Teatre Radiofònic

LaBute, nascut a Detroit el 1963, rep formació en Art Dramàtic a la Brigham Young University de Utah, una escola privada de caire religiós i conservador lligada a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Allà coneix l’actor Aaron Eckhart, que més tard serà intèrpret de papers principals en diversos de les seves pel·lícules; i produeix diverses obres teatrals, algunes de les quals són cancel·lades i no s’arriben a estrenar pel contrast ideològic amb la filosofia de l’escola. Després de passar per les Universitats de Kansas, Nova York i la Royal Academy, el 1993 LaBute torna a la Universitat de Brigham per estrenar «In the company of men», de la que el 1997, el mateix LaBute, en fa una adaptació cinematogràfica que obté diversos premis i nominacions a diferents festivals de cinema. Li segueixen «Your Friends & Neighbors» el 1998 i «Bash: Latter-Day Plays», una trilogia d’obres curtes que critica l’actitud dels membres de la comunitat de l’església mormona, fet que suposa la seva excomunió. L’any 2002, escriu «The Mercy Seat», un text ambientat en les hores següents als atemptats del World Trade Center de Nova York l’onze de setembre de 2001. Un any més tard, arriba «The shape of things», el guió que avui posem en antena, i el 2006 «The wicker man», una versió nord-americana de la pel·lícula britànica del mateix títol, però que no arriba a tenir el resultat esperat. Els anys següents, Labute porta a la pantalla títols com «Lakeview Terrace (2008), Death at a Funeral (2010), Stars in Shorts (2012), Some Velvet Morning (2013), o Dirty Weekend (2015). En l’obra de LaBute, els trets més comuns són les relacions humanes i els conflictes morals, sovint explorant el costat més fosc del comportament humà, amb personatges moralment ambigus i situacions incòmodes basades en la manipulació emocional, el poder, l’aparença, i l’ètica i la moral. El gener de 2021, LaBute és una de les 50 personalitats que signa el manifest «Dialogue for Catalonia», promogut per Òmnium Cultural i publicat a The Washington Post i The Guardian, a favor de l'amnistia dels presos polítics catalans i del dret d'autodeterminació en el context del procés independentista català. En el manifest, els signants lamenten la judicialització del conflicte polític català i concloguen que aquesta via, lluny de resoldre'l, l'agreuja; alhora que fan una crida al «diàleg sense condicions» de les parts per permetre a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític, i exigir la fi de la repressió i l'amnistia per als represaliats. «La forma de les coses» (The shape of things) ens planteja una reflexió sobre les relacions humanes, el poder de la influència i els límits de l’art. A través d’una història aparentment romàntica entre l’Evelyn, una estudiant d’art, i l’Adam, un jove tímid i insegur; l’autor construeix un argument que es converteix en una crítica dura sobre la manipulació i sobre com la societat pot modelar la identitat d’una persona. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Rosa Aguado i amb les veus de Anna Massallé en Evelyn, Jordi Alegre en Adam, Glòria Salvador en Jenny i Aurelio Rodriguez en Tony. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut com John Kingsley Orton el 1933 a Leicester, Orton va desafiar les convencions socials i teatrals amb un estil provocador i carregat d’humor negre. Fill de classe obrera, va començar a escriure mentre estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres, on també va conèixer Kenneth Halliwell, la seva parella i col·laborador durant molts anys. Orton va destacar pel seu talent per la sàtira mordaç i la seva capacitat de despullar la hipocresia de la societat britànica. Les seves obres disseccionen amb ironia i enginy institucions com la família, la religió i la policia, fent-les protagonistes de situacions absurdes i escandalosament còmiques. Amb peces com "Enter a Free Man" (1964) i "El Botí" (Loot, 1965), va aconseguir gran èxit, però també va generar polèmica per la seva irreverència i el seu retrat despietat de la moral establerta. El Botí, en particular, va ser censurada en les primeres representacions, però va acabar convertint-se en un dels seus èxits més emblemàtics. La seva carrera, brillant i transgressora, es va veure tràgicament interrompuda el 1967, quan va ser assassinat per Kenneth Halliwell, en un crim que va commocionar el món teatral. Orton tenia només 34 anys, però el seu llegat segueix viu com un referent de la comèdia negra i el teatre més subversiu. I si una cosa defineix El Botí, l’obra que avui presentem, és precisament aquest esperit irreverent. Harold i Dennis amaguen el botí d'un robatori al taüt de la mare morta de Harold, complicant el funeral enmig d’un caos creixent. La infermera Fay, amb fosques intencions, i Mr. McLeavy, el vidu ingenu, hi sumen més despropòsits, mentre l'inspector Truscott, corrupte i peculiar, investiga el cas amb un estil propi més proper a la farsa que a la justícia. Mentides, traïcions i situacions absurdes destapen la hipocresia de la societat, en una combinació explosiva d’humor negre i crítica social. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus de Montse Martinez Soler en Fay, Aurelio Rodriguez en el Senyor Mc Leavy, Jordi Bernad en Harold, Jordi Alegre en Dennis, Amadeu Aguado en Truscott i Toni Garrich en Meadows. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Amb un estil àgil, directe i provocador, Joe Orton ens convida a riure de les convencions socials, portant-les fins a l’extrem del ridícul. Així doncs... obrim les cortines, apaguem els llums, i endinsem-nos en aquest delirant espectacle teatral!

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us proposem Traïció, una de les obres més celebrades de Harold Pinter, una peça clau del teatre contemporani europeu i una de les reflexions més incisives que s’han escrit mai sobre l’amor, l’amistat i la mentida. Harold Pinter, premi Nobel de Literatura, és conegut per un teatre aparentment senzill, construït a partir de converses quotidianes, silencis llargs i frases interrompudes. Però sota aquesta superfície austera s’hi amaga una mirada ferotge sobre les relacions humanes, el poder, la memòria i allò que decidim callar. En el seu teatre, el que no es diu sovint pesa més que el que es diu. Traïció és una obra escrita a finals dels anys setanta, però continua sent d’una modernitat absoluta. No parla només d’un adulteri, sinó de totes les formes possibles de traïció: la traïció a la parella, la traïció a l’amic, la traïció a un mateix i, sobretot, la traïció de la memòria, que reescriu el passat segons les necessitats del present. L’obra explica la història de tres personatges —Emma, Jerry i Robert— units per una relació amorosa i amistosa que s’estén durant gairebé una dècada. Però Pinter pren una decisió radical: explicar aquesta història a l’inrevés, començant pel final i avançant cap al principi. Així, l’espectador —i en aquest cas, l’oient— coneix des del primer moment com acaba tot, però és convidat a retrocedir en el temps per descobrir com i quan va començar la ferida. Aquest recorregut cap enrere transforma completament la nostra mirada. Escena rere escena, allò que semblava fred o distant es va omplint de vida, de desig i de possibilitats. El passat, que normalment idealitzem, aquí es revela fràgil, ple de decisions equivocades i de silencis que, amb el temps, esdevindran irreparables. En aquesta adaptació radiofònica, Traïció es construeix a partir de la paraula dita, però també de la paraula suspesa. El silenci, les pauses i els gestos que a l’escenari serien visibles, aquí es converteixen en espai sonor, en respiració, en absència. El narrador no explica el que senten els personatges: es limita a situar-los en el temps i en l’espai, deixant que sigui l’oient qui completi el sentit. Perquè Traïció no ofereix respostes morals. No jutja. No condemna. Observa. I en aquesta observació precisa i implacable hi ha la seva força. Pinter ens recorda que les relacions humanes no són netes ni coherents, i que sovint vivim en diversos relats alhora, adaptant la veritat al moment que ens convé. Escoltar Traïció és entrar en un territori íntim, incòmode i profundament humà. És escoltar com el temps canvia el significat de les paraules. I és acceptar que, de vegades, el començament conté ja, de manera invisible, el final. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus d’Anna Cadafalch en Emma, Tiago Romeu en Jerry, Toni Garrich en Robert i Aurelio Rodriguez en el cambrer. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Us convidem, doncs, a deixar-vos portar per aquesta història explicada a contratemps, i a escoltar no només el que es diu, sinó també tot allò que queda suspès entre una frase i la següent. Comença «Traïció» de Harold Pinter.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui alcem el teló de les ones per assistir a la representació de «Per amor d’Eva», un guió teatral del dramaturg català Miquel-Lluís Muntané. Miquel-Lluís Muntané i Sicart neix a Barcelona l’any 1956. Inicia la seva trajectòria professional com a docent en l'ensenyament secundari i col·laborador en diverses empreses de l'àmbit editorial. Més tard, es converteix en professor a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Consell de la Cultura de Barcelona, així com president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO i de l'Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana, i col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació. Com a escriptor és autor d'una producció extensa que abasta la major part de gèneres literaris: poesia, novel·la, teatre, biografia, assaig, traducció i periodisme cultural. L’any 2007 és reconegut amb el Premi Climent Mur pels seus treballs en el camp de l'associacionisme cultural. «Per amor d’Eva» planteja, en clau de comèdia, la dialèctica entre tres arquetips masculins que tenen maneres molt diverses d’abordar la seva relació amb les dones. En el fons, hi subjau una de les preocupacions més recurrents de Muntané en les seves obres de ficció, com són les contradiccions humanes i les dificultats de les persones per relacionar-se entre elles. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Rosa Aguado i les veus de Toni Garrich en Max, Jordi Alegre en Daniel, Jordi Bernad en Sergi i Rosa Aguado en la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us oferim una petita joia del teatre europeu que, malgrat el seu encant, no ha estat gaire representada a casa nostra. Es tracta de «Un idil·li exemplar», una comèdia brillant i carregada de mala bava, escrita per Ferenc Molnár, un autor tan extraordinari com injustament poc conegut en la nostra tradició escènica. Ferenc Molnár neix a Budapest l’any 1878 i és un dels grans noms de la literatura i el teatre hongaresos del segle XX. Comença escrivint com a periodista, però ben aviat destaca com a dramaturg. Les seves obres, plenes d’enginy, de diàlegs precisos i de situacions deliciosament absurdes, fan fortuna a tot Europa i també a Broadway, on moltes de les seves peces són adaptades o transformades en musicals. Potser la seva obra més famosa sigui «Liliom», escrita el 1909, que més endavant és font d’inspiració de «Carousel», un dels grans musicals de Rodgers i Hammerstein. Però Molnár també escriu obres més lleugeres, comèdies de saló amb molta ironia, com «La gosseta blanca», «Els nois de la Via Pál» —sí, aquell clàssic que alguns vam llegir a l’escola— o la peça que avui us presentem. A «Un idil·li exemplar», Molnár ens fa entrar a casa d’una actriu elegant, intel·ligent i acostumada a tractar amb egos inflats... com el del seu pretendent, l’actor Enric Cortada. Ell —tan famós com insegur— arriba fora de sí, disposat a interrogar-la com si fos un detectiu, un jutge i un acusat tot alhora. Ella, que ja ha vist molts drames, li respon amb ironia i una calma desesperant. I enmig de tot plegat, la minyona: estoica, pràctica i probablement l’única persona sensata d’aquest triangle. La comèdia de Molnár no fa servir grans gags ni situacions esbojarrades: la seva arma principal és la paraula. La paraula que punxa, que incomoda, que desemmascara, i que ens fa riure perquè ens reconeixem —ni que sigui una mica— en l’absurd d’aquestes passions inflades. «Un idil·li exemplar» és una crítica dolça i alhora demolidora a la gelosia, a les relacions tòxiques, i al teatre que fem... fora dels escenaris. I és, sobretot, una oportunitat magnífica per recuperar un autor brillant, àgil, intel·ligent i, per què no dir-ho, deliciosament impertinent. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich i la interpretació de Rosa Aynés com l’Actriu, Gemma Terés com la Minyona i Toni Garrich com l’Actor. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Prepareu-vos, doncs, per una història d’amor farcida de crits, silencis, revòlvers... i abraçades. Una història que només podia titular-se així: «Un idil·li exemplar», de Ferenc Molnár.

Albert Vidal neix el 1940 i es forma a l’Institut del Teatre de Barcelona. S’inicia en la professió teatral molt jove, i participa primer com actor en diverses companyies i, més tard, com dramaturg i director de nombroses adaptacions d’obres de Shakespeare, d’altres autors, de produccions pròpies, o d’altres accions teatrals i parateatrals. A banda, és també actor, locutor, guionista i director de programes radiofònics a Ràdio Barcelona, Ràdio Nacional i Ràdio Joventut, creatiu publicitari, col·laborador d’Editorial Bruguera en algunes publicacions i de la revista informativa del departament d’Educació de la Generalitat, del qual n’arriba a ser també assessor. El 1975 entra a formar part de Televisió Espanyola com a guionista, director i realitzador de programes documentals i musicals, com ara ‘Giravolt’, ‘Canciones de una vida’, ‘Los ríos’, ‘El musical del divendres’, entre d’altres, i compagina aquesta activitat amb la creació del Museu d’Autòmats del Parc d’Atraccions del Tibidabo. L’any 1981 és contractat per Edicions CEAC com a director literari i tècnic, càrrec que manté fins mitjans de la dècada dels anys 90. Des d’aleshores fins l’actualitat ha estat audiodescriptor del Fòrum de les Cultures, del Teatre Nacional de Catalunya, del Teatre Lliure, del Festival Grec i d’altres teatres, exposicions i museus. Ha publicat una dotzena de llibres, set dels quals amb Albertí Editors, referits al folklore de Catalunya, als orígens de dites i refranys populars, menges, jocs, tradicions, ... L’obra que avui presentem, «Papallones al desert», s’endinsa en el conflicte generat en una parella quan la dona torna a casa després d’haver estat a la presó com a conseqüència d’una condemna per pederàstia. Son inevitables alguns retrets, moments d’incomprensió, el distanciament entre ells i el difícil intent de refer la seva malmesa relació. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Rosa Aguado i la interpretació de Mariona Duch i Albert Vidal. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Incendis de Wadji Mouawad En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a representació d’una obra amb una intensa càrrega emocional i dramàtica que de ben segur us colpirà: «Incendis» de Wajdi Mouawad. Nascut al Líban l’any 1968, Wajdi Mouawad és dramaturg, director i actor, reconegut arreu del món pel seu teatre colpidor i profundament humà. La seva infantesa va estar marcada per la guerra civil libanesa, que el va obligar a exiliar-se amb la seva família, primer a França i després al Quebec. Aquesta experiència d’exili i desarrelament es converteix en un dels eixos centrals de la seva obra. Mouawad és conegut per la seva capacitat d’entrellaçar la tragèdia personal i col·lectiva, donant veu a històries de guerra, memòria i identitat. La seva tetralogia "La sang de les promeses", formada per «Litoral» (1997), «Incendis» (2003), «Boscos» (2006) i «Cels» (2009), ha marcat la dramatúrgia contemporània amb una escriptura visceral i poètica. Incendis, la seva obra més coneguda i universalment aclamada, ens parla del poder del passat, de com la guerra i els secrets familiars poden marcar-nos profundament. Després de la mort de la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben dues cartes que els porten a buscar un pare que creien mort i un germà del qual no sabien res. Aquest viatge els obliga a enfrontar-se amb el dolor i els misteris del passat, descobrint les arrels de la seva identitat. L'obra combina el passat i el present, mostrant com la memòria i el trauma modelen les nostres vides i com, al final, només afrontant la veritat podem trobar pau. Adaptada al cinema per Denis Villeneuve i ara convertida en una experiència radiofònica gràcies a la col·laboració del Grup de Teatre d’Amics de les Arts, «Incendis» és una obra que travessa fronteres i sacseja consciències. Mouawad continua dirigint i escrivint, portant el seu teatre arreu del món i reafirmant-se com una de les veus més poderoses del panorama teatral contemporani. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Ernest Castañé en Hermile i Abdesamad, Anna Massallé en Jeanne, Tiago Ferreira en Simón, Marc Novellón en Ralph, Antoine i Nihad, Gemma Terés en Nawal Jove, Bru Ubach en Wahab, el Milicià i el Periodista, Marta Espachs en Jidane i Sawda Adulta, Anna Clariana en Malak, Maria Mercè Monterde en Elhame, Montse Sanchez Soler en Sawda Jove, Jordi Estivill en el Metge, el Conserge d’escola i Chamseddine, i Maria Miralda en Nawal Adulta. La narració és de Toni Garrich, el Muntatge Musical d’Arnau Martinez i la realització tècnica de Joan Borràs. Acomodeu-vos. Apagueu els llums. I deixeu-vos seduir pel so i la veu que submergirà en l’atmosfera d’aquest drama un ambient ple de càrrega emocional i dramàtica molt intenses. Aquí comença "Incendis'’, de Wajdi Mouawad.

