Aparador de poesia

Aparador de poesia. Vingué fa ja un temps a presentar el mal, que potser no calia; ara vingué a presentar el ‘Guillem Tell’, el darrer poemari que ara fa res publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(...) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l'ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l'atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l'òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.» Abans d’ahir, dimecres dia 22 de febrer de 2017, férem el dos-cents dissetè programa, el dinovè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Jordi Valls i Pozo, el convidat, és, juntament amb Lluís Calvo, un dels “més preclars representants” de la poètica del Barcelonès Nord. Vinyet Panyella ho remarca al pròleg de ”Mal”, el poemari que el poeta vingué a presentar. “Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.”, segons el parer de Ricard Mirabete. Jordi Valls i Pozo nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català. Llegim a la solapa de Guillem Tell que inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic. » Va a totes. Amb “Mal”, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat més de deu llibres. Un xic abans que aquest “L’esfinx”, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi. El 1995 apareix D'on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d'Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: “I entre aquestes preocupacions fonamentals?vindrà l’hora de dinar, de sopar?i la de prendre metadona ?(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)”. El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari mol celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni.

Aparador de poesia. Vam tornar a convidar Marta Pérez i Sierra perquè aquest cop ens parlés d’’Un segon fora del dubte’, el seu darrer poemari, que ara fa res, el setembre de 2016, Editorial Gregal publicà magníficament il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](...)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratlla Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d'amor primer. (...) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l'amor límpid és possible.» Abans d’ahir, dimecres dia 15 de febrer de 2017, férem el dos-cents setzè programa, el divuitè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el set de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. “No recorda cap dia on no hagi escrit una cosa o altra. De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.” Guanyà el primer premi quan tenia 15 amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia 29 anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. “Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions. El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, “un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació”, segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia.

Aparador de poesia. Férem una nova excepció. Carles Rebassa vingué a presentar ‘Eren ells’, obra que fou mereixedora del Premi Pin i Soler de novel·la 2016 i que publicà immediatament Angle Editorial. Ara, fa tres dies, el jurat del Premi Ciutat de Barcelona 2016 de literatura catalana decidí guardonar aquesta obra de l’escriptor mallorquí, «una novel·la ambiciosa i reeixida que parla del desig, la violència i les relacions de poder amb un llenguatge enlluernador». Abans d’ahir, dimecres dia 8 de febrer de 2017, férem el dos-cents quinzè programa, el dissetè de la sisena temporada. L’emetrem com sempre en directe. Nascut a Palma, 21 d'octubre de 1977. La Viquipèdia remarca dos fets indestriables, que és un poeta català i que és de Mallorca. Fotut el que li va ocórrer d’al·lot: vivia en un pis des d’on es veia la serra de Tramuntana, però després hi van començar a construir i ja no es va veure més. Tot de solars plens de margarides i vinagrella van passar a ser cases lletges amb una comissaria de policia. No té amics poetes i viu al Clot amb en Joan Terrassa. Li agrada dir la poesia i, si pot, ser el cos del poema. «Corro tant com puc i no tinc gens de pressa», diu, amb aquesta seducció que l’ha fet implacable. Els poetes, ja se sap, han de guanyar-se les garrofes fent tota mena d’oficis menys el seu. Ha fet, segons hem pogut saber, de paleta, cambrer, cuiner, corrector i... etc. El nostre convidat, Carles Rebassa, poeta, narrador, recitador, actor i cantant. Fa ja uns quants dies, un parell o tres d’anys, va dir-nos en un e-mail: “Sóc de Palma.” I va afegir: “Tinc més de trenta anys però també en tinc divuit, setze i vuitanta i busques.” Com que tothom li coneix la seva addicció a la paròdia, la ironia, el sarcasme i altres endergues, va haver d’exclamar: “Vull ser un poeta, no un fotetes.” Quant als estudis, va fugir-ne i tornar-hi: “Quan vaig començar a estudiar, vaig decidir deixar-ho estar i estudiar directament des de la vida. Després vaig anar a la UB a acabar les gestions.” Del caràcter, només el que cal saber: “Quan tinc por sóc malcarat, baralladís.” Hem de creure que sempre és malcarat i baralladís o bé la cosa només és un estat intermitent? Li atorgaren el quaranta-quatrè Premi de Poesia Ausiàs March pel poemari Els joves i les vídues. A les llibreries podeu trobar Pluja de foc, el seu darrer llibre de poemes que conté una postal amb un poema de Cèsar Alcàsser, il·lustrat per Xavier Rebassa, que el març de 2016 Edicions Terrícola publicà dins la col·lecció Llibres de l’Afrau. Segons els editors, el poeta «torna a mostrar-nos una poesia directa, sense subterfugis, elaborada, rica i de seducció implacable.» Entre 1998 i 2001 va treballar amb la companyia Mag Teatre en la posada en escena d'obres de Joan Oliver, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa i Ramon Llull, entre molts altres. Ha participat en dos projectes del Toti Soler: “Un home reparteix fulls clandestins”, espectacle poètic basat en l’obra de Joan Brossa; i “Deu catalans i un rus”, espectacle d’homenatge a Ovidi Montllor, amb la cantant i actriu Ester Formosa, que esdevingué CD. Podem també remarcar l’àlbum Anem de part, que inclou dotze cançons del poeta Jordi Guardans i que canta ell. Té un altre ego, Bartomeu Matagalhs, el seu alter ego, el seu país són els Països Catalans, és un poeta emprenyat, perquè figura a l’antologia Ningú no ens representa i fou declarat «sex symbol gai català»», com llegim en una pedra foguera. Per ell, Blai Bonet és gairebé un poeta d’altar i en sap un ou, o dos, perquè actualment està escrivint una biografia sobre la vida i l'obra del poeta, que es titula Mite i pols de Blai Bonet. També és un savi sobre Miquel Bauçà, “el seu gran heroi”. De tota manera, ell és massa jove per imitar-lo, creiem.

Aparador de poesia. Ens fa il·lusió que aquest cop, com en algunes altres, sigui una cantautora. Meritxell Sota vingué a presentar ‘No sembles tu’, el seu primer disc, que ara fa res, l’octubre de 2016, publicà el segell discogràfic KZoo Music, que convidà els aficionats a la música «a entrar en el seu univers delicat, volàtil i sincer.» Fet i fet a l’autora li agradaria «que les meves cançons fossin com una gota d’aigua: suaus, delicades i transparents.» «Que l’arbre, ben arrelat, li doni –i ens doni- després de florir, fruita tan bona com aquesta!», ha desitjat Montse Vergés, poeta. El dimecres passat, dia 1 de febrer de 2017, férem el dos-cents catorzè programa, el setzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. La vam conèixer quan estudiava tercer de batxillerat a l’escola Isabel de Villena. Cantautora, escriptora, actriu i dobladora de cinema. Meritxell Sota i España, la convidada, nasqué a Barcelona el 16 de maig de 1972. Al barri de Sant Antoni, però ara viu cap al barri de Gràcia. Els seus avis eren pagesos i masovers a Andorra —la mare s’hi crià i, per això, ella es diu Meritxell i potser per això una de les seves més fortes passions és cultivar l’hort ecològic que té a la Cerdanya—. El caràcter servil dels avis la va acompanyar força temps fins que s’hi va revoltar. De petita va costar-li de jugar sola i poc va jugar a nines. S’asseia en una cadireta que la seva mare tenia dins de la seva cabina d’estètica i escoltava tots els secrets i xafardejos de les dones mentre les depilava. «M’ho passava pipa! —ens va dir en un Messenger—. Era com ser en un consultori de la Francis.» Creu que és aquí on li va sorgir l’interès per la psicologia. Ha fet cursos de creixement personal, «així se’n diuen ara», per mirar d’entendre una mica les paradoxes de la condició humana. «Massa sovint —ens digué— tinc la sensació de no encaixar en cap etiqueta ni professió.» «Em costa d’encaixar —afegeix— en un món tan modern i superficial.» En aquest món accelerat, cal moure´s amb lentitud, i intenta fer-ho. És una dona inquieta i encara cerca o construeix la pròpia identitat. Per això, ens va comentar, «estic estudiant Filosofia a la Universitat de Barcelona.» En gaudeix molt. Ni descartes ni Hegel ni Marx. Els Grecs, sisplau, i, d’entre tots ells, Epicur. Li sap molt de greu no recordar el que aprèn. «Ser mare de dos fills i haver de treballar per sostenir la família, deu emplenar-me massa el disc dur», conclou. Encara que sigui un tòpic, quant més aprèn menys sap. Ha cantat des que va acabar els estudis d’interpretació al Col·legi del Teatre. La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada amb la veu. Estrenà al Festival de Tàrrega la comèdia grega Lisístrata d’Aristòfanes. Paral·lelament, començaren a cridar-la per a cantar caretes i pel·lícules i és així com s’introdueix en el món del doblatge. Treballa al Teatre Nacional en el musical Mals d’amor d’una Gata Francesa i, posteriorment, al musical Mamma Mia, i, més recentment, al musical Sister Act. Apareix en sèries de tv3 interpretant personatges capitulars. És autora del llibre Lectura en Veu Alta d’Enciclopèdia Catalana.

Aparador de poesia. Al micròfon de la ràdio, ben a prop, tinguérem Xavier Serrahima, poeta i home de ràdio, que invitàrem perquè presentés ‘Lleu batec’, el darrer poemari que publicà ara fa res, a finals de l’any passat, Curbet Edicions. Es tracta de «el gresol comú que ens agermana», segons definició de Víctor Obiols a l’Ara. «El lector —remarca Antoni Clapés a l’epíleg—té a les mans un llibre savi, reposat, breu. De lectura plaent, el ‘lleu batec’ que traspuen els textos condensen un dir que defuig missatges blans ornats amb belles i velles paraules. Poemes objectius —afegeix—, en el rasant entre el pensament i la lírica més pura, més essencial.» Abans d’ahir, dimecres dia 25 de gener de 2017, férem el dos-cents catorzè programa, el setzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Xavier Serrahima, el convidat, nasqué a Terrassa el 23 de desembre de 1966. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Nosaltres ho suposem, tot i que no n’estem segurs, deu pertànyer a la prestigiosa saga Serrahima, a la qual estan adscrits, advocats, escriptors, polítics, atletes, cantants. Féu moltes coses, insospitades i tot, abans no es decantà el 2008 per l’art de l’escriptura, la seva veritable passió des que era un al·lotet. Novel·lista, poeta i crític literari. A banda del poemari que vindrà a presentar, el 2011 publicà Vent dels dies pel qual obtingué un any abans el XVIIÈ Premi Miquel Peris Segarra i el 2012 Engrunes d’hores, que va merèixer el Prix International de Littérature Antonio Machado l’any anterior. Quant a la narrativa, el 2010 publicà la novel·la infantil Les amigues, per la qual obtingué un any abans a Ciutadella el XÈ Premi Contarella, el 2010 s’encarregà d’una adaptació juvenil de L’ase d’or, d’Apoleu, que es traduí al castellà l’any següent, i, finalment, el 2015 l’Editorial Gregal li publicà la novel·la per a adults Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre. Com passa sempre, i el poeta no n’és l’excepció, té molta cosa als calaixos esperant editor. Fou el creador i responsable de la secció Sabies qui…?, publicada regularment a la revista infantil Tretzevents fins que la crisi comportà el malaurat tancament. Fa (o ha fet) ressenyes, anàlisis de novetats literàries i entrevistes al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, a Núvol.com, diari digital de cultura en català, a la secció de cultura de Nació Digital, a Sonograma Magazine i a Llavor Cultural. Trobem col·laboracions seves a la premsa, tant digital — Tribuna.cat, Llibertat.cat i Diari Maresme— com convencional — Diari de Terrassa, Avui+ Terrassa, Barcelona Metròpolis Mediterrània —. Home de ràdio, és el responsable de la secció setmanal Ànima llibre / Ànima Lliure del programa El submarí, dirigit per Mariona Tomàs, emès a Ràdio Municipal de Terrassa i de la secció Llibreria de guàrdia del programa Ningú és perfecte, dirigit per Noemí Rodríguez, emès per Cadena Pirenaica de Ràdio i Televisió d’Escaldes-Engordany. És membre (o n’ha format part) de jurats de diversos premis literaris, com Recull, modera i mena diversos clubs de lectura, fa presentacions arreu de novetats literàries i imparteix tallers de literatura.

Aparador de poesia. Laia Prat Garcia, antropòloga i poeta, s’apropà al micròfon de la ràdio, per a presentar el primer poemari, ‘Al revers del tapís’, amb el qual obtingué el 2015 a Igualada el XXIÈ Premi de Poesia Joan Llacuna. Viena Edicions l’hi publicà, amb un pròleg de Mireia Calafell, ara fa res, el març de 2016. «(...) darrera de la realitat, del que s’amaga, del que no es veu a simple vista, al revers —explica la prologuista— (...) trobem símbols, silencis, el·lipsis, casualitats, incoherències, pell i intuïcions (...), material poètic que [l’autora] transforma en versos que barregen surrealisme quotidià i romanticisme cítric.» Ahir, dimecres dia 18 de gener de 2017, férem el dos-cents tretzè programa, el quinzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Jove, trenta i escaig. Li agraden moltíssimes coses. Tantes com les que no. Des de fer esport i les activitats a l'aire lliure fins a tota mena d’arts. Li agraden els somiatruites, i n’és, la família, els amics, les seves gosses, la feina, el sol, la platja, el fred a la cara, una bona conversa, navegar per Internet... Eclèctica, gens fetitxista, tastaolletes de mena i segons èpoques. Vés a saber demà què. Tot i que Laia Prat Garcia, la convidada, nasqué a Barcelona el 22 de setembre de 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès, «on estic ficada en quasi tots els merders.», com ens confessà en un correu electrònic. Segons que sembla es mou per coses. Una fotesa: col·labora amb el Centre Social Autogestionat La Impremta, està en una cooperativa de consum responsable i ecològic i forma part activa de la plataforma d'acollida als refugiats. Tot i que és antropòloga, fa de professora i dinamitza tallers d’escriptura per a adults i per a infants tant a biblioteques com escoles. Com a escriptora, els gèneres que prefereix són la narrativa i la poesia, però no li fan fàstic d’altres, com el teatre, els materials didàctics i els correus electrònics, que sembla que n’és experta. Es recorda llegint i escrivint sempre. Des de sempre que escriu. Des dels Jocs Florals de l'escola, des que jugava a fer còmics o teatre amb els veïns, i des que veia, suposa, el seu pare escrivint —que també escriu i té un parell de llibres publicats. Ensenyant —començà a fer-ho per casualitat— aprengué a escriure, perquè ha hagut de reflexionar seriosament sobre l’art, sobre com s’escriu. Reconeix que ha après més dels alumnes dels tallers que no pas aquests d’ella. «Segur!», exclama. Déu meu, d’on ha sorgit aquesta pedagoga? Ara fa tres o quatre anys s’apuntà al taller de poesia de Juan Vico. S’ho va passar molt bé. Hi va conèixer gent que també n’escriuen, de poesia, i amb qui encara es veu alguns divendres a la Fabra i Coats per xerrar i llegir. Des de llavors va començar a escriure amb disciplina i propòsit. Un dia, sortint del bar Colòmbia, una d'elles li va parlar de la Maria Antònia Massanet. «Que era una professora que dóna la seva opinió sincera i constructiva sobre el que escrius.» Així que hi va anar durant tres o quatre mesos. S'aixecava, passejava la gossa, pensava, arribava a casa i escrivia, i la Maria Antònia li feia d'sparring. Així va ser com va néixer Al revers del tapís.

