeix així: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.”» LLUC 17:3-4*i a Mateu: «Llavors se li apropà Pere i li va preguntar: “Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà, si peca contra mi? Fins a set vegades?” Jesús li respongué: “No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.» MATEU 18:21-22*L'actitud del cristià ha de ser de constant penediment i perdó, disposat a disculpar-se per allò en què ofèn, i ràpid per perdonar aquells que havent-lo ofès, demanen perdó. Si vivim així, estarem vivint la voluntat del cel aquí a la Terra.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La paràbola d’avui és una de les més conegudes; se la coneix com la paràbola del fill pròdig, però voldria emfatitzar que la història tracta de dos fills perduts, als quals el pare estima volent la reconciliació amb tots dos. Vegem la història que va explicar Jesús. «El més jove va dir al pare: ‘Pare, dóna’m la part de l’herència que em pertoca.’ Llavors els va repartir la hisenda.» LLUC 15:12*Curiosament, podem notar que encara que va ser el fill petit qui va demanar la seva part de l'herència, el seu germà gran, el qual s'hauria d'haver aixecat a defensar l'honra del seu pare, va accedir a la proposta amb la condició que ell rebés també la seva part de l'herència. Per això, la història ens diu que “els va repartir (a tots dos) els béns. El jove, que volia marxar, s'enduria efectiu, i el gran es quedaria, imaginem, amb la hisenda familiar.Jesús va continuar amb la paràbola: «Pocs dies després, el fill petit, aplegant-ho tot, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va malversar el seu patrimoni en una vida de disbauxa. Quan ho havia malgastat tot, sobrevingué una fam tremenda en aquella terra, i ell va començar a passar gana. Llavors va anar a llogar-se a un dels propietaris d’aquell indret, que el va enviar als seus camps a guardar porcs.» LLUC 15:13-15*Recordem que segons la llei moral dels jueus, el porc és un animal immund. Sens dubte, aquest noi havia arribat molt lluny, si havia d'alimentar els porcs a terra aliena per poder treure'n diners. I ens diu el text que «I hauria volgut atipar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li donava res.» LLUC 15:16*. Estava disposat a menjar el mateix que menjaven els porcs, però allò que li donaven era estrictament per als seus animals, així que ni això podia menjar. «Llavors, reflexionant, es va dir a si mateix: ‘Quants jornalers del meu pare tenen tot el pa que volen, i en canvi jo aquí em moro de fam! M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com un de tants jornalers teus.’» LLUC 15:17-19*Havia perdut tots els diners de la seva herència. Tornar a casa ara seria per demanar feina, no en condició de fill. Això ho tenia clar. Es va aixecar i se’n va anar a trobar el seu pare. Segurament anava amb temor, preguntant-se què diria el seu pare, com ho veuria la resta de la família. El rebutjarien ells també? Quina humiliació!.«Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà. Llavors el seu fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu.’» LLUC 15:20-21. I ja no va poder dir res més, perquè el seu pare va prendre la paraula. «Però el pare va manar als seus criats: ‘Porteu de seguida la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus. Agafeu el vedell gras, mateu-lo i festegem-ho amb un banquet, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut, i ha estat trobat.’ I es van posar a celebrar-ho.» LLUC 15:22-24*Aquest pare que havia patit humiliació de part dels seus dos fills. Havia passat molt de temps i no en sabia res del petit que havia marxat, però quan torna a veure’l vol restaurar-lo. Però ens explica el Senyor que «El fill gran era al camp, i de tornada, mentre s’acostava a la casa, va sentir la música i el ball, i, cridant un dels mossos, li preguntà què era allò. Aquest li digué: ‘El teu germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l’ha recuperat sa i bo.’ Llavors s’enfurismà i no volia entrar, però el seu pare va sortir a persuadir-lo. Però ell va contestar al seu pare: ‘Mira, tants anys com et serveixo sense haver desobeït mai una ordre teva, i mai no m’has donat ni un cabrit per fer un festí amb els meus amics; en canvi, quan ha vingut aquest fill teu, que s’ha cruspit els teus béns amb males dones, has fet matar per a ell el vedell gras.’» LLUC 15:25-30*Sembla que aquest pare no havia perdut només un fill. El petit se n'havia anat, però el gran, que també havia rebut la seva part de l'herència, s'havia quedat a casa amb el pare. El fill gran mentia si deia que treballava per al pare, ja que el pare ja li havia cedit la seva herència. Els cabrits eren seus; podia prendre el que volgués, però, tot i això, acusava el seu pare de no deixar-lo celebrar res. La seva manera de veure les coses era negativa i errònia.«Ell li digué: ‘Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és per a tu; però ara hem de festejar i celebrar que aquest germà teu, que era mort, ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat’.”» LLUC 15:31-32*El seu germà havia tornat a casa. Havia malgastat els diners del seu pare, però estava disposat a començar una vida nova, tot restaurant la seva relació amb el pare.Els fariseus que escoltaven la paràbola podrien haver identificat aquest fill amb els publicans, aquells pecadors que per a ells no mereixien perdó. Però Jesús volia que s'adonessin que ells, com el germà petit, estaven igual de perduts; necessitaven una reconciliació amb el pare també. Estant tan propers al Pare, eren realment lluny, separats de Déu pel seu orgull.Jesús acaba la història deixant-nos sense la conclusió.Es penediria el fill gran de la seva amargor i entraria a la festa a celebrar? o per contra s'allunyaria encara més, donant l'esquena al pare i lamentant la reconciliació del germà penedit?Aquest era el dilema dels que escoltaven.  