Què és la veritat? I què és la ficció? Pot un actor arribar a viure plenament allò que interpreta? I fins on pot arribar algú que vol descobrir-ho? Aquesta és la premissa d’«El verí del teatre», del dramaturg valencià Rodolf Sirera. Una peça intensa, inquietant, un autèntic duel psicològic que ens transporta al París del segle XVIII, on un marquès aristòcrata sotmet un actor a una prova extrema, una experimentació cruel on l’art i la vida es confonen fins a conseqüències irreversibles. Rodolf Sirera és un dels noms imprescindibles del teatre català. Nascut a València el 1948, desenvolupa una trajectòria brillant com a dramaturg, guionista i estudiós del teatre. Amb «El verí del teatre», escrita el 1978, aconsegueix una de les obres més representades i traduïdes de la dramatúrgia en llengua catalana. Inspirada en els diàlegs filosòfics del segle XVIII i en les teories sobre la interpretació teatral, Sirera ens planteja una reflexió punyent sobre el poder, la crueltat i els límits de la representació artística. L’obra original està escrita per a ser interpretada per dos actors, però en aquesta adaptació radiofònica serà portada a escena per dues actrius, oferint una nova perspectiva a aquesta confrontació sense concessions. Un text meticulós, una atmosfera inquietant, un combat verbal que esdevé una autèntica partida a vida o mort. «El verí del teatre» no és només una obra, és un mirall on l’espectador es veu obligat a enfrontar-se amb la naturalesa més fosca de l’ésser humà. Una obra que atrapa, incomoda i ens obliga a qüestionar allò que creiem cert. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, i amb les veus de Rosa Aguado en Gabriela i Maria Miralda en la Marquesa. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

El Modernisme literari a Catalunya és un moviment que arrenca la darrera dècada del segle XIX i s’allarga fins a finals de la primera del segle XX, a la manera del que a la resta d’Europa es coneix com a Art Nouveau. Les seves principals característiques són l’afany per la musicalitat, la referència constant a la natura i els sentits, i la recerca de la bellesa perfecta. L’artista modernista és considerat com un bohemi que viu la veritable existència, el plaer i la bellesa defugint de les obligacions quotidianes. El Modernisme porta també una visió renovadora del teatre, tant en el fons com en la forma, amb obres més emotives i introspectives, malgrat una certa resistència a la renovació en alguns sectors de la societat. Apareixen noves formes d'expressió escènica, com els monòlegs, una manera eficaç de transmetre aquesta nova mirada a la societat de l'època i una forma de representar les emocions i conflictes interns dels personatges que permeten connectar amb el públic de manera més directa. Dels escriptors de l’època en destaquen, sobretot, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres. Però aquesta inquietud innovadora dels autors fa que multitud d’artistes s’aboquin també a l’escriptura i el monòleg és una forma senzilla de mostrar-se al públic sense grans complicacions escèniques. Així, escriptors, periodistes, crítics o editors de l’època, es converteixen en autors teatrals. Avui en el nostre espai, volem oferir-vos una mostra de monòlegs d’aquests autors més desconeguts, i ens endinsarem en els textos de Joseph Aladern, Lluís Millà, Eugeni Duch, Ignasi Iglesias, C. Gumà, Vicenç Andrés i Manuel Pastó. Els monòlegs que posem en antena seran interpretats per Amadeu Aguado, Jordi Bernad, Albert Vidal, Rosa Aguado, Jordi Alegre, Toni Garrich i Aurelio Rodriguez, sota la direcció de Rosa Aguado. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ira Marvin Levin neix a Manhattan el 1929 fill d’una família d’origen jueu. Rep educació en una escola privada de Nova York i posteriorment assisteix a la Drake University de Iowa i a la Universitat de Nova York on obté la llicenciatura de filosofia i llengua anglesa. Un vegada graduat, Levin comença a escriure guions per a pel·lícules, ràdio i televisió, i poc després escriu la seva primera novel·la, «Un petó abans de morir», del 1953, de la que dos any més tard en fa l’adaptació cinematogràfica. D’ençà d’aleshores, la seva producció va en escreix i comença el gruix de la seva producció de novel·la, teatre i guions cinematogràfics amb títols com «No time for sergeants» (1956), «Critic’s choice» (1960), «Rosemary’s baby» (1967), «La llavor del diable» (1968), «El dia perfecte» (1970), «Les esposes perfectes» (2004), «L’habitació de Verònica» (1974), «Trampa mortal» (1978), «Els nens del Brasil» (1978), «Assetjada» (1991), entre d’altres. Alguns d’aquests títols i les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet li han valgut diversos premis i reconeixement durant la seva carrera. Levin mor a Nova York el 2007, després de patir un atac de cor. A «L’habitació de Verònica», l’obra que posem avui en antena, la Susan i en Larry coneixen en un restaurant a una parella d’ancians que queden meravellats de la semblança entre la noia amb la Verònica, la filla dels seus antics patrons. Els demanen que els acompanyin a casa seva per fer-li un favor a la germana moribunda de Verònica aprofitant la semblança física. Després d’entrar a l’antiga habitació de Verònica, en la qual el passat sembla congelat, les coses comencen a ser diferents i la realitat es confon amb la imaginació dels personatges fins al punt d’assumir-los en una confusió desafiant i, alhora, angoixant. «L’habitació de Verònica» va ser representada al Club Capitol de Barcelona l’any 2009 amb Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjà i Sílvia Marty en el repartiment i sota la direcció d’Héctor Claramunt. Després d’una gira arreu de Catalunya, l’obra va tornar al mateix escenari amb Pep Anton Muñoz en el lloc de Lluís Soler i Héctor Claramunt en substitució de Miquel Sitjà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a John, Rosa Maria Aynés és Maureen, Gemma Tarrés és Susan i Jordi Alegre és Larry. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Garcia Barba, nascut a Barcelona el 1964, és Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1987), Diplomat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona(1988), i ha assistit a nombrosos Seminaris de Dramatúrgia dirigits i impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. El 1994, escriu «Amanecer en Orán» un text que no veurà la llum fins anys més tard. El 1995, publica la seva primera obra d’èxit, «Les nits de lluna plena», un text escrit a petició d’una companya de promoció de l’Institut del Teatre que li demana una obra per representar amb una companyia que dirigeix. El mateix Barba s’encarrega anys més tard de traduïda al castellà amb el títol de «El caserón del miedo». A «Les nits de lluna plena» li segueixen títols com «L’oient» (1995), «Camino de Tombuctú» (1996), «Mares de hierba» (1998), «La decisió de Vila-neta» (1999), «Reconstrucció dels fets» (2000), «Rutas de Alto Riesgo» (2006), «El chip experimental» (2007), «En un lugar de la Mancha» (2013), o «Las sombras del valle negro» (2023); algunes d’elles representades i dirigides en escena per ell mateix. A banda de la producció teatral, Garcia Barba també ha treballat com a guionista televisiu en sèries com «Estació d’enllaç» o «El cor de la ciutat» a Televisió de Catalunya; «Compañeros», «Un paso adelante» o «Amar es para siempre» a Antena 3; «Los Serrano» o «Yo soy Bea» de Telecinco; entre d’altres. Tota aquesta producció li ha valgut per obtenir diferents premis i reconeixements al llarg de la seva carrera. A «L’oient», l’obra que posem avui en antena, un home solitari contracta un individu perquè l’escolti, i li parla entre altres coses de la seva crisi matrimonial. A partir d’aquest fet , s’estableix un joc on no hi falten les sorpreses, perquè les coses no són com semblen. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a l’Home, Jordi Alegre és el Visitant, i Rosa Aguado és la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a la representació de «Una vida al teatre», un guió teatral del dramaturg, guionista i director nord-americà David Mamet. Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alfonso Sastre Salvador neix a Madrid el 1926 en el sí d’una família treballadora. Fill de pare murcià, Alfonso, actor de la companyia de Francisco Villaespesa, i mare salamanquesa, Aurora; Sastre creix al costat dels seus tres germans, mentre segueix estudis de primària en una escola catòlica. En plena adolescència, el 1939, Sastre viu de prop l’esclat de la Guerra Civil, els bombardejos i la fam, un fet acabarà marcant-lo en endavant. Després d’acabar el batxillerat, el 1943, accedeix a la Universitat, on inicia, primer, la carrera d’Enginyeria Aeronàutica, i després la d’Aduanes, però acaba per abandonar-les totes dues. La seva vocació pel teatre el porta, el 1945, a ser un dels fundadors de «Arte Nuevo», un grup teatral amb pretensions per renovar l’escena espanyola. Un any després, estrena la seva primera obra com a dramaturg, «Uranio 235» , una tragèdia que gira al voltant de la Segona Guerra Mundial i la bomba atòmica. Aquest mateix any, es matricula a la Universitat Central de Madrid per estudiar Filosofia i Lletres, i esdevé membre fundador de la revista Raíz. El 1950, escriu «Prólogo patético», una obra de la que se’n prohibeix la representació. La mateixa sort corren altres obres següents, incloses en el que s’anomena Teatre d’Agitació Social, que pretén l’agitació política en contra de la dictadura. El 1953, escriu «Escuadra hacia la muerte», que es representada per la companyia de la mateixa Universitat;, i que a la tercera representació acaba essent prohibida. És en aquest context que coneix Eva Forest, la que en endavant serà la seva esposa. D’ençà d’aleshores, Sastre comença a obtenir força èxit amb les seves obres, «El pan de todos» (1953), «La mordaza» (1954), o «El cuervo» (1956), entre d’altres. El 1956 participa a les protestes universitàries contra la dictadura, un fet pel qual és processat, empresonat i posteriorment deixat en llibertat sota una fiança que el deixa sense recursos econòmics i es veu obligat a exiliar-se temporalment a París, on neix el seu primer fill. Malgrat l’exili, Sastre comença a ser un dramaturg reconegut i les seves obres comencen a ser representades a molts teatres espanyols. El 1962 ingressa al Partit Comunista d’Espanya, però l’acaba abandonant deu anys després en considerar-lo massa reformista. La seva producció no s’atura i títols com «En la red» (1959), «La cormada» (1959), «Oficio de tinieblas» (1962), «La sangre y la ceniza»(1965), o «La taberna fantástica» (1966), aquesta darrera prohibida per la censura, són portades als escenaris teatrals espanyols. En aquests anys de dictadura, comença a prendre força l’activisme polític en contra del règim i la lluita albertxale, i comencen a produir-se atemptats terroristes. L’esposa de Sastre, Eva Forest, és acusada de vinculació amb la banda terrorista ETA i participació en diversos atemptats com ara el de Carrero Blanco el 1973. Per aquest motiu, el 1974 és detinguda i empresonada preventivament a espera de judici. Pocs mesos més tard, Sastre és acusat també de delicte de terrorisme i és també empresonat. Això provoca nombroses protestes arreu del món, i Sastre és excarcerat un any després i té la possibilitat de presidir els col·loquis de teatre espanyol a la Biennal de Venècia el 1976. La seva esposa, en canvi, continua empresonada, i no serà alliberada fins el 1977 amb la Llei d’Amnistia de la transició. A partir d’aquest moment, la parella s’estableix a Fuenterrabía, al País Basc, a tocar de la frontera amb França, i continuen lligats a l’activisme polític. El 1985, ja en plena democràcia, s’estrena «La taberna fantástica», per la que obté el Premio Nacional de Teatro i el Premio El espectador y la crítica de Valladolid. A banda, rep diversos guardons més i altres reconeixements, com el Premio Nacional de Literatura el 1993, o l’Homenatge a la Universitat del Pais Basc l’any 2000. L’any 2007 mor la seva esposa, però Sastre continua amb la seva activitat política i literària que progressivament va abandonant degut a la seva edat avançada. Sastre mor el setembre de 2021 a l’edat de 95 anys, deixant un extens llegat d’obres teatrals, assaig, novel·la i poesia. A «Escuadra hacia la muerte», l’acció té lloc durant una hipotètica Tercera Guerra Mundial, en la que un esquadró de cinc homes, sota les ordres del Cabo Goban, són enviats a primera línia del conflicte per tal d’informar dels atacs enemics a la rereguarda. Els soldats, sense cap esperit militar i en plena embriagues, acaben assassinant Goban, al que perceben como un obstacle per la seva pròpia supervivència. A partir d’aquest moment, Pedro, Andrés, Adolfo, Javier y Luis es plantegen quina és la manera millor per conservar les seves vides en l’escenari bèl·lic en que es troben, i cadascun d’ells pren la decisió que creu convenient. L’obra fou estrenada al Teatro Maria Guerrero de Madrid el mateix any de la seva publicació, amb un elenc entre els quals hi figuraven Adolfo Marsillach, Agustín González, Fernando Guillén o Juanjo Menéndez. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i amb les veus de Ismael Majó en el Soldado Adolfo Levin, Ricard Pagès en el Soldado Pedro Reche, Hugo Bassiner en el Soldado Luis Foz, Joan Salvador en el Cabo Goban, Aurelio Rodriguez en el Soldado Javier Gadda, i Jordi Bernad en el Soldado Andrés Jacob. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

William Shakespeare neix a Stratford el 1564. És el tercer dels vuit fills del matrimoni entre John Shakespeare, un pròsper comerciant del municipi que més tard cau en desgràcia acusat de comerç il·legal de llana, i Mary Arden, descendent d’alt llinatge. El jove William estudia a l’escola local i rep una intensa educació en gramàtica i literatura llatines. El 1852, als divuit anys, contrau matrimoni amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell i, en aquell moment, ja embarassada de tres mesos. Fruit d’aquest matrimoni, poc avingut, dit sigui de pas, en neixen tres fills: Susannah, Hamnet i Judith. A començaments de la dècada de 1590, Shakespeare s’instal·la en solitari a Londres i comença la seva carrera de dramaturg amb títols com «La comèdia dels errors» i «Els dos gentilhomes de Verona», on la vis còmica, els jocs de paraules i el contrast entre personatges oposats hi són ben presents. Aquest és l’inici d’un període de creativitat dramàtica on, a banda de la comèdia, guanya adeptes amb obres de caràcter històric i tragèdies, les altres dues grans potes de la seva obra literària. D’entre el total de les seves trenta-sis obres literàries reconegudes, s’hi compten un total de quinze comèdies, onze tragèdies, i deu obres històriques. En el camp còmic, a banda de les ja esmentades, destaquen també «El somni d’una nit d’estiu» i «El mercader de Venècia» (1596), «Molt soroll per no res» (1598), «Les alegres comares de Windsor» (1601) o «Tot va bé si acaba bé» (1602). Pel que fa a les tragèdies, ja les dues primeres esdevenen grans èxits, «Titus Andrònic» (1594) i «Romeu i Julieta» (1595). Més tard, li segueixen «Juli Cèsar» (1599), el clàssic dels clàssics «Hamlet» (1601), «Otel·lo» (1604), «El rei Lear» (1605), o «Macbeth» (1606). La producció de caràcter històric sovint pren la seva referència de les «Cròniques d’Anglaterra» de l’historiador Raphael Holinshed i inclou títols com «Eduard III» (1596), «Ricard III» (1597), o «Enric V» (1599). A banda de ser un dramaturg inqüestionable, Shakespeare destaca també en l’àmbit poètic, sobretot en la composició de sonets, que sovint posa en boca de molts dels personatges de les seves obres teatrals. Els darrers anys de la seva vida, Shakespeare torna al seu poble natal i es veu involucrat en diversos litigis a causa de l’adquisició de diferents propietats i la privació del dret de la seva esposa a percebre la seva herència en enviudar. Shakespeare mor el 23 d’abril de 1616 i és enterrat al presbiteri de l’església de la Santíssima Trinitat de Stratford, on havia adquirit un delme i on es fa construir un monument funerari amb un epitafi on s’hi pot llegir: «Amic meu, per Déu, absten-te de cavar la pols aquí tancada. Beneït sigui l’home que respecti aquestes pedres, i maleït el qui remogui els meus ossos». Segons la llegenda popular, les obres inèdites de l’autor romanen enterrades amb ell a la tomba. El cert és, però, que ningú mai s’ha atrevit a comprovar-ho, segurament per temença a la maledicció del seu epitafi. «El mercader de Venècia» és una comèdia en cinc actes escrita en vers i en prosa que arrenca quan Bassanio, un noble venecià que ha malgastat tots els seus diners, demana a Antonio, un ric mercader amic seu, la quantitat de tres mil ducats per tal de poder conquistar definitivament Pòrcia, la seva promesa. Però Antonio ha invertit tots els seus diners en especulacions comercials marítimes i la seva única sortida és demanar els diners en préstec a Shylock, un usurer jueu a qui abans havia estat enfrontat. El vell Shylock accepta fer el préstec sota una única condició. A partir d’aquí, es desenvolupa una trama argumental on uns i altres posen de manifest els seus neguits, les seves voluntats i les seves necessitats. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, i amb les veus de Toni Garrich en Antonio, Aurelio Rodriguez en Basanio, Joan Rodón en Shylock, Laura Castillo en Pòrcia, Rosa Aguado en Nerissa, Marta Plaza en Jessica, Jaume Sellarès en Solanio, Joan Roca en Salarino, Joan Salvador en Graziano, Hugo Bassiner en Lorenzo, Enric López en Lancelot Geppa, Robert Rué en el Dux de Venècia, David Cruz en el Prínceo del Marroc, i Martí Vila en el Missatger i Criat. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical d’Ismael Majó i la realització tècnica de Joan Borràs.

Maurice Rostand neix el 1891 a Paris, com a primogènit del matrimoni entre el poeta i dramaturg Edmond Rostand i la poetessa Rosemonde Gerard. Durant la seva adolescència, desperta una profunda passió per Clementine-Helen Dufau, una artista amiga dels seus pares, que li pinta un retrat. A la vegada, el seu interès per la literatura, i la poesia en especial, va en augment i comença a escriure poemes i textos dramàtics, alguns d’ells a quatre mans amb la seva mare. El 1933 esdevé director literari del setmanari eròtic ‘Séduction’. Amic de Jean Cocteau i Lucien Daudet, és durant el període d’entreguerres que es converteix en una de les personalitats homosexuals més destacades. Compromès políticament amb el pacifisme, el 1937 es converteix en membre del comitè honorari de la Lliga Internacional; i a partir de 1942 és cronista regular del diari col·laboracionista Paris-Midi. El 1951, és un dels fundadors de l’òragn pacifista ‘La Voie de la Paix’, i poc després dona suport a Ethel i Julius Rosenberg, una parella de novaiorquesos acusats d’espionatge a favor de l’URSS. D’entre la seva obra, destaquen títols teatrals com ‘La Glòria’ (1921), ‘La mort de Molière’ (1922), ‘La màscara de ferro’ (1923), ‘El secret de l’esfinx’ (1924) o ‘El procés d’Oscar Wilde’’ (1935); diferents reculls poètics com ‘’La pàgina de la vida’’ (1913) o ‘Poemes d’insomni’’ (1924); o novel·les com ‘’El taüt de vidre’’ (1920) o ‘’L’home que vaig matar’’ (1925). El 1948, publica les seves memòries sota el títol de ‘’Confessions de mig segle’’ i dos anys més tard escriu la biografia de la cèlebre actriu francesa de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, Sarah Bernhardt, amiga personal i de la qual n’era un admirador profund. Rostand mor el 1968 a la regió Ile de France, al nord del país. ‘’El proceso de Oscar Wilde’’ és una comèdia dramàtica en tres actes de caràcter històrico-biogràfic que narra el judici escandalós al que és sotmès l’escriptor Oscar Wilde. En una Anglaterra Victoriana on l’homosexualitat és il·legal, i amb un Wilde en el cim de la seva carrera, aquest és acusat d’ultratge a la moral, corrupció i seducció homosexual a Lord Alfred Douglas, fill del poderós Marquès de Queensbury. Després d’una primera ofensiva judicial per calúmnies contra el Marquès, Wilde és abocat a un judici penal acusat de cometre actes homosexuals. Després d’una sentència contrària, Wilde és empresonat i, amb la seva reputació molt tocada, inicia el seu declivi personal i professional. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2006, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Lluís Barón en el Marquès de Queensbury, Albert Puig en el Maitre d’hotel, Ismael Majó en Oscar Wilde, Aurelio Rodriguez en Lord Alfred Douglas, Joan Salvador en Frank Harris, Joana Palau en un Botones, Ramon Bravo en Edward Clarke, Ricard Pagès en Carson, Francisco Domingo en el Juez, Jordi Bernad en Charlie Parker, Albert Puig en Alfred Wood, i Glòria Farrés en la Madre de Oscar Wilde. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Cecília Alonso Bozzo, nascuda a Barcelona el 1909, és descendent d’una nissaga de treballadors del teatre, filla de l’actriu Joana Bozzo i Vergés i del dramaturg Gastó Alonso i Manaut, que signava com a Gastó A. Màntua i de qui Cecília n’adopta el nom de ploma. Inicia la seva activitat professional a l'entorn de la premsa, el cinema, la publicitat. Ja abans de la Guerra Civil, Màntua escriu en diferents revistes cinematogràfiques i el 1934 s’incorpora a la productora RKO Pictures i Paramount. És aleshores que estableix lligams amb el món del teatre i la ràdio, i comença a escriure diferents guions. El seu és un teatre sentimental, costumista o vuitcentista, que té una gran acollida del públic. Les seves obres de teatre i els seus guions es representen a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona amb una popularitat notable entre els oients, i es converteix, així, en una autora destacada als anys quaranta i cinquanta del segle XX. La seva primera obra de teatre coneguda, «Ha passat una oreneta», del 1936, estrenada als escenaris per la companyia d’Adrià Gual, és portada a la ràdio i interpretada pel quadre d'actors de Ràdio Barcelona, amb la direcció Armand Blanch. D’ençà d’aleshores, les aportacions de Màntua a la ràdio s’intensifiquen, fins al punt que moltes de les seves obres s’estrenen abans a les ones que no pas als escenaris, o fins i tot són creades amb finalitat radiofònica exclusivament. A la postguerra, Màntua publica diverses novel·les de caire sentimental i melodramàtic, tant en català com també en castellà, amb títols com «Un álbum abierto» (1945) o «Dos cartas de amor» (1951). El 1954 arriba l’adaptació radiofònica de «La Pepa Maca», que després de ser interpretada pel quadre d’actors de Ràdio Barcelona i obtenir un gran ressò, arriba als escenaris dels teatres comercials barcelonins amb un èxit aclaparador. Els mateixos passos segueixen moltes de les seves obres posteriors, «La cinglera de la mort» (1955), «La cançó de la florista» (1958), «Princesa de Barcelona» (1959), «Maria Coral, la pessebrista» (1961), o «Història d’un mirall» (1966). A banda del teatre i la novel·la, també fa de lletrista d’alguns dels espectacles musicals del Paral·lel de Barcelona i és l’autora de dos volums dedicats a aconsellar les dones: «El libro de la mujer» (1946) i «El libro de la belleza» (1955). Màntua mor a Barcelona l’agost de 1974. «La Pepa Maca» és una adaptació teatral de la novel·la homònima escrita el 1947 per la mateixa autora. És, de llarg, la seva obra més coneguda i de la que se n'han fet incomptables muntatges amateurs per tot Catalunya. Fins i tot, Màntua és l’autora de la lletra d’una sardana del mestre Jaume Torrents que els tenors Gaietà Renom i Emili Vendrell van fer popular als anys 50. «La Pepa Maca» és un homenatge a la dona marinera catalana. L’acció es centra en un petit poble de Costa Brava a començaments de la dècada de 1950, i conta les ventures i desventures d’una dona que decideix sacrificar la seva existència lluitant contra les rèmores del passat per un amor que, inesperadament, apareix en la seva vida. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Marta Plaza, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Pepa, Rosa Aguado en Agnès, Marta Plaza en Roseta, Dolors Trenchs en Cisca, Margarida Fabregat en Donya Sofia, Laura Castillo en Berta, Joan Salvador en Joaquim, Albert Puig en l’Avi Bartomeu, Joaquim Vidal en el Met, Ramon Bravo en Don Baldomero, Francisco Domingo en Don Climent i Jordi Bernad en Ramon. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Jaume Salom i Vidal neix a Barcelona el 1925. Després de llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Barcelona, el 1949 obté l’especialitat d’Oftalmologia i comença a desenvolupar la seva activitat professional en aquest àmbit. La seva trajectòria literària es remunta a la dècada de 1940, amb peces com ‘‘Un bebé para papá’‘ (1948), on ja deixa entreveure el seu interès per les qüestons socials de l’època. L’inici del seu èxit comercial es produeix, però, el 1955, després de l’estrena de ‘‘El mensaje’‘, on ja comença a definir un estil propi de comèdies lleugeres amb referència als costums de moral burgesa de l’època. ‘‘El triangulo blanco’‘ (1960); ‘‘La gran aventura‘‘ (1961), la seva única obra escrita en català; ‘‘Culpables‘‘ (1961), o ‘‘El baúl de los disfraces‘‘ (1964) són alguns dels altres títols d’aquesta època. La seva maduresa literària arriba el 1966 ambv ‘‘La casa de las chivas‘‘, un exemple de realisme social i la culminació de la ruptura amb els esquemes socials del moment, que tenen una continuïtat amb ‘‘Los delfines‘‘ (1969), ‘‘Viaje en un trapecio‘‘ (1970) o ‘‘La playa vacía‘‘ (1971). Iniciada ja la Transició Espanyola, la seva obra pren un caire més crític envers els poders establerts, com a ‘‘El corto vuelo del gallo‘‘ (1980), o posteriorment a ‘‘Mariposas negras‘‘ (1994), i ‘‘Las señoritas de Avignon‘‘ (1999). Salom mor a Sitges el 2013 a l’edat de 87 anys. ‘‘La casa de les xives‘‘ és un drama en dos actes estrenat al Teatro Moratín de Barcelona el 1968 i guardonat amb el Premio Nacional de Teatro el mateix any. La història transcorre durant l’estiu de 1938, en plena Guerra Civil Espanyola, a la fonda que regenten dues germanes, la Petra i la Trini, molt propera al front de lluita militar republicà. L’agrupació del destacament provoca l’arribada d’un grup de soldats que ocupen el casalot, i la supervivència es converteix en el principal objectiu entre totes les bandes. Les relacions entre els personatges enclaustrats entre els murs de la casa, són el marc del desenvolupament argumental de la història. Però els problemes comencen a aparèixer quan arriba un darrer soldat en la reserva, un fet que provoca un fort daltabaix. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre l'any 2007, sota la direcció de Joan Garrigó, i la intervenció de Margarida Fabregat en Petra, Glòria Salvador en Trini, Joaquim Vidal en el Pare, Josep Maria Fornieles en Villalba, Ismael Majó en Guzmán, Ramon Bravo en Mariano, Aurelio Rodriguez en Joan, Quique Quera en Bufa i Joan Salvador en Nano. La narració és de Joana Palau, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lluís Millà i Gàcio neix a Madrid el 1865. Fill del prestidigitador i llibreter Melcior Millà i Castellnou, ja de ben jove s’inicia com a actor còmic i comença a escriure guions de teatre. El 1901, conjuntament amb el seu germà Francesc, tipògraf de professió, funda la Llibreria i Arxiu Teatral Millà, on comença a editar nombroses obres, revistes i catàlegs bibliogràfics. El 1902 deixa la tasca d’actor i es centra en el negoci de llibreter, sense abandonar, però, la seva trajectòria com a autor teatral. Publica, sobretot, teatre popular, especialment comèdies, teatre infantil, monòlegs, drames, amb més de dos-cents títols originals d’ell i alguns més en col·laboració amb d’altres autors. Alguns dels títols més destacats són «Mal casat» (1883), «Fantasies vulgars» (1894), «Gotims» (un treball de poesia de 1886), «L'ànima d'en Pepe-Hillo» (1900), «A tres quarts de quinze» (1901), «El timbaler del Bruch» (1916), «Aventures del Capità Patacada» (1919), «Catàleg d'obres teatrals catalanes» (1926), «Calvari d’amor» (1930), o el text de «El naixement de Jesús o el Pastorets Catalans» (1931), musicat per Alexandre Marraco i S. S. Farrés. Millà mor a Barcelona el 1946 a l’edat de 81 anys. «El secret d’un crim» és un drama en quatre actes publicat el 1929 que gira al voltant de l’Ernesta, esposa d’en Celestí, però que d’amagat manté una relació amb en Robert. Entre tots dos elaboren un pla per assassinar el marit d’ella i poder establir la seva relació formal. Després de la mort d’en Celestí, els plans de boda van endavant i tot sembla anar com oli en un llum. Però els entrebancs comencen a aparèixer després de la boda. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en Ernesta, Ismael Majó en Robert, Joaquim Vidal en el Vell, Joan Salvador en el Senyor Maties, Aurelio Rodriguez en el Senyor Holmes i Jordi Bernad en Celestí. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Provinent d’una família de l'aristocràcia antiga, fill de l'historiador i sigil·lògraf Ferran de Sagarra i de Siscar, Josep Maria de Sagarra i Castellarnau neix a Barcelona el 1894. Durant la seva infantesa, Sagarra viu a cavall entre la casa senyorial del barri gòtic de Barcelona, que allotja una biblioteca amb quatre segles d’antiguitat; i la finca de Santa Coloma de Gramenet, on, per primer cop, entra en contacte amb la natura, de la qual n’acabarà essent un apassionat. Durant la seva adolescència, adquireix una sòlida formació cultural i dóna a conèixer els seus primers versos de caràcter històric i religiós. Després de cursar el Batxillerat, es llicencia en Dret per la Universitat de Barcelona; però comença a dedicar-se professionalment al periodisme i a la literatura, on ben aviat destaca com a poeta i autor dramàtic, sense deixar de banda altres gèneres com la novel·la, la crítica teatral, o la traducció, entre d’altres. No hi ha cap dubte que Sagarra és el dramaturg més destacat del teatre poètic català, i que tot i haver utilitzat la prosa en algunes de les seves obres dramàtiques, comèdies i melodrames, és en el poema dramàtic i la comèdia en vers on destaca per sobre de la resta i aconsegueix fer oblidar els clàssics de les acaballes del segle XIX i començaments del XX. Ja des de bon començament, en les seves primeres obres, Sagarra comença a traçar les línies bàsiques del poema dramàtic, i les va arrodonint en les seves obres posteriors. Una llengua viva i rica; un vers eloqüent; la situació en un espai atemporal; l’ambientació rural; una trama senzilla que sovint gira al voltant d’un triangle amorós; uns personatges innocents que passen de l’enfrontament i la incomprensió a la il·luminació de la veritat; accions passionals; cops d’efecte inesperats; una gran dosi de sentimentalisme; o un final feliç sovint amb el penediment i el perdó dels protagonistes; són característiques comunes del poema dramàtic sagarrià. Totes aquestes característiques fan del teatre de Sagarra un estil propi marcat per influències modernistes però al mateix temps esquitxada dels cànons noucentistes, i fins i tot, amb algunes orientacions romàntiques. «La cançó de la filla del marxant» és un poema en tres actes i en vers. L’acció se situa a Manresa l’any 1815. La botiga d’un marxant va endavant gràcies a la seva filla Rosalia que amb la seva joventut i picaresca és tot un reclam per als clients. Però, un dia, el marxant decideix casar-la amb Don Timoteu, un home adinerat i molt més gran que ella. I aquí comencen els inconvenients. L’obra fou estrenada el 28 de maig de 1936 al Teatre Espanyol del Paral·lel de Barcelona per la companyia de Pius Daví. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Aguado en Rosalia, Dolors Trenchs en la Senyora Tecla, Joana Palau en la Senyora Prudència, Glòria Salvador en Engràcia, Margarida Fabregat en Donya Teresa, Albert Puig en el Senyor Pere, Joan Salvador en Giravolt, Joaquim Vidal en el Senyor Cucurulla, Ismael Majó en Don Timoteu i Jordi Bernad en Renalies. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, més conegut pel pseudònim de Pablo Neruda, neix a la població xilena de Parral el 1904. Fill de ferroviari i orfe de mare des dels dos mesos a causa de la tuberculosi, el 1906 la família es trasllada a Temuco, on el seu pare contrau novament matrimoni amb Trinidad Candia. El 1910 ingres al Liceu d’Homes de Temuco, on, fins a 1920, hi cursa la totalitat dels seus estudis fins a sisè any d’Humanitats. La seva afició a la poesia el porta a escriure, i el 1919 obté el tercer premi en els Jocs Florals, i poc després comença a contribuir regularment a la revista literària «Selva Austral», on comença a utilitzar el pseudònim de Pablo Neruda, adoptat en homenatge al poeta txec Jan Neruda. L’entorn natural de Temuco, els seus boscos, llacs, rius i muntanyes acabaran marcant l’estil poètic de l’autor, que es reflecteix en gran part del contingut inclòs a «Crepusculario», el seu primer llibre de poemes publicat el 1923. El 1921, s’estableix a Santiago de Xile i inicia estudis de pedagogia en llengua francesa, amb la motivació, no tant a la dedicació pedagògica, sinó més aviat a la possibilitat d’aprendre francès i tenir capacitat de llegir poesia en aquesta llengua. El 1924 publica la seva obra més famosa, «Veinte poemas de amor y una canción desesperada», on es deixa entreveure una certa influència del Modernisme. El 1926 es publiquen «El habitante y su esperanza», «Anillos» i «Tentativa del hombre infinito», on es deixa entreveure un propòsit de renovació amb un estil més avantguardista adaptat als nous gustos del públic. En plena època creativa, Neruda inicia una carrera diplomàtica que el porta al consolat de països com Birmània, Sri Lanka, la Illa de Java, Singapur, Buenos Aires, Barcelona i Madrid. Gràcies a aquests múltiples viatges coneix Federico García Lorca i Rafael Alberti.El 1937, commogut per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i l’assassinat de Lorca, es compromet amb la causa republicana, primer a Espanya i més tard a França, on el 1939encapçala el projecte per portar 2000 immigrants espanyols des de França a Xile. El 1943, Neruda torna a Xile, s’uneix al Partit Comunista de Xile i exerceix de senador de la república. Però la repressió que desencadena arran de l’arribada de Videla al poder obliguen Neruda a viure en la clandestinitat, primer al seu propi país, i més tard a Argentina i Europa. El 1970, amb el triomf republicà de Salvador Allende, Neruda és designat ambaixador a França, i dos anys més tard retorna a Xile. Durant la seva trajectòria, Neruda ha estat reconegut i guardonat en diferents ocasions, però en destaquen, sobretot, el Premi Nacional de Literatura de Xile el 1945, i el Premi Nobel de Literatura el 1971. Neruda mort la tardor de 1973 a Santiago de Xile a causa d’un càncer. Un any després, es publica la seva autobiografia, no pas exempta de polèmica, degut a algunes de les declaracions i manifestacions que inclou, sota el títol de ·Confieso que he vivido». «Fulgor y muerte de Joaquín Murieta» és una obra dramàtica escrita el 1967 que reflecteix la complexa realitat de la comunitat llatina del segle XIX als Estats Units, i està concebuda a mig camí entre obra de teatre, òpera, i cantata escènica. Compta la història de Joaquín Murieta, que arriba a California des de Valparaíso cap al 1850, en plena època de la febre de l’or. Allà Murieta es converteix en un llegendari bandoler que, alhora, encapçala la protesta per les condicions laborals extremes d’explotació pròpies de la mineria de l’època. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó i segons l’adaptació de Joan Rodón; ambJoan Garrigó en la Voz de Pablo Neruda, Ricard Pagès és la Voz del Poeta, Joan Salvador en Joaquin Murieta; Laura Castillo en Teresa; Jordi Bernad en el Jinete; Ramon Bravo en el Indio Rosendo Juarez; Joana Palau en el Roto primero; Rosa Aguado en el Roto segundo; Joaquim Vidal en Don Vicente; Aurelio Rodriguez en el Oficinista Reyes; Albert Puig en Tresdedos; Manuel Arisó en la Voz masculina; i Margarida Fabregat, Joana Palau, Rosa Aguado, Julia Gonzalez i Dolors Trenchs són las Voces femenina. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Wilheim Richard Wagner, nascut a Leipzig el 1813, és un dels músics més destacats del Romanticisme i de la història de la música. A banda de ser un estudiós de la música, destaca sobretot com a compositor i director d’orquestra, però també com a poeta, assagista i dramaturg. De seguida guanya una bona reputació com a compositor i transforma el pensament musical amb la idea de convertir les seves composicions en «obres d’art totals», amb la síntesi de l’art poètic, visual, musical i escènic. El 1840, Wagner acaba la seva tercera òpera, «Rienzi», que s’estrena amb gran èxit a Dresde, capital de l’estat de Saxònia. Arran d’aquest fet, és contractat com a director de la Cort Reial saxona i l’Òpera de Dresde, i s’estableix a la ciutat. Els anys següents, les seves òperes van in crescendo, i «L’holandès errant» (1843) o «Tannhäuser» (1845) esdevenen èxits notables. El 1849, Wagner, que ja ha començat a treballar en la composició de «L’anell del Nivelung», s’implica en un moviment polític d’esquerres amb fort component nacionalista que topa amb la voluntat nacional d’unificació nacional alemanya dels estats independents. La situació esclata amb una insurrecció popular que les tropes saxones sufoquen ràpidament, i molts dels revolucionaris són arrestats. Wagner, que tot i tenir un paper menor es veu amenaçat, es veu obligat a fugir i exiliar-se a Zuric, deixant la seva esposa a Dresde. A Zuric, coneix Otto Wesendonck, un ric comerciant de seda que es converteix en el seu protector durant diversos anys. En aquesta estreta relació i convivència, Mathilde, l’esposa de Wesendonck, s’enamora del compositor. Arrel d’aquest idil·li extraordinari, Wagner s’interessa per la llegenda de «Tristany i Isolda», una llegenda medieval bretona que conta la història d’amor entre un jove cavaller de la cort i una princesa irlandesa. La llegenda de «Tristany i Isolda» es remunta al segle XII i es basa en un idil·li centrat en els sentiments dels seus protagonistes i que escapa de totes les normes i sentits morals. De totes les versions que se’n coneixen, la del trobador i poeta alemany Gaufred d’Estrasburg és la que pren Wagner per refer l’argument de la seva composició operística. L’acció arrenca quan Isolda, després de trobar el seu promès assassinat, es topa amb el jove Tristany ferit i el cura. Però Isolda creu que el jove és l’assassí del seu estimat i intenta matar-lo. Tristany fuig i torna més tard per segrestar la jove princesa i obligar-la a casar-se amb el seu oncle, el rei Marke de Cornualles. Isolda dissenya la seva pròpia venjança i pretén fer beure un verí a Tristany per acabar amb ell. Però el verí provoca un efecte ben diferent... La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2014, sota la direcció d’Ismael Majó, i amb les veus de Toni Garrich en Tristán, Laura Castillo en Isolda, Margarida Fabregat en Brangania, Jordi Sanz en Kurwenal, Robert Rué en el Tei Marke i Josep Maria Sans en Melote. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Octavi Egea i Climent neix a Barcelona el 1946. El 1964 comença la seva activitat com a actor teatral en una companyia amateur i d’ençà de 1970 s’inicia també en la direcció. Més tard, comença a formar part d’una editorial de publicacions d’oci com a responsable de les seccions de teatre i cinema. És així com, el 1987, enceta la seva etapa professional i publica la seva primera novel·la, ‘’Sauna San Francisco’’. Des d’aleshores, la seva producció ja no s’atura, amb incursions en tots els camps; narrativa breu, novel·la, narrativa infantil i juvenil, teatre, i l’adaptació de textos d’altres autors. La majoria dels seus textos han estat guardonats o finalistes en diferents premis literaris. Títols com ‘’Gent que estimo’’ (1990) o ‘’Nova York era la seva ciutat’’ (1998) són alguns dels exemples de la seva vessant de narrativa breu. En el camp de la novel·la destaquen, a banda de la ja esmentada, ‘’La senyoreta Freda Kesöc’’ (1993) o ‘’Abaddon, làngel de l’abisme’’ (2001). D’entre els títols de narrativa infantil i juvenil, destaca sobretot ‘’La rosa dels vents’’ (1994). El gruix de la seva producció és, però, el teatre. ‘’Davant l’Empire’’, l’obra que avui posem en antena (1997); ‘’Cadàver?’’ (2002); ‘’J.R.S., de dotze anys’’ (2003); ‘’Lost Persons Area’’ (2007); ‘’Menors’’ (2014); o ‘’Amami, Alfredo, amami’’ (2014) són alguns dels títols de més renom. A banda de la seva obra personal, és també autor de diferents adaptacions de guions cinematogràfics per a ser representats com a comèdia musicals, com ara ‘’When Harry met Sally...’’ (2002); ‘’Singing in the rain’’ (2004); o ‘’Grease’’ (2006). ‘’Davant l'Empire’’ és una comèdia romàntica guardonada amb el Premi Ignasi Iglesias de Teatre l’any 1997. L’acció transcorre a Nova York, al terrat de l'edifici on viuen els protagonistes, situat justament davant de l'Empire State Building. Jo, una perruquera de 22 anys, poc afortunada en les relaciones sentimentals; i Bo, un autor teatral de 34 anys, bisexual, que s'enamora amb facilitat, comparteixen dos propòsits: no enamorar-se mútuament i pujar un dia al mirador de l'Empire, cosa que, per diverses circumstàncies, sempre han d'ajornar, convertint-se, així, en el símbol d'una fita, inabastable potser, però que tothom intenta assolir: la felicitat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2015, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Anna Massallé en Jo, i Jordi Bernad en Bo. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Andratx el 1937, Baltasar Porcel i Pujol viu al seu poble nadiu en un ambient mariner i pagès, fins que es trasllada a Palma, a estudiar comerç. Als disset anys comença a treballar en una impremta i aviat col·labora al Diario de Mallorca. Del 1957 al 1959 fa el servei militar a la marina. És en aquesta època que col·labora amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans. Durant l'octubre de 1958, escriu la seva primera peça teatral, «Els condemnats», que pocs mesos després es guardonada amb el premi Bartomeu Ferrà de Teatre dels Premis Ciutat de Palma. Amb aquest èxit comença a ser reconegut com a escriptor destacat, i això l’esperona a continuar amb la seva carrera literària. El 1960 s'instal·la a Barcelona, on treballa en una empresa de mobles, i es va vinculant, sobretot de la mà de Joan Triadú, als ambients culturals de la ciutat. Durant els anys seixanta està lligat al món del teatre; fa de corrector de proves en castellà a diverses editorials; escriu articles setmanals al Diario de Barcelona i dirigeix una col·lecció de guies turístiques. Mentrestant, la seva creació literària ja no s’atura, i apareix el gruix de la seva obra narrativa, com ara «Solnegre» (1961), «La lluna i el Cala Llamp» (1963), «Els argonautes» (1968), «Difunts sota els ametllers en flor» (1970), «Cavalls cap a la fosca» (1975), «Les pomes d'or» (1980), Els dies immortals (1984), «Les primaveres i les tardors» (1986), «El divorci de Berta Barca» (1989), «Lola i els peixos morts» (1993), «Ulisses a alta mar» (1997), «El cor del senglar» (2000), entre d’altres. Tot i que les seves novel·les i llibres són escrites originàriament en català, alguns d'ells han estat reescrits al castellà, i a altres idiomes com el francès, l'anglès, l'alemany, l'italià, l'eslovè o el vietnamita. A banda de la vessant literària, Porcel fa incursions en l’àmbit periodístic i col·labora en diferents revistes com «Serra d'Or», o «Destino», i, des dels vuitanta, com a columnista al diari «La Vanguardia». El 1989, Porcel fundar i dirigeix l’ l'Institut Català de la Mediterrània, un projecte de contribució a l'estudi i la difusió de les realitats de l'àrea mediterrània i un reflex del compromís de l'autor amb el Mediterrani, un motiu recurrent de la seva obra. És també autor de les biografies dels polítics Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, i l'any 2003 publica «L'Àguila daurada», un recull de les entrevistes més representatives de l'autor a personalitats rellevants de la cultura catalana. Porcel ha estat guardonat amb diferents reconeixements i premis, com l’esmentat «Ciutat de Palma» en dues ocasions, el «Crítica Serra d'Or» en sis edicions, el «Josep Pla», el «Prudenci Bertrana», el «Sant Jordi», el «Ramon Llull», o el «Premi d'Honor de les Lletres Catalanes», entre d’altres. Baltasar Porcel mor a Barcelona el 2009 als 72 anys, víctima d’un càncer.   «Els condemnats», l’obra que posem avui en antena, és una tragèdia en tres actes escrita el 1958. Val a dir, però, que el 19965, el mateix Porcel en fa una versió revisada de només dos actes i amb una reducció de personatges, sense alterar però l’argument del text original. La història transcorre en un sol dia, de les vuit del vespre de la vigília del Dia dels Morts fins a les deu del matí de l’endemà; i gira al voltant d’en Simó Gayà, un contrabandista cínic i frustrat, amb un família desunida, rancorosa i pessetera, que pensa que si s'alliberen d'ell seran rics. El que s’imaginen, però, és que el testament del cap de família es converteixi en una condemna per a ells.   La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Amadeu Aguado en Simó Gayà, Rosa Aguado en Donya Paula, Jordi Alegre en Miquel, Jordi Bernad en Jaume, Mariona Duch en Joana, Eloi Falguera en Martí, Joan Roca en Don Ramon, Albert Alcadio en Toni, Sunsi Borguñó en Aineta, Dàlia Soriguera en la Bet del Mitger, Margarida Fabregat en Maria, José Luis Morales en l’Inspector primer, Emili Muñoz en l’Inspector segon, Josep Maria Sans en el Notari, i Joan Borràs en el Metge. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lluïsa Cunillé i Salgado neix a Badalona el 1961, i és una de les autores més prolífiques i rellevants de la dramatúrgia catalana contemporània, i una de les més premiades i estrenades. La seva trajectòria teatral comença l'any 1990, quan participa, fins al 1993, als cursos de dramatúrgia textual impartits pel dramaturg i director teatral José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. «Berna», la seva primera obra, escrita el 1991 i publicada el 1994, obté l’accèssit al Premi Ignasi Iglesias. Un any després, obté el premi Calderon de la barca per la seva segona obra, «Rodeo», escrita en castellà i estrenada aquest mateix any al Mercat de les Flors de Barcelona. A partir d’aquest moment, inicia una intensa activitat com a dramaturga, i el 1995 funda, conjuntament amb Paco Zarzoso i Lola López la ‘Companyia Hongaresa de Teatre’. Això però, no atura la seva producció com a autora dramàtica; ans al contrari, i publica diferents obres en els anys següents i amb força èxit. Alguns dels exemples en són «La festa»; «Accident», Premi de la Institució de les Lletres Catalanes el 1997; «L’afer», Premi Ciutat d’Alcoi el 1998; «L’aniversari», Premi Born de teatre el 1999; «Apocalisi»; «Dotze treballs», Premi Ciutat de Lleida de Teatre; «Vacants»; «Passatge Gutemberg»; «El gat negre»; o «Liberación». L’any 2005, Cunillé guanya el Premi Ciutat dee Barcelona de Teatre per «Barcelona, un mapa d’ombres», una obra que dos anys més tard torna a ser guardonada, en aquest cas per la seva versió en castellà, amb el ‘Premio Max de las Artes Escénicas al mejor autor teatral en castellano’. El 2007 obté el Premi Nacional de Cultura per «La cantant calba del McDonald’s»; i el 2008 el Premi Lletra d’Or amb «Après moi, le déluge». Aquest mateix any, conjuntament amb Xavier Albertí i Lola Davó, funda la companyia ‘Reina de la Nit’, i, alhora, es converteix en autora resident del Teatre Lliure de Barcelona durant tres anys. Paral·lelament, continua publicant títols teatrals com ara «Deu peces»; «El bordell»; «Aquel aire infinito», «Ilusionistas»; «El temps»; o «Dictadura-transició-democràcia», escrita conjuntament amb d’altres autors. L’any 2012 publica «Húngaros»; el 2014, «Boira», guardonada amb el Premi Federic Roda de Teatre; el 2015 és finalista dels Premis Max a la millor autora teatral amb l’obra «El carrer Franklin. El 2017, Cunillé, per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, escriu «Islàndia», una obra que gira al voltant de la crisi massiva del sistema financer internacional, considerada com la seva obra major. D’ençà d’aleshores, el seu reconeixement va en augment i les seves obres es representen en els escenaris de més renom del país, amb títols com «Els subornats», «Massacre», «La nit», «El jardí», o «L’emperadriu del Paral·lel».   L’acció de «Dinamarca» transcorre en el saló d’una casa sense massa ordre on una mare que sobrepassa la setantena rep de mans del seu fill una carta que el seu segon ex-marit, i oncle del fill, li envia des de l’asil en que es troba. La dona pren la decisió d’anar a visitar-lo, fet que esdevé el detonant d’una història que comença amb el fet de mudar-se per l’ocasió, i convida a la reflexió arran de la tria dels fets que constitueixen els individus en la pretesa societat del benestar.   La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Margarida Fabregat en la Mare, i Joan Salvador en el Fill. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.  

Katherine Kressmann Taylor neix a Portland, Oregon, el 1903. Nena precoç, als onze anys guanya el seu primer premi literari, i als disset, el segon. Aquest mateix any, es gradua a l’escola secundària, i als vint-i-ú obté la doble llicenciatura de literatura anglesa i periodisme a la Universitat d’Oregon. El 1924, s’estableix a San Francisco; i el 1928 es casa amb Elliot Taylor, propietari d’una agència publicitària. El negoci, però, fracassa poc després a causa de la gran crisi del 29, i la parella adquireix una granja al sud de l’estat , on viuen de l’agricultura i neixen tres dels seus quatre fills. El 1938, s’estableixen a Nova York, on ell treballa com editor de premsa comercial, i ella publica la seva primera novel·la, «Address unknown» (Adreça desconeguda), que té com a rerefons la transformació que es produeix a l’alemanya de l’època amb el creixement del nazisme i l’assetjament a la comunitat jueva. Tant l’espòs de Taylor com el seu editor són del parer que l’obra és massa agressiva per ésser publicada sota un nom de dona, i tots tres acorden ometre el nom de pila de Katherine, publicant-la sota l’autoria de Kressmann Taylor, un nom que l’autora adopta en endavant per a signar la seva obra. La primera edició s’esgota en dues setmanes i se’n fan diverses reedicions en poc temps, a més de traduccions a diversos idiomes, entre les que destaca una edició en alemanya publicada a Moscú que és prohibida a Alemanya. El 1942, escriu la seva segona novel·la, «Until that day», on reitera la crítica de la persecució nazi, aquest cop envers els cristians luterans alemanys. El 1944, «Adrdress Unknown es portada al cinema amb un guió de la mateixa autora, i rep dues nominacions a Òscars tècnics de l’Acadèmia. D’ençà de 1947, Taylor es dedica a la docència, al mateix temps que publica una desena més de novel·les curtes. Enviuda el 1953; i el 1966, en jubilar-se, abandona els Estats Units per traslladar-se a Europa i establir-se a Florència, on poc temps després de la seva arribada es produeixen fortes inundacions a conseqüència de les grans pluges torrencials que fan desbordar el riu Amo, un succés que l’inspira a escriure «Diary of Florence in flood». El 1967, Taylor es casa amb l’escultor nord-americà John Rood i, des d’aleshores, viu a cavall entre Minneapolis i Val de Pesa, prop de Florència fins el 1974 quan mor Eood. El 1995, quan Taylor té ja 91 anys, torna a reeditar-se «Adress unknown» per commemorar el cinquantenari de l’alliberament dels camp de concentració. A França, se’n ven més de mig milió d’exemplars, aquest cop sí, el llibre apareix a Alemanya el 2001. A Israel, la versió en hebreu és també un gran èxit de vendes, i fins i tot, se’n fa una versió teatral que es representada més d’un centenar de vegades; i s’enregistra una versió televisiva que s’emet en motiu del Dia de l’Holocaust. Taylor torna a ser una autora reconeguda i passa els darrers anys de la seva vida envoltada de l’èxit i donant nombroses entrevistes fins la seva mort, el 1996. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en Martin Shulse i Albert Vidal en Max Einsenstein. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Sanchis Sinisterra neix a València el 1940. El 1957 comença a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València, i dos anys després és nomenat director de la secció del TEU (Teatro Español Universitario). Aquest mateix any inicia la seva col·laboració amb la revista Claustro i poc després trenca la seva relació amb el TEU per fundar l’Aula de Teatre a la seva Universitat. El 1963 posa en marxa l’Associació Independent de Teatres Experimentals. El 1967 obté una càtedra en un institut d'ensenyament mitjà a Terol i abandona la Universitat de València. El 1971 el traslladen l'Institut Pau Vila de Sabadell i aquest mateix any el nomenen professor titular de l’Institut de Teatre de Barcelona. El 1976 participa en el primer Festival Grec de Barcelona com a director d'una de les companyies de l'Assemblea d'Actors i Directors de Barcelona. Un any més tard, es converteix en el director del Teatro Fronterizo, un col·lectiu d'autors, directors i actors reunits entorn de l'experimentació teatral. Sanchis Sinisterra inicia amb Teatro Fronterizo un important treball d'investigació teatral. Entre 1981 i 1984 dirigeix l'Associació Cultural Escena Alternativa que ell mateix havia contribuït a crear. A partir de 1984 és professor de Teoria i Història de la Representació Teatral a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1989 posa en marxa la Sala Beckett a Barcelona, un espai per a la investigació i experimentació escèniques on Sanchis imparteix cursos per a actors i autors; projecte que abandona el 1997 quan es trasllada a Madrid on crea el Nuevo Teatro Fronterizo.   L’obra de Sanchis és una fusió entre la tradició i les línies dramàtiques contemporànies; i l’experimentació i la investigació són constants. Del seu extens ventall d’obres teatrals, podem destacar títols com «El retablo de El Dorad (1984)»; «¡Ay, Carmela!» (1986), de la que ell mateix en va fer l’adaptació cinematogràfica; «Los figurantes» (1989)«Los náufragos de Alvar Nuñez» (1991); «El cerco de Leningrado» (1993); «Flechas del ángel del olvido» (2004); o «El lector por horas» (1999), l’obra que avui posem en antena. A banda, és també autor de nombroses obres de caràcter divulgatiu i un dels autors més premiats i representats del teatre espanyol contemporani.   «El lector por horas», és la història de Lorena, una jove que ha perdut la visió a qui, per fer més suportable la seva vida, el seu acabalat pare, Celso, contracta un lector per hores, Ismael, a fi de que faci lectura de textos en veu alta, evitant qualsevol altra comunicació. Malgrat això, aquesta comunicació entre Ismael i Lorena es produeix, per part d'ella fent-li partícip de les seves inquietuds i els seus sentiments i per part d'ell, simplement accentuant l'entonació en paràgrafs seleccionats de les lectures, i convenients a l'efecte d'allò que vol transmetre. A partir d’aquí, sorgeixen conflictes entre els diferents personatges, i trasllueix la difícil relació entre pare i filla. L’obra fou estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el 21 de gener de 1999, amb direcció de José Luis García Sánchez, i la interpretació de Juan Diego com a Ismael; Clara Sanchis, la filla de l'autor, com a Lorena; i Jordi Dauder en Celso. Tres mesos després, aquest mateix muntatge es va representar al Teatro María Guerrero de Madrid. La tardor de 2023, l’obra ha estat portada de nou als escenaris, a la Sala Beckett, amb un repartiment format per Pep Cruz, Mar Ulldemolins i Pere Ponce, sota la direcció de Carles Alfaro.   La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de José Luis Morales en Celso, Aurelio Rodriguez en Ismael i Rosa Aguado en Lorena. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Thomas Michael John Kempinski neix al suburbi londinenc de Hendon el 1938. Els seus pares, que havien regentat un hotel a Berlin, s’havien vist obligats a emigrar a Londres el 1936 com a refugiats abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. A Londres neix Tom, però, de fet, només hi viu dos anys ja que és evacuat a casa dels avis paterns, a Nova York, a causa de la imminent invasió nazi d’Anglaterra. El 1951, torna a Londres i és internat en una escola per a nois, on s’hi està fins el 1956. L’any següent, obté una important beca per estudiar idiomes moderns a Cambridge, però tot i començar els estudis, els acaba abandonant passades deu setmanes a causa d’una depressió, fet pel qual ingressa en un hospital psiquiàtric durant un breu període de temps. En sortir-ne, decideix fer un tomb a la seva vida, i entra a la Reial Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres per convertir-se en actor. El 1961 intervé a la pel·lícula «The Damned», un film de ciència ficció; i poc després participa en el musical Blitz!, basat en els dies dels bombardejos aeris sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial. És des d’aleshores que Kempinski adquireix un cert reconeixement com a actor i obté diversos papers escènics i cinematogràfics, a més de nombroses petites intervencions en sèries de la televisió britànica. El 1967 es casa amb la també actriu i model Margaret Nolan, de qui se’n divorcia el 1972. El maig del 1968, Kempinski s’uneix als estudiants revolucionaris que ocupen el Teatre Odéon de París durant les protestes en contra de l’establishment nord-americà que desemboquen en una crisi sense precedents. Durant la dècada dels setanta, continua desenvolupant la seva tasca d’actor dalt dels escenaris londinencs i a la pantalla. Però el 1980, la seva carrera fa un tomb important. «Duet for one», un text teatral escrit per ell mateix expressament per l’actriu Frances de la Tour, qui aleshores era la seva parella, es converteix en un gran èxit tant a Londres com a Nova York. La popularitat de Kempinski i de «Duet for one» van en augment, se’n fan traduccions a diverses llengües i es representa a diferents països; i a més, ell mateix en fa el guió cinematogràfic que s’estrena el 1986 i obté també un gran ressò. «Duet per a un sol violí» («Duet for one») és la història de Stephanie Abrahams, una virtuosa violinista que ho té tot; fama, bona posició social, bona situació econòmica i un matrimoni amb un compositor famós; però que es veu obligada a replantejar-se la vida quan, encara jove, li és diagnosticada una esclerosi múltiple. Davant la fatalitat d’haver de renunciar a la música a causa de la malaltia, recorre al Doctor Feldmann per tal que l’ajudi a assumir el nou estatus. Durant les sis sessions de teràpia a la consulta psiquiàtrica afloren els sentiments, l’angoixa, el dolor i la inseguretat davant les noves circumstàncies que li toca viure. L’obra està basada en la història real de la violoncelista Jacqueline du Pré i el seu marit Daniel Baremboim, i és tota una experiència d’aprofundiment en la psicologia humana i en la manera d’encarar les adversitats. «Duet per un sol violí» va ser estrenada a Barcelona el 10 d’abril de 1982, al Teatre Poliorama, amb Rosa Maria Sardà i Claudi Gracia com a protagonistes i amb la direcció de Lluís Pascual; i va esdevenir un èxit notable. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en el Doctor Feldmann i Maria Miralda en Stephanie Liebermann. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Octavi Egea i Climent neix a Barcelona el 1946. Als divuit anys, s’inicia en el món del teatre amateur com a actor, i ja el 1970 comença a exercir com a director. No és però fins el 1986 que inicia la seva dedicació professional en la literatura. Des d’aleshores ha fet immersió en gairebé tots els camps: teatre, narrativa, novel·la, guions per al cinema i la televisió, ... ; i ha obtingut diferents premis i reconeixements per aquesta tasca. De tota la seva obra, podem destacar peces de narrativa breu com ‘Gent que estimo’ (1990) i ‘Nova York era la seva ciutat’ (1998); novel·les com ‘La senyoreta Freda Kesöc’ (1993) o ‘Abaddon, l'àngel de l'abisme’ (2001) i peces teatrals com ‘Davant l'Empire’ (1998), ‘Cadaver?’ (2002), ‘J.R.S., de dotze anys (2003)’ i ‘Lost Persons Area’ (2007), la majoria estrenades en circuits no comercials, entre d'altres. També ha fet diverses adaptacions de guions cinematogràfics per a musicals com ara ‘When Harry met Sally’, ‘Cantando bajo la lluvia’, ‘Grease’ o ‘Siete novias para siete hermanos’, estrenats tant a Barcelona com a Madrid. A banda de l’activitat com a autor literari, des de fa uns anys, Egea exerceix com a professor d'escriptura creativa, i és soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’obra que avui posem en antena, ‘Cadàver?’ és una obra al més pur estil de la comèdia britànica i els seus personatges, carregada d’humor i ironia, intranscendent, sense un missatge per comunicar i que defuig de contingut social. Si pretenem encabit el text en un gènere concret podem fer-ho dins el gènere d’intriga, el policíac o el còmic. En realitat és un compendi de tots tres, on es desenvolupen situacions i embolics que fa moure els seus personatges per captar l'atenció de l’espectador i estar ben atent als girs argumentals fins a l'última paraula. Al primer acte, el text inclou diàlegs brillants en els quals les paraules semblen estocades d’un combat d’esgrima amb una explosió d’humor. El segon acte, en canvi,son diàlegs més sinuosos, amb constants noves situacions i constants sorpreses que condueixen a un final veritablement original. No volem desvetllar res més. Deixeu-vos dur pels personatges i els diàlegs i situacions i no prengueu deduccions fins la caiguda del teló final. De ben segur, us sorprendrà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Jordi Alegre en Roger Clarck, José Luis Morales en Peter Howard, Rosa Aguado en Laura Clarck, Sumsi Borgunyó en Julia Howard, Joan Roca en l’Inspector McPherson i Joan Borràs en Pyne. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alcem el nostre teló imaginari per assistir a la representació d’un guió teatral d’aquells que conviden a la reflexió, i que, de ben segur, despertarà el vostre interès. La seva autora, Laura Campbell, plasma en aquesta obra les seves pròpies inquietuds i vivències personals en la proximitat de la vellesa vital, en l’hivern de la vida, i converteix «Quan s’acosta l’hivern» en tot un homenatge i un clam fraternal a les seves pròpies amistats.  Laura Campbell és el pseudònim de Roser Solé i Vendrell. Solé neix a Barcelona el 1950, en concret al barri d’Horta. El fet que la seva família estigui estretament lligada als Lluïsos d’Horta, l’entitat cultural i recreativa del barri, incideix en que ja de ben petita comenci a trepitjar els escenaris tal com ho fan el pare i els germans, oncles i cosins. De caràcter introvertit, però també divertida, optimista i amb sentit de l’humor, Solé ha dedicat la seva vida professional a l’àmbit sanitari exercint de llevadora; i es mare de tres fills: Marta, Anna i Joan. La seva trajectòria dalt dels escenaris s’inicia amb les representacions dels «Pastorets» i de «La Passió» , així com a diferents aparicions amb el grup teatral infantil i juvenil. Més tard, ja com a actriu més madura, destaquen les seves aparicions a obres com «Terra baixa» d’Àngel Guimerà, on comparteix escenari amb Lluís Homar que per primera vegada representava aquesta obra; «Figuretes de vidre» de Tennessee Williams; «Un enemic del poble» d’Henrik Ibsen, també compartint escena amb Lluís Homar; «Magnòlies d’acer» de Robert Harling; o la mateixa «Quan s’acosta l’hivern» on a banda de ser-ne l’autora hi pren part com a actriu. A banda de l’afició pel teatre, Solé mai ha deixat d’escriure contes, poemes, narracions, ..., però sempre per plaer. L’any 2010, però, rep l’encàrrec d’escriure una obra de teatre, «L’hotel dels disbarats», representada amb gran èxit pel grup de teatre dels Lluïsos d’Horta i altres components de diverses seccions de l’entitat. Malgrat no tenir el pensament d’escriure més textos dramàtic, el 2012 sent la necessitat de fer-ho altra vegada arran de la mort de la seva amiga Bet. Solé sempre ha tingut molt present la mort, segurament perquè aquesta se li va endur la mare quan només tenia quatre anys. Actualment, Roser Soler viu a Sant Cugat del Vallès, i continua encara lligada al teatre perquè com ella mateixa diu: ‘’Costa desintoxicar-se’n’’.  A «Quan s’acosta l’hivern», cinc amigues es reuneixen per recordar la Beth en el segon aniversari de la seva mort. Parlaran sobre l’amistat, la vellesa, la vida, la mort i de com la veuen. Parlaran, també, de les seves pors i dels seus secrets. Veurem com cadascuna, ha après, o no, a resoldre o a afrontar les pors quotidianes, que massa vegades, els humans, tendim a deixar aparcades. En un to planer i tranquil, l’obra ens convida a pensar en el que sovint volem oblidar: la mort. No hi falta, però, el sentit de l’humor. L’obra fou estrenada l’octubre de 2016 als Lluïsos sota la direcció de Lluís Solé i amb Toñi Rimblas, Núria Solé, Roser Solé, Ílida Iñigo i Lídia Ibars en el repartiment.  La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Margaret, Maria Miralda és Helen, Laura Castillo és Sophie, Sumsi Borgunyó com a Emily i Montse Ruiz en Jane. La narració és d’Albert Alcadio, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Saunders Lewis neix a Wallasey el 1893. Comença a estudiar filologia anglesa i francesa a la Universitat de Liverpool, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial el porta a la lluita al front del sud de Gal·les. Un cop acabada la guerra, torna a la universitat per llicenciar-se en filologia anglesa, i el 1922 és designat professor de gal·lès a la Universitat de Swansea i comença a escriure assajos sobre crítica literària i història de la literatura del seu país. La seva experiència durant la guerra i la seva simpatia per la causa de la independència irlandesa són la base del seu interès per la creació d’un partit nacionalista gal·lès amb l’objectiu d’aconseguir una comunitat de parlants gal·lesos i trencar els vincles amb els partits britànics. Malgrat que el baix percentatge de parlants de llengua gal·lesa i els forts vincles dels polítics amb els partits britànics no permeten assolir els objectius fundacionals, el simple fet de la creació del partit esdevé tota una declaració de principis del fet diferencial gal·lès, i durant els anys d’entreguerres es converteix en un grup de pressió social i educatiu. El nacionalisme gal·lès esclata el 1936 arran de la decisió del govern britànic d’establir una escola de bombardeig en el territori de Gal·les, fet que provoca nombroses protestes i incidents dels quals s’assenyala a Lewis com un dels seus principals responsables. Durant la Segona Guerra Mundial, Lewis es manté en la neutralitat i rebutja la participació en les forces armades amb una actuació desafiant i revolucionària que és seguida per molt gal·lesos, incrementant així la consciència de nacionalitat pròpia i de rebuig a la pressió exercida pel Regne Unit. Acabada la guerra, i degut a les diferències ideològiques amb els seus contrincants, Lewis és rellevat dels llocs directius de la Universitat de Gal·les, un ressentiment que provoca la seva retirada de la participació política directa. El 1962, en un discurs radiofònic, Lewis, basant-se en un informe recent sobre l’ús de la llengua gal·lesa que posa de manifest el constant retrocés, prediu l’extinció de la parla autòctona tret que es prenguin accions per evitar-ho. Dos anys més tard, el govern laborista, responent a les peticions gal·leses, estableix el Ministeri i la Secretaria d’Estat de Gal·les per promoure mesures i fomentar l’ús de la llengua gal·lesa. Pel que fa a la seva obra literària, és autor de diferents assajos, novel·les, obres de teatre i poesia, la seva majoria escrita en gal·lès, encara que també va escriure algunes obres en anglès. D’entre els textos dramàtics, en destaquen ‘’La dona de flors’’ (1925); ‘’La vida de Germanus’’, una comèdia radiofònica escrita el 1936; ‘’Siwan’’, traduïd al català com ‘La corda del penjat’, de 1956; ‘’Traició’’ (1958); ‘’Esther’’ (1960); o ‘’La Gal·les del Matí’’ (1967). La seva novel·la de més èxit és ‘’Monica’’ de 1930. El 1970, és nominat per al Premi Nobel de Literatura, essent un dels més cèlebres escriptors gal·lesos. Lewis mor a Cardiff el 1985 a l’edat de 91 anys. ‘’La corda del penjat’’ és un drama històric dividit en tres actes basat en uns fets de la història medieval gal·lesa marcada per la situació política i la divisió entre el nord i el sud, les aliances amb Anglaterra i la influència de França. La història transcorre a mitjan segle XIII, a la cort del príncep de Gal·les, on la trobada entre la princesa d’Anglaterra, la jove Siwan, i el comte francès Gwuylin de Brewys a la cambra reial esdevé un parany del ja madur príncep gal·lès i espòs de Siwan, Llywelyn, per desfer la seva relació i impedir les aliances que se’n deriven. Aquest és el punt de partida d’un relat on la protagonista es debat entre la lleialtat al seu país i el seu espòs i el desig de viure una nova joventut imposant el seu desig i la seva llibertat per decidir. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1990, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Siwan, Joana Palau en Alis, Ismael Majó en Llywelyn, i Albert Puig en Gwilym de Brewys. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Manuel de Góngora y Ayustante neix el 1889 a Granada. Sota la influència del seu avi, l’arqueòleg Manuel de Góngora, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i una important personalitat en l’àmbit de l’arqueologia; i fill de Francisco de Góngora, també catedràtic a Granada i, més tard, Director del Museu Arqueològic; el jove Manuel mostra ben aviat una inclinació envers la història i la literatura. El 1909 obté el Doctorat en Arqueologia a la Universidad Central de Madrid, que li serveix per obtenir el càrrec d’Arxiver a la Diputació de Granada. Als vint-i-quatre anys guanya una plaça en el Cos Facultatiu d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs. Això li permet treballar en diferents arxius nacionals, com el ‘Archivo de la Corona d’Aragón’, el de la ‘Chancillería de Granada’, el de la ‘Presidencia del Consejo de Ministros’ i el del ‘Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes’. Durant l’estada a l’arxiu de la seva ciutat, publica un estudi i un exhaustiu catàleg sobre els fons del ‘Archivo de la Alhambra’, que des d’aleshores es converteix en una obra de referència obligada per a qualsevol investigació relativa a l’expulsió dels moriscos. Imparteix classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de Granada i, simultàniament, comença a dedicar-se a la literatura, afició que ja havia iniciat en la seva infantesa. En el gènere teatral, cultiva diferents camps: és coautor de diferents títols de peces de sarsuela com ‘Curro el de Lora’ (1925), ‘La paz del molino’ (1927), ‘La fama del tartanero’ (1931) o ‘La mujer de aquella noche’ (1932); i creador de sainets com ‘Cuento oriental’ i ‘Un caballero español (1927), ‘La petenera’ (1928), o ‘Lo de siempre’ (1930). Però a banda del subgènere lleuger, destaca també per títols com ‘La razón del silencio’ (1933), ‘Y el ángel se hizo mujer’ (1940). La seva vessant poètica també compta amb bona acollida del públic, com ara ‘Romance a las Brigadas de Navarra’ i ‘Dolor y resplandor de España’. Durant la seva maduresa, impulsat per la seva activitat político-administrativa el porten a Hispanoamèrica, on exerceix de secretari del Marquès de Luca de Tena a Xile i d’Agregat Cultural a l’Ambaixada d’Espanya a Buenos Aires, on mor el 1953. ‘La razón del silencio’ és una comèdia en tres actes estrenada al Teatro Eslava de València el 1932. L’acció se situa a Madrid, a casa d’Emilio Benegas, un novel·lista de primera línia i gran èxit. Emilio té per esposa Rosario, i, després d’anys de matrimoni, són una parella sense fills. Dedicat a la seva creació literària, Emilio té per escrivent el seu nebot, el jove Manolo, que l’ajuda en les tasques del dia a dia. Però Emilio també té un secret inconfessable: una filla secreta, a la que creia morta, fruit d’una relació de joventut. Don Nemesio, amic personal d’Emilio, és coneixedor d’aquest secret; i ara acut a Emilio per informar-lo que la noia ha quedat orfa i ha reaparegut. Davant d’aquesta situació, Emilio es veu amb l’obligació de mantenir oculta la veritat i acollir la jove Carmen incorporant-la com a escrivent i mecanògrafa a la vegada que li ofereix sostre i llar. Però Emilio ha de fer mans i mànigues per mantenir el secret davant de Rosario, fins que els fets van per mal camí i tot comença a trontollar. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Doña Rosario, Rosa Aguado en Carmen, Dolors Trenchs en Patro, Joana Palau en Casta, Ricard Pagès en Don Emilio, Ismael Majó en Manolo, Francisco Domingo en Don Nemesio, i Joaquim Vidal en Ramon. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Londres el 1930, Pinter és l’únic fill d’una família de classe mitjana baixa d’ascendència jueva. Amb el bombardeig de l’aviació alemanya sobre Londres el 1941, Pinter és traslladat a un entorn rural, fet que li provoca forts sentiments de soledat, desconcert, separació i pèrdua que a la llarga seran una influència constant en la seva obra. Durant els seus anys a l’escola primària, destaca com a bon atleta i jugador de cricket, participa en nombroses obres de teatre escolars i comença a escriure poesia que es publica a la revista escolar. En acabar l’educació primària, s’inscriu a la Real Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres, però no arriba a acabar el curs. Objector de consciència convençut, aconsegueix no haver de fer el servei militar, però no s’escapa de la sanció econòmica que se li imposa per aquest fet. El 1951, reprèn la seva formació artística a Central School of Speech and Drama i comença a actuar com a actor de repartiment amb diferents companyies teatrals, sovint utilitzant el pseudònim de David Baron. Durant aquest període d’interpretació, creix el seu interès per la creació dramàtica, i així és com, el 1957, surt a la llum la seva primera obra, ‘’The room’’. La bona acceptació de l’obra, l’esperona a continuar com a autor dramàtic, i inicia així un fructífer període creatiu amb títols com ‘’The birthday party’’ i ‘’The Dumb Waiter’’ (1957), ‘’The caretaker’’ (1959), ‘’A slight ache’’ - concebuda originalment com a obra de teatre radiofònic i emesa per la BBC el 1959 i adaptada per a l’escenari dos anys més tard - ,‘’The Dwarfs’’ (1960), ‘’The collection’’ i ‘’The lover’’ (1962), o ‘’The homecoming’’ (1964), entre d’altres. Pinter comença a ser un autor reconegut, i les seves obres comencen a ser programades en diferents teatres, sovint dirigides per ell mateix i amb la participació com a actriu de Vivien Merchant, la seva esposa des del 1956. D’ençà de la dècada de 1970, intensifica la seva activitat com a director teatral i com a guionista de televisió i cinema, alhora que continua escrivint obres teatrals d’èxit com ‘’Old times’’ (1971), ‘’No man’s land’’ (1974), o ‘’Betrayal’’ (1978). Després de la mort de la seva esposa i tres anys de sequera literària, Pinter recupera la seva creativitat, però les seves obres ja no obtenen tant ressò com les anteriors. Amb l’entrada del nou mil·lenni, intensifica la seva dedicació com a activista polític i decideix deixar parcialment de banda el teatre per dedicar-se més a la poesia. El 2001, després de superar un càncer, Pinter comença a patir un declivi físic progressiu i la seva salut comença a ser fràgil, però continua actiu en els escenaris i la pantalla. El 2005 rep el Premi Nobel de Literatura; i tres anys més tard, un càncer hepàtic li provoca la mort a l’edat de 78 anys, deixant un llegat de més d’una trentena d’obres teatrals, una dotzena d’obres en prosa i gairebé una desena de llibres de poesia. ‘’L’amant’’ (The lover) és una comèdia dramàtica d’un sol acte centrat en la relació d’un matrimoni anglès de posició acomodada que equilibra la seva vida satisfent els seus impulsos amb amants que són acceptats mútuament. Un matí, abans d’anar a treballar, el marit pregunta, amb tota naturalitat, a la seva esposa, si té prevista la visita del seu amant. Ella assenteix, i l’adverteix que no torni a casa abans de les sis. A partir d’aquí, comença el joc de l’adulteri que manté la parella i que acabarà tenint un desenllaç inesperat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Sarah, Toni Garrich és Richard i Jordi Bernad és el repartidor de llet. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Lluís Gavaldà i la realització tècnica de Joan Borràs.

Aleksandr Isaakovich Gelman neix el 1933 a Donduseni, una petita població actualment pertanyent a Moldàvia. La infantesa de Gelman no és gens fàcil. El 1941, arran de la ocupació de les tropes de l’Alemanya nazi, la família, d’origen jueu, és expulsada a un gueto a Bershad, a Ucrània. Però si les condicions del viatge, fet a peu, són força dures i acaben amb la vida de l’àvia, primer; i del germà petit, després, l’estada al gueto és encara més difícil. El 1942, mor la mare i, més tard, la resta de la família. Els únics supervivents dels catorze membres familiars són el mateix Gelman i el seu pare, que el 1944 aconsegueixen alliberar-se i, acabada la guerra, poden tornar a casa seva. El nen Guelman retorna a l’escola per acabar els seus estudis primaris, i el 1948, ingressa a l’Escola Tècnica Professional de Teixits de Punt. El 1951, després de graduar-se, comença a treballar a temps parcial a una fàbrica de mitges, mentre assisteix a l’escola nocturna per complementar els seus estudis. El 1952, entra a l’Escola Militar, on dos anys més tard es llicencia al Departament de Forces Terrestres. Això li permet anar a servir l’exèrcit i ocupar diferents càrrecs de comandament durant els sis anys següents. A partir d’aquí, encadena diferents feines fins a convertir-se en corresponsal del diari de Leningrad, un fet que li serveix com a trampolí per iniciar la seva activitat com a dramaturg i guionista. D’ençà de 1970, moltes de les seves obres són portades a escena al Teatre de Moscou. ‘’Feedback’’ (1976), ‘’We, the undersigned’’ (1979), ‘’Skameika’’ - traduïda al català com ‘El banc’ - (1983), o ‘’Zinulya’’ (1984), entre d’altres, són els títols més destacats d’aquest període i els que li fan guanyar fama i popularitat. Comença a escriure guions per a documentals i, conjuntament amb la seva esposa, escriu el guió cinematogràfic de ‘’The Night Shift’’ el 1974, al que ni segueixen d’altres. El 1978 es trasllada a viure a Moscou i el 1989 és escollit membre del Soviet Suprem de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per la seva afinitat amb el president Mikhaïl Gorbatxov, que el recomana, també, per formar part del Partit Comunista. Però les diferències de criteri entre ambdós, fan que Gelman acabi abandonant el partit. D’ençà d’aleshores, Gelman incrementa la seva vida social i comença a preocupar-se per altres aspectes fora de la política activa. El 2001, es converteix en membre del Consell Públic del Congrés Jueu Rus, i es converteix en un ferm defensor dels drets civils i culturals del poble rus. ‘’El banc’’ és una comèdia dramàtica en un sol acte que relata la trobada entre un home i una dona que coincideixen en el banc d’un parc urbà a darrera hora d’una tarda qualsevol. Ell, insatisfet, insegur, mitòman. Ella, sola, necessitada d’una relació per omplir la seva vida. I així és com, amb una certa dosi d’acidesa i d’humor, la conversa entre ells fa brotar les seves inquietuds, els seus sentiments i els seus problemes humans i socials: l’amor, la soledat, la tendresa, la mentida, la desil·lusió, ... L’obra fou estrenada per primera vegada en català l’abril de 1990 a la Sala Beckett de Barcelona, amb Lluís Soler i Raquel Carballo com a protagonistes i amb la direcció de Boris Rotenstein. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2015, segons l’adaptació i la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa dóna veu a Ella i Toni Garrich és Ell. La narració és de Marta Plaza i la realització tècnica de Joan Borràs.

Giuseppe Berto neix a Treviso el 1914, i és el segon de cinc germans d’una família de pare militar i mare comerciant. Després d’acabar els seus estudis al Col·legi Salesià de la seva ciutat natal, es matricula a la Facultat de Lletres de la Universitat de Pàdua. El 1935, però, marxa de voluntari a l’Àfrica per lluitar a la guerra d’Abissinia, on a banda d’algunes ferides, rep també diferents condecoracions militars. El 1939, ja de tornada a casa, reprèn els seus estudis i es gradua amb força celeritat; no només ajudat pels seus mèrits acadèmics, sinó també per la benevolència dels seus examinadors, molts d’ells afins al règim feixista i partidaris que Berto llueixi l’uniforme i les condecoracions militars de manera habitual. Després de graduar-se, comença a exercir la docència, però ben aviat l’abandona per incorporar-se com a voluntari a la Milícia de Seguretat Nacional. Incorporat a les tropes dels ‘Camises negres’’ de Mussolini, és enviat novament a la lluita al nord de l’Àfrica, on, el 1943, cau empresonat per l’exèrcit nord-americà i és enviat a un camp d’internament a Texas. És aleshores que, animat pels seus companys de cel·la, comença a escriure. Així, acabada la Guerra Mundial, la seva primera novel·la, ‘’El cel roig’’, del 1947, esdevé un èxit internacional i és guardonada amb el Premi Florència al seu país d’origen. Posteriorment, publica ‘’Les obres de Déu’’ (1948), ‘’El bandoler’’ (1951), i ‘’Guerra en camisa negra’’ (1955). Entrada la dècada dels anys cinquanta, Berto es trasllada a Roma i comença a treballar com a guionista per al cinema italià i, després d’un parèntesi de tres anys provocat per una neurosi, reempren l’escriptura i publica, el 1964, un altre dels seus grans èxits, ‘’El mal obscur’’; basat, precisament, en l’experiència de la seva patologia mental. En ple període de creixement literari i de creació, el 1966, Berto rep l’encàrrec del guió cinematogràfic d’ ’’Anònim venecià’’, que veu la llum el 1970 i, sota la direcció d’Enrico Maria Salerno, es converteix en un impacte a nivell mundial. Tant és així, que, el 1971, el mateix autor decideix fer-ne l’adaptació teatral i, el 1976, publicar-ne la versió en novel·la. El 1978, publica la seva darrera novel·la en vida, ‘’La Glòria’’, poc abans que un càncer li provoqui la mort a la ciutat de Roma. A banda del llegat de la seva obra literària, Berto compta amb l’honor de donar nom a un premi literari que s’atorga anualment des de fa ja més de vint edicions, que té com a objectiu el reconeixement d’autors novells que publiquin la seva primera obra de ficció. ‘’Anònim venecià’’ és la història del retrobament d’una parella trencada, que es desenvolupa durant el transcurs d’un dia a Venècia, vuit anys després de la seva separació. Ella, que ha refet la seva vida al costat d’un milionari a Milà, accedeix a la voluntat per retrobar-se d’Ell, un oboista que pateix una malaltia terminal i que pretén fer realitat el seu somni abans de morir. En una Venècia ja degradada i envaïda pel turisme, molt diferent de la que era quan es van conèixer i enamorar, la nostàlgia els porta a reviure, breument, l’amor que entre ells va existir; però sense cap esperança de futur. Malgrat tot, Ell, amb la complicitat d’Ella, troba la manera de tirar endavant la seva darrera voluntat: fer l’enregistrament del Concert per Oboè i Corda Anònim Venecià. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989, segons l’adaptació de Lluís Barón, codirigida per ell mateix i per Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Ella, i Joan Rodón en Ell. Lluís Barón és també el narrador d’aquesta història, que compta amb el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Valladolid el 1942, José Luis Alonso de Santos es trasllada a viure a Madrid el 1959, on es llicencia en Filosofia i Lletres i en Ciències de la Informació a la Universidad Complutense. El 1960 comença a interessar-se pel món del teatre i rep formació a càrrec de l’actor i dramaturg nord-americà William Layton. Forma diversos grups de teatre i el 1975 estrena la seva primera comèdia, ‘¡Viva el duque, nuestro dueño!’. D’ençà d’aleshores, inicia un període de creació força fructífer, amb títols d’èxit com ‘Del laberinto al 30’ (1980), ‘La estanquera de Vallecas’ (1981), ‘El álbum familiar’ (1982), ‘Besos para la bella durmiente’ (1984), ‘Bajarse al moro’ (1985), ‘Fuera de quicio’ (1987), ‘Pares y nines’ (1989), ‘Yonquis y yanquis’ (1996), ‘Salvajes’ (1997), ‘¡Viva el teatro!’ (2006), ...; algunes d’elles portades al cinema, com és el cas de ‘La estanquera de Vallecas ‘ o la mateixa ‘Bajarse al moro’. A banda de la cinquantena d’obres teatrals escrites, Alonso de Santos és també autor de nombrosos guions de cinema i sèries de televisió, novel·les i narracions infantils; i moltes de les seves obres han estat editades a l’estranger. A banda de la creació, ha dirigit més d’una quarantena d’obres en escena, tant pròpies com d’autors universals de l’abast de Brecht, Calderón de la Barca, Baroja, Valle Inclán, Shakespeare, ... Ha escrit diversos assajos i articles de recerca teatral, ha dirigit entitats teatrals de prestigi i ha estat guardonat amb nombrosos premis de Teatre com el Nacional de Teatro (1986) o el Max (2005), entre d’altres. ‘Bajarse al moro’ és una comèdia de caire costumista dividida en dos actes que reflecteix el Madrid castís poblat de personatges perdedors i entranyables que sobreviuen com poden als barris madrilenys de baixa estofa. Chusa i Jaimito són dos cosins que comparteixen un petit pis al centre de Madrid, on també viu un altre amic, Alberto. Chusa acull Elena, a qui proposa viatjar al Marroc per traficar amb droga. Però Elena és verge i no pot transportar la mercaderia amagada a les seves parts íntimes. Per a remeiar el problema, i una vegada descartat Jaimito, Elena ha de perdre la seva virginitat amb Alberto. A partir d’aquí, les dificultats i interrupcions se succeeixen i Chusa ha de prendre decisions que canviaran el seu futur de dalt a baix. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, i amb les veus de Júlia González en Chusa, Rosa Aguado en Elena, Dolors Trenchs en Antonia, Jordi Bernad en Jaimito, Ricard Pagès en Alberto, i Aurelio Rodriguez en Abel. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Patrick Shanley; dramaturg, guionista i director; neix el 1950 al barri del Bronx de Nova York, en el sí d’una família d’origen irlandès, modesta i treballadora. La seva carrera acadèmica no és excessivament brillant, però finalment aconsegueix accedir a la Universitat, però l’abandona després del primer any, quan és cridat a files i s’allista al cos dels Marines dels Estats Units. En acabar el servei militar, escriu una novel·la que mai arriba a veure la llum perquè acaba cremant-la. És llavors que comença a treballar en diferents feines inestables que li permeten mantenir-se econòmicament i tornar a la Universitat de Nova York, on finalment, obté una llicenciatura en Teatre Educatiu i es converteix en membre del Ensemble Studio Theatre, una entitat sense ànim de lucre dedicada al foment de nous actors i noves obres teatrals nord-americans. La carrera artística de Shanley compta amb més d’una vintena d’obres de teatre, una desena de guions cinematogràfics i mitja dotzena de guions televisius. Entre el guions teatrals, destaquen ‘Savage in Limbo’ (1984), ‘Women of Manhattan’ (1986), ‘Cellini’ (2001), ‘Dirty Story’ (2003), ‘Doubt: A Parable’ (2004), o ‘Outside Mullingar’ (2014). Pel que fa als seus guions cinematogràfics, la majoria dels que n’és autor són èxits rotunds; ‘Moonstruck’ (1987), ‘Five corners’ (1987), ‘Joe versus the volcano’ (1990), ‘Alive’ (1993), ‘Congo’ (1995), o ‘Doubt’ (2008) són els de més impacte. Al llarg de la seva carrera, Shanley ha rebut nombrosos reconeixements i premis, éssent el guió cinematofràfic de ‘Doubt’, de llarg, el més guardonat. A ‘El dubte’, Shanley hi aboca, en certa manera, molts tints autobiogràfics; ja que ell mateix va viure la realitat dels centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat; i coneix aquest ambient a la perfecció sense haver de recórrer a la ficció. L’acció de ‘El dubte’ està ambientada al Bronx l’any 1964, un any després de l’assassinat del president John Fritzerald Kennedy, una època on encara existeix el rerefons polític de la culpabilització d’algú sense tenir-ne proves i de la lluita contra la intolerància dels últims rebrots racistes. En un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, ha arribat al centre, entre alumnes irlandesos i italians, el primer noi negre, en Donald Muller. En Donald és un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant. El petit Donald Muller, però, és l’únic personatge absent de l’obra, tot i que és el centre del conflicte que, per la maquinació de la germana Aloysius, acaba tocant la reputació del pare Flynn i amenaçant la seva continuïtat al centre. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Aurelio Rodriguez en el Pare Flynn, Margarida Fabregat en la Germana Aloysius, Mariona Duch en la Germana James i Rosa Aguado en la Senyora Muller. La narració és Joan Salvador, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

De Narcís Comadira i Moragriega, podem dir que és tot un polifacètic. Nascut a Girona el 1942, és pintor, dramaturg, poeta, guionista, crític literari, assagista, traductor, ... Després de ser seminarista a Montserrat entre 1962 i 1965, decideix estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on, més tard, es llicencia en Història de l’Art. També assisteix com a lector a la Universitat de Londres, fet que té una gran influència en la seva obra poètica posterior, que representa el gruix de la seva activitat artística, amb més d’una vintena de llibres, entre els que destaquen ‘Terra natal’ (1978), ‘Àlbum de família’ (1981), ‘La llibertat i el terror’ (1981), o ‘Enigma’ (1985). A començaments dels anys vuitanta, Comadira inicia l’activitat de guionista de documentals a la televisió. El 1990, arran d’una convocatòria del Centre Dramàtic de la Generalitat i Catalunya Ràdio, escriu una trilogia de guions radiofònics teatrals: ‘La vida perdurable’, ‘Neva’ i ‘L’hora dels adéus’. Tots tres guions tenen en comú que l’acció transcorre al voltant d’una taula on els personatges conversen sobre les seves inquietuds, els seus desitjos i els seus penediments. De tots tres, el que obté més ressò és ‘La vida perdurable’, l’obra que us oferim avui, que l’any següent és portada entre bambolines amb força èxit, motiu pel qual obté el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi de Crítica Teatral de Barcelona. A banda d’aquesta trilogia, Comadira és també autor de dos guions dramàtics més, ‘El dia dels morts, un oratori a Josep Pla’ (1997) i ‘’L’hort de les oliveres’’ (2015). Després del parèntesi teatral, Comadira continua amb la seva activitat poètica combinant-la amb la de crític, assagista i traductor. A banda dels ja esmentats, ha obtingut diversos premis, entre els que destaquen la Creu de Sant Jordi el 2013, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 2020, o el Premi Nacional de Cultura el 2021. ‘’La vida perdurable’’ és l'enfrontament entre una mare i el seu fill de 40 anys, a partir d'un àpat quotidià a casa. El diàleg entre tots dos desvetlla un panorama familiar conflictiu, en el qual hi té una forta presència el record del marit, mort anys enrere, i a qui la mare mai va perdonar. L’obra fou estrenada l’octubre de 1991 al Teatre Municipal de Girona, protagonitzada per Teresa Cunillé i Lluïs Soler, sota la direcció de Boris Rotenstein. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1988, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en la Mare i Joan Salvador en el Fill. El Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Muriel Resnik Jackson és una novel·lista i dramaturga nascuda a New Haven el 1917. Casada amb Victor Jackson i mare de dos fills, és autora de novel·les com ‘Life without father’ (1956), ‘House happy’ (1958), o ‘The girl in the torquoise bikini’ (1961). Però, el seu major impacte és el que aconsegueix amb la comèdia ‘Any Wednesday’, estrenada a Broadway el 1964 i portada al cinema dos anys més tard, amb Jane Fonda i Jason Robards com a protagonistes. L’èxit, més que notable, d’aquesta obra, la porta a escriure ‘Son of any Wednesday’, una reflexió sobre la comèdia on l’autora descobreix tots els secrets de la posada en escena teatral i cinematogràfica. Anys més tard, el 1992, Resnik publica una nova novel·la negra sota el títol de ‘The garden club’. Resnik mor el 1995, a l’edat de 78 anys, a la seva casa de Manhattan, després d’una llarga malaltia coronària, just quan es troba en plena creació de la seqüela de ‘Any Wednesday’. ‘’Elena para los miércoles’’ és una comèdia dramàtica en dos actes estrenada a l’estat espanyol el 1965 al Teatro Marquina de Madrid, segons l’adaptació de José Luis Sáenz de Heredia i amb Concha Velasco, Jesús Puente i Juanjo Menéndez en el repartiment. La versió catalana, ‘Els dimecres... Elena’ fou estrenada el juny de 1970 al Teatre Romea de Barcelona per la companyia de Carme Contreras i amb la direcció d’Esteve Duran. L’acció de l’obra transcorre en un apartament de Nova York a mitjans dels anys seixanta. Elena Gordon és l’amant de John Cleves, un poderós empresari que és, a més, el propietari de l’apartament on ella viu, i on des de ja fa dos anys, ambdós, cada dimecres, tenen una trobada íntima i secreta. De sobte, però, aquesta rutina es veu alterada per la nova secretaria de John, que veu com es complica la situació amb l’arribada de Kass, un important client seu; però també de Dorothy, la seva esposa. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció d’Ismael Majó, i amb les veus de Rosa Aguado en Elena, Toni Garrich en John, Rodrigo Friera en Kaas, i Júlia González en Dorothy. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical d’Enric López, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lorca és un dels genis de la literatura espanyola del segle XX. Nascut a Fuente Vaqueros, província de Granada, el 1898. Malgrat ser una època força conflictiva, la seva família té força recursos per no passar gaire penúries. La seva mare, mestra de professió, é la seva primera influència literària i el motiva per la lectura des de ben jove. Rep formació a la Universitat de Granada on es llicencia en Filosofia i Lletres i Dret. És durant aquest període que viu en residències d’estudiants i entra en contacte amb d’altres escriptors, artistes i científics. La seva passió per la reflexió, la justícia, la poesia, la música i el teatre el porten a començar a escriure més seriosament i publica el seu primer llibre de poesia. Així és com entra en contacte amb d’altres poetes de l’anomenada ‘Generació del 27’ i obté un gran èxit entre bona part de la societat de l’època, però també odis i recances entre un sector oposat a les seves idees. Lorca viatja a Nova York i a diferents països d’Amèrica del Sud per donar a conèixer la seva obra i establir relació amb d’altres personalitats artístiques del moment. L’obra de Lorca està carregada de símbols literaris que s’identifiquen amb unes idees i uns elements característics i comuns presents en gran part de les seves composicions ; tan poètiques, amb títols destacats com ‘Romancero gitano’ (1928), ‘Poeta en Nueva York’ (1931), o ‘Sonetos del amor oscuro’ (1936); o dramàtica, on destaquen les tres grans tragèdies rurals de l’autor, ‘Bodas de sangre’ (1933), ‘Yerma’ (1934) i ‘La casa de Bernarda Alba’ (1936). ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’ és un drama en tres actes escrit el 1935; i és, a més, la darrera obra estrenada en vida de Lorca, el desembre de 1935 al Principal Palace de Barcelona amb la companyia de Margarida Xirgu. La trama de l’obra, basada en una història real viscuda per la cosina del mateix autor, narra la relació de Doña Rosita amb el seu cosí, que és alhora el seu promès. Quan el cosí ha d’emigrar a l’Argentina per fer fortuna, la parella es veu obligada a separar-se, però abans de fer-ho, tots dos es prometen amor etern. La distància i el temps sembla que no són obstacles per mantenir viu l’amor entre ells i Doña Rosita rep, periòdicament, les cartes d’amor que li envia el seu promès. L’espera del retrobament es fa llarga i els fets es desencadenen de manera diferent als previstos. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Júlia González en Doña Rosita, Dolors Trenchs en la Ama, Glòria Farrés en la Tía, Margarida Fabregat en la Madre, Marta Plaza en Manola 1 i Ayola 2, Laura Castillo en Manola 2 i Ayola 1, Joana Palau en Solterona 1, Rosa aguado en Solterona 2, Francisco Domingo en el Tío, Joan Salvador en el Sobrino, Ramon Bravo en Don Martín, Jordi Bernad en el Catedrático de Economía i Ismael Majó en un Muchacho. La narració és de Ricard Pagès, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

"It's a wonderful life!" és una pel·lícula americana estrenada el 1946, un film clàssic del cinema americà. És la pel·lícula que més cops s'ha emès en les televisions de tot el món durant les dates de Nadal. James Stewart i Donna Reed interpreten els papers protagonistes. La història ens explica uns fets que transcorren la Nit de Nadal de 1945. Un home, George Bailey, banquer de la petita ciutat de Bedford Falls, molt preocupat per la sobtada desaparició d'una important quantitat de diners pren la decisió de suïcidar-se. A l'últim moment, Clarence, un àngel que encara no ha aconseguit les seves ales, el fa reflexionar sobre el veritable sentit de la vida. És una autèntica oda a la bondat, a la supremacia dels valors morals positius, i exhibeix el retrat del món i la gent que hi viu d'una manera senzilla i directa. Segurament, molts de vosaltres ja la coneixeu, però esperem que gaudiu un cop més d'aquesta història amb la nostra versió dirigida per Rosa Aguado i amb la participació de Marta Plaza com a Narradora, Toni Garrich en Clarence, Joan Salvador com a George Bailey, Robert Rué en Nick i Nick1, Joan Garrigó és el Senyor Gower, Jaume Sellarès en Peter Bailey i el carter, Jordi Bernad és el Vianant 1, el policia Bert i Tom, Joan Roca com a Ernie, Margarida Fabregat en Mare Bailey, Laura Castillo és Mary Hutch, Albert Mundó en el Vianant 2, Joaquim Gasulla en Harry i el Vianant 3, Anna Massalé és Amiga 2 i Bianant 4, Joan Borràs en el Vianant 5, Mariona Vitó és Zuzú, Rosa Aguado en Amiga 3 i José Luis Morales en Martini. El muntatge musical i realització tècnica és de Joan Borràs.