Aparador de poesia. Un projecte a l’abast d’escollits. Traduir el Cançoner de Petrarca al català. L’ha tirat endavant Miquel Desclot i vingué a presentar el llibre. Dues parts: la primera tracta de la història d’amor i desamor amb Laura, un amor impossible; en la segona, en canvi, l’autor pren una posició estoica davant de la història d’amor per a emprendre el camí de la saviesa. El traductor sosté que Dante és èpic mentre que Petrarca és líric. Com que aquest cal cercar-lo en la ment, en l’ànima, no és tan atractiu com aquell. Fet i fet, «la imatge que emergeix de la seva biografia i de la seva obra és la d’una figura tan polièdrica com contradictòria i ambigua, la d’un home esqueixat, o fragmentat, maldant tothora per recompondre’s.» Ahir, dia 11 de gener de 2017, férem el dos-cents onzè programa, el tretzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Miquel Creus i Muñoz, conegut literàriament amb el pseudònim de Miquel Desclot, va néixer a Barcelona, al barri del Clot, el 20 de març de 1952. Poeta, escriptor i traductor, també escriu llibrets d'òpera. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Ha estat professor universitari a Bellaterra i Durham entre 1975 i 1992, any que deixa la docència per dedicar-se només a la literatura. Als16 anys, mogut per l’empenta de la nova cançó, comença a escriure poesies, als 17 inicia la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i als 18 guanya el Premi Amadeu Oller de Poesia pel poemari Ira és trista passió. Era el 1971. Amb més de quaranta llibres escrits per a infants i joves, entre les seves publicacions, cal posar de relleu els llibres de poesia. A més a més de l’esmentat, el 1974 publicà Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set versos infestats de pirates i de lladres de camí ral, el 1978 Cançons de la lluna al barret, el 1983 Juvenília, el 1987 Auques i espantalls, pel qual obtingué el Pere Quart d'humor i sàtira, el 1992 El llevant bufa a ponent, el 1992 Com si de sempre i el 2006 Fantasies, variacions i fuga. Ha rebut diversos premis literaris, tant de poesia com de prosa. Pel seu treball de creació ha rebut nombrosos reconeixements. A banda dels esmentats, el 1992 rebé el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia infantil per Bestiolari de la Clara, el 2002 el Premio Nacional de Literatura Infantil per Més música, mestre!, el 1985 el Lola Anglada per Set que no dormen a la palla, el 1993 el Premi Crítica Serra d'Or de memòries pel Llibre de Durham i el 1997 el Ciutat d'Olot per De llavis del Gran Bruixot. La tasca com a traductor també ha estat reconeguda. El 1985 amb el Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral per la versió de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire, el 1988 amb el Premi de la Generalitat a la millor traducció poètica per la versió de Llibres profètics de Lambeth-I, de William Blake, el 1988 amb el Premio Nacional de Traducción de Literatura Infantil per la versió de Versos perversos, de Roald Dahl, i el 2000 amb el Premi de la Crítica Serra d'Or de traducció per les versions de poesia de Dante, Petrarca i Michelangelo.

Aparador de poesia. Joan de la Vega, poeta i editor colomenc, vingué al programa per a presentar el seu darrer llibre de poemes, “Manat de dol”, que escrigué entre l’1 i el 2 de setembre de 2016 i que l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli publicà l’octubre del mateix any dins de la col·lecció La puça del petroli. En el blog de dita entitat badalonina llegim: «El dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos. Aquesta és la lliçó d’humanitat (...) que ens ofereix Joan de la Vega. El dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre ens queda la sensació que les paraules no són suficients, que necessitem nous mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i paraules els poemes (...) es converteixen en l’espai simbòlic de la absència.» El dia 4 de gener de 2016, férem el dos-cents desè programa, el dotzè de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Li vam prometre un gran programa d’homenatge a la Taika, una gossa Irish Seeter «molt especial». «El dia de la mort va ser una experiència terrible», va dir-nos. De fet, torn+a, perquè ja vingué a presentar, abans que Pont del Petroli l’hi publiqués el 2015, El verd, el roig, el negre, el seu primer poemari en català, «el més polític», segons el poeta. «Joan de la Vega —afirma Jaume C. Pons Alorda, el prologuista— no anhela cap altra cosa que no sigui la sang catapultada, el mot groller, l’atac amb armes de destrucció lasciva com són les paraules.» Nasqué a Badalona el 13 d’agost de 1975, però el van registrar a Santa Coloma de Gramanet. «Com Fidel Castro», ens aclarí en un missatge. Joan de la Vega i Ramal és l’editor de La Garúa Libros i Tanit. Per cert, “un editor decebut que passa ja de tot”, com ens confessà en un missatge. La major part de la seva obra està escrita en castellà. El 2006, a Ladino aplegà els seus primers tres llibres. Publicà el 2006 Trilces trópicos, el 2011 La montaña efímera, el 2012 Una luz que viene de fuera i 365 haikus y un jisey. Per Y tú, Pirene, obtingué el 2013 el Xè Premi César Simón de la Universitat de València. Es tracta d’un poemari sobre els Pirineus. Escriu Ricard Mirabete, a l’inici duna recensió: «Per als amants de la poesia no hi ha res més pur que els cims més blancs; o no hi ha res amb més presència que l’aire d’un amor fet cendra que sedimenta la terra.» La gran serralada, concebuda «com a epitafi, sepultura, fosa, jardí del silenci interior», segons el crític, serveix al poeta per referir-se a la terra com origen i final de l’home. Encara li resta obra inèdita en català.

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso tornà al programa per a presentar “Big Bang Llàtzer”, poemari amb el qual va guanyar aquest any el premi Pare Colom de poesia i que ha publicat fa res, amb epíleg de Miquel Otero, Lleonard Muntaner dins la col·lecció La Fosca. El poeta està molt content com ha quedat. El llibre és ambientat en el paisatge d’un Berlín amb ressons soviètics, just quan el mur estava caient i el títol vol representar alhora el xoc i la resurrecció. El 2007 l’escriptor granollerí visità Berlín amb l’equip de rodatge de Berta Diumaró que gravava un documental sobre el record del seu pare. Es troba a Internet: «Allà vaig escriure un dietari. Des d’aquell moment ja tenia la idea del llibre al cap però no la forma. M’interessava posar una escenografia i parlo, entre altres coses, de cançons, llocs i dels recorreguts en tren.» Ahir, dimecres dia 21 de desembre de 2016, férem el dos-cents vuitè programa, el desè de la sisena temporada. L’emetérem en directe com sempre. Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)?certifica el poeta?, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, articulista, crític literari i editor. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completat la seva carrera de piano, s’ha llicenciat en filologia catalana, composa música, ha codirigit amb Laia Noguera,The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual era coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. Aquest i ell són actualment els editors d’Edicions Terrícola. El 6 de maig de 2015 vingué al programa a presentar Fosca límit, poemari ‘exquisit’, segons el parer de Bernat Dedéu, que AdiA Edicions publicà dins de la col·lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, “mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.” Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa. També figura a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Actualment és cap de cultura a Nació Digital. Com a músic, després d'estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen l’àlbum En helicòpter.

Ahir, dimecres dia 14 de desembre de 2016, férem el dos-cents vuitè programa, el desè de la sisena temporada «La meva mare em va donar a llum? el dia cinc de juliol? de mil nou-cents quaranta-dos, festivitat de sant? Miquel dels Sants,? a les set de la tarda? en el carrer Garcia Fossas número set? d’Igualada.» Pius Morera i Prat és un filòleg, professor, traductor, poeta català i activista polític i cultural, membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Participa activament, com a secretari del Comité Executiu, en l’Homenatge a Carles Riba celebrat a Igualada el 18 de juny de 1961 i, amb el seu germà, Josep Morera, Manuel Vidal, Pere Bas i Remigi Combalia, fundà el Lacetània, òrgan cultural de joves, que tutelà Antoni Pous, malaguanyat poeta manlleuenc a qui un maleït càncer segà la vida. Aquest fet el posà en contacte amb les grans figures de la intel·lectualitat de l’època, com Joaquim Molas, J.V. Foix, Miquel Llor, Jordi Carbonell, Salvador Espriu, Jordi Sarsanedas, Pere Quart, Miquel Porter Moix, etc. Com a antifranquista, fou detingut i empresonat el 1973 en l’anomenada ‘caiguda dels 113’ de l’Assemblea de Catalunya. Després d’haver guanyat el 1965 l’Amadeu Oller de Poesia pel poemari Un mocador d’herbes per a jòquers, intervingué en els dos grans recitals de poesia popular que tingueren lloc durant el franquisme, el celebrat el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona i el celebrat amb el nom de Gespa-Price el 15 de maig de 1975 al Campus de Bellaterra. Llicenciat en filologia hispànica (1978) i en filologia catalana (1990). Des del 1995 és secretari del Jurat del Premi Amadeu Oller de poesia. Com a docent, des del 1989 fins a la seva jubilació, es consagrà a impartir cursos de formació al professorat i a l’experimentació a l’aula en els àmbits del joc, la llengua oral, el teatre, la lectura, l’escriptura i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, els resultats de la qual materialitzà en tallers i en comunicacions presentades a diversos congressos. Des del desembre del 2010, condueix Aparador de poesia, un espai radiofònic que ja ha arribat a 200 programes, per on han passat tant les veus més importants com les més prometedores de la poesia catalana. Témenos Edicions publicà Se m’ha acostat per oferir-me els llavis. En aquests moments està enllestint Els records i la mort se’n van de marxa, il·lustrat amb fotografies d’Antoni Buch. Té acabat Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà, monumental llibre de poemes. Cal posar de relleu que és l’autor de l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, on aplegà obra de setanta-nou poetes, entre guanyadors i accèssits.

Aparador de poesia. Vam tenir al programa David Ymbernon Grau, artista visual, poeta i autor de performances. Vingué a presentar ‘Carbassa emergent (llum de bengala)’, el seu primer llibre individual, que publicà l’octubre de 2015 LaBreu Edicions. Ens hi presenta —llegim a la solapa del poemari— «un món disfressat de mirada d’infant que sorprèn per la seva aparença de matèria ingènua sota la qual s’hi amaga un univers creatiu singular que transita de la sentència a la màgia, passant per l’emoció, i de la paraula al color.» El dimecres dia 7 de desembre de 2016, férem el dos-cents vuitè programa, el novè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. No es cansa de repetir aquest lema: « Tot el que sé, ho he après a l'hora del pati.» No necessita àvia. «He exposat i actuat als millors llocs del món, he guanyat els millors premis del món i tinc el millor reconeixement del món.» David Ymbernon i Grau nasqué a Igualada el 5 d’agost de 1972. Normalment no ens fixem en aquestes coses, però en el seu cas sí. Alguna cosa li deu al seu pare, Àlvar Ymbernon Tarrida, que sembla que pintà i va escriure des dels divuit anys, a banda d’haver estudiat a l’Institut del Teatre. Arribà a exposar a Miami i Barcelona. No se sent arrelat a la capital de l’Anoia sinó a La Llacuna, d’on era l’àvia paterna, Ramona Tarrida i Raventós. De la Festa Major d’aquest poble ho recorda tot: « les banderoles, la lluminària, el castell de focs, el ball del fanalet, els cotxes de xoc, les majorets…» Ve de la infantesa i del taronja. « la infantesa és el primer període d'existència, semblant a l’acció de donar corda a una joguina.» Molt precoç. Als quatre anys ja mostra obra seva, encara que sigui en una exposició col·lectiva familiar. Fou dels Mendelman, especialment de Corsària, « camisa vermella amb pigues blanques de màniga llarga, pantaló de pell marró fosc, cinturó ample i bandolera pel sabre negres i botes altes amb volta tipus pirata, també negres», amb qui descobrí la sensualitat i la sexualitat. Dos cops a l’hospital. Va atropellar-lo un camió de patates i el deixà amb commoció i, més tard, s’enverinà amb una poció original que contenia oli, pasta de dents, vinagre, sal, pintura i avecrem. Es venta que als vuit anys va deixar perplexos els igualadins guanyant un premi de pintura ràpida competint amb els grans. De bon estudiant no n’era. Com alumne no prestava atenció a res i demostrava desinterès absolut. En un examen, la resposta a la pregunta què és la llengua fou dibuixar una llengua. Després de rodolar escales avall per una puntada de peu d’un professor de religió, va anar passant cursos ara caic, ara m’aixeco, fins a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega, on estudià pintura i on conegué l’Elisabet Augé, interiorista, amb qui té dos fills, que es diuen Dadà i Daida (la i feminitza dadà). Cap al 1994 se’n van, carretera i manta, cap a Barcelona. Ve del taronja, posseït pel color taronja. Tot el seu món és blanc i taronja des d’aquest any, que fa el quadre taronja. Amb uns companys de l’Escola d’Arts i Oficis realitza l’obra Encens de Dadà (1994). S’introdueix en el món poètic de la mà de Carles Hac Mor amb la primera Revista Caminada (1995). Comença a exposar a Barcelona i fa les primeres accions i performances a Metrònom, al CCCB, a La Capella… Exposa a Berlín, Madrid, Verona, Nîmes… A nivell escènic se situa entre la poesia visual, el teatre d’objectes i el parateatre. Latung La La pilot?cuiner (2000) fou la primera obra de la sèrie de 24 aplegades sota el títol Latung La La, que el porten a participar en tota mena de festivals i fires d’arreu. La seva poesia s’ha publicat en recopilatoris, com Poesia a la frontera / Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (March Editor,2011), Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Setze Vents Editorial, 2011), Ferro (LaBreu Edicions, 2009), Evidències cel?lulars / Poesia emergent en català(UAB, 2009), Les Vaques Magres BOUESIA 2007 (Arola).

Aparador de poesia. Vingué a presentar el tercer llibre de poemes. Es titula ‘Blau tinta’ i el publicà Viena Edicions. Pepa Puigdevall, la convidada, és filòloga catalana, professora i poeta com nosaltres. Àries ella, ascendent àries nosaltres. No ens guanya, però ens encalça. Ens sembla que l’encertem si ho lliguem tot d’aquesta manera. Al principi hi havia la paraula, després l’home arrencà plomes a les oques i inventà la tinta blava i els tinters per contenir-la. Anys i panys abans no nasqués la poeta i escrivís i descobrís de retruc la bellesa. Ahir, dimecres dia 30 de novembre de 2016, férem el dos-cents sisè programa, el setè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Professora d’institut, ara jubilada. Pepa Puigdevall Bruquetas nasqué el 28 de juliol de 1945 a Santa Coloma de Gramenet l’any 1945. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha estat professora i actualment està jubilada. Ha publicat tres llibres de poemes, si comptem el que presentarà. Estem desolats, perquè no ha «tingut mai la intenció de ser escriptora ni poeta.» Però l’és malgrat les paraules que ens adreçà. Sort dels amics i de les amigues, que l’han empès a escriure —versots, segons ella, que segueix Salvador Espriu—, perquè aquest programa mai no s’hauria pogut fer. Columna li edità Força major amb un pròleg de Margalida Tomàs el 28 de setembre de 1995. Adreçant-se a l’autora, la prologuista conclou que «has fet un treball magnífic a l’hora de passar el teu dolor per l’alambí de la creació poètica.» De fet aquest llibre l’inicià l’abril de 1992 en una altra Santa Coloma, la de Farners. Viena Edicions li ha publicat els altres dos. L’any 2010 Pa perdut, que ve, segons l’autora, de la traducció francesa que li van fer de les torrades de Santa Teresa: pain perdu. Un tractat sobre el pa: pa blanc, pa negre, pa d’espècies. L’11 de maig de 2015 Blau tinta. La poeta encara no ha descobert l’existència dels ordinadors i els mòbils i escriu sucant la ploma d’oca al tinter blau, que és el domini màgic de la paraula. S’organitza —ell diu que els poemes s’han organitzat sols—per equinoccis: hivern, primavera d’estiu, estiu, primavera d’hivern. Deu tenir un empelt d’artista modernista, perquè la il·lustració de la coberta d’aquest dos llibres és seva. Ens adonem que sent atracció per la música, tant la clàssica com la d’arrels tradicionals. També ha escrit una novel·la, Lletres reflexes, que l’any 1998 li publicà Castellnou. Es tracta d’un llibre juvenil associat amb la seva professió. Ha col·laborat a la revista Alella amb articles sobre diversos temes, entre els quals destaquen els literaris, i en revistes especialitzades, com Escola Catalana, amb articles de pedagogia.

Aparador de poesia. Tindrem Francesc Fanés Garriga al programa, on presentarà ‘El joc de l’alba’, el seu darrer poemari, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» El dimecres dia 23 de novembre de 2016, férem el dos-cents cinquè programa, el sisè de la sisena temporada. Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el convidat, conegut popularment com a Paco Fanés nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària "La muerte de Narciso", celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (...) fins a l’any 2000 (...).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer - quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona - el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (...)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l'editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Inclòs a l'antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Rima consonant.