Quina seria la resposta a la nova vida que Déu oferia? Quina és la nostra actitud cap a la misericòrdia de Déu per a nosaltres? i per a altres?* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Per si els oients que es reunien a escoltar i els doctors de la llei que hi eren per criticar no havien entès la paràbola de l'ovella perduda, Jesús els va donar una altra història. Aquesta vegada va parlar d'una senyora casada que va notar un dia que havia perdut una cosa de gran valor i simbolisme. Va dir així el Senyor: «si una dona té deu dracmes i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa buscant curosament fins que la troba? I quan la troba, fa venir les amigues i les veïnes i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que ha-via perdut.’ Us dic que així mateix hi ha alegria entre els àngels de Déu per un pecador que es penedeix.» LLUC 15:8-10*Al costum dels jueus, una dona rebia quan es casava deu dracmes, monedes que eren part del dot i simbolitzaven el seu matrimoni. Perdre una moneda no implicava una gran crisi econòmica, però sí sentimental. Ella no voldria tenir el set incomplet. Així que la veiem netejant per tots els racons de la casa, cercant diligentment fins a trobar la moneda perduda.Al cap de poc temps d'haver-nos casat, David, el meu marit, va perdre la seva aliança de casament. Havíem estat a diferents botigues comprant roba. En algun moment de la tarda, el meu marit es va adonar que no portava la seva aliança al dit, però pensava que potser se l'havia oblidat a la casa. Aquella tarda va mirar al cotxe i a la casa, i com que no la va trobar enlloc, vam trucar al centre comercial on havíem estat per veure si li havia caigut allà. Gràcies a Déu, algú l'havia trobada al terra de la botiga i l'havia lliurada a la caixa. Sens dubte vam celebrar amb alegria quan la vam poder recuperar. No estàvem preocupats de trobar l'anell simplement pel valor que tenia. La veritat és que no havíem invertit una gran quantitat de diners en aquesta aliança, però per al meu marit i per a mi representava la nostra unió. Estàvem molt contents per haver-la trobat. Aquesta senyora de la història, quan va trobar la seva moneda, va trucar a les seves amigues i veïnes per celebrar que havia trobat la dracma que havia perdut.I així Jesús conclou recordant-nos que de la mateixa manera, hi ha molt de goig al cel per cada pecador penedit. Ho hem llegit anteriorment; els àngels hauran de separar el gran dia de la fi els justos dels pecadors. Per això, cada cop que un pecador és justificat per la seva fe en Crist, els àngels celebren que aquesta ànima gaudirà de vida eterna amb Crist. Gràcies a Déu pel do de la salvació.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús va explicar tres històries diferents per il·lustrar com Déu ens ha estimat tant que ha ofert la restauració d’una relació entre l’home i Déu que havia estat destruïda pel pecat. Joan 3:16* diu que «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.»Les tres paràboles tracten d'una cosa perduda; la primera ens explica sobre un animal perdut, la segona, un objecte simbòlic perdut, i la tercera d'uns fills perduts. Comencem avui amb la paràbola de l'ovella perduda.A Lluc 15, llegim que «Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: “Aquest acull pecadors i menja amb ells.” Llavors els proposà aquesta paràbola: “Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l’ovella que se m’havia perdut.’ Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.”» LLUC 15:1-7*Recordem que els escribes i fariseus es consideraven a si mateixos com a justos, superiors als pecadors comuns que venien al temple. Aquests, en veure Jesús ajuntant-se amb diferents persones per menjar i parlar, s'escandalitzaven i el criticaven. Per això Jesús els explica la història de l'ovella perduda. El pastor tenia 99 ovelles a la cleda. Podria haver assumit la pèrdua en comptes d'anar-la a buscar. Però Jesús dona valor a cadascuna de les seves ovelles. Deixant a les 99 fora de perill a la cleda, el pastor va sortir a buscar la que s'havia allunyat del ramat, i en trobar-la, la va posar a les espatlles i la va carregar fins on estaria fora de perill. Els qui coneixien la llei de Déu havien de saber que Déu és misericordiós i desitja que tots arribem al penediment i la reconciliació. No obstant això, ells no estaven fent la feina de buscar els perduts.Però Crist és diferent. Gràcies a la seva bondat, cadascun de nosaltres, encara que hàgim fugit en algun moment de la seva presència per cercar el nostre propi rumb, podem estar segurs que el Senyor no ens ha abandonat. Algú em va dir una vegada, havent tornat al Senyor després d'haver-se extraviat: “jo em vaig allunyar de Déu, però Ell mai no es va allunyar de mi.” És així. “Els ulls de Jehovà són a tot arreu”, ens diu Proverbis 15:3 “Mirant els dolents i els bons.” I al Salm 34:15* llegim: «Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam.»Aquests “justos” no són els que es creuen justos, i per tant no es veuen necessitats de Déu, sinó els que hem reconegut la nostra necessitat de Déu i hem estat justificats per la gràcia de Déu. Si has lliurat la teva ànima a Crist, tingues per cert que res ni ningú et pot separar de l'amor de Déu (Romans 8:35).Quan el pastor va haver trobat la seva ovella perduda, va arribar a casa, va convidar els seus amics i veïns, i van celebrar la tornada d'aquesta ovella trobada. Tota reconciliació amb Déu ha de ser motiu de goig, per la qual cosa Jesús els recorda als seus oients que cada vegada que un pecador se'n penedeix, hi ha festa al cel.Busquem estar a prop d'Ell, perquè no hi ha millor lloc que a la cleda del Bon Pastor. I quan algú ve a Crist havent estat perdut, celebrem amb els que són al cel. És fàcil dubtar, és fàcil jutjar, però Jesús ens anima a celebrar el penediment.* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional