El temple del gos

El poprock espanyol dels '60 sempre ha arrossegat cert estigma de guateque yeyé i de limitar-se a la castellanització dels grans èxits angloamericans, bandes de corbata i americana a l'estil dels Beatles més meanstream, amb produccions i arreglos ensucrats i que a més el franquisme pretenia condicionar i instrumentalitzar amb aquell chaubinisme cateto de "lo nuestro es lo mejor", i tot per la por que tenia la dictadura de que lo que vingués de fora influnciés massa a una joventut que encara veia lluny la fi del règim. Però el cert és que tot això és profundament injust perquè darrera els Mustang, Los Salvajes, Lone Star, Los Bravos o Los Canarios, el que hi ha es una escena de músics excel·lents que es van pelar el cul tocant a diari directes salvatges que firmarien els Who o els Animals. Que si, que Eva María de Fórmula V es "música chicle" i "canción de verano" però quan escoltes el primer riff i et ve al cap el Summertime Blues doncs és per algo, és perquè aquesta gent potser no sabien anglès, però tenien una orella molt fina. Al cap i a la fi no només a Espanya es feien aquesta mena de "plagis", perquè quan The Who versionen precisament aquest tema d'Eddie Cochran a més d'un li debia venir al cap el Bony Maronie de Larry Williams que després els mexicans Teen Tops i un any després els madrilenys Los Relámpagos converteixen en un Popotitos que ho va petar... tot quadra, ja ho veieu. Doncs bé, d'això va el Temple d'avui, i qui millor per parlar-ne que dos persones que estaven allà quan aquesta gent tocava a Gran de Gràcia o a la sala Tokyo, és a dir el Josep Ma Mañé i el seu cosí Jordi Ballestar, al seu torn progenitor del que escriu aquestes línies. Treieu-vos els prejudicis i pugeu el volum perquè és veritat que als '70 vindran monstres com Triana o Leño, però segurament no haguéssin existit sense aquesta generació que els precedeix i que són més bons i més durs del que us penseu.

Motorpsycho és una d'aquelles bandes que per trajectòria, diversitat i proliferació s'ha convertit un autèntic mastodont de l'escena progressiva i psicodèlica underground europea. És d'aquelles que fa por per on començar. Quin dels més de 30 àlbums i 20 Eps des de 1991 i fins avui és l'idoni per capbuçar-se en el power trio noruec?. Però la seva reputació sempre els ha precedit i gent habitual al Temple com el Rod Tirado (Saturna) o el Marçal Itarte (Margada) ens els havien posat pels núvols. Quan et trobes en aquesta situació no acostuma a ser bona idea començar per l'últim treball de la banda en qüestió, perquè sovint ja no és tant representatiu de tota la seva carrera o directament perquè ja no és un treball tant bo, o la banda està més "seca" d'idees i ja no és al seu "prime" com diu la meva filla. Doncs bé, aquest no és el cas de Motorpsycho, perquè si esteu com nosaltres que, no sabieu massa per on agafar les banyes del toro, aquesta vegada feu-ho pel final. L'àlbum homònim, Motorpsycho (febrer de 2025) és dels d'escolta en bucle des del seu primer tall Lucifer, bringer of light. Les seves swfits com Baltazhar o Neotzar, the second coming són apoteosis del progressiu modern i la seva elegància i força deixen l'oient en trance. Les sensacions no són diferents amb l'últim àlbum, Gaia II Space Corps (febrer de 2026) amb joies com The Oracle, Fanny Again Or o The Hornet. Avui al Temple repassem aquests dos treballs com a aperitiu del que tot indica seran més d'un programa en el futur dedicat a aquesta excepcional formació.

Després de l'estiu d'aquest 2026, Hoguera presentarà el seu primer treball, però abans d'això, els dos membres del duet rubinenc, Alber Solà i Sergi Estella, han tingut la gentilesa de passar per RSK Ràdio i avançar-nos els primers 4 temes que en forma de single ja han anat deixant caure a les xarxes socials en un comptagotes deliciós. La proposta dels Hoguera és el d'un folk a l'americana a dues veus i dues guitarres fabricades a Àsia i pagades amb el suor del front dels nostres protagonistes (res de hand made aquesta vegada) i que fins i tot ens han deleitat al nostre estudi amb el directe del tema homònim "Hoguera". Una foguera que, com el mateix Estella diu, pot servir per donar caliu i escalf quan cal però també per cremar-ho tot quan donen ganes d'engegar el món a pendre pel sac. Sigui com sigui aquestes cançons, almenys aquestes quatre per ara, indiquen que esteu davant de dos músics de primer nivell que estan disposats a despullar-se i a fer-nos gaudir d'una música d'aquelles de cascos amb els ulls tancats. Al Temple del Gos només ens resta que esperar a les altres 6 composicions per tal de veure si els bons del Sergi i l'Albert els torna a venir de gust passar per la nostra cova.

Brasil, França, Espanya, Argentina... no, no són les semifinals de la pròxima copa del món de futbol, són les nacionalitats dels 4 components de la banda barcelonina MILK (coses de la globalització) que avui en 3 quartes parts han passat pel Temple del Gos a presentar-nos el seu darrer treball DUMB APOCALYPSE (novembre de 2025). Ara fa un any que el frontmant de MILK, Rodrigo Leite, va venir a RSK per parlar de la seva trajectòria personal i dels seus projectes i ja advertíem que aquesta banda lletera era una proposta molt original i bastant inclassificable, cosa que al Temple sempre ens agrada. Amb un univers molt particular, una visió àcida de la realitat d'aquest món neoliberal que ens ha tocat viure i amb una sonoritat molt i molt acurada a mig camí entre Ziggy Stardust i Queens of the Stone Age, aquest Dumb Apocalypse presenta una llarga llista de cançons molt diverses en lo estilístic però homogènies en el relat, perquè són capítols d'una història única d'aquest veritable àlbum conceptual (no farem spoilers). Ara només us falta anar a la Sala Bikini el 26 d'abril per veure la seva posada en escena i gaudir d'una estètica postmoderna divertida i inquietant a parts igual, tal com podeu veure en l'artwork, atenció! una altra originalitat, no d'un vinil, sinó del còmic cinqüentero, space i vulgaris que demostra que estem davant d'una proposta diferent en tots els sentits. 

Al Temple del Gos feia temps que perseguíem el Pol Ventura per recuperar la secció de les cintes de cassette i quan ja ens havíem posat d'acord amb la data, la sorpresa va ser nostra quan el bo de'n Pol ens va proposar que la cinta, per primera vegada, fos cocreada enlloc de ser personal. I és que a part de ser els seus brothers in arms des de l'infantesa, resulta que els altres tres membres de Monte Vista Drive, el Pau, el Marc i l'altra Pol són com parts d'un mateix cervell musical i que la tria d'aquesta cinta a mig camí entre la trajectòria vital i el que més els mola i influeix a dia d'avui, s'havia de fer si o si entre els quatre. Perquè encara que a vegades no ho sembli, s'estimen, s'entenen i es complementen en una mena d'algoritme natural de 4 supercomputadors a 8 mans instal·lats a Sant Just Desvern. Així, entre discussions, sacrificis i concessions han arribat, com sempre, al conclau, i si, havemus cassette amb una selecció que va des del punk harcoreta de Rancid o Distillers dels seus anys més tendres, a propostes norantes undergrounds com l'Slo Burn postKyuss de John Garcia, una joia que no coneixíem com els Morphine o el mateix Mark Lanegan, passant per camins més psych estil 1886 com Dead Meadow, fins rotllos més indie i actuals com Viagra Boys o Idles entre d'altres.En resum una d'aquestes cintes de cassette de les que al Temple ens agrada per lo original i novedós (per nosaltres almenys) i de les que, com sempre, només ens cal posar l'orella, prendre nota i aprendre. 1. Rancid - Olimpya, WA 2. Dead Meadow - Dusty Nothing 3. Slo Burn - July 4. The Black Keys - I Got Mine 5. Morphine - Radar 6. Nabeel - Lazim Alshams 7. Mark Lanegan - Hit the City 8. The Distillers - Hall of Mirrors 9. Down - On March to Saints 10. QOTSA - Every Knows that toy Insane 11. The Walkmen - The Rat 12. Radiohead - Bodysnatchers 13. Idles - Rabbit Run 14. Viagra Boys - Worms 15. Deftones - Milk of the Madonna

Una de les gràcies i un dels objectius principals de la secció de les Cintes de Casset del Temple del Gos és aprendre. Tot i ser més fans d'escoltar àlbums sencers que de les famoses playlist de la xavalada, quan un dels músics de l'escena de Barcelona venen a la ràdio per portar-nos la seva cinta els membres del Temple del Gos sentim aquella emoció de degustar coses noves... a la merda l'algoritme... res millor que l'algoritme humà d'un músic exposant perquè tal banda o tal cançó li toca la fibra i nosaltres, doncs clar, llibreta i boli. Aquest va ser el cas encara no fa un any de la cinta de l'Eugeni Pulido, i una de les seves tries, OM. El líder de Santacreu deia el seu dia que OM li va semblar una proposta impactant i ens ha faltat temps a dedicar-li un monogràfic a la banda de San Francisco amb la seva presència a RSK Ràdio, com no podia ser d'una altra manera. OM, la vibració natural de l'univers, la banda d'Al Cisneros no només va impactar l'Eugeni sinó que al Temple del Gos ens impressiona la seva originalitat només amb un baix, una bateria i uns teclats, la seva capacitat de crear atmosferes denses com el fum de l'herba, i fosques pròpies d'una psicodèlia doom postmoderna. Però és que el revestiment estètic de tot l'imaginari dels OM també és per emmarcar perquè està guapíssim que aquesta sonoritat Cisneros l'acoloreixi amb un misticisme i una espiritualitat lírica que et fa viatjar des d'Abissínia al Tibet passant per Bizanci. OM, Eugeni i El Temple del Gos... cascos, sofà... tanca el llum.

Va ser al merch d'un bolo de Maragda que per primera vegada vaig veure un vinil estrany com pocs. L'agafava a les meves mans i l'obria amb aquella sensació de fascinació i temptació prohibida al mateix temps. Era Anoia S'apodera, i Branca Studios, amb aquell troquelat, amb aquell triangle invertit d'un simbolisme encara per desxifrar, havia dissenyat un artwork entre confús i delicat, entre sinistre i deliciós a parts iguals, i a dalt, amb una tipografia mig merovíngia, una sola i enigmàtica paraula, ULLS. És el Trillo va dir el Marçal, aquest sí que l'has de portar un dia a la ràdio, és tot un personatge, s'ho fa tot ell sol, tot. La intriga va ser tant que en menys de vint-i-quatre hores ja havia devorat els seus tres treballs a bandcamp, primer un EP de tres temes instrumentals que entraven sols per a qualsevol fan del progressiu de Canterbury o de bandes més actuals com Astra, Colour Haze, Birth, Opeth o Motorpsycho. El segon, el primer LP, era aquell que el dia abans havia tingut a les mans, un treball que s'autodenominava a si mateix com la història d'un viatge pòstum autoinduït. I mentre escoltava El Fosser, encara intentant desxifrar que volia dir tot plegat, em feia creus de com un sol tio, un de sol, havia creat tot aquella orfebreria de rellotge de paret. La guitarra, el baix, el teclat, la bateria, fins i tot la flauta..., tots els engranatges, tota la maquinària la feia aquest personatge misteriós i intrigant, el tal Trillo tot sol, tot..., i després ho ajunta, ho mescla, ho cuina com un alquimista i envia a planxar. I sí, després de molt de temps i algun intent fallit, hem aconseguit que avui vingui a la ràdio per fi aquest senyor per parlar-nos de tot plegat i per punxar la seva obra. Una obra que conclou, per ara, amb un tercer treball, el Cripta Nau, un àlbum fosc com un sepulcre que amb molta més lírica, i amb la brutal col·laboració a la veu de l'Adri Boluda d'Udol, "ahí es nada", ens fa descendir fins a la insignificança de l'existència i a l'inexorable pas del temps cap a la mort. El Cripta Nau és un treball ja cabdal i fantasmagòric en l'escena progressiva de Barcelona que adopta tints mitològics quan a més ets conscient de la dificultat del do it yourself portat a l'extrem per un David que reconeix que gairebé gaudeix més de tot el procés de producció i mescla a l'estudi que de la mateixa composició. Tenia tota la raó en Marçal, aquest Trillo, és tot un personatge i ens honora que ja formi part de la fauna quimèrica del Temple del Gos.

Ja disponible el darrer programa a RSK Ràdio dedicat a la nostra tria de treballs (LPs, EPs, Singles...) de 2025. No ha entrat tot el que volíem, però si el que pensem que no hi pot faltar. 1. Naxatras - V 2. Greenleaf - Revolution Rock Delux 3. The Elven - Solstice 4. Dopemancer - Green Poison 5. The Bonnevilles - Age of Monster 6. King Gizzard & The Lizard Wizard - Phantom Island 7. Stoned Jesus - Songs to Sun 8. Elder - Liminality / Dream State Return 9. OM, The Holly Mountain Orchestra - Song for de JW 10. Los Estanques y el Canijo de Jerez - Lágrimas de Plomo Fundido 11. Moundrag - Deux 12. Kadavar - Kids Abandoning Destiny Among Vanity and Ruin 13. Rec Syndrome - Sapiens? 14. Motorpsycho - Motorpsycho

Aquest desembre ens ha deixat Robe Iniesta, un músic i un lletrista que més enllà de la seva trajectòria amb Extremoduro va desenvolupar les seves capacitats i sensibilitats també en una brillant carrera en solitari. A tot això dos dels millors músics de la ciutat de Barcelona en els últims 20 anys, Joaquín Escudero i Jimi Vieco han volgut retre-li el seu humil homenatge passant per Ràdio RSK i punxant el seu últim treball al Temple del Gos. "Se nos lleva el aire" (2023) esdevé un compendi divers i variat de composicions rockeres i orquestrals que resulten un veritable rivet d'or a la història del Robe, a banda d'un cop més, un conjunt de líriques inspiradores i que per moments sonen a premonició i a comiat. Say hello to heaven hombre pájaro.

Quan pensem en el rock dels 70, sigui en la versió progressiva sigui més psicodèlica, acostuma a passar dues coses, per una banda, ens al·lucina que aquesta fos la música mainstream d'aquell moment, que el jovent (a vegades amb les facultats una mica mermades) escoltés aquest so sistemàticament (cançons de més de 2 minuts?, què?, com és possible?), que abracés aquesta estètica i que ballés aquests temes a les discoteques i boîtes "del lugar". La segona cosa que sol passar és que clar, ràpid venen al cap els tòtems de sempre, els Zeppelin, Hendrix, Deep Purple, Cream, Grand Funk o els Black Sabbath per als més fantasmagòrics. Però al final, la realitat, com en tots els moviments culturals de la història el que es dona és que aquests grans gups que arriben al gran públic són la punta de l'iceberg i que en realitat hi ha un munt de bandes diguem-ne underground que moltes vegades no arribem a conèixer... i això també en el rock dels 70, sí, per increïble que sigui als '70 també van exisitir un grapat de formacions escandalós de bones, però que per raons diverses no van ser abraçats per la indústria ni pel gran públic. Bandes que per lo efímer, perquè tampoc és que posessin tot l'interès o per ves a saber quines raons personals es van quedar pel camí o com diu l'Alexandre Sánchez aquesta nit, són directament infravalorades. Hem fet una tria de 12 temes de 12 bandes, però podríem fer perfectament 4 o 5 llistes més (al tiempo) i és que només cal seure a prendre una birra amb els Gastón, Joaco, Carmona, Pepo o Ramón, a banda del mateix Sánchez, per veure'ns obligats a treure el bloc i el boli bic i anotar noms que ni l'algoritme és capaç de desenterrar del subsol. Són dels '70, però també són underground. 1. Budgie - Crash course in brain surgery. 2. Iron Butterfly - In a Gadda da Vida 3. Demian - Coming 4. Captain Beyond - Dancing Madly Backwards 5. Dust - Often shadows felt 6. Buffalo - Freedom 7. Iron Claw - Skullcrusher 8. It's All Meat - Sunday Love 9. The Amboy Dukes - Flight of the bird 10- Cactus - Evil 11. Tin House - Silver Star 12. The Groundhogs - Split Pt. 2

Quan pensem en el rock dels 70, sigui en la versió progressiva sigui més psicodèlica, acostuma a passar dues coses, per una banda, ens al·lucina que aquesta fos la música mainstream d'aquell moment, que el jovent (a vegades amb les facultats una mica mermades) escoltés aquest so sistemàticament (cançons de més de 2 minuts?, què?, com és possible?), que abracés aquesta estètica i que ballés aquests temes a les discoteques i boîtes "del lugar". La segona cosa que sol passar és que clar, ràpid venen al cap els tòtems de sempre, els Zeppelin, Hendrix, Deep Purple, Cream, Grand Funk o els Black Sabbath per als més fantasmagòrics. Però al final, la realitat, com en tots els moviments culturals de la història el que es dona és que aquests grans gups que arriben al gran públic són la punta de l'iceberg i que en realitat hi ha un munt de bandes diguem-ne underground que moltes vegades no arribem a conèixer... i això també en el rock dels 70, sí, per increïble que sigui als '70 també van exisitir un grapat de formacions escandalós de bones, però que per raons diverses no van ser abraçats per la indústria ni pel gran públic. Bandes que per lo efímer, perquè tampoc és que posessin tot l'interès o per ves a saber quines raons personals es van quedar pel camí o com diu l'Alexandre Sánchez aquesta nit, són directament infravalorades. Hem fet una tria de 12 temes de 12 bandes, però podríem fer perfectament 4 o 5 llistes més (al tiempo) i és que només cal seure a prendre una birra amb els Gastón, Joaco, Carmona, Pepo o Ramón, a banda del mateix Sánchez, per veure'ns obligats a treure el bloc i el boli bic i anotar noms que ni l'algoritme és capaç de desenterrar del subsol. Són dels '70, però també són underground. 1. Budgie - Crash course in brain surgery. 2. Iron Butterfly - In a Gadda da Vida 3. Demian - Coming 4. Captain Beyond - Dancing Madly Backwards 5. Dust - Often shadows felt 6. Buffalo - Freedom 7. Iron Claw - Skullcrusher 8. It's All Meat - Sunday Love 9. The Amboy Dukes - Flight of the bird 10- Cactus - Evil 11. Tin House - Silver Star 12. The Groundhogs - Split Pt. 2

Al Temple del Gos ens agrada pensar que a vegades servim perquè bandes locals i emergents puguin difondre els seus treballs, però el cert és que acostumem a ser de poca ajuda perquè ens escolteu quatre gats, potents però quatre. El tema és que a aquestes bandes en realitat no els cal la nostra ajuda de merda perquè són suficientment bones per si mateixes, però fa que aquests quatre gats tingueu el privilegi de ser els escollits per degustar-les sovint quasi per primera vegada.  Aquest és el cas dels Vatua, que en persona i de la mà del Manu (Psychotropic Swamp, Pata Liebre i habitual del Temple) i els dos Adris, ens presenten el seu primer treball, l'homònim Vatua (Novembre de 2025, Amplifire Studios). La proposta dels barcelonins amb aquests 7 temes de debut és la d'un rock clàssic en català que transita des de l'èpica hard rock a l'stoner "from the deaf" passant per riffs a lo jumping jack flash. Les harmonies vocals de l'Adrià Mondaray són molt xules, melòdiques i enèrgiques a parts iguals, la base de la bateria del Ramón i de l'Adrià López al baix (també Psychotropic Swamp) empenyen la banda com una locomotora sobretot en un munt de temes que després d'interludis es converteixen en una segona cançó dins la cançó, i aquí amics, si, aquí és quan el gran Manu Cano deixa anar la bèstia dels seus fuzz i els seus wa was donant-li a la banda l'empenta final cap a colors bluesies i quasi psicodèlics marca de la casa. Apunteu bé, Vatua, perquè amb una mica de sort en sentireu a parlar... de moment aquí els teniu al Temple perquè ens parlin ells i la seva música. 

Cuando nos visitan músicos al programa tenemos dos objetivos, callar para que nos ilustren los que realmente saben y aprender mucho. El primero no hay manera de conseguirlo, pero el segundo una vez más se cumple, en esta ocasión gracias a Claudia González. Desde su más tierna adolescencia tenía claro que se iba a dedicar a esto del rock, y a pesar de empezar con la guitarra, su personaje finalmente no puede separarse del bajo, tal y como ella nos contó, después de escuchar lo que un tal Jack Bruce y Cream podían llegar a hacer con esa herramienta. Muy pronto y muy joven ella, empieza con bandas varias, pero no es hasta que ingresa en Mothercrow cuando la cosa ya empieza ponerse seria en cuanto a proyectos musicales. Actualmente forma parte de Cachemira, Lucifer y Rosalie Cunningham, y con planes futuros en mente, pero se sacó un ratito para acompañarnos y explicarnos su cassette, aquello que lleva dentro de sí y canaliza mediante sus brazos y dedos hasta que sale por las cuerdas de su bajo. Nos trajo clasicazos como Helter Skelter de The Beatles, Jimi Hendrix y su Crosstown Traffic, el Ulysses de Cream, Balck Sabbath, Atomic Rooster, Gong, Kadavar, The Who, y pudimos descubrir por nuestra parte, algo que celebramos siempre, a Eduard Bort, pieza clave del progresivo en España, Sweet, los curiosos e increíbles Carmen, por ejemplo. Pero lo más enriquecedor siempre son los motivos personales que le han llevado a realizar la lista que nos trajo, y entre anécdotas personales, algunas de las cuales le vinculan personalmente con miembros de estas bandas y artistas, y situaciones familiares, nos quedó un programa, a nuestro parecer, redondo, e insistimos, gracias a la aportaciones de Claudia. 1. The Beatles - Helter Skelter 2. The Who - The Seeker 3. Ramones - I D'ont Care 4. Jimi Hendrix - Crosstown Trafic 5. Cream - Tales of brave Ullysses 6. Sweet - Set me Free 7. Black Sabbath - Sabbra Cadabra 8. Kadavar - Black Sun 9. Eduardo Bort - Thoughts 10. Down - Witchtripper 11. Atomic Rooster - Sleeping for Years 12. Carmen - Bulerías 13. Gong - My Guitar is a Spaceship

Rec Syndrome s'enten com l´ansietat escènica i de gravació que afecta als músics provocant la pèrdua de les seves habilitats tècniques sota la pressió de l'ull de la càmara i la llum vermella quan s'està enregistrant. La banda que ens visita avui va adoptar aquest trastorn com a nom però, lluny de patir aquesta simptomatologia, gaudeixen gravant compulsivament a l'estudi. Prova d'això són els 5 EP's que ja han publicat en els sis anys de vida que els contemplen, més el seu darrer treball en format LP que venen a presentar-nos avui al programa. Un llarga durada que va veure la llum a principis d'aquest passat mes de setembre i que rep el nom de Sapiens(?). En un breu track list de 7 temes transiten des del stoner amb guitarres pesades més actuals al punk-rock més cru i distorsionat, passant pel hard-rock americà d'arrel "sureña" amb alguna llicència funk que sempre és ben rebuda. El baixista del grup David Moreno, Fabrizio Pinto a la bateria i les veus i guitarra de Reinaldo Santos ens expliquen com al 2019 allò que va començar amb un jamming a una festa va esdevindre la llavor de REC Syndrome. Absent avui al programa la quarta pota d'aquest projecte és en Xhavier Velasquez (guitarra i veus), qui formava inicialment un embrionari power duo amb en Fabrizio al qual es van afegir ràpidament els altres dos components de la banda barcelonina. I és que una de les singularitats del grup és aquesta alternança a la veu de les cançons entre el Reinaldo i el Xhavier. Cadascún d'ells amb una tesitura i timbre de veu diferents que ens suggereix una indentitat d'estil dual molt interessant. REC Syndrome ha anat evolucionant des dels seus orígens pre-pandèmics a una proposta més complexa i elaborada deixant la porta oberta a totes i cadascuna de les seves diverses influències musicals; Nirvana, The Melvins, Black Sabbath i Tool entre d'altres. Podem dir que defugen d'un etiquetatge estilístic simple i, tal com ens manifesten entre quicos i cerveses, només pretenen crear temes amb identitat pròpia que tinguin, això sí, el seu moment per agitar al personal que assisteix als seus bolos.

Ens torna a visitar Marc Rockemberg a El Temple del Gos per presentar-nos el seu 4t treball en solitari, Go On (setembre de 2025), i és que hem perdut el compte de les vegades que en Marc ha vingut a Ràdio RSK, fins al punt de ser un dels habituals, ja sigui en el seu vessant de músic, de promotor o simplement de veu autoritzada en això del rock, especialment en l'àmbit local. El barceloní després d'un Wounded Animals que també va portar el seu dia al Temple ens ensenya avui aquest Go On més optimista, més americà i més fresc. Aquest treball del Marc ofereix instrumentacions i arranjaments més rics (harmòniques, banjos, vents i teclats) i en resum cançons més enganxoses com els singles Time Will Tell, Away Out o "l'atrapada en el temps" Over N'Over. Sons 90s, folk al més pur estil Stephen Stills i aires beatelians  conformen un Go On que el Marc està presentant aquesta tardor i que cal veure perquè té pinta de fins i tot millorar en directe. 

Quan al Temple del Gos ens vam plantejar la idea de fer venir músics a la ràdio amb una cinta de casset (ara se'n diu playlist) perquè ens expliquin quina música escolta i com els motiva i els influeix, he de dir que personalment estava ple d'idees preconcebudes relacionades amb el purisme i el fet que si un músic fa un estil o una sonoritat determinats, tot el que ha d'escoltar ha de ser d'aquesta corda, res més lluny de la realitat. I la prova la tenim aquesta nit amb l'Adri Boluda dels aclamats Udol. Que l'Adri ens porti una cinta amb Judas Priest, Manowar o Opeth entra dintre de la meva patètica lògica, però que tingui els sants pebrots de portar temes de Serrat, Tom Jones o Maria Arnal per la "seva èpica" em trenca els esquemes i m'encanta, perquè al final com éll mateix diu només hi ha dos categories amb la música, la bona i la dolenta... i la música que l'Adri fa i escolta és de les primeres. Amb tot, la cinta de l'Adri també aporta la dosi necessària de coses "noves" per aprendre, perquè com sempre aquesta gent escolta mogudes que al Temple no coneixíem i que a partir d'ara estan a l'agenda, com Jonathan Hultén o atenció a aquest nom de metal prog de primer nivell que ens ha deixat amb la boca oberta gentilesa de l'Adri, Blood Incantation.    1. Manowar - Sing of the Hammer 2. Joan Manuel Serrat - Pueblo Blanco 3. Pallbearer - Forgotten 4. Judas Priest - Out in the Cold 5. Hallas - The Astral Seer 6. Tom Jones - I Who have nothing 7. Blood Incantation - The Stargate (Tablet I) 8. Opeth - Cusp of Eternity 9. Eternal Champion - I am the Hammer 10. Maria Arnal - Ball de Vetlatori 11. Mr Big - Daddy, Brother, Lover and Little Boy 12. Death - Spirit Crusher 13. Joanthan Hultén - Where Devils Weep

1a Casset de la 10a temporada del Temple del Gos a RSK Ràdio, de la mà del gran Marçal Itarte, que ens porta una llista tan multicolor com la seva múltiple personalitat. Que el Marçal és un multiús capaç de treballar en 3 bandes simultàniament (Maragda, Bóveda del Sol i Golíat) al mateix temps que porta un segell interessantíssim com Nafra Records, ja ho sabíem, la pregunta era, quan té temps d'escoltar música?, i la seva resposta ha estat una playlist gens nostàlgica i plena de temes i de bandes que li volen el cap a dia d'avui. Des de sons indies i noise com els Crowning, al Black Metal més destroyer d'una banda que ens sonava zero com Agriculture. Psicodèlia i Prog però també stonner que es poden detectar al background dels Maragda amb clàssics com Mars Volta o Motorpsycho, o de la ma de joies menys conegudes com els italians Verdena o els mexicans Sunset Images. Però com que el Marçal passa de vetos i de purismes és capaç de portar-nos una banda de folk irlandès com els Lankum o de tancar el programa amb el jazz electrònic de Deantoni Parks. En resum, una casset d'aquelles per treure paper i boli i aprendre dels que en saben. 1. Agriculture - Look Pt.1  2. Lankum - Go Dig My Grave 3. Crowning - Caldera 4. The Mars Volta - Inertiatic Esp 5. Motorpsycho - Sinful, Wind-Born 6. Verdena - Cielo Super Acceso 7. Thee Oh Sees, Osees - Earthling 8. Sunset Images - Good Luck Young Man 9. Deantoni Parks - Virtual Selfs

Arranquem la 10a temporada de El Temple del Gos a RSK Ràdio, i ho fem amb una conta pendent des de fa més d'un any, que és dedicar-li un programa sencer al què, en la nostra opinió, segurament és un dels millors àlbums de l'escena heavy psych dels últims temps, i no és més que el RETRIEVAL (Juliol 2024) de Sacri Monti. El 3r treball de la banda de San Diego és una meravella '70s de Tee Pee Records a mig camí de Deep Purple i els Hawkwind, o si ho preferiu la barreja perfecta entre els Astra i Radio Moscow. Anthony Meyer, Tomas Di Benedetto, Dylan Donovan i Brendan Dellar són noms molt reconeguts a l'escena psicodèlica i progressiva californiana però menció a part mereixen els teclats d'Ewan Wentsky, que li donen una amalgama als temes d'aquest treball realment guapíssima. Pelotazos com el single Maelstrom, filigranes trianeres com Intermediate Death, tangerines com Moon Canyon o More than I, i desarrollacos com Desirable Sequel o Brakish Honeycomb fan d'aquest RETRIEVAL, doncs això, un d'aquells àlbums que mereix ser desgranat tall a tall i això és el que ens agrada fer aquí al Temple. Llarga vida a RSK, i resem perquè els homes doctes de 9 Barris segueixin aguantant les nostres tontades.

Tanquem temporada a El Temple del Gos i ho fem amb la secció de les cintes de casset, i quina millor manera aquesta vegada que compartint la selecció de la Marta Fontana, la gran "Martillo" de The Capaces que, a banda de ser una artistassa, també ja és una veïna habitual del Temple. Que la Martillo és una persona honesta i transparent es veu a simple vista, que en conseqüència la seva música i la de Capaces (massa rock pels punks i massa punk pels heavys) també ho és, ja ho sabíem, doncs la seva cinta de casset eren faves contades, no enganya, punk i hardcore (sobretot dels '90), speed rock i garatge de moure els hombros i soul negre sortit de l'ànima alimenten l'esperit d'aquesta crack i de les seves playlist. Gaudiu-la i bon estiu. 1. Totalitär - Sin Engen Motständare 2. Upright Citizens - Holocaust 3. F-Minus - Sweating Blood 4. The Damned - Melody Lee 5. New Bomb Turks - Snap Decision 6. Genocide Superstars - Finals Descent 7. Disfear - Get it Off 8. Louise Mc Cord - Better Get a Move On 9. Sam and Dave - Hold On, I'm Coming 10. The Bellrays - Black Lightning 11. The Sonics - I Dont't Need no Doctor 12. MC 5  - Poison 13. Remedios Amaya - Sobreviviré

Un dels temes que més ens agradaven del programa que a finals de l'any passat dedicàvem a la "collita de 2024" era el Habbor or Signe de Kanaan & Aevestaden que no era més que, a l'estil dels Komodor i els Moundrag, una suma de forces entre dues bandes, en aquest cas, des d'Oslo. La primera Kanaan, ja havia passat pel Temple perquè es tracta d'una de les propostes psych i progressives més interessant d'Europa als darrers anys. Treballs com Beyond, Double Sun i sobretot el recent Downpour de 2023 posaven aquest powertrio a la primera fila dels sons pompeians i space comparables a Samsara Blues Experiment, Elder o Naxatras. Però el Habbor or Signe era encara més que això, era el single, l'avançament del Langt, Langt Veek, un àlbum que els Kanaan publicarien la tardor del mateix 2024 però acompanyats, molt ben acompanyats, dels Aevestaden. Perquè al backgorund jazzrock instrumental i psicodèlic de Kanaan se li afegeix una banda de folk escandinau liderada per Eir Vatn Strom, precisament germana de Ask Vatn Strom guitarrista de Kanaan. Una proposta agoserada però amb un resultat extrarodinari. Brutal afegir-li a la musicalitat densa i desarrollada de Kanaan tota una sèrie de veus i instruments tradicionals (violins, arpes bocals, esquellots), però també electrònics i sobretot a una sèrie d'atmosferes (més encara) de la tundra noruega que porten a composicions excepcionals que queden estranyament coherents i imprevisibles. Senzillament una delícia. A tot això, aquest juny de 2025 reediten l'àlbum amb una edició de luxe en la que, a part d'afegir-li alguna nova cançó, els Kanaan&Aevestaden ens ofereixen part dels temes del Langt, Langt Vekk en directe en unes Nosrk Folkemuseum Sessions des del Norwegian Museum of Cultural History d'Oslo, aquí el teniu complet en el Temple del Gos d'avui.

Feia temps que l'Alexandre Sánchez, el nostre Roncero particular, ens deia que havíem de dedicar un Temple a la psicodèlia turca, l'anomenat Anadolu Rock, perquè el cert és que des de finals dels '60 amb gent com Baris Manço o Erkin Koray a Anatòlia s'estava fent una música avançada de primer nivell barrejada amb el folk local que especialment en les harmonies vocals ens transporten a trances mediterranis (intrínsecs més que exòtics i orientalistes com diu el Meltem Dani Pozuelo) que ens resultaven tan familiars com escoltar Smash, Triana, Storm o..., oju, Derby Motoretas, tot quadra. El cert és que l'Alexandre a banda de ser expert reconeix que darrerament està bevent d'aquesta influència en el que estan sent les seves noves creacions, i té tota la lògica perquè si a bases rítmiques pesades i gruixudes, a desarrollos guitarreros plens d'atmosferes hi afegeixes veus "jondas" i de lament tens, encara que sigui en un idioma com el turc i amb un posso cultural tan espès com el bizantí i l'otomà, un viatge lisèrgic per l'estepa capadòcica que poc té a envejar a les bandes anglosaxones i americanes totxes del gènere que tots teniu al cap. Una sorpresa el regal que ens ha fet aquesta nit l'Alexandre, un regal que ens deixa amb el dubte... podríem fer d'Alans Lómax digitals i descobrir que als '70 hi ha psicodèlia a llocs tant recòndits com als Càrpats, al Balcans, als Ural o a la vall del Nil o del Níger?, existeix un rock psicodèlic CCCP?... vaya meló que ens ha obert el puto Sánchez.  

Que la mitología, sea de la civilización que sea, está presente de una manera u otra en nuestra vida a diario, no es ninguna noticia. Ya hace miles de años ha inspirado creaciones artísticas en el ámbito de la literatura, la pintura, la escultura, la música...y tirando del hilo de esta última disciplina, cualquier género musical ha hecho uso de dioses, diosas, héroes y seres fantásticos para crear obras maravillosas. Y el rock no podía ser menos. En este programa os traemos una breve lista de algunos temas que servirán como ejemplo, aunque el criterio empleado es el que a unos servidores nos apetecía escuchar en un día como el de hoy. Porque la lista puede ser ingente... Bandas míticas como Cream, Genesis, Pink Floyd, Iron Maiden, King Buffalo, Led Zeppelin, o ya en nuestras latitudes barcelonesas, Prisma Circus y Udol. Odín, las valquírias, Ulises, Orfeo, la criatura Cerbero, el dios del sol egipcio Ra, etc., son las algunas de las fantásticas historias que podréis degustar. Si queréis saber quién canta a quién o a qué, sólo tenéis que darle al play, cerrar los ojos, y viajar a tierras lejanas allí donde os esperan estos personajes,además de enseñaros varias lecciones de vida, que la mitología también es eso.

Reprenem la secció de les cintes de casset a El Temple del Gos amb el gran Eugeni Pulido, guitarrista i cantant dels excepcionals Santacreu. Que l'Eugeni ens presentés una llista plena de sons post metal i doom ja ens ho esperàvem, que a més tirés de lo "jondo" i d'arrels flamenques també, fins i tot de bandes amb atmosferes psych i d'un metall diguem-ne progressiu que també alimenta la Santacreu, però com no pot ser d'altra manera, el frontman de la banda barcelonina ens ha deixat com a mínim un parell de sorpreses que demostren la seva capacitat de tenir la ment oberta, i estar per sobre de prejudicis de purismes i de puristes... ja veureu. A tot això ens ha posat al dia de la tremenda rebuda que ha tingut a les sales el "Cançons d'Amor, Dol i Enyorança", de la recent col·laboració dels Santacreu amb la multiinstrumentista Lys Morke, i de com ja estan treballant en les composicions del que serà el seu 2n treball, que si tot va bé veurà la llum a principis d'any. Un autèntic honor, un plaer i una verdadera lliçó conversar de música amb l'Eugeni, del seu background i de totes les coses que l'estimulen i que toquen la fibra d'un músic extraordinari i tremendament sensible. Gaudiu la seva cinta de casset.  1. ISIS - In Fiction 2. YOB - Adrift in the Ocean 3. ZA! PERRATE - Jolifanto 4. LUÍS DE LA PICA  - Bulerías 5. SUMAC - Rigid Man 6. TOOL - 10.000 Days 7. JAMES BLAKE - To Care 8. JUDELINE - Mangata 9. OM - State of Non Return 10. KING GIZZARD & THE LIZARD WIZARD - Melting 11. EXQUIRLA - Destruidnos Juntos

Era un compte pendent a El Temple del Gos dedicar-li un programa a Rory Gallagher amb el qual fins i tot nosaltres hem estat injustos demorant tant aquest especial. Però com se sol dir més val tard que mai, i tot i l'absència del Sergio, el nostre "gallagherista" de guàrdia, no hem trobat millor manera per fer aquest monogràfic del genial guitarrista irlandès que portant a l'estudi a l'Alexandre Sánchez i a Joaquín Escudero. I és que més enllà de les "pel·lícules mentals" que ens podem fer nosaltres pel fet de tenir-los junts al nostre estudi de RSK Radio, no us podeu imaginar la il·lusió que ens ha fet poder conversar amb ells no per separat com hem fet mogollón de vegades sinó "mano a mano" i plegats. A tot això, és clar, una lliçó més dels circusians tant de rock i psicodèlia '70s en general com de gallagherisme en concret. Que si, que els llorers són sempre pels Clapaton, Page o un tal James Marshall, però Rory Gallagher des de la seva honestedat i sense tanta preocupació pels focus i la fama, esdevé un músic respectadíssim i fora de sèrie, un guitarrista irrepetible i amb un background que acopla el folck cèltic amb el blues ancestral del Mississipi com ningú. Laundromat, Crest of a Wave, Secret Agent, Used to be o Going to my hometown són només un petit tastet del què suposa una ingent quantitat de cançons que donarien per tres programes, començant només pel seu Irish Tour de 1974. Joaquín ens deia que segurament Rory Gallagher és més apreciat entre els músics que pel gran públic i una indústria que ell personalment detestava... des de la humil plataforma d'El Temple del Gos, en tot cas, tot i el retard, el nostre absolut reconeixement i pleitesia al gran Rory Gallagher.  

Rodrigo Leite és un altre músic brasiler afincat a Barcelona, el 3r que passa pel Temple del Gos i que com Dani Ribeiro i Caio Pastore sorprèn per la seva versatilitat i imparable creativitat. Des de les seves propostes paral·leles, LEITE i MILK el multiinstrumentista i cantant paulista navega des de sons folk de violins i vents del món fins a un rock dels '90 fortament influenciat pel Stonner dels primers QOTSA del seu heroi Josh Home. El bo d'en Caio ja ens va advertir que havíem de convidar Rodrigo Leite un dia al Temple del Gos i que no ens deixaria indiferents, i no s'equivocava perquè darrere una imatge de persona senzilla i tranquil·la hi ha un tipus de triple personalitat (com a mínim) amb un univers propi ple d'esperit crític i d'humor àcid enfront del món neoliberal i postveraç que ens ha tocat viure. El còmic dels '50, la ciència-ficció de sèrie B, l'univers còsmic de Ziggy Stardust i cert pessimisme existencial es fusionen en temes quasi grunge que firmarien John Frusciante o Stone Gossard. I si tot això no fos suficient, resulta que el senyor Leite també es dedica a produir a altres bandes des del seu estudi Resilient Records del que ha sortit una de les coses més interessants que s'han fet a Barcelona des de la pandèmia, les Resilient Sessions en les quals Rodrigo convoca a 4 o 5 músics en un dia concret i sense cap premissa prèvia i a base d'improvisació es proposa acabar la jornada amb una cançó escrita, acabada i gravada in situ. Des de setembre de 2023 s'han fet ja amb una altíssima qualitat tres d'aquestes Resilient Sessions impulsades per un Rodrigo Leite que es confirma com un d'aquests artistes polièdrics que tant ens agraden al Temple del Gos. Repassem amb ell la seva trajectòria i en primícia ens porta Sexy Grnie, el darrer single de què serà el 2n de treball de Milk, Dump Apopcalypse, que si tot va bé veurà la llum a final d'any.

Las mascarillas cubrían las caras de toda la población y vivíamos una etapa inédita para todos nosotros hará unos 5 años cuando el azar quiso unir los caminos del virtuoso músico estadounidense Isaiah Mitchell con los de Rod Tirado y James Vieco, bajista y cantante de la banda hard-rock barcelonesa Saturna. La pandemia fue algo horrible que nos tocó vivir a todos los habitantes del planeta, pero a su vez supuso también un periodo de alta creatividad e inspiración que llenó el vacío generado por el distanciamiento obligatorio de la ciudadanía. Fue la casualidad la que trajo a pasar parte de la pandemia en Barcelona al guitarrista de Earthless y Black Crowes y, cuando también por casualidad nuestros amigos Rodrigo y Jimy coincidieron con él por amistades en común, no dudaron en aprovechar la ocasión que se les brindaba para proponerle hacer algo de manera conjunta. Previamente habían “jameado” juntos en un local de ensayo de la ciudad condal dónde se fraguó realmente el interés de Isaiah en la propuesta. “Solstice”, el nombre del trabajo que os presentamos hoy, empezaba a tomar forma inmediatamente tras el aporte de ideas de los miembros de Saturna y se creaba una banda circunstancial que recibiría el nombre de The Elven. A los tres ya mencionados se sumaban Tabhata Puig en los teclados y Javi Gómez en la batería. Ha tenido que pasar bastante tiempo desde entonces para que este álbum de colaboración haya visto la luz y en El Temple del Gos nos llenó de satisfacción presentarlo en primicia apenas 24 horas después de su lanzamiento el pasado jueves 3 de abril en compañía de los mismísimos Rod Tirado y James Vieco. Ciertamente fue un lujazo desgranar cada uno de los 8 temas de este capricho, según nos confesaban ellos mismos, los cuáles vieron la luz gracias al sello discográfico Spinda Records (en colaboración con Clostridium Records y Echodelik Records), que ha lanzado a la venta una edición en vinilo de 300 copias. Por cierto, el artwork de este disco también es espectacular, integrando en su portada 2 rostros femeninos con circulares formas planetarias y motivos de culturas pre-colombinas; creado gracias a la combinación del talento de Jondix con otro amigo del programa como es el gran Jalón de Aquiles. ¿Y qué podemos escuchar en este “Solstice”?. Pues según nos explicaron sus propios creadores en la emisora de RSK, vamos a poder deleitarnos con una amplia variedad de géneros fruto de las diferentes influencias e inquietudes de estos 5 fantásticos músicos. Rock sureño, psicodelia, funk y blues aderezados con mucho groove y mágicos momentos de epicidad “jamística” si se nos permite tal definición conceptual. Un trabajo de alta calidad y con la inestimable aportación musical del genio de San Diego que estamos seguros os encantará y no os dejará indiferentes. A nosotros desde luego nos ha dejado con ganas de más.

Quan Pepo Villena, baterista dels Electric Monolith va venir fa uns mesos al Temple del Gos per portar-nos la seva cinta de casset no ens deixava indiferents escollint bandes del rollo doom com Raptore, Danava Orchid o Lucifers Friend.  Textualment ens deia, "me estoy tirando hacia el lado oscuro, Marc"... i és que a banda de la psicodèlia setantera que com el valor al soldat, "se le presupone",  el bo d'en Pepo ens avisava que acabava d'entrar a formar part d'una banda anomenada Dopemancer, un combo fundat com a power trio el 2022 a mig camí de Black Sabbath i els Electric Wizard, i que aquest estiu passat publicaven el magnífic "Satanic Psychotropic Influences," un títol que en si mateix ja és una declaració d'intencions. Doncs bé, avui el Pepo ens ha portat a l'estudi al Litus, la Natàlia i el Diego per presentar-nos aquest treball que el dia 3 de maig a la Sala Laut veurà la llum. Sembla un fet que l'escena Doom Metal a Barcelona està guanyant adeptes els últims temps i a les ja clàssiques propostes dels Udol, Zarza, Avern o Santacreu cal afegir les recents dels Meltem (que també han trepitjat RSK) i ara aquests Dopemancer. Trances de ritmes foscos i pesats, riffs densos, solos panejats i ocults deliberadament, pedals fuzz i distorsions psicotròpiques amb ecos vocals al més pur estil Ozzy del Cornucòpia. Tot revestit amb estètica i lírica fantasmagòriques, d'aquella Serie B dels '60 en la que la societat burgesa s'obsessionava en què els seus fills poguessin ser captats per sectes satàniques fumadores d'una sweet devil's leef. Buit, bogeria, maria, paranoia, crims de guerra i iniciació, això és Dopemancer... benvinguts a l'infern.  

Després de més de cinc anys des del seu aclamat Visions, els mataronins We Are Impala publicaven aquest febrer el seu tercer treball, Les Efímeres (Jetglow Recordings) i ens l'han vingut a presentar en persona a Ràdio RSK a El Temple del Gos. Proposta estrictament instrumental ple d'atmosferes oníriques que col·loquen aquesta banda en la sonoritat space i progressiva dels Elder, Kanaan, Motorpsycho, els Naxatras o els Samsara Blues Experiment, i en la lliga de bandes locals d'aquesta coloritat com Maragda, Ulls, Händ, Alta Vestal o fins i tot Esperanto o Atavismo. Ens expliquen que el single Contra la Tirania del Domèstic és una declaració d'intencions per lo sonor, llargs desarrollos, anades i vingudes, 2 i 3 temes en un, amb densitats diverses, però també per lo conceptual, perquè treure un disc underground a Barcelona avui en dia és un autèntic part que dura anys. Les Efímeres és un àlbum amb temes elegants i musculosos, en el que les dues guitarres (Albert Martínez i Xevi Strings) i els teclats s'enfilen en amalgames màgiques que les bases rítmiques d'Ander Soto i Mauro Pinto aterrissen al món dels vius.  El dia 14 de març els We Are Impala presenten aquest Les Efímeres a la sala Vol. Aneu-hi.   

Existe un fenómeno que llamamos generación espontánea que puede circunscribirse a diversos ámbitos de la realidad que nos rodea. Sería una forma más o menos apropiada con la que explicaríamos la coincidencia y concatenación de músicos en el mismo espacio y tiempo que se retroalimentan y dan forma a un momento de creación artística musical. Son reconocidos ampliamente los casos del movimiento grunge a principio de los años 90 en Seattle, el glam un par de décadas antes en Los Ángeles sería otro claro ejemplo o el punk, coetáneo del glam, pero surgido, sin embargo, al otro lado del charco en Inglaterra. En el programa de hoy visitamos la ciudad californiana de San Diego y queremos descubrir el resurgimiento de la psicodelia más diversa en lo que llevamos de siglo XXI por parte de una serie de bandazas de primer nivel, extintas algunas de ellas ya, pero que por generación espontánea y retroalimentándose unas a otras han llevado el heavy psych rock al siguiente nivel. Cierto es que no todas pertenecen a la ciudad de San Diego, pero sí que podemos ubicar el génesis de muchas de ellas en la costa del Pacífico, al sur del estado de California. Disfrutaremos del rock space progresivo de Astra, el virtuosismo instrumental de Earthless, la psicodelia más clásica de Radio Moscow o la neo-psicodelia más actual de All Them Witches. En total serán 14 grupos de lo más variopinto con un denominador musical común como guía por un viaje repleto de atmósferas envolventes, jams eternas, desarrollos infinitos, vaivenes oníricos y la mayor amalgama de talento musical proveniente allende los mares. Para finalizar deciros que nos hemos tomado la licencia de plagiar el socorrido eslogan político del 47º primer mandatario de los EEUU en el título del programa. Make America Psych Again. 1. ASTRA _ The Weirding 2. RADIO MOSCOW - 250 Miles 3. EARTHLESS - Uluru Rock 4. DEAD MEADOW - Sleepy Silver Door 5. ALL THEM WITCHES - Workhorse 6. KING BUFFALO - Hours 7. BIRTH _ Descendig Us 8. EL PERRO - Take Me Away 9. SACRI MONTI - FEAR AND FIRE 10. CRYPT TRIP - HARD TIMES 11. THE FLYING EYES - SING PRAISE 12. ELDER - Illusory Motion 13. BUFFALO KILLERS - Let it Ride 14. MAGICK POTION - Pagan

Dedicamos el programa de hoy a la cosecha de los trabajos publicados este pasado 2024 que más nos han gustado, 15 temas de 15 álbumes de 15 bandas de aquí y de allá que en el Temple nos llaman la atención por h o por b. Vaya por delante que una lista de 15 es poca cosa y cabe disculparse por el hecho de que no aparezcan hoy trabajos también de este 2024 como el Children of the Moon de Dorian Sorriaux, el Lady Mecedora, segundo single de los Pata Liebre, Balrog, el single de King Buffalo que precede al que será su nuevo álbum de 2025, el Norte de Händ, o gente que como Dopemancer, Alta Vestal o Meltem que hoy no sonarán o bien porque ya lo han hecho en el Temple recientemente o porque están al caer. Sea como sea, al final pensamos que nos ha quedado una mezclita guapa.  1. Kanaan&Aevestaden - Habbor or Signe - Langt, Langt Vekk 2. Magick Potion - Never Change - Magick Potion 3. Sacri Monti - Intermediate Death - Retrieval 4. Movimiento - Atormentado 5. Saturna - A way to reset - Reset 6. Santacreu - L'Absència - Cançons d'amor, dol i enyorança. 7. Mothercrow - Doin'it for the thrill - Foraneo 8. Maragda - Tyrants - Tyrants 9. Ulls - Cap de llop, cos de serp - Cripta Nau 10. King Gizzard and the Lizzard Wizard - Le Risque - Flight B741 11. Fuzz Sagrado - Snowchild  - Cold Remains 12. Blues Pills - Birthday - Birthday 13. Greenleaf - Breath, Breath Out - The Head and the Habit 14. Sotomonte - The Nothing - Decadence and Renaissance 15. Moura - Contra os males da aireada - Fume do Santo Loureiro 

Al Pol Ros el vam conèixer el dia que Alexandre Sánchez ens va presentar a la ràdio el seu The Escape, en el que en Pol tocava la bateria, el cas és que ja aquella vegada ens vam quedar amb la mosca darrera l'orella quan descobríem que aquest marrec que no arriba a la trentena és d'aquests músics tot terreny amb dos o fins i tot 3 projectes paral·lels. Això, a banda de ser un artista multidisciplinari que tant t'escriu una cançó, com et pinta un quadre o et munta una performance audiovisual. I sí, teníem pendent que el Pol vingués un dia d'aquests al Temple amb els Sloths (al tiempo), una excel·lent banda de la nostra corda en la línia de la ja coneguda escena psych barcelonina, però la sorpresa ha estat nostra quan se'ns ha presentat l'oportunitat de què vingui primer acompanyat del soci Gerard Cucó per presentar-nos el primer treball de la seva "altra banda", els Alta Vestal. Un duet, si senyor, un duet amb un A Birch Tree Crossed by An Electric Pole que enganxa i descol·loca per igual a l'oient en la primera escolta. Que què és Alta Vestal?, doncs de ciència certa no som capaços de desxifrar-ho, perquè es tracta d'una proposta que encara no sabem si juga a la lliga del rock progressiu, del jazz o de l'electrònica trip hop... o de totes tres. El que si sabem és que al darrere hi ha dos músics excel·lents que mimen fins al mínim detall el que fan. Amb unes atmosferes oníriques que van des dels Pink floyd de Syd Barrett o els Beatles més psicodèlics, al Mezzanine de Massive Attack, passant per sonoritats que naveguen des del jazz i el soul brasilers fins als Balcans. Ras i curt, una meravella d'àlbum... que no és música fàcil?, que requereix escoltes i assaborir-se a poc a poc?, és cert, però al Temple ens congratula que avui en dia i tal com està el pati hi hagi músics capaços d'anar tant per lliure i de posar-li tanta passió al que fan i amb tant de talent.  

Aquest dissabte 11 de gener a la sala Razz 3 els barcelonins MELTEM presenten el seu primer llarga duració, MARE NOSTRUM i al Temple del Gos estem honrats de què hagin volgut passar primer per la nostra cova. Defugint l'etiqueta de l'orientalisme perquè per a ells els sons mediterranis no són exòtics sinó intrínsecs, és una evidència que el power trio (al principi duo) fundat per Dani Pozuelo (amb una Demo prèvia el 2022) navega amb un vaixell de plom per les aigües de Tartessos fins a Constantinoble. Que el seu treball s'anomenés Mare Nostrum era una qüestió de sumar 2+2... i si a sobre li afegeixes l'entrada a la formació fa dos anys del mític Pep Carabante, tant a la veu com a la bateria i percussions vàries, el que et trobes és precisament això, una banda metall, o stonner dooom o no sé què però plena d'atmòsferes trianeres al més pur estil Atavismo o de la psicodèlia Anatòlica. "Tretze" evoca la invasió otomana de Menorca el segle XVI amb una èpica sonora que firmarien els mateixos Udol o Santacreu, "Cúrcuna" no és un jenjibre, no, és una sonoritat per si mateixa, un ritme, un patró de l'orient mitjà i un tema instrumental ple de percussions hipnòtiques, un trance sufí a base de repeticions girovagues fins al revolt final en una clatellada que et deixa pentinat. "Mandrágora" és una swift de més de 14 minuts amb la lògica de diversos temes en un, musculosa, delicada i elegant a parts iguals. Mare Nostrum es tanca amb "Oasi" que no enganya i que resulta una remans de pau després d'un llarg viatge per l'Egeu fugint de ciclops o monstres de tres caps a l'estret d'Escil·la i Caribdis. MELTEM en resum és una banda honesta en aquesta emergent escena barcelonina del rock diguem-ne gruixut, que com ens agrada dir al Temple, treballen les seves cançons i les seves sonoritats amb el carinyo d'un artesà. Les cançons de Mare Nostrum són peces d'orfebreria pesada que el dissabte vinent, a Razz, no us podeu perdre de cap de les maneres.

Per tancar l'any al Temple del Gos hem rebut la visita a Ràdio RSK del gran Sergi Estella, one man band rubinenc i promesa emergent del pàdel vallesà. El bo d'en Sergi ens ha posat al dia de tot el seu món creatiu que el converteix en una persona polifacètica com poques i en un músic, lletrista i quasi lutier extraordinaris. Assegut al seu tamburet amb el bombo i la caixa a un peu, el charles a l'altra i guitarres inversemblants a les mans de la seva pròpia creació el Sergi construeix, igual que amb els seus instruments, com un autèntic artesà, cançons d'un imaginari blues, folk i americana com si enlloc de néixer a la Mútua de Terrassa s'hagués passat la vida com un redneck caçant llúdrigues en un bayou de Lousiana. Dos treballs per ara, el primer en català el 2017, Ho Superes i et Fots, i el darrer en anglès, Blood Like Wine (2021), col·loquen el Sergi Estella en un nivell que al Temple del Gos no entenem per què no va més enllà de l'underground en aquest puto país... El tercer treball ja ens avisa l'Estella que no trigarà a veure la llum (creuem els dits). Que sí, que molt "com ho veus" i molt sentit de l'humor en unes lletres que parlen de lo més profund des de lo més senzill i quotidià, però que les risses no us enganyin, perquè si aneu a un dels més de 50 bolos a l'any que fa al Sergi Estella apreciareu temons, però temons temons d'un artista que porta el do it your self a la màxima expressió. --

Que el Marçal Itarte (baixista de Maragda i Golíat, i baterista de Bóveda del Sol) és una mena de músic del renaixement tripolar ja ho sabíem, però és clar, que a més es dediqui a editar i planxar discos de bandes amigues i del rotllo el col·loca en el nivell de "tio, però tu quan dorms"?. I d'això va el programa d'avui, de Nafra Records, del Marçal i del seu soci Dani Luna que han vingut avui a la ràdio i que des del 2020 i des de l'atalaia de Cal Gravat (masia, hub artístic, estudi, sala d'assajos i punt de trobada recurrent de fauna diversa) han fet vinils de ben bé una dotzena de bandes que van des del Doom metal a la psicodèlia, fent del Vallès Oriental un d'aquells llocs que descentralitzen el mite de que tot passa per la Barcelona capital. Nafra Records ha editat bandes top que ja han  passat pel Temple del Gos com Udol, Santacreu o els propis Maragda a banda d'altres propostes que si no les coneixeu valen molt i molt la pena com els Gyoza, Buridan, Bóveda del Sol o el recent estrenat Mare Nostrum, el darrer treball del llegendari Pep Caravante amb els seus Meltem. La feina de Nafra té un mèrit impressionant perquè des d'un afany no de lucre i amb l'amor d'un artesà per la música, el Marçal i el Dani permeten que vegin la llum treballs extraordinaris que ves a saber quan de temps es podrien haver quedat en un trist calaix.  1. Gyoza - In My Room 2. Maragda - The Hermit 3. Udol  - Ombres 4. Vereda - La Derrota 5. Golíat - Llostre 6. Santacreu - La Sequera 7. Bóveda del Sol - Heliosphere 8. Buridan - Sus Señorías 9. Vidres a la Sang - Capricis de l'Atzar 10. Meltem - Oasi 11. Ulls - Cap de llop, cos de serp 12. Maragda - The Reckless      

Alexandre Sánchez no sólo fue una visita más en este programa dedicado a la figura de George Clinton. Vino a darnos una lección magistral sobre este personaje y su universo creativo. Empezando por The Parliaments y siguiendo con Funkadelic y Parliament, seremos testigos de un sonido completamente nuevo y pionero para movimientos musicales contemporáneos que nadie asociaria al rock, el hip hop concretamente. Recogiendo sus gustos para con Jimi Hendrix o Cream, George Clinton los vistió de un sonido negro con préstamos del soul y el funky, con un resultado experimental, eléctrico, elegante, sensual, festivo y bailable. Más allá del hit Maggot Brain, que por supuesto no podía faltar en el listado preparado por Alexandre, podréis deleitaros también con Cosmic Slop, Be my beach, Mothership Connection, Flashlaight, entre otros. Una escala cronológica que va de 1967 hasta 1978. Un programa repleto de valiosa información ofrecida con erudición por Alexandre, demostrando que sus habilidades van más allá de las seis cuerdas. Los miembros del Temple del Gos celebramos también su gusto y conocimiento para nuestro deporte rey, la basquetdelia. Y es que George Clinton es una banda sonora ideal para visualizar una compilación de las mejores jugadas de EmJei o tratar charletas informales alrededor de, por ejemplo, Atomic Dog ¿Os suena este título y a su vez nombre de jugador? Pues George Clinton tiene mucho que ver...

Después de reverenciar a bandas como Colour Haze, Naxatras, Astra, Elder, Kanaan, All them Witches, Earthless o King Buffalo, para El Temple del Gos es un gustazo que en Barcelona aparezcan unos tíos que sigan hoy esta cuerda, y con un nivel que poco tiene que envidiar a los arriba mentados. Estos tíos son los Händ, que se han acercado en persona a la batcueva de RSK Radio para presentarnos su reciente trabajo, Norte, un EP de tres temas que viene a ser la puesta en escena de la nueva formación de esta banda. Los Händ, principalmente con su baterista Juanma Lorenzo y su guitarrista Clement Dalmagne llevan desde antes de la pandemia pelándose el culo y echándole horas, y eso les llevó a autoproducirse en 2022 un primer trabajo, Mission 1. Hoy, sin embargo, con la entrada del bajista Kaan Türkdamar y de Caio Pastore a la segunda guitarra, los Händ, con este Norte dan un salto de calidad. Nos comentan que en lo personal y lo "profesional" se sienten más compactos, y lo cierto es que eso también se nota en esta propuesta totalmente instrumental de este Norte, con un sonido tan pesado como elegante, tan lleno de texturas, atmósferas y amalgamas que, reiteramos, si no los pone a la altura, los acerca mucho a esos Elder, King Buffalo y compañía. Por ahora nos quedamos con las ganas de poder verlos en directo (con algo de suerte este 2025) y en todo caso para nosotros ha sido un placer y un lujo compartir un rato para degustar con ellos este magnífico trabajo.   

Damos continuidad a nuestra sección de cintas de cassette con uno de nuestros habituales, el gran Joaquín Escudero. Desde luego la  cassette de Joaco era esperada en El Temple del Gos desde hace tiempo con mucha expectativa porque la creatividad y sensibilidad del forntman de Prisma Circus y hoy bajista de El Perro hacían pensar en una elección de temas del que solo se puede escuchar y aprender. Y lo cierto es que la visita de Joaquín al Temple, una vez más, no ha decepcionado porque nos trae un setlist repleto de rock argentino (como no), de prog y psicodelia setentera, y de folk británico. Quizás sorprende un poco la ausencia de temas de bandas digamos más contemporáneas al propio Joaquín, pero claro, es que eso es otra cinta de cassette, de manera que ya tenemos excusa para que vuelva otra vez al Temple del Gos que es su casa... eso sí, siempre que se lo permitan sus giras con Parker Griggs o sus trabajos y colaboraciones que ya le han llevado a la fase de grabar y mezclar... esa es otra, con un poco de suerte Joaquín se pasa por nuestro programa un día de estos ya con material propio, nada nos gustaría más.  1. The Bubble Puppy - Todd's Tune. 2. Arco Iris - Destilando el perfume de los minerales. 3. El Reloj - Alguien más en quien confiar. 4. Yes - Soon. 5. Fito Páez - DLG 6. La Máquina de hacer pájaros - Hipercandombe 7. Mike Oldfield - Blue Saloon 8. Asfalto - Días de escuela. 9. Camarón de la Isla - Tangos de la Sultana. 10. Pappo's Blues - Sucio y Desprolijo. 11. Almendra - Color Humano. 12. Tangerine - Circles. 13. Davey Graham  - Mná Na Héirean.

Mothercrow publicó su segundo álbum, Foráneo, el pasado 17 de septiembre. Lo presentaron en la sala Upload cuatro días después en olor de multitudes y con una gran acojida que se prolonga cada noche que los cuervos suben al escenario este otoño en la gira de presentación del trabajo. Hoy Karen Asensio, Max Eriksson y el nuevo bajista Víctor Sancho nos lo traen a la radio con el cariño del que te muestra a su bebe. Foráneo es hijo de la pandemia y tardó un largo y frustrante tiempo entre que se compuso, se grabó en Sol de Sants y hasta que Discos Macarra tuvo a bien planchar y publicar el trabajo. El caso es que Foráneo es un discazo, con temas sabbathianos como siempre hacen los Mothercrow, pero también con medios tiempos y amalgamas sutiles y elegantes que hacen que la esperanza de la supervivencia de la llama del heavy blues barcelonés siga viva. Si no habéis ido aún, estáis a tiempo de bolazo de Mothercrow hasta invierno, el 18 de octubre en la sala Boite de Lleida, por ejemplo, o más tarde en Euskadi o Zaragoza... no os los perdáis.

ELDER es un cuarteto de Boston afincado en Berlín que acumula más de 6 trabajos desde 2008. Si se quiere ver a los ELDER desde la perspectiva americana está claro que se les puede alinear con bandas psicodélicas al otro lado del charco como Astra, Earthless, King Buffalo, Birth o incluso All Them Witches o Radio Moscow... y siempre con aroma a YES, pero si se hace el mismo ejercicio desde el prisma europeo es inevitable la comparación con Samsara Blues Experiment, Colour Haze, Kanaan, Naxatras o los mismos Kadavar. El hecho es que especialmente desde el Reflections of a Floating (2017), las Gold and Silver Sessions (2019) y hasta su último trabajo, Innate Passage (octubre de 2022), los Elder pasan más de las líneas densas y saturadas a atmósferas alquímicas y a orfebrerías space casi instrumentales y progresivas de primerísimo nivel. Ya desde que los trajo Red Sun a Barcelona el verano de 2023 les queríamos destinar un programa a esta bandaza, y más aprovechando un setlist salido de la demanda que los mismos Elder realizaron a sus parroquianos en Instagram pidiendo qué temas les apetecía escuchar en la gira americana de setiembre de 2023. Ahora, en 2025, aprovechando el décimo aniversario de su sensacional Lore salen de nuevo a la carretera, aunque esta vez pasan de largo de Barcelona..., no se lo tenemos en cuenta y aprovechando unas BBC sessions que acaban de lanzar este agosto de 2024 les dedicamos finalmente este monográfico, porque si, porque ELDER nos encanta.

Conociendo el sonido envolvente, denso y pesado que los loops de Joan Roquerias dan a la ya legendaria banda Udol, lo normal era esperar que la cinta de cassette que Roke nos traería a la radio estaría llena de bandas metal, doom, heavy y sludge, pero lo cierto es que el background del genial guitarrista de Caldes de Montbui va mucho más allá. Que sí, que en la parte final de esa cinta, es decir, en lo que se puede decir que Roke escucha más a menudo hoy en día encontramos temas de los Conan, Electric Wizard, Yob o High on fire, pero mola ver como también es capaz de beber de fuentes stoner y psicodélicas como Red Fang o King Gizzard & The Lizard Wizard. Aún sorprende más (o no, si se piensa bien) cuando la cinta vuelve la vista atrás y se remonta a sus años mozos porque nos encontramos a un Roke que escuchaba hasta la saciedad el Siamese Dreams de Smashing Pumpkins, los Sonic Youth o el hardcore underground de Wahington DC de los Fugazzi, Q and Not U o June of 44. Un bagage indie en resumen sin loops que nos enseña que lo de las capas de Udol es un recurso que como el propio Roke observa hace de la necesidad virtud, pero que demuestra que estamos ante un músico con una inquietud intelectual y una abertura de miras fuera de lo común.  1. Pink Floyd - Set the controls for the heart of the sun 2. Smashing Pumpkins - Mayonaise 3. Sonic Youth - 100% 4. Metz - Wet Blanket 5. Fugazi - Life and Limb 6. Q and Not U - End the Washington Monuments (Blinks) goodnight 7. June of 44 - Equators to Bi-Polar 8. Anomie - Soumission 9. At the Drive In - Arcarsenal 10. Red Fang - Prehistoric Dog 11. King Gizzard & The Lizard wizard - People Voltures 12. High on Fire - Baghdad 13. Electric Wizard - Wizard in Black 14. Yob - Ball of Mother Lead 15. Conan - Levitation Hoax 16. Mk Gee - Are you looking Up

En mayo de 2024 el frontmant de Saturna James Vieco publicó con ediciones Acaraperro Rocksound su 3r álbum en solitario, Idana, que será presentado el próximo viernes 13 de septiembre en la sala Razz3. Es por eso que el bueno de Jimi se ha pasado por la radio para presentarnos este trabajo y lo que nos espera en este imperdible bolo de la semana que viene, y además no lo ha hecho solo, y es que esta noche en El Temple del Gos le han acompañado los que son sus músicos de apoyo en directo, el guitarrista Mariano Rupil y la bajista Claudia González (Cachemira)... solo ha faltado el baterista Arturo Zayas. Los tres nos han advertido que en Razz 3 no esperemos un concierto acústiquillo de tranqui sino que vienen con la intención de dejar rubio al personal a base de riffs enérgicos y fuerza noventera. Y es que con este Idana, siguiendo la estela del anterior Nimaya, el multiinstrumentista barcelonés os llevará indudablemente a registros que van desde Soungarden y Alice in Chains a incluso sonoridades más pesadas tipo QOTSA, Kyuss y porque no decirlo también, los propios Saturna. A todo esto el trabajo que es un do it your self en toda regla de Vieco tiene colaboraciones con instrumentos como el piano (Toni del Amo), Steel guitar (Marc Carrey), Sitar (Raquel Vázquez) que demuestran que Vieco no se conforma con repetir fórmulas, que enriquecen este Idana a otro nivel y que nadie en la escena underground de la ciudad puede decirle que no a uno de los músicos con más reputación tanto por su capacidad de trabajo como por su talento y sensibilidad. Insisto, Idana de James Vieco el 13 S. en Razz 3, simplemente, id.    --

No, no os vamos a hablar todavía, de una de las mayores sensaciones de este verano, la colaboración folk-psycodélica entre los Kanaan y los Aevestaden, que con dos singles dilucidan un trabajo que tiene visos de ser excepcional y que verá la luz este próximo octubre, eso lo dejamos para otoño. Pero lo cierto es que ya hacía meses que teníamos ganas de dedicarle un programa entero a Kanaan y que mejor manera de empezar la octava temporada de El Temple del Gos en RSK Radio que dando un repaso a la trayectoria del trío noruego. En una anterior edición dedicada a la cosecha de los mejores álbumes de 2023 ya dijimos que el Downopur de Kanaan estaba en el top porque temas como el homónimo Downpour, Orbit, Amazon o los dos Solaris ponían a esta banda, exclusivamente instrumental, en la mesa prog de los Naxatras, Samsara Blues Experiment, Earthless, Elder, King Buffalo o los mismísimos Colour Haze.  Escucharéis hoy trazos de los 8 trabajos de Kanaan desde 2018 y en seguida detectaréis que se trata de una banda con atmósfera y estética propias, con desarrollos y amalgamas densas y elegantes a partes iguales, con ese aroma space (si es que el espacio tiene aroma) y sin duda os vendrán a la cabeza flashes de King Crimson, Hawkwinds y como no, de Pompeya.

Aquest maig de 2024 els Maragda han publicat amb Spinda Records el seu segon treball, Tyrants, i el Guillem Tora, el Marçal Itarte i el Xavi Pasqual han vingut personalment una vegada més al Temple del Gos per presentar-lo als oients de RSK Ràdio. Gravat a Berlín, al Big Snuff Studio per Richard Behrens, el Tyrants té una factura de primera que pot evocar perfectament el so del Innate Passage d'Elder, el Downpoor de Kanaan o el Regenerator de King Buffalo i alinear-se amb aquests grans àlbums de la "nova" psicodèlia i els seus enormes llargues duracions d'aquestes bandes USA i europees del 23-24. És cert que els temes d'aquest treball són diversos i oscilen entre densitats stoner, riffs de garatge i veus gairebé indies dels '90, però escoltant temes com Loose, el propi Tyrants o Godspeed no pots més que pensar en "desarrollos" i atmòsferes space del psych-prog de bandes com Astra, Birth, Naxatras o Samsara Blues Experiment, perquè Maragda ha fet una passa endavant que sense exagerar els està portant un graó o dos per damunt en aquesta nova fornada de bandes psych també espanyoles com Sotomonte, Plastic Woods, o els ben tornats Viaje a 800... tots ells hereus de Colour Haze i dels '70 però amb la intenció de donar-li el seu segell i la seva modernitat, i és el que sens dubte aconsegueix aquest Tyrants de Margada. Gaudiu-lo... i quan facin bolo, aneu-hi.

Sin preverlo demasiado hemos llegado al programa 150 de El Temple del Gos en RSK Radio desde 2016, y aunque no somos muy de aniversarios, conmemoraciones y recuentos, lo hemos celebrado hoy con la visita del bueno de Caio Pastore para repasar sus proyectos y su trayectoria desde su São Paulo natal. Caio llegó a Barcelona en 2018, pero ya hacía muchos años que el Rock'n Roll había cambiado su vida, y aunque en Brasil siempre estuvo más bien vinculado al metal, el hard core y a la noche paulista para curtirse como músico, lo cierto es que su aterrizaje en la ciudad condal coincidió con la eclosión de la escena barcelonesa y de Roksound. Aquí entró rápido en contacto con el rockesteady, el stoner, el doom y la psicodelia y después de formar parte de proyectos muy consolidados como Black Lotus o Fuzz Forward, lo cierto es que Caio Pastore se asienta en Barcelona como un músico todoterreno, sin prejuicios, indiferente a las etiquetas y capaz de compaginar su trabajo como productor con un sello propio, Diablero, con tocar en diferentes proyectos de diferentes estilos, además de convertirse en una de esas caras que te encuentras siempre en todo tipo de bolos de la ciudad. Caio hoy toca el bajo con bandas como Wild Road Rollers, con un sonido metal sureño con olor a gasolina delicioso, o los Ashes of the Crow, una banda hard con marchamo a los '90 que incluso ha pasado por las 7 Barbas Live Sessions. Muy a tener en cuenta la 4a personalidad de Caio con su presencia en la guitarra de los muy prometedores Hand, una banda psych instrumental cercana a las propuestas de Kanaan, Elder, Naxatras o Earthless entre otros y que precisamente hoy publican, y Caio nos trae al Temple, su primer single Wadi, temacal por cierto.  

El proper Dissabte 15 de Juny al vespre, al Turó Rock de la Plaça de Can Basté, organitzat per Radio RSK i de "gratelas" podreu veure un bolazo de dues bandazas. Primer el blues psycho dels Pata Liebre i després els inconfusibles The Capaces. A més avui a El Temple del Gos ens ha visitat la seva frontwoman, Marta Fontana, "Martillo", per explicar-nos que podem esperar d'aquest bolo després del 25è aniversari de la banda i per repassar la trajectòria de més de 1.000 concerts i 8 àlbums de punk rock a tota pastilla. Òbviament, han sortit els noms de Mc5, Motorhead, Fuzztones o els Stooges però també els elogis als seus companys de carretera, el Cleve, los Sergis i l'espectacular guitarrista Òscar García Albizu (ex Prisma Cisrcus i ex Saturna). Speed Rock si, actitud Punk també, però si l'asunto porta 25 anys és perquè parlem de músics de primera divisió i perquè li foten moltes hores de feina amb una dedicació i passió que només es pot entendre si la banda està ben compenetrada, i si els membres no conceben una altra manera de viure que és la de dedicar-li una actitud professional a una cosa que no és una feina. Des dels inicis del Born to Punk a temes més desarrollats i madurs dels seus treballs més recents com Zoetrope o All that Is, escoltareu una banda, lo dicho, de primera divisió i que poden fer bolar la plaça de Can Basté el dia 15. Per cert, al final hi ha sorpresa perquè la Marta ens ha portat l'últim single del 25 Aniversari, el Believe, un temón que sonarà segur al Turó Rock. Bolo gratis, pizzes i birres artesanes, què més voleu?, no hi falteu.

Pepo Villena es de esos músicos de la escena barcelonesa que necesitan poca presentación porque se trata, desde los venerados Electric Monolith, de uno de los mejores bateristas de la ciudad a día de hoy. A los 18, desde su Donosti natal, en la que creció alrededor del punk vascongado, llegó a Barcelona un larguirucho con pinta de tranquilo y buena gente para estudiar imagen y sonido, y pronto empezó a pelarse el culo en los taburetes de bandas como los Kids Pantera o los míticos Twin Wolf al lado siempre de su inseparable Ramón Viña. El caso es que Pepo es también uno de esos casos en que además de excelente músico, se trata de una enciclopedia musical con patas. Él mismo afirma, igual que Groucho Marx con sus ideales, que hoy nos presenta esta cassette como mañana nos trae otra totalmente diferente. Os preguntaréis, que debe escuchar hoy en día el baterista de Electric Monolith mientras friega los platos o mientras se relaja con los cascos en el sofá de su casa?, pues os sorprenderéis porque no es precisamente (no solo al menos) lo que estáis pensando... que sí, que en la base del monolito están sabbath y el zeppelín, pero no solo de eso vive el hombre. Por cierto, el 8 de junio en Sala Upload no os perdáis el bolazo de Electric Monolith junto a los Udol y la presentación del Tyrants de Maragda. 1. Hard Stuff - No Witch at all 2. Lucifer's Friend - Ride the Sky   3. Zior - Oh Mariya 4. Witchcraft - Mr Haze 5. Uncle Acid & The Deadbeats - Dead Eyes of London 6. Orchid - Capricorn 7. Gill Scott Heron - Lady Day and John Coltrane 8. Mos Def - Uni Says 9. Yussef Days - For my Ladies 10. Inepsy - R'nR is the only way 11. Flash - Querido Punk 12. Midnight - You can't stop steel 13. Danava - Where beauty and the terror dance 14. Raptore - Triumphal march to hell 15. Devil Master - Acid Black Mass 16. Spiter - Suicidal blood fucker

Éramos conscientes de que la cinta de Cassette de Aureli Rubio iba a ser de blues, pero no de que fuese a ser exclusivamente de blues. Además, el one man band ex Saturna (también Rosebud, Prisma Circus...) bucea como un catfish hasta lo más profundo del Delta del Mississipi para traernos una playlist casi de la prehistoria del blues. A modo de Alan Lomax, sus pesquisas y elecciones transitan por la raíz góspel hacia las work (y penintentiary) songs de los campos de algodón, desde Texas a Jackson Mississippi. Los sabíamos, si, pero que Aureli nos enseñe a descubrir a gente como Buka White, Mance Lipscomb o Blind Willie Johnson sin caer en los más "típicos" nombres de los bluesman de los años '20 y '30, no deja de sorprender. A Rubio le fascinan esos hobos que a modo de trovadores andaban de pueblo en pueblo esperando que alguna moneda caiga en la lata atada del mástil de su guitarra, ciegos, tullidos o inadaptados que con su música buscaban en lo más profundo de su alma para escribir sobre sus desdichas en un barracón de la Dockery plantation de turno o en el rincón del honky tonk más mugriento. Esos tipos, con su lenguaje y su rebeldía postesclavista, abrieron el camino, y Aureli lo sabe bien.     1. Mississippi John Hurt - Make me a pallet on your floor. 2. Mississippi John Hurt - Stack O'Lee. 3. Blind Lemon Jefferson - Jack O'Diamon Blues. 4. Blind Lemon Jefferson - One Dime Blues 5. Blind Wllie Johnson - God Moves on the Water 6. Blind Willie Johnson - Dark was the night, cold was the ground 7.  Bukka White - Parchman Farm Blues 8. Mance Lipscom - Ain't it hard 9. Skip James - Crow Jane 10. Skip James - Hard Time Killing Floor 11. Mississippi Fred McDowell - You gotta Move 12. Charlie Patton - Stone Pony Blues

Hace unos meses el bueno de @conejovoivod nos recomendaba en redes una banda que nos era desconocida en El Temple del Gos, pero que al repasar en Bandcamp sus miembros, supuso una grata sorpresa incluso antes de la primera escucha. Eran los Birth, compuesta por Connor Riley y Brian Ellis de Astra y Paul Marrone de Radio Moscow y Cosmic Wheels. La expectativa, pues, era grande, pero esa primera escucha no solo la confirmó, sino que nos llevó a meter a su por ahora primer y único trabajo, Born (julio de 2022), en la lista de álbumes de cabecera del curso 22-23 junto al Downpour de Kanaan o el Regenerator de King Buffalo, entre otros. Estos Birth de San Diego, sí, la misma San Diego de los Earthless de Isiah Mitchell, con tan solo 40 minutos y 6 temas, nos ayudan un poco a superar el "mono" de Astra y su ya demasiado largo hiato, pero es que realmente su Born es un trabajo de primera línea en cuanto al psych y el prog más reciente con su evocación a las atmósferas y amalgamas de King Crimson, Yes, Pink Floyd o todo Canterbury junto... sin exagerar. Los teclados, el mellotron y la voz de Riley, y la guitarra de Brian Ellis transportan al personal hacia ecos místicos y cósmicos a la altura de las grandes bandas del género de los '70, y las bases rítmicas de Marrone con Trevor Mast empujan como pocas. Temas como Descending Us, For Yesterday o Long Way Down se os quedaran pegadas y tendréis que escucharlas hasta la saciedad. A ver si se animan a hacer gira por Europa y los podemos ver en directo, en Barcelona los esperará un buen grupo de parroquianos con los brazos abiertos, no os quepa duda.

Dani Ribeiro, ahora ya ex bajista de Mothercrow es uno de esos músicos de primer nivel con una alta reputación en la escena heavypsych barcelonesa, y además de un habitual del Temple del Gos es un verdadero estudioso de esto de la música y del rock... y no solo por su Doctorado sino por sus ingentes horas de escuchas de vinilos y cintas de cassette desde su preadolescencia, escuchas que le influyen y lo convierten de hecho en el gran instrumentista y compositor que es hoy. Dani nos presenta esta noche en El Temple del Gos el cassette de su trayectoria vital como fan, y sorprende lo diverso y libre de prejuicios que es esta playlist viniendo de un chico que en los '90 necesitaba sentirse digno de la "brigada del Metal" allí en Rio Grande do Sul. 1. The Beatles - Ticket to Ride 2. The Beatles - Help 3. Van Halen - Jump 4. Raul Seixas - Al Capone 5. Raul Seixas - Gita 6. Engenheros do Hawaï - Anoiteceu em Porto Alegre 7. AC/CD - Thunderstruck 8. Os Mutantes - Jardim Elétrico 9. Iron Maiden - Be Quick or be Dead 10. Deep Purple - Speed King 11. Rush - The spirit of radio 12. Rush - Far Cry

Manu Cano es de esa segunda generación de músicos del rock underground barcelonés del siglo XXI que con sus Psychotropic Swamp (y ahora también sus Pata Liebre) escudriña en el sonido analógico de los '70s. Es un guitarrista que explora los sonidos pantanosos del blues y el rock americanos de raíz a la par que las texturas psicodélicas y progresivas más lisérgicas... el Cassette que nos trae a El Temple del Gos no puede ser más que una declaración de intenciones. Dos partes bien diferenciadas de temas que en su día le influyen como fan y como músico, por un lado, y un segundo bloque de canciones de bandas coetáneas que hoy son las que más le emocionan por otro. 1. Fleetwood Mac - Black Magic Woman 2. Free - Goin' Down Slow 3. Cream - I Feel Free 4. Santana - Mothers Daughter 5. Jimi Hendrix - Gypsy Eyes 6. The Allman Brothers Band - Whipping Post 7. Derek and the Dominoes - Keep on Growing 8. Feel - Find a Love 9. Fuzz Kamikazes - Amanece 10. De Wolff - Night Train 11. Robert Jon & The Wreck - Balad of Broken Hearted Man