Aparador de poesia. Josep Morera Prat, germà del creador d’aquest espai radiofònic, presentà “Anecdotari d’una Vida Mèdica”, el seu primer llibre no estrictament mèdic, publicat l’abril del 2016. Els diversos relats van fer-se públics en un blog que ara ha esdevingut tinta impresa. Es tracta d’una excepció en la línia d’aquest programa, justificat pel fet que l’autor és poeta, la seva obra és inèdita, i pel fet que està publicat per una causa lloable —els beneficis de la venda van a parar íntegrament a Arrels Fundació. L’obra està magníficament il·lustrada per Martín ‘Tincho’ Cejas. En l’anterior cop que va ser al programa, l’abril de 2011, ha trigat cinc anys justos a tornar, es mostrà convençut que havia vist l’ànima dels homes, perquè si no l’hagués vista li hauria estat impossible de tenir cura del seu cos. Ahir, dimecres, dia 16 de novembre de 2016, férem el dos-cents quatrè programa, el cinquè de la sisena temporada. Josep Morera Prat, el convidat, nasqué a Igualada el 4 de juny del 1944. L’avi i el pare eren metges i, com que el germà renuncià a ser-ho, esdevingué sense remei metge. Abans, però, estudià batxillerat al Col·legi del Pares Escolapis. Ambdós germans el 1961 van guanyar la flor natural dels VI Jocs Florals de l’Aspirantat. Així conegueren Antoni Pous, malaguanyat poeta i traductor manlleuenc que morí el 1976 d’un maleït càncer. Empesos pel seu mestratge, amb Manuel Vidal i Remigi Combalia, fundaren el Lacetània, òrgan cultural de joves, que dugué a terme, en ple franquisme, una frenètica activitat de resistència lingüística. Això els va permetre relacionar-se directament amb molts dels intel·lectuals que estaven actius en el manteniment de la llengua catalana. Aquesta breu etapa impregnà en molts sentits la seva trajectòria humanística. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic i es llicencià el 1966. Fou delegat de la facultat, pel Sindicat Democràtic de Catalunya i milità en el PSUC, durant l’època franquista. Participà activament en l’organització de la Caputxinada el març d’enguany va fer cinquanta anys. Especialista en Medicina Interna i Pneumologia i Doctor i professor de medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va rebre l’acreditació de Recerca Avançada de la Generalitat. Fins el 2012 va treballar com a Cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Autor de nombroses publicacions mèdiques i llibres de l’especialitat. Ha exercit el càrrec de president de la Societat Catalana de Pneumologia i ha format part de comissions assessores tant del govern espanyol com del català. Va rebre el Premi al Mèrit en Pneumologia, així com el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’innovació científica. Entre d’altres beques de recerca, va ser mereixedor d’una de les beques de la Marató de TV3. Ha recorregut mig món per a donar a conèixer els seus coneixements i ha estat convidat tant a les ràdios més acreditades com a les televisions d’aquest país. El llibre que presentà, “Anecdotari d’una Vida Mèdica”, és un recull d’anècdotes mèdiques, d’experiències viscudes per Josep Morera Prat al llarg de la vida professional, escrites, segons que creu, amb espontaneïtat i sense pretensions literàries. Absolutament verídiques, són explicades amb enorme sensibilitat, no exempta d'humor, i mostren la relació metge/malalt, que palesa el coneixement del metge, la confiança dels malalts i dels companys, l'humanisme i el gran bagatge cultural de l’autor. Algunes històries semblen detectivesques. Des de Conan Doyle, tots els metges ho són una mica, com a mínim curiosos i tafaners. D'altres amb un caràcter sorprenent i atzarós, podran ser preses com a esotèriques.

Aparador de poesia. Tornà Míriam Cano al programa per a presentar ‘Ancoratge’, pres d'Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.» Ahir, dia 9 de novembre de 2016, férem el dos-cents tresè programa, el quart de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre. Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. Ara no s’hi pot quedar i busca pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Té un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren. Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l'Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Ha estat antologada als llibres II Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen. En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.» Ahir ens va dir que és un gos esplèndid i que cada cop el renya menys.

Aparador de poesia. Hem convidat al proper programa el joveníssim poeta Carles Morell i Alsina perquè presenti ‘Escola de Cecs’, el seu segon llibre de poesia, publicat per Curbet Edicions. «Forçar la llengua. Cristal·litzar, en un sintagma, les dureses latents de les paraules. Amalgamar-les, compactar-les. Gosar, llavors, atresorar-les al palmell blanc del silenci. I prémer els dits de la parla. I llençar, des de la tensió enrabiada dels músculs de l’espera, la pedra del poema contra la pell quieta de l’aigua. Perquè la veu del poeta ha de convocar, com un alè que plana sobre la vastitud blava dels oceans de la rutina, alguna gènesi desconeguda.», llegim al pròleg escrit per Joan Duran i Ferrer. Ahir, l’endemà de Tots Sants, dia 2 de novembre de 2016, férem el dos-cents dosè programa, el tercer de la sisena temporada. Carles Morell i Alsina, el convidat, fou el guanyador del Cinquantè Premi Amadeu Oller de Poesia per Els vapors que maten. A parer de Joan Maluquer, l’editor del poemari i membre del jurat, per “(...)la precisió de la llengua i de la construcció i (...) els recursos lingüístics i estilístics". Nasqué a Artés el 31 de gener de l’any 1992. A més a més de poeta, és narrador. Estudià Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i el Màster de Formació del Professorat a la mateixa universitat. No sabem si encara treballa a Traces, base de dades de llengua i literatura i catalanes. Tampoc si treballa a les revistes El Pou Digital i Inconformist@s. Començà a escriure aviat i el 2010 fou finalista del Premi Bages Juvenil de Literatura per la narració L’obstinat. L’any següent, el 2011, però, fou mereixedor d’aquest premi per la narració L’inútil combat. L’any 2013 fou finalista del Joaquim Ruyra pel recull de contes El bull que et falta, que espera publicar aviat. Té dos llibres de poesia i una novel·la en els calaixos d’Artés. Ja veurem què en podrà fer. Procura obrir-se camí fent recitals de poesia a diversos indrets, com la llibreria La impossible o La Createca. Destaquem que ha recitat a Rompre barrots, recital de la llibertat, que el PEN Català organitza cada any a través del seu Comitè d’Escriptors Empresonats. Ha recitat també a la Setmana del Llibre en Català. Figura a l’antologia 33 poetes de menys de 35, feta per Josep Pedrals i que trobem penjada a Lletra A, de l’UOC. També figura a Assumiràs la veu, antologia de poemes per la llibertat publicat per Terrícola, i per descomptat a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, a cura de Pius Morera. Ha participat en la publicació mallorquina Un glop de brutor dins el ventre. Actualment, tot i que és molt jove, sent que té prou experiència per escriure un llibre de memòries —no les seves, és clar. Aquell llibre de memòries, llegim a la solapa de la coberta.

Aparador de poesia. Marc Romera al programa per a presentar de patac Neu negra i Rock & Roll, ambdós llibres de poemes publicats per labreu edicions l’any 2016 a la col·lecció Alabatre, que dirigeix. Al primer, fet per homenatjar el pare del poeta i Francesc Garriga, desapareguts gairebé simultàniament, llegim a la solapa de la coberta, «la impossibilitat del llenguatge explora la incomunicació fins que el buit de la mort —de l’arbre (el pare) o del far (el mestre)— concentra aquesta impotència de dir en expressió de l’anar-se’n de l’altre.» Al segon, fet per celebrar el cinquantè aniversari del poeta, aquest demana «Contra l’envelliment: amistat i rock & roll.» Ahir, dimecres dia 26 d’octubre de 2016, férem el dos-cents unè programa, el segon de la sisena temporada. L’emetrem en directe, com sempre. Barceloní, és un dels poetes més interessants de la literatura catalana actual. Marc Romera i Roca, el convidat, nasqué el 7 de juliol de 1966. Cinquanta anys enormement joves pels quals hom mereix ballar i treure la llengua. Tenia el caos en el seu esdevenir i ens ho va deixar ben clar: tant el que sabíem com el que no sabíem d’ell era ben poc interessant. Es podia resumir d’aquesta manera: “poeta, narrador, ha exercit la crítica literària en premsa escrita i a la ràdio, editor, professor de literatura a secundària.” Filòleg, i ha tingut dos restaurants-bars. un, “La Pianola”, a Palafrugell i l’altre,“Ràdio Ohm”, a l’Eixample barceloní. En ambdós combinà la cuina amb esdeveniments artístics i literaris. Exercí la crònica esportiva en vers en clau satírica a RAC-1 i portà una secció d’actualitat literària al programa “Tendències” d’Àngels Bronsoms a COM Ràdio. També exercí fins fa poc la crítica literària al Quadern d’El País i a la revista Caràcters. Dóna classes a secundària en un institut. Cofundador de LaBreu Edicions, on dirigeix la col·lecció de poesia Alabatre. No fa estrany, perquè és sobretot, a banda d’editor, poeta. Guanyà el 1988 el Premi Amadeu Oller per Genolls de fum, el 1989 el Martí Dot per Disfresses, el 1993 el Josep Mª López Picó per La mandra i el 2002 el Gabriel Ferrater per La pau del cranc. Al 2013, aconseguí posar al sarró el Premi Carles Riba, que obtingué per La nosa. Per tant accedí a l’escassa nòmina de poetes que han guanyat l’Amadeu Oller i el Carles Riba. Des que obtingué aquest premi, publicat per Edicions Proa, el poeta ja no defineix la poesia com unes ulleres que permeten veure i deixar veure. La defineix com fruit de la inspiració, en el sentit de Friedrich Hölderlin. A més a més dels llibres premiats esmentats, cal afegir La mel, publicat el 2002, L’aigua, publicat el 2009, i els dos poemaris que presentarà. Ressaltem que, a més a més, és narrador. Aplegà els contes en dos llibres: el 2004 publicà Amanida d'animals i el 2008 La intimitat. Ha escrit dues novel·les: Mala vida, que publicà el 2002 i Les relacions virtuoses, que publicà el 2014. No ens deixéssim pas que hi ha el CD L’esgotament de la magnòlia, editat el 2015.

Aparador de poesia. El programa arribà al número dos-cents, una extraordinària fita tractant-se d’un espai consagrat exclusivament a la poesia. Convidàrem per l’ocasió Amadeu Clofent i Rosique, Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt, perquè valorés el fet i valorés la trajectòria de la seva regidoria. En acabar l’entrevista pogueren escoltar un àudio amb les veus del poetes convidats des del programa 101 al programa 151, entre les quals hi ha la Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en Carles Hac Mor, ambdós malauradament traspassats, i en Feliu Formosa, també Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ahir, dia 19 d’octubre de 2016, férem el dos-centè programa., el segon de la sisena temporada. L’emetérem com sempre en directe. Després de l’entrevista poguéreu escoltar: 1. David Castillo Buïls, 2. Dolors Martí Julià, 3. Lluís Calvo Guardiola, 4. David Caño Cargol, 5. Meritxell Nus Gallart, 6. Glòria Coll Domingo, 7. Andratx Badia Escolà (dit per Pius Morera), 8. Josep Francesc Delgado Mercader, 9. Hermínia Mas Marssenyach, 10. Misael Alerm Pou, 11. Adrià Targa Ramos, 12. Joan Maluquer Ferrer, 13. Josep-Ramon Bach Núñez, 14. Carles Rebassa Giménez, 15. Conxita Jiménez Abril, 16. Amat Baró Gonzàlez, 17. Chantal Poch Rodrigo, 18. Víctor Mañosa Fernández, 19. Santi Borrell Giró, 20. Guim Valls Soler, 21. Estel Solé Casadellà, 22. Míriam Cano Manzano, 23. Damià Bardera Poch, 24. Feliu Formosa Torres, 25. Marcel Pich Esteve, 26. Jordi Valls Pozo, 27. Ester Xargay Melero, 28. Lluís Calvo, 29. Meritxell Cucurella-Jorba, 30. David Caño, 31. Montserrat Rodes Carbonell, 32. Marc Romera Roca, 33. Albert Planelles Vallbé, 34. Carles Cervelló Español, 35. Laia Llobera Serra, 36. Pau Gener Galín, 37. Ricard Mirabete Yscla, 38. Montserrat Abelló Solé, 39. Joan Carles González Pujalte, 40. Carles Hac Mor, 41. Marc Rovira Urien, 42. Carles Morell Alsina, 43. Xavier Baró Simó i 44. Irene Solà Sàez.

Aparador de poesia. Ricard Mirabete Yscla, poeta santsenc, acaba de publicar “Cel estàtic d’elevadors, una obra extraordinàriament madura que publicà el setembre de 2016 Editorial Gregal. Es tracta d’un llibre de poemes, segons l’opinió dels editors, «que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.» L’autor, que vingué a presentar-lo, en recità onze poemes i fou entrevistat per Pius Morera Prat, conductor de l’espai radiofònic. Ahir, dimecres, dia 5 d’octubre de 2016, férem el cent noranta-novè programa, amb el qual inauguràrem la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Nasqué a Barcelona el 31 de juliol de 1971. Ricard Mirabete i Yscla és un munt de coses: filòleg, professor, crític, poeta. Amb un deix seriós, però no sabem si ens l’acabem de creure. Compagina la creació literària i la docència amb la traducció i correcció lingüística, i amb la col·laboració sobre actualitat literària, amb ressenyes i articles de fons, en revistes i diaris com ara El Punt Avui, Poetari i Núvol, el digital de cultura. Va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1999, al llindar del tombant de segle, pel poemari Última ronda, en el qual pretenia casar dos mons culturals extrems: d’una banda el simbolisme i de l’altra el popular. Des de llavors ha publicat l’any 2004 La gran baixada (Emboscall), un poemari on ressonen Carner, Brossa i Sagarra, segons el parer de Lluís Calvo; el 2009 Les ciutats ocasionals (Témenos), poemari construït a partir dels cops i els desenganys quotidians, que no són pas pocs, el 2013 Radar (Témenos), que és el resultat de transitar per la Ciutat dels Sants i, ara mateix, la Ciutat dels Independentistes, i el 2015 Nuclear (Terrícola), un llibre que representa, segons Jordi Valls, “un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que emmotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes.” En col·laboració amb David Caño, un altre poeta guanyador de l’Amadeu Oller, i Carles Mercader, fotògraf, el 2014 publicà De penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), que inaugurà Tanit, la línia catalana de La Garúa. Sempre el trobareu on hi ha un poeta amic. No ens deixem que alguns poemes seus figuren a Poesia a la frontera (March Editor, 2011) i Ningú no ens representa (Editorial Setzevents, 2011). Creu que la introspecció és la millor arma contra la solitud, la por i la mort, però també contra la vida i no es cansa de repetir que la poesia són excrecions de la pell que traspuen l’ànima pròpia del qui escriu.

El dia 5 d’octubre de 2016 comencem la sisena temporada. Esperem que els amants de la poesia gaudeixin encalçant la plenitud. Ricard Mirabete i Yscla torna per a presentar “Cel estàtic d'elevadors”, el seu darrer poemari, publicat per Editorial Gregal. Es tracta d’un llibre de poemes, segons l’opinió dels editors, «que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.»

Aparador de poesia. Laura Torres i Bauzà, joveníssima poeta mallorquina que viu al barri de Sants de Barcelona, acaba d’obtenir el Premi Amadeu Oller de Poesia per “L’inhabitable”. Es tracta d’un recull de poemes, llegim a la solapa del llibre, magníficament editat per Galerada, «que apareix de forma paral·lela al projecte plàstic que porta el mateix nom, com a necessitat d’organitzar els conceptes i les idees que sorgeixen en el procés de producció de les imatges. Ambdues parts tracten d’establir una sort de relacions amb allò que ens envolta, sota la premissa d’acceptar l’ambigüitat i d’evitar el desig de voler trobar-li cabuda dins els límits de l’orde i de la lògica.» L’autora, en aquesta presentació, serà entrevistada pel conductor del programa i recitarà alguns poemes del llibre. Ahir, dimecres dia 29 de juny de 2016, férem el cent noranta-vuitè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, l’onzè i darrer d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Palmesana i barcelonina alhora. Laura Torres i Bauzà, la convidada, nasqué el 3 d’abril de1990 a Palma de Mallorca, però viu molt a prop de la Parròquia de Sant Medir, ben coneguda per comunistes, anarquistes i immigrants. És llicenciada en Belles Arts i actualment continua el seus estudis amb el Màster d’estudis comparatius en literatura, art i pensament a la Universitat Pompeu Fabra. En els últims anys ha estat desenvolupant la seva pràctica artística, on s’hi entremescla la producció plàstica amb l’escriptura. Ha realitzat algunes exposicions col·lectives com Radiografies, a la Galeria Xavier Fiol (Palma, 2015), Festival internacional Entre Islas (Exposició itinerant, 2014-2015), Identidades: espacio, lugar, territorio en el context del Festival Palmaphoto, Galeria Aba Art (Palma, 2013) o Tècnica Mixta, a la Fundació Vila Casas (Barcelona, 2013). Recentment ha rebut una de les Ajudes Injuve a la creació Jove 2015 i un Premi a la producció de projectes de creació 2016 en el marc de la Sala d’Art Jove de Barcelona.

Aparador de poesia. Rosa Porter i Moix, la convidada, als vuitanta dos anys ha publicat el seu primer llibre de versos, “La llança de Longí”, amb un pròleg de Jordi Cots Moner. Es tracta d’un homenatge al poeta Joan Vergés, el seu marit mort. És fruit d’una llarga complicitat de poesia i vida compartida des dels quinze anys, llegim a la solapa. L’ha editat Emboscall dins de la col·lecció Nova Carpeta. Ens fa molta il·lusió que la poeta vingués al programa a presentar-lo. Ahir, dimecres dia 15 de juny de 2016, férem el cent noranta-setè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el desè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Pel que li van contar a casa, Rosa Porter Moix va néixer el dia 2 de febrer de 1934, diada de la Candelera, a l'Eixample. Ens va escriure: «Estava tot nevat, cosa bastant insòlita a Barcelona i el pare. va tenir molta feina per anar a buscar la llevadora, que vivia lluny de casa, al carrer Diputació 110, al mateix edifici i a la mateixa escala on vivien els avis materns.» Fou la quarta de cinc germans. Creu que va viure una infantesa feliç, «malgrat la guerra i les seves bombes, en un pis del carrer Mallorca.» No l’escolaritzaren fins als nou anys, però això tant és. Va tenir a casa una professora il·lustre que li va ensenyar «tot el que encara avui em serveix»: Maria Novell, una de les primeres redactores de Cavall Fort i guanyadora del Folch i Torres dels anys 60 i escaig. Va entrar al Lycée Français, que es camuflava sota el nom d’Institución Cultural Escoda. Poc temps després, quan França va recobrar els seus territoris amb l'esfondrament nazi, el Lycée de les noies la va acollir al carrer Provença fins que va fer el "Examen de Estado". Als 15 anys, amb tres germans més grans a la facultat de Lletres i membres de l'Schola Cantorum Universitària, vaig conèixer els primers versos del que després «seria amic, promès, marit i company.» No trigà a conèixer-lo. Cantava amb els tenors junt amb l'Oriol Martorell, l'Enric Gispert i ella, que, sense ser universitària, va entrar a la corda de contralts. Acabada la Secundària, i abans d'entrar a la facultat de Lletres, en Joan Vergés i jo vam començar a festejar. Un festeig que va durar nou anys –abans els festejos duraven molt. Van ser temps feliços «suposo que com per a tothom!». Cantaven, feien versos i revistes clandestines, Curial mateix, i anaven a classes clandestines a ca l'Aramon, el doctor Rubió, en Ferran Soldevila i en Carles Riba. El seu germà Miquel, el Molas, el Comas i el Manent sempre rondaven per casa dels pares confabulant-hi l’Schola i el pati de Dret, amb l'Ainaud de capità. Feien el que podien, per exemple, les Antologies poètiques universitàries, on van sortir publicats «els nostres primers poemes.» Acabada la carrera de Filologia Romànica l'any 56, va seguir el festeig amb el Joan, que també havia acabat la seva, medecina, i buscava els seus primers pacients. La Rosa es guanyava un sou a la llibreria del pare. En Joan Verges i la Rosa Porter es van casar l'any 1960 i vam anar a viure a casa de la mare del Joan, la sogra, que era vídua i que tenia dos fills més a casa. Un any després va néixer el primer fill, que moriria d'accident l'any 1989. Quatre anys després, el 65 va néixer el segon, que avui té una escola de música. Aquell mateix any vam decidir que amb els pacients i el sou d’ella ja podien llogar un pis i ho van fer a la part alta de Gràcia, prop dels Josepets. Al piset on van anar a viure quan es vam independitzar, tenien llargues converses, lectures i cançons, i moltes vegades se'ls feia de dia amb els amics, tot bevent cafè i menjant galetes. L' any 71 va néixer la Montse, poeta també, que publicà recentment, el 2014, Fractals de lluna, sutge, mel i mató. Viu amb ella i «l’Eva, la seva parella i els meus cinc néts, no pas en aquell piset, sinó en un que hi cabem bé tots vuit.» No sap què més pot dir. «Encara que mai no hagi publicat cap llibre fins ara, el meu medi és la poesia i la música i penso que ho ha estat sempre, fins i tot abans que jo en fos conscient.»

Aparador de poesia. Miquel-Lluís Muntané, un escriptor que abasta tots els gèneres literaris, vingué al programa per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos, que el març d’enguany ha publicat Parnass Ediciones. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (...) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.» Ahir, dia 8 de juny de 2016, férem el cent noranta-sisè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el novè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia... Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la. Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors. Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el “Recull” de Blanes i el “Narcís Saguer” de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l'impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l'any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d'altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Aparador de poesia. Lluís Calvo i Guardiola, un enorme poeta que ha publicat dinou llibres de poesia, el convidat. Presentàrem ‘Selvàtica’, el darrer, editat per Lleonard Muntaner, Editor. Llegim a la solapa: «Actualment viu entre selves temperades, i marxa a les tropicals quan pot.» Explorador de mena, n’ha trobat fins i tot a l’ànima: «El bosc és una taca/ cap al cel:/ en vertical.» No fa estrany, doncs, aquest titular: “Lluís Calvo se’n va a la selva”. Ahir, dimecres, dia 1 de juny de 2016, férem el cent noranta-cinquè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el novè d’aquesta temporada. Lluís Calvo i Guardiola, el convidat, nasqué a Saragossa el 27 de maig de 1963. Tant és el que estudià, Geografia, ell ha anat per un altre camí. La creació literària i la gestió cultural. Poeta, escriptor i assagista. Ha col·laborat o col·labora en mitjans de comunicació i revistes culturals com el Diari de Barcelona, l'Avui, El País, Descobrir Catalunya, Núvol, Reduccions, Caràcters o Rels. És més coses, però essencialment és poeta. Ha publicat dinou llibres de poesia, Déu n’hi do. I li digué a Aina Torres que enguany seria un any de collita! Als vint-i-quatre anys va guanyar l’Amadeu Oller de Poesia per Veïnatge d’hores. Era el 1987. D’aleshores ençà no ha parat de rebre premis. Dotze. El 1988 obté Miquel Martí i Pol de Poesia per Contrallum, dos anys més tard el Miquel de Palol de Poesia per Vida terrenal. Segueixen el 1991 el Salvador Espriu de Poesia per Jardí d’una ciutat deserta i el 1992 el Mercè Bayona de Poesia per La llunyania. Continuem. El Josep Maria López Picó de Poesia el 1995 per El món que respirava pels ulls, el Joan Alcover de Poesia el 1996 per L’estret de Bering i el Maria Mercè Marçal el 2000 per Opus spicatum. En queden, de moment, quatre, La Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona el 2002 per El buit i la medusa, el Rosa Leveroni de Poesia el 2007 per Cent mil déus en un cau fosc, el Vicent Andrés Estellés el 2009 per Col·lisions, el penúltim, i el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia el 2012 per Estiula, l’últim. Té altres llibres de poemes. En volem ressaltar tres. Dos, en col·laboració amb dos altres poetes, Jordi Valls i Pozo i David Caño i Cargol: Última oda a Barcelona, publicat el 2008, i Teresa la mòmia, publicat el 2013, el mateix any que publica Llegat rebel. No podem deixar d’esmentar Selvàtica, que publica el 2015. Pel caràcter cantelluda i punxeguda, Laia Noguera ha comparat la seva poesia amb la del metall extrem i Joan Triadú va qualificar el poeta com a Far del segle XXI. L’ha influït, com l’autor reconegué a Ricard Mirabete, no sols l’art clàssic, sinó àmbits com el còmic, l’audiovisual, el punk o el heavy metal. No és solament poeta sinó que difon l’obra d’altres poetes, fonamentalment els joves, a través d’una pàgina web de culte, Daltabaix poètic. Ha escrit també novel·la. Ha publicat el 1999 Aconitum, el 2001 Electra i la carretera, el 2004 L’expulsió del paradís i, més recentment, el 2014, L’endemà de tot. Entre l’obra d’assaig, cal destacar Les interpretacions, volum publicat el 2006, i Baules i llenguatges, el 2011. No ens deixéssim El meridià de París, publicat fa res, el 2016. Ha escrit nombrosos estudis literaris, tots ells caracteritzats fonamentalment pel rigor i la competència. També ha conreat el camp de la ciberpoesia, juntament amb Pedro Valdeolmillos i ha fet un film curt, en col·laboració amb Ester Xargay, L’edat de pedra. Figura en tres antologies, 25 poetes del Premi Amadeu Oller, publicada el 1989, Imparables, publicada el 2004, i Ningú no ens representa: poetes emprenyats, publicada el 2011. Han traduït poemes seus al castellà, a l'anglès, a l'italià, al francès i al polonès. Recentment, el dia 20 de març de 2016, fou convidat per la biblioteca La Muntala per a participar en el VI Dia Mundial de la poesia.

Aparador de poesia. El convidat, Jordi Brunet i Ezquerro, és un poeta i narrador santvicentí. Eixut, abrupte, però d’una enorme sensibilitat, tanta que vessa i li cau a terra. «El que m’agrada de veritat és llegir. De fet, aprofito qualsevol moment per fer-ho i sempre passejo un llibre o altre (...). El meu anhel de joventut era ser escriptor.» Fou entrevistat per Pius Morera, el conductor del programa, i recità dotze poemes. Ahir, dimecres dia 25 de maig de 2016, férem el cent noranta-quatrè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el vuitè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi: www.radiosantvi.cat. Tot i no ser santvicentí, se’n sent. Va néixer el 26 de desembre de1965 a Arenys de Munt. A pagès, «però no n’he exercit mai tot i que, a casa, sempre m’han dit que baixo de l’hort.» Té un títol que diu que és Tècnic Especialista Administratiu, però tampoc n’ha exercit mai. Massa hores de lectura, poc atreviment i altres camins de l’atzar l’han «dut a exercir d’escriptor sense escriure, com diu el de la cançó.» Ha col·laborat en alguna publicació local i en altres de la feina. També he participat en el llibre col·lectiu de fotografies de Sant Vicenç de Montalt i ha escrit un dels contes de la col·lecció que publica cada any l’ajuntament. Fa anys que és membre del jurat dels Jocs Florals de la vila i enguany n’ha estat amb recança el president. És membre del Taller d’escriptura que imparteix el poeta Pius Morera i «des que en formo part no he deixat d’escriure poemes.» Com a projecte de futur, «estic pendent de recollir-ne una mostra en un volum.» Però, si algú els vol llegir, els penja al blog Montalt literari.

Aparador de poesia. Carles Rebassa i Giménez, el convidat, presentà Pluja de foc, el seu darrer llibre de poemes, que conté una postal amb un poema de Cèsar Alcàsser il·lustrat per Xavier Rebassa, que el març de 2016 Edicions Terrícola publicà dins la col·lecció Llibres de l’Afrau. Segons els editors, el poeta «torna a mostrar-nos una poesia directa, sense subterfugis, elaborada, rica i de seducció implacable.» Recentment, ha estat mereixedor del Premi Pin i Soler de novel·la de 2016, per Eren ells. Durant el programa, fou entrevistat per Pius Morera, conductor del programa, i recità vuit poemes del poemari. Ahir, dimecres, dia 18 de maig de 2016, férem el cent noranta-tresè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el setè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Nascut a Palma, 21 d'octubre de 1977. La Viquipèdia remarca dos fets indestriables, que és un poeta català i que és de Mallorca. Fotut el que li va ocórrer d’al·lot: vivia en un pis des d’on es veia la serra de Tramuntana, però després hi van començar a construir i ja no es va veure més. Tot de solars plens de margarides i vinagrella van passar a ser cases lletges amb una comissaria de policia. No té amics poetes i viu al Clot amb en Joan Terrassa. Li agrada dir la poesia i, si pot, ser el cos del poema. «Corro tant com puc i no tinc gens de pressa», diu, amb aquesta seducció que l’ha fet implacable. Els poetes, ja se sap, han de guanyar-se les garrofes fent tota mena d’oficis menys el seu. Ha fet, segons hem pogut saber, de paleta, cambrer, cuiner, corrector i... etc. El nostre convidat, Carles Rebassa, poeta, narrador, recitador, actor i cantant, se. Fa ja uns quants dies, un parell o tres d’anys, va dir-nos en un e-mail: “Sóc de Palma.” I va afegir: “Tinc més de trenta anys però també en tinc divuit, setze i vuitanta i busques.” Com que tothom li coneix la seva addicció a la paròdia, la ironia, el sarcasme i altres endergues, va haver d’exclamar: “Vull ser un poeta, no un fotetes.” Quant als estudis, va fugir-ne i tornar-hi: “Quan vaig començar a estudiar, vaig decidir deixar-ho estar i estudiar directament des de la vida. Després vaig anar a la UB a acabar les gestions.” Del caràcter, només el que cal saber: “Quan tinc por sóc malcarat, baralladís.” Hem de creure que sempre és malcarat i baralladís o bé la cosa només és un estat intermitent? Li atorgaren el quaranta-quatrè Premi de Poesia Ausiàs March pel poemari “Els joves i les vídues”. Entre 1998 i 2001 va treballar amb la companyia Mag Teatre en la posada en escena d'obres de Joan Oliver, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa i Ramon Llull, entre molts altres. Ha participat en dos projectes del Toti Soler: “Un home reparteix fulls clandestins”, espectacle poètic basat en l’obra de Joan Brossa; i “Deu catalans i un rus”, espectacle d’homenatge a Ovidi Montllor, amb la cantant i actriu Ester Formosa, que esdevingué CD. Podem també remarcar l’àlbum Anem de part, que inclou dotze cançons del poeta Jordi Guardans i que canta ell. Té un altre ego, Bartomeu Matagalhs, el seu alter ego, el seu país són els Països Catalans, és un poeta emprenyat, perquè figura a l’antologia Ningú no ens representa i fou declarat «sex symbol gai català», com llegim en una pedra foguera. Per ell, Blai Bonet és gairebé un poeta d’altar i en sap un ou, o dos, perquè actualment està escrivint una biografia sobre la vida i l'obra del poeta, que es titula Mite i pols de Blai Bonet. També és un savi sobre Miquel Bauçà, “el seu gran heroi”. De tota manera, ell és massa jove per imitar-lo, creiem. Resulta ser que ha fet multitud de recitals per tots els Països Catalans i fora.

Aparador de poesia. Carles Rebassa i Giménez, el convidat, presentà Pluja de foc, el seu darrer llibre de poemes, que conté una postal amb un poema de Cèsar Alcàsser il·lustrat per Xavier Rebassa, que el març de 2016 Edicions Terrícola publicà dins la col·lecció Llibres de l’Afrau. Segons els editors, el poeta «torna a mostrar-nos una poesia directa, sense subterfugis, elaborada, rica i de seducció implacable.» Recentment, ha estat mereixedor del Premi Pin i Soler de novel·la de 2016, per Eren ells. Durant el programa, fou entrevistat per Pius Morera, conductor del programa, i recità vuit poemes del poemari. Ahir, dimecres, dia 18 de maig de 2016, férem el cent noranta-tresè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el setè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Nascut a Palma, 21 d'octubre de 1977. La Viquipèdia remarca dos fets indestriables, que és un poeta català i que és de Mallorca. Fotut el que li va ocórrer d’al·lot: vivia en un pis des d’on es veia la serra de Tramuntana, però després hi van començar a construir i ja no es va veure més. Tot de solars plens de margarides i vinagrella van passar a ser cases lletges amb una comissaria de policia. No té amics poetes i viu al Clot amb en Joan Terrassa. Li agrada dir la poesia i, si pot, ser el cos del poema. «Corro tant com puc i no tinc gens de pressa», diu, amb aquesta seducció que l’ha fet implacable. Els poetes, ja se sap, han de guanyar-se les garrofes fent tota mena d’oficis menys el seu. Ha fet, segons hem pogut saber, de paleta, cambrer, cuiner, corrector i... etc. El nostre convidat, Carles Rebassa, poeta, narrador, recitador, actor i cantant, se. Fa ja uns quants dies, un parell o tres d’anys, va dir-nos en un e-mail: “Sóc de Palma.” I va afegir: “Tinc més de trenta anys però també en tinc divuit, setze i vuitanta i busques.” Com que tothom li coneix la seva addicció a la paròdia, la ironia, el sarcasme i altres endergues, va haver d’exclamar: “Vull ser un poeta, no un fotetes.” Quant als estudis, va fugir-ne i tornar-hi: “Quan vaig començar a estudiar, vaig decidir deixar-ho estar i estudiar directament des de la vida. Després vaig anar a la UB a acabar les gestions.” Del caràcter, només el que cal saber: “Quan tinc por sóc malcarat, baralladís.” Hem de creure que sempre és malcarat i baralladís o bé la cosa només és un estat intermitent? Li atorgaren el quaranta-quatrè Premi de Poesia Ausiàs March pel poemari “Els joves i les vídues”. Entre 1998 i 2001 va treballar amb la companyia Mag Teatre en la posada en escena d'obres de Joan Oliver, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa i Ramon Llull, entre molts altres. Ha participat en dos projectes del Toti Soler: “Un home reparteix fulls clandestins”, espectacle poètic basat en l’obra de Joan Brossa; i “Deu catalans i un rus”, espectacle d’homenatge a Ovidi Montllor, amb la cantant i actriu Ester Formosa, que esdevingué CD. Podem també remarcar l’àlbum Anem de part, que inclou dotze cançons del poeta Jordi Guardans i que canta ell. Té un altre ego, Bartomeu Matagalhs, el seu alter ego, el seu país són els Països Catalans, és un poeta emprenyat, perquè figura a l’antologia Ningú no ens representa i fou declarat «sex symbol gai català», com llegim en una pedra foguera. Per ell, Blai Bonet és gairebé un poeta d’altar i en sap un ou, o dos, perquè actualment està escrivint una biografia sobre la vida i l'obra del poeta, que es titula Mite i pols de Blai Bonet. També és un savi sobre Miquel Bauçà, “el seu gran heroi”. De tota manera, ell és massa jove per imitar-lo, creiem. Resulta ser que ha fet multitud de recitals per tots els Països Catalans i fora.

Aparador de poesia. Vam convidar al programa Víctor Obiols i Llandrich, que vingué acompanyat de “Dret al miracle”, obra guanyadora l’any 2015 del Premi Carles Riba de poesia que recentment, el febrer de 2016, publicà Edicions Proa. «Un llibre seriós, amb molta substància», segons l’autor. Ens preocupa tant el fet que vagi a petar-hi com el fet que hi tingui dret. Per això el portem, per a esbrinar-ho. A més a més de respondre les preguntes de Pius Morera, recità nou poemes del llibre. Ahir, dimecres dia 11 de maig de 2016, férem el cent noranta-dosè programa, que ja són uns quants, ens esgarrifa pensar-hi, el sisè d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Víctor Obiols i Llandrich vingué al món el 26 de maig de 1960 cap a les sis de la tarda. Era Corpus Christi, i ho féu al passeig de Sant Joan de Barcelona. Es llicencià en Filologia Grega a la Universitat de Barcelona i es doctorà en Literatura Comparada a la University of Southampton i es féu musicoterapeuta per tal «conèixer millor els efectes benefactors de la música.» En el món de la música se’l coneix pel sobrenom de Bocanegra. El músic devia néixer el 1940, just en l’instant que el seu futur pare feia de professor de piano de la seva futura mare a l’Acadèmia Vié de Sant Adrià del Besòs i ambdós festejaven entre partitures. Músic, i també poeta. Pel so arribà a la música, “que neix de dins i ve de fora”. Pel sentit “ha construït habitacles de mots on aixoplugar-se (...) de la realitat.”, explica. Això d’escriure li ve de lluny. Als catorze anys publicà Opus zero. Però en farà més, de poemaris. Guanya el 1983, per Carrer d’hivern el Premi Miquel de Palol i el 1997 per Versos i contracants el Premi Màrius Torres. Publicà el 1999 El croc de l’esfera, sobre la música i la persona del pianista de jazz Cecil Taylor, el 2009 Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig, proses escrites en ocasió de l'enregistrament i publicació de Fonografies, i el 2014 D’un juny dur «Obiols sedueix el lector perquè l’acompanyi a l’univers irracional», va escriure Anna Carreras el juny al TimeOut Barcelona. «Un llibre ple de trampes que són sorpreses», llegim a la solapa. Trenta poemes, un per cada dia de juny, i un afegitó per a ‘Un any i poc després’. El gener de 2015 ha publicat Sol de lluna ple, que aplega la poesia escrita entre 1974 i 1999. El 2015 obté el Premi Carles Riba, que es publicà fa res, el febrer de 2016. També és traductor. “Tradueix clàssics per gust i contemporanis per fer bullir l’olla”, així va la cosa. Ha traduït Oscar Wilde, Walt Whitman, Walter de la Mare, Stéphane Mallarmé, Wallace Stevens i William Shakespeare. Entre el 2004 i el 2009 dirigí el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i, actualment, és professor d’un taller de poesia de l’Ateneu barceloní. Ara sí, ara no, fa de professor universitari i periodisme cultural. Ha exercit la docència a les Universitats de Bristol i de Vic. Féu Estudis de piano i de cant. També estudià música a l’Escola de Música de Vallvidrera, futura Aula de Jazz d’Enric Herrera, dirigida per Lluís Claret, i a l’Estudi de Maria Anglada del carrer Avinyó. El 1978 guanya el concurs de cantautors Atticus. Toca durant quinze anys amb el grup Barucs, o Baruques. L’any 1981 entra en el grup de Pau Riba. El 1982 funda la seva pròpia banda, on interpreta íntegrament repertori propi, cançons en català amb influència del rock i del blues. L’any 1984 funda el grup Bocanegra amb Pepe Sales. Enregistren el 1986 Bocanegra U, que reediten un any després. El grup actua al Festival del Grec, a les Festes de la Mercè i arreu de Catalunya. Quatre anys més tard, el 1988, el grup es dissol, i Víctor Obiols se’n va a fer món, primer a Holanda i, després d’un any, a Anglaterra. El 1992 el grup Bocanegra fa una reaparició efímera, després de la qual Pepe Sales, poeta compositor i pintor, inicia una carrera en solitari fins a la seva mort, als quaranta, per culpa de la sida. El gener del 2003 reapareix en solitari Víctor Bocanegra, l’alter ego de Víctor Obiols, a la sala Harlem de Barcelona per retre homenatge a Pepe Sales, l’artista desaparegut, i l’abril del mateix any surt el disc Bloc de lírica dura, amb lletres de Sales i música de Víctor Obiols i Coque Vàzquez. En el disc hi col·laboren músics com Joan Vinyals, David Xirgu, Hernán Flores, entre d’altres. El disc s’obre camí per indrets emblemàtics, com el Mercat de Música Viva de Vic. Som al 2008: grava l’àlbum Fonografies. El setembre de 2011 Víctor Obiols, ara director d’escena, va presentar l’espectacle Villon (les Balades), amb la musicació dels poemes de Bocanegra, al Teatre del Raval de Barcelona, amb els actors Pepa Arenós i Jaume Comas. Gràcies a un Verkami el novembre del 2012 es comença a gravar l’àlbum Cançons d’Akídelara, que apareix a inicis de març, «quan despunta la primavera, tímida encara », diu el poeta. Actualment va pel món recitant Llibre d’amic i Cants d’Abelone, amb motiu de l’any Vinyoli, acompanyat de l’arpa d’Olga Benito. El 20 de febrer de 2015, amb el títol Pom de petits hits, féu al Casino de Granollers un concert antològic de cançons acompanyat per un elenc de grans músics.

Aparador de poesia. Carles Dachs i Clotet, el jove poeta osonenc convidat, presentarà el llibre de poemes “A dalt més alt” amb el qual obtingué l’any passat el XVIIÈ Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Pagès editors tingué curà d’editar-lo. “Escric, potser, perquè no sóc capaç de ser tot el que em passa.” Aquesta podria ser la seva divisa. Jaume Coll i Mariné, conclou en la presentació que li va fer, que només cal fullejar-lo “per entendre aquesta felicitat petita i calmada que, per sota del pes de cada poema, el recorre de cap a cap.” Avui, dia 4 de maig de 2016, hem fet el cent noranta-unè programa, que ja són uns quants, el cinquè d’aquesta temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Va trencar aigües, la mare, el 27 de setembre de 1987. Carles Dachs Clotet obtingué per Suc de Llum el Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. Té vint-i-nou anys. També té un certificat que diu que és llicenciat en Filologia Catalana. Ara viu a Barcelona, on cursà un màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials. És el fill petit de la Mercè i en Ton de Cal Barber, de Santa Eugènia de Berga, un poble de dos mil habitants que, malgrat el nom, és al costat de Vic, a Osona. Que per què escriu? “I ara escric per perdre’m i per trobar-me, per construir-me, per estructurar-me l’experiència, per ser conscient de la vida. Però també perquè no vull que se m’embardissin els camins de la memòria; escriure em permet tornar a notar l'emoció del meu avi, la por del meu pare, les cançons de la meva àvia, l'alegria de la meva mare. Al capdavall, tinc un deute amb ells i les seves paraules. Escric, en definitiva, per tornar a sentir allò que no he pogut viure. Escric per no trepitjar els bassals que vaig fent quan pixo fora de text. Escric, potser, perquè no sóc capaç de ser tot el que em passa.” Recentment ha engegat, juntament amb Gemma Medina, una petita col·lecció de plaquettes anomenada «Els papers díscols », en què es combina poesia i imatge.

Aparador de poesia. Vam convidar la joveníssima poeta vilassarenca Queralt Morros i Baró al programa. Fou entrevistada per Pius Morera, conductor del programa, i recità catorze poemes. Abans d’ahir, dimecres, dia 27 d’abril de 2016, Dia de la Mare de Déu de Montserrat, férem el cent norantè programa, que ja són uns quants, el quart d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. La convidada, Queralt Morros i Baró, tot i que nasqué a Sabadell el 25 de juny de 1992, any olímpic per excel·lència, es considera filla de Vilassar de Mar. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Charles University de Praga, capital de la República Txeca, on va viure sis mesos. Molt vinculada al periodisme cultural i educatiu, ha treballat en mitjans de comunicació comarcals i nacionals, com Mataró Ràdio o Catalunya Ràdio, així com en empreses internacionals de l'àmbit editorial. Va ser, però, arran del seu treball de final de carrera «Maresme, les rieres del vers: un viatge a través de la poesia comarcal», que dedicà a la riquesa poètica del Maresme, quan va decidir endinsar-se més profundament en la poesia. Alumna del taller d'escriptura del poeta Pius Morera i guardonada en diverses mostres literàries locals i comarcals, actualment cursa un Màster d'Art, Literatura i Cultura Contemporània, a més a més de col·laborar a l'entorn del Centre d'Art i Creació Can Manyé d'Alella, on fa cròniques culturals. Es guanya les garrofes treballant en una editorial de caràcter educatiu. Podeu llegir poemes seus al blog Montalt literari. Recentment, el dia 20 de març de 2016, fou convidada per la biblioteca La Muntala per a participar en el VI Dia Mundial de la poesia: https://www.youtube.com/watch?v=gvj-LSwPRxE.

Aparador de poesia. Raquel Santanera i Vila, poeta manlleuenca, presentà el poemari “Teologia poètica d’un sol ús”, amb què guanyà el 2014 el premi de poesia Martí Dot i que recentment, a la segona quinzena de l’octubre de 2015 publicà Viena edicions. «(...) aquesta teologia i el seu to bíblic anuncien la gènesi d’una veu jove, diferent, clara i potent que ve per a quedar-se en el cel (...) que és la poesia catalana que s’escriu avui.» Aquests mots són de Mireia Calafell, la prologuista. Fou entrevistada pel conductor d’aquest espai radiofònic, Pius Morera, i recità deu poemes. Avui, Diada de Sant Jordi, publiquem el programa que emetérem el passat dimecres, dia 20 d’abril de 2016. Férem el cent vuitanta-novè programa, el tercer d’aquesta temporada. Sense l’existència dels dissabtes, que preferia als altres dies, la convidada no seria. Com tampoc no seria el que és sense un pare que la deixava triar un llibre i després l’hi regalava. La passió per la lectura devia néixer d’una relació com aquesta. Eclèctica, s’ha empassat el que vulgueu. Ara llegeix novel·les del segle XIX. Nosaltres li vam suggerir la poesia de les Brontë. L’Anne, la Charlotte i l’Emily. L’ànsia d’escriure devia sorgir a l’escola de la pressió de Maria Teresa, una mestra que recorda. Els inicis sempre es recorden. Així dos títols. Quan sonava mad world i Pilot d’ovnis, relacionats respectivament amb el Premi de Narrativa Jove de Manlleu i G.A.T. de Torelló. Foren dos “encontres encoratjadors”, segons la poeta. Raquel Santanera i Vila va néixer el 12 setembre de 1991 a Manlleu. Ha estudiat el grau d’Estudis Literaris i el Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals a la Universitat de Barcelona. És col·laboradora habitual de la revista Caràcters. “He treballat de feines tan diverses que sempre quan refaig el currículum he de mentir per no dir la veritat.”, va dir-nos, cosa que corrobora que els homes sense la mentida hauríem de suïcidar-nos. El poemari Teologia poètica d’un sol ús obtingué el 2014 el Premi de Poesia Martí Dot. “La seva poesia manifesta l'esforç per forjar una nova mitologia del jo, sense cap voluntat de trobar-hi una única resposta.”, llegim a la solapa del llibre. El bo és que, segons l’autora, “ m’he basat en l’experiència de les idees, no de la meva carn.” Recentment, el dia 20 de març de 2016, fou convidada per la biblioteca La Muntala per a participar en el VI Dia Mundial de la poesia: https://www.youtube.com/watch?v=gvj-LSwPRxE.

Aparador de poesia. Núria Albesa i Valdés, joveníssima i prometedora traductora i poeta santvicentina, fou entrevistada ahir pel conductor d’aquest espai radiofònic, Pius Morera, i recità nou poemes. Ahir, dimecres, dia 13 d’abril de 2016, férem el cent vuitanta-vuitè programa, el segon d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Núria Albesa i Valdés, la convidada, és una implacable devoradora de llibres des que va néixer. Ho féu a Barcelona, amb la complicitat dels astres, el 19 de novembre de 1991, una data capicua. Traductora, correctora, crítica i editora. Tot i que viu a Sant Vicenç de Montalt, recorda amb nostàlgia els mesos que a passà a Freiburg (Alemanya) i Limerick (Irlanda). Treballa a la secció literària del suplement Cultura/s de La Vanguardia, on, a més d’editar i traduir textos, també publica ressenyes amb periodicitat. Actualment cursa el màster d’Edició a la Universitat Pompeu Fabra. El 2009 va ser guardonada amb el Premi CIRIT que concedeix la Generalitat de Catalunya pel treball de recerca Saltant obstacles. La censura literària, i el Premi Sambori d’Òmnium Cultural per Sóc un set. Des de 2008 ha obtingut diversos premis en els Jocs Florals de Sant Vicenç de Montalt i enguany ha estat mereixedora del primer premi en poesia de la Mostra Literària del Maresme. Forma part del col·lectiu d’escriptors que pengen els seus poemes al blog Montalt literari. Recentment, el dia 20 de març de 2016, fou convidada per la biblioteca La Muntala per a participar en el VI Dia Mundial de la poesia: https://www.youtube.com/watch?v=gvj-LSwPRxE.

Et remenes com foll dins del meu cos assaborint el xoc de l'envestida. Truquen a la porta a temps per recollir la nostra història i amagar-la sota el llit. Sóc Núria Albesa, traductora i poeta santvicentina. Em podreu escoltar el proper dimecres dia 13 d'abril a l'Aparador de poesia. Seré entrevistada per Pius Morera, conductor d'aquest espai radiofònic, i recitaré alguns poemes. Aparador de poesia. Aquest programa de culte, s'emet tots els dimecres de dos quarts de vuit a les vuit a través de ràdio Santvi, l'emissora de referència, la de tots.

Aparador de poesia. Després d’un llarg silenci sempre ve el retorn. Tornem amb un enorme poeta, Josep-Ramon Bach. Havia de venir el 14 d’0ctubre de 2015, però les circumstàncies que vostès coneixen perfectament van impedir-ho. Ha vingut a presentar-nos dos llibres, «Caïm» i «Secreta dàlia», que va ser mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia l’any 2015. Ambdós publicats per Tres i Quatre el 2015 i el 2016 respectivament. En el primer, segons Ricard Mirabete, l’autor “Se serveix del món de l’art per pintar un fresc moral dels vicis i perversitats socials de gran abast, com ara la barbàries de les guerres i del terrorisme, de la misèria i de la cobdícia d’alguns malànimes amb corbata i carnet bancari o polític.” Poc novador el segon, segons el poeta, hi reflexiona sobre el temps i la vellesa. Ahir, dimecres, dia 6 d’abril de 2016, férem el cent vuitanta-setè programa, el primer d’aquesta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, de des de Ràdio SantVi. Josep-Ramon Bach i Núñez nasqué el 15 de juny de 1946 a Sabadell. Tot i ser vallesà, es deu sentir barceloní, ja que viu a la capital. És un munt de coses. poeta, narrador, dramaturg i traductor. Escriu des de molt jove, i té una obra literària que no s’acaba mai, entre l’obra publicada i la que té encara a la calaixera. El darrer cop que em vam parlar no sé quants va dir que hi tenia. Ha estat guardonat, entre d’altres premis, amb el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica l’any 1996, amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni l’any 2009 i amb el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia l’any passat, el 2015. Cal remarcar que des de 2010 ha publicat set llibres de poesia. Segons aquesta dada, hem estar d’acord que és un autor prolífic: un per any. El laberint de Filomena i Versions profanes, publicats el 2010, L’enunciat, el 2011, Desig i sofre, el 2013, L’estrany, el 2014, Caïm, el 2015, i Secreta dàlia, el 2016. No és «un poeta de disseny». Valent, no es casa amb ningú ni amb res. Ni amb ell mateix, creiem. Això és fruit de la llibertat que ha volgut tostemps assolir. Aquests rebuig de les normes és cert tant per l’obra literària com per la vida mateixa. Només els diré que un dia vam quedar i ens va respondre: “Aniré més d’hora per tenir temps de perdre’m si arriba el cas.” I els ben asseguro que el vam perdre, o es va perdre, no sé ben bé com va anar. Amb una fina ironia i decantat per la sentència, n´és un mestre, ambdues al servei de la reflexió moral. L’acolloneix, de tota manera, la modernitat, li hem sentit dir. Potser no és tan greu, perquè donat el cas, s’espavila. Ha estat tres cops a Sant Vicenç de Montalt. Dos cops convidat per aquest programa. El dia 9 d’octubre del 2013 i el dia 15 d’octubre de 2014. Recentment, el dia 20 de març de 2016, convidat per la biblioteca La Muntala, amb motiu de la celebració del VI Dia Mundial de la poesia: https://www.youtube.com/watch?v=gvj-LSwPRxE.

Després de la seva malaltia, Pius Morera, conductor del programa, torna. Aparadorv de poesia tornarà a emetre's des del dia 6 d'abril.

Aparador de poesia. Laia Carbonell i Ferrer, jove poeta barcelonina, fou la guanyadora de la cinquanta-unena edició de l’Amadeu Oller de Poesia. Vingué al programa per a presentar «Finlàndia», el poemari pel qual obtingué el premi. «Poemes d’emigració», etzibà El Punt Avui l’endemà de ser guardonada. “Un recull —explica l’autora— que neix de la necessitat d’explicar un viatge cap endins que no s’havia preparat per a viure.” La coberta inclou una de les dotze o catorze aquarel·les que féu Clara Carbonell, germana de l’autora, inspirant-se en el llibre. Dimecres dia 1 de juliol de 2015, férem el cent vuitanta-sisè programa, el trenta-quatrè i últim de la cinquena temporada, el vint-i-quatrè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Ens anem de vacances i tornem el 30 de setembre de 2015, que tindrem un nou convidat, Carles Dachs i Clotet, que vindrà a presentar A dalt més alt, poemari pel qual obtingué El XVIIÈ Premi de Poesia Maria Mercè Marçal i que ha publicat fa res Pagès editors. Esperem que les coses hagin anat com esperem i que ho podem celebrar. Molt bon estiu i, sobretot, mulleu-vos. Laia Carbonell i Ferrer, la convidada, neix a Barcelona l’1 de març del 1986. Estudia música al Conservatori Municipal de Terrassa i Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona. En acabar els estudis se’n va amb en Luchino a viure a Tampere, ciutat situada al sud de Finlàndia, entre els llacs Näsijärvi i Pyhäjärvi, on treballà d’assistent personal de la Christi durant un any. Després decideix seguir estudiant i cursa el Màster en Comunicació i Cultura a la Universitat de Sevilla. Ara viu a Barcelona i es guanya les garrofes fent comunicació cultural. Per Finlàndia havia anteriorment obtingut el segon premi de poesia Joan Duch de Juneda l'any 2013, però restà inèdita. Ha escrit el conte infantil La granota blava per a la Fundació ASPASIM i ha coordinat l’autoedició del llibre coral A les vuit al Raval sobre l’experiència del 15-M a Terrassa. Acompanyen els poemes finesos obres musicals de diferents temps i gèneres: d‘Strauss a The Knife, de Monteverdi a Gardel, d’Edith Piaf a Joan Colomo. “La música, com la poesia —llegim a la solapa de la coberta—, esdevé una companya fonamental en aquest trajecte cap endins, però també cap enfora, com a eina d’integració i de comunicació amb la societat d’acollida.”

Aparador de poesia. Albert Planelles i Vellbé, presentarà al programa “Els ulls de l’ombra”, el darrer poemari, que publicà ara fa res Témenos Edicions, amb un exordi de Carles Cervelló, l’editor, i il·lustrat per Albert Planelles i Orozco, el fill del poeta barceloní. Abans d’ahir, dimecres dia 17 de juny de 2015, férem el cent vuitanta-cinquè programa, el trenta-tresè i penúltim de la cinquena temporada, el vint-i-tresè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Estudiava Història a la Universitat Autònoma. El 15 de maig de 1975, quan tenia vint anys, el nostre convidat, era al Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme, se celebrà al Campus de Bellaterra. Nosaltres vam recitar Jo no vaig gosar parlar-te, un poema escrit en contra de l’assassinat de Puig Antich. Encara se’n recorda i ens ho confessà en un missatge. Aquesta no és la única cosa que ens uneix, a banda de l’art de la poesia. Ambdós hem patit un càncer, i això no cal amagar-ho com es feia abans. Cal esmentar que vam fer servir a l’aula dues antologies que va fer juntament amb Francesc Vernet, Poetria i Contologia, que van ajudar molt. Nasqué a Barcelona el 1955. Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. Biografia avorrida, segons ell. Nen de pis del Guinardó d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què “l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment.” En acabar el Batxillerat, què vols estudiar, fill?, pregunta el pare, Filosofia i Lletres. ” Li va mudar la cara, pobre. I de què treballaràs, Albert? No ho sabia, és clar.” Vet aquí que el germà químic. Tot i la mirada del pare que el deixava glaçat, va saber transmetre-li amor per la muntanya i, ensems, per la natura. Guanyà les oposicions i el pare orgullós, llàstima que morís massa jove “d’un càncer dolorós”, i el fumut és que no va poder ser a l’enterrament perquè naixia la seva filla. Vida i mort, l’opòsit d’abans, d’ara i de després. No creu que es pugui viure a Barcelona: “No hi ha rosada, les fulles no acaben de caure, no pots notar el fred a les galtes, la xafogor m’és insuportable...”. Sort en té, l’estiu, del Pallars. Afany de viatjar, que no sempre pot, i atracció per la pintura. Li calen poques coses, a banda de la família: “llibres, arbres, paper i bolígraf o ordinador per escriure.” “He escrit—en digué—des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.” Però, de patac publicà dos llibres: Converses amagades, el 2012, i El camí que desa les hores, el 2013, que prologà Ricard Mirabete, company de fatigues. El poeta, diu, “s’endinsa a l’espai observat i viscut, en capta les aromes i les arestes, el passeja i en traça una línia amb la qual l’aventura cap al món és una ruta absurda i casual (...).” “Ja veurem on arribo, potser no passo de la cantonada”, digué, però ja veuen que sí, ara Els ulls de l’ombra, un recull de quaranta proses poètiques escrites durant un curs escolar, no aquest que s’acaba sinó l’anterior. “Un extraordinari recull”, al modest entendre de Carles Cervelló. Quan el tanquem, conclou, “ens quedarà, entre moltes altres coses, la llum de la poesia per desfer encanteris i esdevenir blens de llum i d’esperança.”

Aparador de poesia. No sabem si mostra les urpes, però és lleó. Ànsia creativa i capacitat de treball caracteritzen aquesta dona de foc. Nasqué a Badalona el 26 de juliol del 1947 a les cinc de la tarda. Antònia Sabater Bilbeny, poeta badalonina, feta a l’activitat cultural ací i lla, és aquí per a presentar «La suite d’Àrtemis», que fa res publicà Silva Editorial. El poemari està concebut com si fos una suite de cinc moviments. Tot just començar, l’autora justifica la relació entre vida i música explicant que “El primer crit esberlà les pedres ?i m’aferraren al mugró? d’una dansa valenta.” Segons que sembla superdona, ho llegim al llibre, però no hi està massa d’acord. Segurament és l’ ”entrega entusiasta al treball que provoca (...) [aquest] súper dona. Però no ho sóc. Només sóc una dona...” Aquest fet ja suposa molt. Abans d’ahir, dimecres dia 10 de juny de 2015, férem el cent vuitanta-quatrè programa, el trenta-dosè de la cinquena temporada, el vint-i-dosè d’enguany. L’emetérem en directe des de ràdio SAant Vicenç de Montralt. De menuda, la convidada, volia ser actriu i cantant —les dues coses!—, però es diplomà en Ciències Empresarials. Al llindar de la quarantena va haver d’espavilar-se i muntà un parell d'empreses de les quals ha viscut fins ara. Mare coratge: cinc fills i cinc néts. Sóc mare de cinc fills i àvia de cinc néts. La cuina és una de les seves arts. Li agrada cuinar, tant que, fins i tot, arribà a dinamitzar uns sopars temàtics sobre salut, aliments i cultura. Ha compaginat l’activitat professional amb la literària, que, segons que sembla, va solidificar-se a l’Ateneu Barcelonès. A la dècada dels noranta creà un grup estable al Pati Llimona que oferí amb regularitat produccions poètiques dramatitzades. Continua l’activitat divulgadora, però en solitari, ara com a rapsoda. Participà el 2008 en l’any Mercè Rodoreda amb l’espectacle poètico-musical Agonia de Llum, que tingué lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona. Està vinculada ara mateix amb la Companyia de Teatre Popular Tecla Smit de Tarragona, preocupada per la recuperació de la tragèdia clàssica, i amb el Cor Literari de Sant Pere de Ribes.

Aparador de poesia. Desvetllàrem la incògnita: foren quatre els convidats, perquè la Irene Tarrés, recent guanyadora del premi Josep Ametller de teatre, visità el metge, i això, ja saben, és sagrat. Carles Dachs i Clotet, guanyador del XVIIÈ Premi Maria Mercè Marçal de Poesia, ha engegat, juntament amb la també poeta Gemma Medina, un projecte editorial interessantíssim. Es tracta d’una col·lecció de plaquetes, en les quals es combina poesia i imatge, titulada «Els papers díscols». Avui ambdós han vingut al programa acompanyats per dos dels autors: Jaume Coll Mariné i Albert Tarrés. Abans d’ahir, dimecres dia 3 de juny de 2015, férem el cent vuitanta-tresè programa, el trenta-unè de la cinquena temporada, el vint-i-unè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Carles Dachs Clotet obtingué per Suc de Llum el Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. Té un certificat que diu que és llicenciat en Filologia Catalana. Estudià un màster d’Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials. És el fill petit de la Mercè i en Ton de Cal Barber, de Santa Eugènia de Berga, un poble de dos mil habitants que, malgrat el nom, és al costat de Vic, a Osona. Va trencar aigües, la mare, el 27 de setembre de 1987. Que per què escriu? “I ara escric per perdre’m i per trobar-me, per construir-me, per estructurar-me l’experiència, per ser conscient de la vida. Però també perquè no vull que se m’embardissin els camins de la memòria; escriure em permet tornar a notar l'emoció del meu avi, la por del meu pare, les cançons de la meva àvia, l'alegria de la meva mare. Al capdavall, tinc un deute amb ells i les seves paraules. Escric, en definitiva, per tornar a sentir allò que no he pogut viure. Escric per no trepitjar els bassals que vaig fent quan pixo fora de text. Escric, potser, perquè no sóc capaç de ser tot el que em passa.” Fa res, el 2015, guanyà el Premi Maria Mercè Marçal per A dalt més alt, poemari que ja està a les llibreries. Gemma Medina nasqué a Rubí el 5 de juliol de 1989. Quan era petita, la seva mare l'acompanyava a la llibreria cada setmana i, si els seus companys de classe compraven cromos, ella comprava un llibre. “N'olorava les pàgines”, diu. Arribava a casa i de cap al llibre. Sempre llegia. Estudià Filologia Catalana i Teoria de la literatura a la Universitat Autònoma. Amb uns quants companys de classe van crear la revista «Gargots», una revista en què publicaven articles i ressenyes dels llibres. Vam mantenir el grup per fer recitals de poesia i per parlar de literatura. A mitja carrera veié que el que realment l'apassionava era fer de filtre: llegir, valorar la lectura, parlar-ne amb l'autor, i intentar fer-ne difusió si l'obra valia la pena. Per això, finalment, estudià el Màster d'Edició a la Universitat Pompeu Fabra. Treballà durant un any a l'editorial Galera, on va aprendre què és l'ofici actualment en els grans mercats. És poeta com en Carles Dachs. Tot i que no s’ho creu, és molt bona poeta i ara s’ha embolicat en l’aventura de «Els papers díscols», “una petita col·lecció de plaquetes de poesia —llegim— que aposta per la combinació de text i imatge, enteses com dos llenguatges que, en cada un dels llibrets, conflueixen en un mateix discurs.” Publicaran sis plaquetes cada any, de moment tres, després les altres tres. De moment presentaran les tres primeres, que es venen plegades. La gata groga, de Jaume Coll Mariné, il·lustrada per Mia Coll Mariné, la seva germana; Tannkas, de Feliu Formosa, il·lustrada per Oriol Vilapuig, i Treta de terra, d’Irene Tarrés Canimas, il·lustrada per Albert Tarrés Canimas, el germà. Jaume Coll Mariné nasqué el 1989 a Muntanyola. Ha estudiat filosofia a Barcelona i és baixista i contrabaixista d’Obeses. Publicà el 2009 un petit recull d’haikus «D’un» dins el volum col·lectiu La vida estesa, Premi Joan Teixidor de Poesia. L’any passat, el 2014 Edicions de 1984 li publicà Quanta aigua clara als ulls de la veïna. “Una obra sorprenent que serveix per donar testimoni d’una veu híper-sòlida, a cavall entre el classicisme controlat i una mística esquarterada”, va escriure Jaume C. Pons Alorda. Nasqué el 1979 a Girona i estudià Psicologia a la Universitat de Barcelona i Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Parla fluix, però els seus poemes desprenen vitalisme, necessitat d'expandir una veu que juga, també, amb la complicitat del silenci.” D’aquesta manera David Castillo caracteritzà Irene Tarrés i Canimas. Ara ja no viu a Sant Feliu de Pallarols. Viu en un poble de la Garrotxa després d'unes incursions a Barcelona i de diferents viatges a Nicaragua que han marcat la seva obra. Acaba de guanyar el premi de teatre Josep Ametller per Chureca, “la brutalitat de la vida vista des d’un abocador”. El premi coincideix amb la publicació de Treta de terra. I si ens enfonsem?, que s’inspirà en l'ensorrament del Carmel, guanyà el 2005 el premi Amadeu Oller de Poesia. Quatre anys després obtingué el premi Joan Llacuna pel poemari Murs de Tlacalt, també ambientat a Nicaragua com l’obra de teatre premiada. El viatge ha estat una constant a la seva obra i precisament Treta de terra sorgeix d'un viatge que va fer amb el seu germà a Menorca. Albert Tarrés i Canimas va néixer a Girona l’any 1978. Deixà prompte els estudis per fer de jardiner durant un grapat d’anys. Va reprendre els estudis als vint-i-cinc anys per estudiar alguns cursos de filologia, i se’n cansà. És escriptor i caminador. Quan surt agafa el llapis. Volta molt per la Garrotxa, terra de bolcar, bolcat al costat inexacte de l’interior de costa enllà. “No sóc un entès en res, i menys en filologia —s’autodefiní—, no sóc pintor, no sóc un bohemi, no sóc poeta. Sembla estrany, però no he publicat cap llibre.” Ara ja n’ha publicat un. En la fulla i la nit, que obtingué el 2012 el Premi Joan Teixidor de Poesia.

Aparador de poesia. La poeta mataronina Eva Bassó i Pérez tornà al programa per a presentar “Els jardins perduts i el temps”, el darrer poemari. Sortí ara fa res, el març de 2015, magníficament il·lustrat per Manel Morral. Es tracta, segons Pau Fleta, l’autor del pròleg, d’un “repte amb si mateixa que l’autora necessitava construir i donar a conèixer en aquests moments.” Abans d’ahir, el dia 27 de maig de 2015, férem el cent vuitanta-dosè programa, el trentè de la cinquena temporada, el vintè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Eva Bassó i Pérez, la convidada, no ha volgut donar-nos mai la data de naixement, però saber l’edat no és l’important. L’important és el que diu i com ho diu. El que sempre ha volgut és que coneguéssim les seves arrels. Els pares eren pagesos de les comarques gironines i, com que Mataró era una ciutat fabril pròspera, van emigrar-hi. Però també va voler que sabéssim que el seu segon cognom, encara que sembli estrany, és antic, ve del segle XIX. “A casa —ens digué en un missatge— es respirava un ambient d'interès per la cultura, la lectura i la música, i el que més admiro dels meus pares és l'educació i sensibilitat que tenien.” Van pertànyer a associacions culturals i entitats corals i van voler que els seus fills tinguessin una vida millor, és a dir, que tinguessin els estudis que ells no van poder tenir, perquè no haguessin de treballar com ells a la fàbrica. Va estudiar comerç, no batxillerat, com volia. De gran, amb una criatura, va completar els cursos de secundària i estudià només tres cursos de Filologia Hispànica, per raons familiars i econòmiques. Al primer curs de carrera va escriure el primer poema. Amb Pau Fleta Lázaro publicà el 2010 el llibre “Poemes a dues veus”, la primera part del qual és un poemari seu de 32 poemes distribuïts en cinc parts. El 2004 i el 2006 guanyà el primer premi dels Jocs Florals d’Òrrius. Ha estat una vida difícil, la seva. Però ara mateix és funcionària i treballa a la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I segueix les petges dels pares cantant en una Coral de Mataró, de jove va estudiar cursos de piano, participant activament en una tertúlia literària que es fa a l'Associació de Veïns del barri de l'Havana i, de tard en tard, en el Cor Literari de Sant Pere de Ribes. Els anys 2008 i 2009 participà en la Nit de Poesia de Palautordera. Es declara independentista i admet que la seva obra poètica és enyorívola i musical i explica que per a tots els poemes té una melodia. Imita, segons ella, els sorolls de la vida i duria, si tingués un piano, tots els poemes al pentagrama.

Aparador de poesia. Ricard Mirabete Yscla va ser al programa per a presentar “Nuclear”, el darrer poemari, que fa res ha publicat Edicions Terrícola dins la col•lecció Llibres de l’Afrau. Mireia Calafell, una poeta amiga, ha celebrat l’aparició en una mena de postal que acompanya el llibre: “Ara bé, la pèrdua, com el blanc, no té un únic sentit només. No és en detriment, no cal plorar-la. Tot el contrari: ara que hem oblidat els discursos retòrics, celebrem-la. Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa.” Oh sí, com diu Jordi Valls a Núvol, el digital de cultura, el llibre significa “un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que emmotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes.” El dimecres dia 20 de maig de 2015, férem el cent vitanta-unè programa, el vint-i- novè de la cinquena temporada, el dinovè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Nasqué, el convidat, a Barcelona el 31 de juliol de 1971. Ricard Mirabete Yscla és filòleg, professor, crític i poeta. Amb un deix seriós, però no sabem si ens l’acabem de creure. Compagina la creació literària i la docència amb la traducció i correcció lingüística, i amb la col•laboració sobre actualitat literària, amb ressenyes i articles de fons, en revistes i diaris com ara El Punt Avui, Poetari i Núvol, el digital de cultura. Va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1999, al llindar del tombant de segle, pel poemari Última ronda, en el qual pretenia casar dos mons culturals extrems: d’una banda el simbolisme i de l’altra el popular. Des de llavors ha publicat l’any 2004 La gran baixada, un poemari on ressonen Carner, Brossa i Sagarra, segons el parer de Lluís Calvo; el 2009 Les ciutats ocasionals, poemari construït a partir dels cops i els desenganys quotidians, que no són pas pocs, i el 2013 Radar, que és el resultat de transitar per la Ciutat dels Sants i, ara mateix, la Ciutat dels Independentistes. En col•laboració amb David Caño, un altre poeta guanyador de l’Amadeu Oller, i Carles Mercader, fotògraf, el 2014 ha publicat De penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna). Sempre el trobareu on hi ha un poeta amic. Creu que la introspecció és la millor arma contra la solitud, la por i la mort, però també contra la vida i no es cansa de repetir que la poesia són excrecions de la pell que traspuen l’ànima pròpia del qui escriu.

Aparador de poesia. Jordi Larios i Aznar aterrà al programa per a parlar dels seus tres poemaris, especialment “Rendezvous”, el darrer, publicat per Cafè Central-Eumo a la col•lecció Jardins de Samarcanda. La poesia de Larios ?va escriure Eduardo Moga a propòsit del llibre?, reflexiva, meticulosa, es produeix per sedimentació, com fan, lentíssimament, les estalactites: els versos gotegen i deixen, en caure, un substrat mineral, que, acumulat, forma la roca.” El dimecres dia 6 de maig de 2015 férem el cent vuitantè programa, el vint-i-vuitè de la cinquena temporada, el divuitè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Jordi Larios i Aznar, el convidat, va néixer el 25 de desembre de 1959 a Palafrugell. Estudià Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1981 es va llicenciar i el 1986 es va doctorar amb un excel•lent cum laude. De 1982 a 1987 va treballar de professor al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. Des de 1987 viu a Cardiff, al País de Gal•les. Entre 1987 i 2007 donà classes a la Cardiff University (School of European Studies) i entre setembre de 2007 i juliol de 2014 treballà a Queen Mary University of London (School of Languages, Linguistics and Film), on dirigia el Centre for Catalan Studies. Actualment treballa a la University of St Andrews (School of Modern Languages), a Escòcia. Tres llibres de poesia; és lent, ens sembla que ho diu en alguna banda. Per Home sol, publicat el 1984, obtingué l’any anterior el Premi Ribas i Carreras. Triga vint anys i escaig a publicar el segon llibre, El cop de la destral, que apareix el 2006. Haurem d’esperar set anys més perquè Cafè Central i Eumo Editorial publiquin el 2013 Rendezvous. L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana lliurà el Premi Josep Maria Llompart a Jordi Larios, en creure que havia estat el millor llibre de poesia en català publicat el 2013. Té en el terreny de l’assaig un estudi sobre les novel.les canòniques de Llorenç Villalonga: Llorenç Villalonga i la fi del món , que es publicà el 2007. Recentment ha coordinat un volum sobre La cara fosca de la cultura catalana. La col•laboració amb el feixisme i la dictadura franquista. Ha traduït al català diverses obres d’autors anglesos, americans i irlandesos: Oscar Wilde, Henry James, Saki, Anthony Powell, Dorothy Parker i Robert Coover, entre altres. Des de 1981 viu amb Montserrat Lunati, la seva companya, amb qui ha traduït L’art de la ficció, de David Lodge.

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso vingué al programa a presentar “Fosca límit”, poemari ‘exquisit’, segons el parer de Bernat Dedéu, que fa res AdiA Edicions ha publicat dins de la col•lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, “mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.” Abans d’ahir, dimecres dia 6 de maig de 2015, férem el cent setanta-novè programa, el vint-i-setè de la cinquena temporada, el dissetè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)?certifica el poeta?, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, articulista, crític literari i editor. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completat la seva carrera de piano, s’ha llicenciat en filologia catalana, composa música, ha codirigit amb Laia Noguera,The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual és coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. Els tres són els tres editors d’Edicions Terrícola. Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa. També figura a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Com a músic, després d'estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen l’àlbum En helicòpter.

Aparador de poesia. Quan està a punt d’aparèixer la segona edició, Xavier Montoliu Pauli i Corina Oproae han vingut per a parlar de “Per entre els dies”, antologia poètica de Marin Sorescu que Lleonard Muntaner, Editor publicà el 2013 dins la col•lecció L’obriülls. Per aquesta traducció dels poemes del poeta romanès, els filòlegs van merèixer l’any 2014 el premi Rafel Jaume, el Cavall Verd de traducció que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. “Nosaltres havíem començat a traduir d’una banda per plaer —diuen els traductors—, pensant que més endavant ja buscaríem, si ens plaïa el resultat, una editorial, però de l’altra perquè trobàvem que la literatura romanesa era pràcticament desconeguda a casa nostra (...). Abans d’ahir, dimecres, dia 29 d’abril de 2015, férem el cent setanta-vuitè programa, el vint-i-sisè de la cinquena temporada, el setzè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. L’ambició primera de Marin Sorescu havia estat ser pintor, però esdevingué un enorme poeta. A més a més fou crític agut, dramaturg com el seu compatriota Ionesco, activista cultural. Tot i gaudir de reconeixement popular —arribà a omplir estadis—, fou un personatge incòmode per al règim comunista, que el controlà a través de la fèrria censura. El seu llibre Poemes censurats es va poder publicar acabada la dictadura. Nasqué el 29 de febrer de 1936 a Bulze?ti, a la província de Dolj, al sud-oest de Romania. Molt malalt d’hepatitis i siarrosi, morí a la capital el 8 de desembre de 1996. A l’entorn de 1960, després de llicenciar-se en filologia, s’establí a Budapest, la capital i va casar-se. A la primeria dels anys 1960, en acabar els estudis de filologia a la universitat de Ia?i, s’establí a Bucarest i va casar-se. Va treballar en un càrrec important als estudis de dibuixos animats Animafilm i de cap de redacció de revistes literàries com Ramuri (1978-1991) i Literatorul (1991). Proper al teatre de Ionesco, es val de situacions absurdes i paradoxals per abocar amb ironia la seva crítica a la societat i a les circumstàncies que li tocà viure. És interessant la seva poètica: «Primer escric el poema, en preparo diversos esborranys, llanço amb ferotgia les variants damunt el meu cap i en redacto només una en paper. Deixo allò que he escrit damunt el paper durant algun temps per tornar a descobrir la poesia en un altre paper, i per descobrir, com per atzar, aquesta poesia. Si, en llegir de bell nou el poema, aquest m’emociona, aleshores el dono al món com si fos una almoina.» Xavier Montoliu Pauli i Corina Oproae, els convidats han traduït noranta-nou poemes al català. Pertanyen als llibres més importants. Poemes, publicat el 1965, La mort del rellotge, publicat l’any següent, La joventut de Don Quixot, aparegut el 1968, Tossiu, publicat el 1970, Ànima, bona per tot, publicat dos anys després, D’aquesta manera, publicat el 1973, i, per últim, El pont, publicat l’any de la seva mort. Xavier Montoliu i Pauli, un dels convidats, nasqué a Badalona el 1968 i continua vivint-hi. Llicenciat en Filologia Catalana, fou lector de català, entre el 1992 i el 1996 a la Universitat de Bucarest i entre 1996 i 1997 a la Universitat de Toulouse-Le Mirail. Ha treballat com a gestor cultural i llibreter al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i des de fa més de deu anys és tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha col•laborat amb l’editorial Meronia de Bucarest en el projecte de traducció de literatura catalana al romanès. Ha traduït, a més a més del poemes de Sorescu, poesies de Virgil Mazilescu, Ileana M?l?ncioiu, i Ioan. Es Pop, a Reduccions (2009), d'Aurel Pantea, Ion Cristofor, Leti?ia Ilea i Oana C?t?lina Ninu (Dels Càrpats a la Serra d'Alcoi, 2011), de Mircea C?rt?rescu (Nit del Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2014), de Ioan Es. Pop (Nit del Festival de la Mediterrània de Palma, 2015) i també Paul Celan y Rumanía: la adolescencia de un adiós de Petre Solomon, publicat el 2010, Sobre pérdidas y ganancias. Antología de poesía de Leti?ia Ilea, publicat l’any passat. Per Sant Jordi s’ha publicat el llibre d'assaig (e-book) La cinquena impossibilitat. Judaisme i escriptura, de Norman Manea. Corina Opproae, l’altre convidada, nasqué el 1973 a F?g?ra?, población situada a la regió de Transilvània, a Romania. És llicencià en filologia anglesa i hispànica per la Universitat Babe?-Bolyai de Cluj-Napoca. Cursà un Màster sobre Estudis Literaris Americans a la mateixa universitat, on va desenvolupar també part de la seva activitat docent en acabar la carrera. Fa 17 anys que viu a Barcelona, on cursà estudis de doctorat en Traducción i Adquisició de Llengües estrangeres a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dóna classes en un Institut d'Ensenyament Secundari, alhora que tradueix i escriu poesia. A Romania va publicar poemes en les revistes literàries més importants a Transilvània, com ara Tribuna i Echinox. A més a més dels poemes de Marin Sorescu, ha traduït al català La Meva Pàtria, un llibre de poemes de la poeta romanesa Ana Blandiana que sortirà a la tardor.

Aparador de poesia. Jordi Guardans i Cambó, músic i poeta, vingué a presentar “La presència del transparent”, que inclou l’obra poètica completa del poeta entre 1994 i 2014 i que Pagès Editors publicà el desembre de 2014. Inclou set poemaris publicats i un d’inèdit, “El missatger”. Segons parer de Carles Rebassa, el llibre “és el camí de l'ara fins a l'etern, dues visions de la mateixa idea del temps, que no té record però sí memòria.” Abans d’ahir, dimecres dia 22 d’abril de 2015, vigília de la Diada de Sant Jordi, férem el cent setanta-setè programa, el vint-i-cinquè de la cinquena temporada, el quinzè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Poeta i músic barceloní. Jordi Guardans i Cambó, el convidat, nasqué el 16 de setembre de 1955. Biel Mesquida i Amengual, que el va conèixer a la Barcelona del setanta, diu que era una de les persones més singulars d’aquella época. Era “un al•lotot simpàtic, intel•ligent i ben seductor —afegeix—que tocava el piano d’una forma magnífica i que feia versos.” Devia estudiar a l’Escola Eina, perquè el 1979 li publicà Tsares, el primer llibre, que fou traduït posteriorment a l'anglès i editat als Estats Units a la revista literària de l'American Catalan Society. No està inclòs a La presència del transparent. En canvi, sí Tant de bo que siguin les penúltimes penes, amb què obtingué el 1993 el Premi Marià Manent, publicat el 1994, El Rèquiem blau, prologat per Pere Gimferrer i publicat el 2002, Montserrat, publicat el 2002 i reeditat el 2007, Abbà, publicat el 2006; Planeta Balalaika, que es publicà el 2007, Contra venena et animalia venenosa, que es publicà el 2008 amb pròleg de l'Enric Bou, El llibre de Dresden, que es publicà el 2010 amb pròleg d’Enric Bou i epíleg de Carles Guillén. El 2011 publicà Trenta-tres cançons i tres poemes, introducció i cura de Carles Guillén i Selva, amb il•lustracions del propi poeta, que recull totes les lletres de les cançons enregistrades per diferents intèrprets i tres poemes musicats i cantats per altres fins el moment. Abans, el 2006, Carles Guillén i Selva té cura de Els àngels i el perill, una antologia de la seva obra. Amb aquest títol ha fet recitals amb la col•laboració d'Ester Formosa i el pianista Maurici Villavecchia. L'any 1981 guanya la medalla d'or del Reial Cercle Artístic de Barcelona en ocasió del seu centenari, amb l'obra de teatre La ciutat il•luminada, publicada el 1989 amb pròleg d'Anna Maria Moix. El poeta considera la música i les cançons com part de l’obra poètica. el 1988 s'edita l’àlbum Port Estrella, en què cantava les seves composicions. L'Ester Formosa li grava cançons en els CD's La casa solitària, editat el 2000, i Època, editats el 2000 i el 2003. La Maria del Mar Bonet als CD's Lluna de pau i Terra secreta, editats el 2003 i el 2007). El Gerard Quintana li canta i posa música a poemes als CD's Les claus de sal i Per un tros de cel , editats el 2003 i el 2005. El 2007 l'Ester Formosa li dedica l'album Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta, la lletra i la música de les quinze cançons són de Jordi Guardans. El 2008 Túrnez & Sesé, al CD Romanços i estampes del 21 li musiquen i interpreten un poema i una cançó. El 2010 s'edita l’àlbum T’escric des de Granada, amb lletra i música de Jordi Guardans que canten Adolfo Osta, Carles Rebassa, Ester Formosa, Gerard Quintana, Sílvia Comes, Túrnez & Sesé. El 2012 s’edita el CD Anem de part, lletra i música d'en Jordi Guardans, amb arranjaments Maurici Villavecchia, on canta Carles Rebassa.

Aparador de poesia. El dia 15 d’abril de 2015 férem un programa especial dedicat als poetes del col•lectiu Montalt literari. Dolors Martí Julià, Jordi Brunet Ezquerro, Maria del Carme Pàez Narvàez, Marie Chauvin, Meritxell Cornella Planells, Núria Albesa Valdés i Queralt Morros Baró recitaren alguns dels seus poemes. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Podeu llegir els poetes que hem mencionat als blogs Montalt literari i Poemes i relats contra la ira dels homes. Us adonareu de la seva qualitat i modernitat i us adonareu sobretot d’una cosa, que paga la pena llegir-los.

Aparador de poesia. Carles Miralles i Solà, un referent i un home cabdal de la literatura catalana, morí a Barcelona la matinada del 29 de gener de 2015. El dia 8 d’abril de 2015, per tal d’homenatjar-lo, tornàrem a emetre l’entrevista que Pius Morera, conductor del programa, va fer-li el 14 de desembre de 2011. També vam tornar a emetre quatre poemes que, en aquella ocasió, recità per als oients de l’emissora, ràdio Sant Vicenç de Montalt. Carles Miralles Solà nasqué a Barcelona el 25 de maig de 1944. Doctor en filologia clàssica, catedràtic universitari i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha col•laborat en nombrosos mitjans de comunicació i revistes científiques i literàries. Li han atorgat nombrosos premis. L’any 1965, l’Amadeu Oller de Poesia pel poemari La terra humida; el 1967 el Joan Salvat-Papasseit de Poesia pel llibret On m’he fet home; el 1980 el Josep Carner per l’assaig Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba; el 1992 el Premi Nacional de Literatura Catalana de Poesia per La mà de l'arquer; el 1994 el Premi de Crítica Serra d'Or d'assaig per Sobre Foix; i, finalment, el 2010 el Premi de la Crítica Poesia Catalana per L’ombra dels dies roja. Hem de dir que una mica abans que es publiqués aquest llibre va aparèixer primer D’aspra dolcesa, que reunia tota la poesia del poeta entre el 1963 i el 2001, i No me n’he anat, on aconseguí que nou amics triessin deu poemes de la seva obra completa. Cal posar de relleu un llibre de contes de gran densitat poètica, Escrit a la finestra, que es publicà el 1998. En l’àmbit dels estudis literaris i de la crítica literària volem destacar Eulàlia, estudis i notes de literatura catalana, publicat el 1986, i Sota el signe del fènix, durar i pel foc sempre renéixer, publicat el 2008, que conté els articles que van aparèixer al suplement cultural del Diari Avui entre el 2002 i el 2007. Ja malalt, l'octubre de 2014 Miralles va ser homenatjat per la Universitat de Barcelona amb la presentació dels dos volums Som per mirar, coincidint amb la seva jubilació. Morí a Barcelona, com ja hem dit, la matinada del 29 de gener de 2015.

Aparador de poesia. Sonia Moya i Villanueva, poeta cerdanyolenca intal•lada al Bages. torna al programa per a presentar “Plutó”, el seu segon poemari, que Témenos Edicions publicà ara fa quatre dies il•lustrat per Txema Rico. Ahir, dimecres dia 1d’abril de 2015, férem el cent setanta-quatrè programa, el vint-i-dosè de la cinquena temporada, el dotzè d’enguany. L’emetérem com sempre en directe des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt. Sònia Moya i Villanueva, la convidada, nasqué a Cerdanyola del Vallès el 25 de desembre de 1981. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona, treballa com a professora de llengua i literatura a l’Institut d’Educació Secundària Lacetània de Manresa. A més de jove, bonica i intel•ligent, és vegetariana, però li agrada el vi negre. Molt, els artistes ja se sap... Guanyà el 2010 el Premi Amadeu Oller de Poesia pel seu poemari Gramàtica de l’equilibri, que no va de les difícils relacions sintàctiques sinó de les difícils relacions entre home i dona. I ara, fa poc, el setembre del 2014, Sònia Moya guanya 30è Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina per l'obra Plutó, que Témenos publicà el 2015. La poeta reflesiona sobre "com les coses poden variar d'un dia per l'altre. És un símbol sobre com el poder es creu amb el dret de robar-nos la identitat". També és narradora i el 2009 obté pel conte Orenga un accèssit al concurs de Narrativa Gastronòmica, organitzat per les entitats Òmnium Cultural i Menjar i Beure de Manresa. Molt preocupada per l’oralitat, ha recitat ací i allà els seus versos, però també els d’altres poetes, sovint acompanyada per Pau Ruiz, músic i guitarrista. Cal posar de relleu la seva participació en el 10è Festival de poesia de Sant Cugat, celebrat el 2010, en el Versos Lliures de 2012 i la Xa Poefesta, celebrada el 2013. Figura en diverses antologies, entre les quals ressaltem Ningú no ens representa, que aplega els poetes emprenyats i Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, l’autor de la qual és el conductor d’aquest programa, que aplega setanta-nou poetes o bé guanyadors del premi o bé aquells que van obtenir un accèssit.

Aparador de poesia. David Tona i Mora tornà al programa, després de molt de temps, per a presentar “Més altament vivies”, un títol que és un vers de Joan Vinyoli. “(...) es tracta d’un poeta —constata Jesús Aumatell, l’editor d’emboscall, que és qui l’ha editat—que no escriu pensant en un receptor immediat, i per això no explota mecanismes retòrics exitosos, sinó que n’explora d’altres, més complexos i també més perdurables.” Alguns poemes del llibre pertanyen a “Temps de verema”, recull guanyador l’any 2009 del premi de poesia Homenatge a Carme Morera. L’any anterior ja s’hi havia presentat i havia obtingut un accèssit per ”Instants de llum”. Ahir, dimecres dia 25 de març de 2015, férem el cent setanta-tresè programa, el vint-i-unè de la cinquena temporada, l’onzè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. “Vaig néixer —conservem aquest missatge del convidat, David Tona i Mora— amb els colors oxidats del mes d’octubre, concretament el dia 24 de l’any 1978 a Gurb, que ha estat des d’aleshores sempre la meva pàtria. Estació de l’any tranquil•la i de recolliment que s’ajusta potser amb la meva persona.” No esperin un home lletrat, perquè no l’és ni vol, tot i que escriu molt bé. Ha estat força autodidacte, confessa, ja que no ha estudiat res de lletres ni cap carrera, sinó algun que altre curs d’escriptura, i amb això he anat forjant un camí. Va descobrir la poesia molt aviat, als divuit anys, i se’n recorda bé, perquè coincidí amb la mort de Joan Brossa, de qui n’ha estat un devot. Adquirí soltesa i tremp, però, en els tallers d’escriptura i ha ampliat els mestres als quals la seva poesia és deutora, com ara Vinyoli. Ha obtingut alguns premis, Emboscall li publicà l’any 2001 “Existència” , un petit recull de poemes. La preocupació de l’autor llavors era situar-se en el món concret, en la realitat quotidiana, segons el parer de l’editor. Publicà tres poemes a la revista Tinter de fusta i, com passa amb molts poetes, també s’ha expressat a través de la música tocant en el grup de pop rock Nido Malo la bateria , i, com nosaltres, presentant entre el 2002 i el 2011, al costat d’un company, en una ràdio local de Roda de Ter un programa dedicat a la difusió de la poesia. El gener d’enguany, emboscall ha editat un segon poemari de l’autor gurbetà, un autor de producció lenta. Esperem que no triguí quinze anys més. Més altament vivies, a banda de ser un vers de Vinyoli, com hem assenyalat, permet endinsar-nos en el viaranys d’una veu ‘diferent‘.

Aparador de poesia. Víctor Obiols Llandrich tornà al programa per presentar “Sol de Lluna ple”, publicat recentment per Edicions Els Llums. “Víctor Obiols —escriu Pere Rovira al pròleg, a tall de conclusió i concloent-lo — exerceix una militància més complexa: escriu com vol allò que vol escriure. Amb un rigor rar i amb l’elegància de la facilitat aparent de la mà, assumint la dificultat de no trair una concepció de la puresa poètica que l’ha guiat quasi tota la vida.” Ahir, dimecres dia 4 de març de 2015, férem el cent setanta-dosè programa, el vintè de la cinquena temporada, el desè d’enguany. L’emetérem en directe, com sempre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt. Víctor Obiols i Llandrich, el convidat, vingué al món el 26 de maig de 1960 cap a les sis de la tarda. Era Corpus Christi, i ho féu al passeig de Sant Joan de Barcelona. Es llicencià en Filologia Grega a la Universitat de Barcelona i es doctorà en Literatura Comparada a la University of Southampton i es féu musicoterapeuta per tal de «conèixer millor els efectes benefactors de la música». En el món de la música se’l coneix pel sobrenom de Bocanegra. El músic devia néixer el 1940, just en l’instant que el seu futur pare feia de professor de piano de la seva futura mare a l’Acadèmia Vié de Sant Adrià del Besòs i ambdós festejaven entre partitures. Músic, i també poeta. Pel so arribà a la música, “que neix de dins i ve de fora”. Pel sentit “ha construït habitacles de mots on aixoplugar-se (...) de la realitat.”, explica. Això d’escriure li ve de lluny. Als catorze anys publicà Opus zero. Coses del pare. Però en farà més, de poemaris. Guanya el 1983, per Carrer d’hivern el Premi Miquel de Palol i el 1997 per Versos i contracants el Premi Màrius Torres. Publicà el 1999 El croc de l’esfera, sobre la música i la persona del pianista de jazz Cecil Taylor, el 2009 Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig, proses escrites en ocasió de l'enregistrament i publicació de Fonografies, i el 2014 D’un juny dur . «Obiols sedueix el lector perquè l’acompanyi a l’univers irracional», va escriure Anna Carreras el juny al TimeOut Barcelona. «Un llibre ple de trampes que són sorpreses», llegim a la solapa. Trenta poemes, un per cada dia de juny, i un afegitó per a ‘Un any i poc després’. El gener de 2015 ha publicat Sol de Lluna ple, que aplega la poesia escrita entre 1974 i 1999. També és traductor. “Tradueix clàssics per gust i contemporanis per fer bullir l’olla”, així va la cosa. Ha traduït Oscar Wilde, Walt Whitman, Walter de la Mare, Stéphane Mallarmé, Wallace Stevens i William Shakespeare. Entre el 2004 i el 2009 dirigí el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i, actualment, és professor d’un taller de poesia de l’Ateneu barceloní. Ara sí, ara no, fa de professor universitari i periodisme cultural. Ha exercit la docència a les Universitats de Bristol i de Vic. Féu Estudis de piano i de cant. També estudià música a l’Escola de Música de Vallvidrera, futura Aula de Jazz d’Enric Herrera, dirigida per Lluís Claret, i a l’Estudi de Maria Anglada del carrer Avinyó. El 1978 guanya el concurs de cantautors Atticus. Toca durant quinze anys amb el grup Barucs, o Baruques. L’any 1981 entra en el grup de Pau Riba. El 1982 funda la seva pròpia banda, on interpreta íntegrament repertori propi, cançons en català amb influència del rock i del blues. L’any 1984 funda el grup Bocanegra amb Pepe Sales. Enregistren el 1986 Bocanegra U, que reediten un any després. El grup actua al Festival del Grec, a les Festes de la Mercè i arreu de Catalunya. Quatre anys més tard, el 1988, el grup es dissol, i Víctor Obiols se’n va a fer món, primer a Holanda i, després d’un any, a Anglaterra. El 1992 el grup Bocanegra fa una reaparició efímera, després de la qual Pepe Sales, poeta compositor i pintor, inicia una carrera en solitari fins a la seva mort, als quaranta, per culpa de la sida. El gener del 2003 reapareix en solitari Víctor Bocanegra, l’alter ego de Víctor Obiols, a la sala Harlem de Barcelona per retre homenatge a Pepe Sales, l’artista desaparegut, i l’abril del mateix any surt el disc Bloc de lírica dura, amb lletres de Sales i música de Víctor Obiols i Coque Vàzquez. En el disc hi col•laboren músics com Joan Vinyals, David Xirgu, Hernán Flores, entre d’altres. El disc s’obre camí per indrets emblemàtics, com el Mercat de Música Viva de Vic. Som al 2008: grava l’àlbum Fonografies. El setembre de 2011 Víctor Obiols, ara director d’escena, va presentar l’espectacle Villon (les Balades), amb la musicació dels poemes de Bocanegra, al Teatre del Raval de Barcelona, amb els actors Pepa Arenós i Jaume Comas. Gràcies a un Verkami el novembre del 2012 es comença a gravar l’àlbum Cançons d’Akídelara, que apareix a inicis de març, «quan despunta la primavera, tímida encara», diu el poeta. Actualment va pel món recitant Llibre d’amic i Cants d’Abelone, amb motiu de l’any Vinyoli, acompanyat de l’arpa d’Olga Benito. El 20 de febrer de 2015, amb el títol Pom de petits hits, féu al Casino de Granollers un concert antològic de cançons acompanyat per un elenc de grans músics. Cal ressaltar que el diumenge dia 22 de març tornarà a Sant Vicenç de Montalt per cantar sis composicions al V Dia Mundial de la Poesia, que tindrà lloc a les 7 de la tarda al teatre del Centre Cívic El Gorg, abans del partit Barça-Madrid.