Àngel Guimerà i Jorge neix el 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Allà hi passa els primers anys de la seva infantesa fins que el 1854 la família es trasllada a El Vendrell. No és fins a aquest moment que el seu progenitor natural, Agustí Guimerà i Fonts, en reconeix la seva paternitat i la del seu germà Juli, ambdós fruit de la seva relació amb Margarita Jorge Castellano, amb qui es casa aquest mateix any a Barcelona. Aquests fets seran, segons els biògrafs i estudiosos de Guimerà, aspectes claus que influiran de manera directa en la vida i obra de l’autor. L’obra de Guimerà es pot dividir en quatre etapes diferenciades. Una primera etapa és la que correspon als seus primers anys de creació, amb tragèdies romàntiques escrites en vers que tracten temes històrics i que segueixen les cànons Renaixentistes. Exemples d’aquest període en són ‘Gala Placídia’ (1879), ‘Judit de Welp’ (1883), ‘El rei Felip’ (1886), o ‘Mar i Cel’ (1888). Guimerà, però, abandona el to solemne i l’escriptura en vers per acostar-se més als afers de la vida quotidiana i la problemàtica social de la població més humil; i els seus drames prenen un caire més propi del Realisme. Aquesta és l’època de més plenitud creativa i de major èxit de l’autor, amb títols com ‘La sala d’espera’ (1890), ‘En Pólvora’ (1893), ‘La festa del blat’ (1896), o la seva trilogia daurada, que representa el cim de la seva producció, formada per ‘Maria Rosa’ (1894), ‘Terra Baixa’ (1896), i ‘La filla del mar’ (1900). Amb l’entrada del Modernisme, les preferències del públic varien de manera notable i Guimerà, com molts d’altres autors de la seva època, es veu obligat a fer un gir literari per adaptar-se al nou moviment. ‘L’aranya’ (1906); ‘La Santa Espina’ (1907), una rondalla en tres actes musicada per Enric Morera i un fragment de la qual s’ha convertit en un dels himnes patriòtics de la Catalunya moderna; i ‘La reina vella’ (1907), en són els intents més destacats. Finalment, amb un Modernisme ja decadent i un Guimerà ja en plena maduresa, l’autor fa un retorn als seus orígens per endinsar-se novament en els temes històrics amb tragèdies com ‘Jesús que torna’ i ‘Indibil i Mandoni’ (1917), o ‘El dret diví’ (1924), aquesta darrera inacabada a causa de la seva mort el 1924 a Barcelona. ‘’Terra Baixa’’ és un drama en tres actes, escrit en prosa, que transcorre en una societat rural i planteja l’oposició entre la puresa, la bondat i els ideals de la vida al camp (la Terra Alta), davant la malícia, la corrupció i el materialisme de la vila o ciutat (la Terra Baixa). La protagonista, la Marta, és una noia de la Terra Baixa obligada, a contracor, a mantenir relacions íntimes amb el seu amo, el Sebastià. Per pagar els seus deutes, en Sebastià té la necessitat de casar-se amb una pubilla de casa bona, però com que tothom va ple de la seva relació amb la Marta, cap pubilla el vol per marit. És per això que disposa un matrimoni de conveniència per casar la Marta amb algú de fora, i, amb l’ajut d’en Tomàs, enreden en Manelic, un pastor senzill i humil de la Terra Alta que hi accedeix per amor. Malgrat l’oposició de la Marta, aquesta acaba cedint per ordre de l’amo, i el matrimoni de conveniència va endavant. De seguida, però, en Manelic s’adona que el seu amor no és correspost i queda molt ferit. A partir d’aquí, els fets i les relacions entre els personatges desencadenen la resta de la trama dramàtica argumental que els enfronta fins arribar al tràgic desenllaç final. Curiosament, l’obra va ser estrenada abans en castellà que en català al Teatro Español de Madrid el novembre de 1896, per la Companyia de Maria Guerrero, a partir de la traducció de José de Echegaray. i va ser tot un èxit. L’estrena en català va haver d’esperar uns mesos, fins el febrer de 1897, quan va ser portada a l’escenari del Teatre Principal de Tortosa per la Companyia de Teodor Bonaplata. D’ençà d’aleshores, ‘Terra Baixa’ s’ha convertit en una de les obres teatrals en català més representades arreu, i ha estat traduïda a catorze idiomes, i se n’han fet una desena d’adaptacions cinematogràfiques i tres composicions operístiques. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2013, sota la direcció d’Ismael Majó i Joan Garrigó, i amb les veus de Toni Garrich en Manelic, Rosa Aguado en Marta, Joan Rodón en Tomàs, Joan Salvador en Sebastià, Natàlia Grandia en Nuri, Robert Rué en Xeixa, Margarida Fabregat en Pepa, Laura Castillo en Antònia,Rodrigo Friera en el Mossèn i Ismael Majó en Josep. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical d’Enric López, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Miguel Mihura Santos neix a Madrid el 1905, fill de l’actor, autor i empresari teatral Miguel Mihura Álvarez,. Estudia batxillerat a un col·legi de la capital, però després de la mort del seu pare abandona els estudis per dedicar-se a l’humor i les historietes que publica en diferents revistes infantils, satíriques i literàries. A la dècada dels anys 20 treballa com a periodista i entra en contacte amb d’altres autors humorístics contemporanis que acabaran per influir definitivament en la seva obra, com ara López Rubio o Jardiel Poncela. Durant la Guerra Civil, pren posició pel bàndol sublevat i es converteix en director de ‘’La Ametralladora’’, una revista de propaganda destinada als soldats del front militar. Acabada la guerra, funda i dirigeix ‘’La Codorniz’’, revista d’humor gràfic i literari considerada com a estendard paròdic de les convencions socials de l’època. Mihura és considerat com el renovador del teatre còmic espanyol del segle XX. Amb una gran facilitat pels jocs semàntics, els embolics i l’absurd, les seves obres reflecteixen l’intent d’amagar el pessimisme i el desencant que viu la societat. Malgrat que ja havia escrit algunes obres anteriorment, com ara ‘Tres sombreros de copa’ escrita el 1932 però no publicada fins el 1947, és a partir dels anys cinquanta quan obté un major ressò, amb obres on la sàtira predomina per sobre l’humor. A banda de la ja esmentada, altres títols d’èxit de Mihura són ‘El caso de la mujer asesinada’; ‘Una mujer cualquiera’ ; ‘A medias luz los tres’; ‘¡Sublime decisión!’; ‘Mi adorado Juan’; ‘Melocotón en almíbar’; ‘Maribel y la extraña familia’; ‘La bella Dorotea’; o ‘Ninette y un Señor de Murcia’, la seva darrera obra d’èxit. Mihura mor a Madrid l’octubre de 1977 a causa d’una malaltia hepàtica. ‘’Melocotón en almíbar’’ és una comèdia en dos actes estrenada el novembre de 1958 al Teatro Infanta Isabel de Madrid. La història gira al voltant de cinc atracadors que, amb la seva manca de coherència, de discurs i amb la matusseria amb la que actuen són més una banda d’aficionats que no pas uns professionals. Ara, després de robar en una joieria de Burgos, es refugien en un pis de Madrid, prop d’on pretenen fer un nou atracament. Però Cosme, un dels membres de la banda, contrau una forta pulmonia greu que fa trontollar tot el seu pla; i es veuen obligats a amagar el botí del seu darrer robatori i a cercar una infermera per a que tingui cura del malalt. Però qui arriba per tenir curar de Cosme no és una infermera, sinó una àvida monja, Sor Maria, que comença a fer deduccions intel·ligents i preguntes difícils de respondre que provocaran una reacció inesperada dels atracadors. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2006 segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joana Palau en Sor María, Glòria Salvador en Núria, Júlia González en Doña Pilar, Ramon Bravo es Suárez, Ricard Pagès en Carlos, Aurelio Rodriguez en Federico i Albert Puig en Cosme. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Josep Miret i Soler neix a Barcelona el 1888. Periodista de professió, compagina la seva activitat laboral amb l’autoria d’obres de teatre. El 1926, entra a formar part del planter de locutors de Ràdio Barcelona, convertint-se, així, en un dels primers locutors de l’emissora. Amb l’inici de les emissions teatrals radiofòniques, esdevé una de les veus habituals d’aquestes representacions, amb interpretacions cèlebres com ‘Terra Baixa’ o ‘El místic’, entre d’altres. És durant aquesta època que escriu els seus guions més madurs i de més èxit, com ara ‘’L’agència comercial’’, ‘’Les sabates de Lídia’’, o l’obra que us oferim avui, ‘’El vell flautista’’. “El vell flautista” és una comèdia en dos actes estrenada el 28 de Maig de 1950 al Teatre Romea de Barcelona per la Companyia d’Enric Borràs. L’acció transcorre en un mas rural situat en un petit poble proper a Barcelona. La rutina de la vida al mas està alterada per l’imminent casament de la pubilla de la casa, la Roser. Els preparatius de la boda avancen amb normalitat, fins que a poques hores de l’esdeveniment, la visita d’un vell captaire sacseja l’harmonia familiar. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989, sota la direcció de Joan Garrigó, amb les veus de Dolors Trenchs en Madrona, Rosa Aguado en Roser, Rosa Izquierdo en Isabel, Margarida Fullola en Filomena, Joan Rodón en Joan, Joan Salvador en Miquel, i Joaquim Vidal en Antòn. La narració és de Maria Glòria Farrés, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Agatha Mary Clarissa Miller neix a Torquay, a Anglaterra, el 1890. Filla de pare d’origen nord-americà i mare britànica, degut s les idees contràries de la seva mare respecte l’educació de les nenes, mai va anar a l’escola, i va ser educada pels seus pares. El 1914 es casa amb el Coronel d’Aviació Archibald Christie, de qui n’hereta el cognom artístic, i amb qui té una filla, i de qui acaba divorciant-se el 1928 per la confessió que fa el mateix Archibald que té una relació amorosa amb una altra dona. Durant la Primera Guerra Mundial, treballa en un hospital i després en una farmàcia. Aquest fet la porta a interessar-se per la toxicologia i les seves conseqüències, uns coneixements que li serveixen com a instrument per utilitzar en molts dels crims de les seves obres. El 1920 escriu la seva primera novel·la, ‘’El misteriós cas de Styles’’, on ja apareixen dos dels famosos personatges que l’acompanyen al llarg de la seva carrera: Hercules Poirot i el Capità Hastings. El desembre de 1926 desapareix durant onze dies, la qual cosa provocà gran alarma en la premsa. Després de trobar el seu automòbil abandonat, finalment, és trobada en un hotel d'Harrogate, on manifesta que ha patit amnèsia a causa d'un atac de nervis després de la mort de la mare i la confessió d'infidelitat del marit. Avui dia, però encara no se sap del cert si això fou real o tan sols un truc publicitari. El 1927, comença a introduir un nou personatge en els seus relats, Miss Marple, que, a la llarga, es converteix en la detectiu estrella de la seva obra conjuntament amb Poirot. El 1930 es casa per segona vegada, aquest cop amb un arqueòleg catorze anys més jove que ella. Des d’aleshores, comença a acompanyar-lo en viatges i expedicions al Pròxim Orient, i comença a utilitzar aquests escenaris i vivències per l’ambientació d’algunes de les seves obres. El 1971, Christie rep el títol de Dama de l’Imperi Britànic, i cinc anys més tard, a començaments de 1976 mor per causes naturals. Tant en vida, com després de la seva mort, l’obra de Christie ha gaudit de força èxit i alguns dels seus títols han estat portats al cinema. Val a dir, que a banda de les novel·les de detectius, Christie ha escrit també sis novel·les sentimentals, algunes obres teatrals i un llibre de poemes utilitzant el pseudònim de Mary Westmacott. D’entre tota la seva extensa obra, amb més d’un centenar de títols, entre els que podem destacar ‘Assassinat a l’Orient Express’ (1934); ‘Mort al Nil’ (1937); ‘Cita amb la mort’ (1938); ‘Deu negrets’ (1939); ‘Maldat sota el Sol’ (1941); ‘Cinc porquets’ (1942); o ‘La ratera’ (1952), l’obra que avui posem en antena. ‘La ratonera’ (The Mousetrap) és una obra teatral dividida en dos actes que transcorre al Hall d’una casa situada als afores de Londres. Els personatges queden atrapats a la casa a acusa de la neu i es veuen embolicats en un crim concorregut a Londres recentment. Arriba a la casa el Sergent Trotter, que informa als hostes que l’assassí del crim de Londres es dirigeix cap a la casa. Una nota amb l’adreça de la casa i la cançó dels ‘Tres ratolins cecs’ insinua que queden dues persones per eliminar. En aquest escenari, concorre un segon assassinat a la mateixa casa, del que tots els hostes en són sospitosos. A partir d’aquí s’engega una trama de misteri i suspens per esbrinar qui és l’assassí i qui és la propera víctima. Com a anècdota, cal esmentar que aquesta obra es va estrenar com a format de radioteatre el 30 de Maig de 1947 sota el títol de ‘Tres ratolins cecs’ com a regal d’aniversari a la reina Maria Victòria, i posteriorment va ser adaptada pels escenaris teatrals. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, segons l’adaptació d’Ismael Majó i la direcció de Joan Garrigó, amb les veus de Laura Castillo en Mollie Ralston, Jordi Bernad en Giles Ralston, Ismael Majó en Christopher Wren, Margarida Fabregat en la Senyora Boyle, Joan Rodón en el Comandante Metcalf, Rosa Aguado en la Señorita Casewell, Robert Rué en el Senyor Paravicini i Joan Salvador en el Sargento Trotter. La narració és de Crisol Tuà i la realització tècnica de Joan Borràs.

Arthur Asher Miller fou un dramaturg, escriptor i guionista nord-americà nascut a Nova York el 1915 fill d'una família d'immigrants jueus polonesos de classe mitjana. El seu pare era l'amo d'una pròspera empresa tèxtil que els permetia de viure còmodament. Però la Crisi del 29 i la recessió econòmica posterior van acabar per enfonsar el negoci i la família va haver de canviar el seu domicili de Manhattan per un modest apartament a Brooklyn. Allà va ser on Miller va viure la major part de la seva adolescència i joventut, un fet que acabaria marcant, no només gran part de la seva vida, sinó també de la seva obra. Aquest apartament li serviria posteriorment com a model de l'habitatge del protagonista d'una de les seves obres teatrals més cèlebres: ''La mort d'un viatjant'', del 1949; que conjuntament amb ''Les bruixes de Salem'' (1953) i ''Panorama des del pont'' (1955) conformen la tríada més important de la seva producció literària. I és, precisament, aquesta darrera, ''Panorama des del pont'' (també traduïda al català com ''Del pont estant'') l'obra que avui posem en antena. La primera versió de ''Panorama des del pont'', d'un sol acte i escrita parcialment en vers, fou estrenada el 1955 a Broadway. L'any següent, però, Miller millorà el text per fer-ne una peça en dos actes i en prosa; que s'ha convertir en la versió més coneguda i de més èxit. Així, el 1962, fou adaptada per a la televisió nord-americana, i el 1999 va ser estrenada en format d'òpera a Chicago. L'eix argumental de l'obra gira al voltant del drama de la immigració il·legal, un tema sovint d'actualitat en una o altra banda del món. L'acció transcorre durant els anys cinquanta del segle XX als suburbis portuaris de Nova York, just al costat de l'imponent pont de Brooklyn. Alfieri, un vell advocat que sempre ha viscut al barri, explica un fet tràgic del qual en va ser testimoni: la història de la família d'Eddie Carbone, un descarregador d'origen italià que viu amb la seva esposa, Beatrice, i la seva neboda, Catherine, recollida per la parella després que s'hagués quedat òrfena. Tot sembla anar bé fins que Marco i Rodolfo, dos cosins de Catherine que fugen de la misèria d'Itàlia, arriben de manera il·legal i s'allotgen a casa d'Eddie. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2003, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de Joan Carles Peris, i amb les veus de Ramon Bravo en Alfieri, Joan Salvador en Edie, Rosa Aguado en Catherine, Joana Palau en Beatrice, Francisco Domingo en Marco, Crisol Tuà en Rodolfo, Lluís Barón en Lluís, Josep Maria Casanovas en l'Oficial primer i Joan Rodón en l'Oficial segon. La narració és de Josep Lucas, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Henrik Johan Ibsen, nascut a la població noruega de Skien el 1828, és considerat el gran dramaturg del seu temps i un dels iniciadors del Teatre modern, amb una gran influència en autors com George Bernard Shaw o Luigi Pirandello. L’obra d’Ibsen es pot dividir en tres etapes diferenciades. Les seves primeres obres tenen un to romàntic i estan inspirades en la tradició escandinava. Entre 1857 i 1862 dirigeix un teatre a Chistiania, capital del país i actual Oslo, fet que li permet obtenir una pensió que li possibilita viatjar i instal·lar-se durant anys en ciutats com Roma, Dresden o Munic. És en aquest període que escriu ‘’Brand’’ (1866) i ‘’Peer Gynt’’ (1867), dos poemes dramàtics d’un estil acurat, on hi són presents aspectes com la reconstrucció del passat i els trets psicològics dels personatges. Les seves següents obres deixen de banda l’estil romàntic i prenen un caire més realista i de caràcter social. En són exemples ‘‘Els pilars de la societat’’ (1876), o l’obra que avui posem en antena, ‘‘Casa de nines’’ (1879). Poc a poc, la seva obra va adquirint un to més centrat en l’individu i les relacions personals, i s’hi inclouen força trets autobiogràfics, com ara ‘‘L’ànec salvatge’’ (1884). El 1891 torna al seu país per instal·lar-s’hi de manera definitiva. La seva darrera obra, ‘’Quan desperten els morts’’ (1899) és una síntesi dels grans temes de la literatura ibseniana: la dualitat vida i mort, cos i esperit, individu i multitud, ...; com a contraposició a la societat burgesa escandinava, encallada entre el poder i la moralitat, i que influeix de manera determinant en l’art i el pensament escandinau posterior. ‘Casa de Nines’ és la primera obra d’Ibsen que va ser representada en català el 1893, al Teatre Gran Via de Barcelona, i posa de manifest l’individualisme dels personatges davant la moral i els costums establerts. Narra la història de Nora Helmer, l'esposa del banquer Torvald Helmer i mare de tres fills que porta la típica vida d'una dona al segle XIX. Com és habitual a la moral a la qual pertany, viu una vida superficial i d'imatge, ningú no s'interessa veritablement per ella i és tractada com una pertinença més del seu marit, que tampoc no la pren seriosament. Quan Torvald es posa malalt i cal que viatgi a Itàlia per curar-se, el Doctor Rang proposa a Nora que demani un préstec, com si ho hagués fet el seu marit, per a poder pagar el viatge. A la tornada, ja curat, Torvald se n'assabenta i s'escandalitza pel perjuri públic que això significa. Després, el prestador renuncia a fer públic el deute i Torvald perdona la seva dona, però aquesta decideix que no vol tornar a ser tractada com una nina per ningú més. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, amb les veus de Rosa Aguado en Nora, Joan Salvador en Helmer, Laura Castillo en la Senyora Linde, Robert Rué en el Doctor Rang, Aurelio Rodríguez en Krogstag, i Marta Plaza en la Minyona. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntage Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Malgrat que el teatre de Sagarra pugui semblar avui ja un xic arcaic, el cert és que cada cop que es representa en algun dels escenaris teatrals catalans té una gran rebuda; en part, sobretot, per la intenció de provocar una certa crítica de la moralitat de l’època amb trames carregades d’amors il·lícits i trifulgues sentimentals rocambolesques, sovint un punt pujades de to, que són un senyal de difusos ambients senyorívols i temps remots. De tant en tant, Sagarra també sap tocar la fibra amb monòlegs ideals per al lluïment dels actors, on els personatges confessen els seus neguits a flor de pell. I entre saraus, tràngols i confessions, després d’embolicar bé la troca melodramàtica i remoure les agrors dels personatges, arriba el desenllaç, carregat de moral, bondat i amor veritables. Aquest és l’esquema tradicional de l’obra sagarriana, un compendi que li infligeix un notable aire de modernitat als seus textos dramàtics, i converteix una representació i posada en escena d’un Sagarra en un autèntic plaer i espectacle de la paraula, al més alt nivell del teatre europeu. ‘’La corona d’espines’’ és un poema dramàtic en tres actes estrenat el 1930 al Teatre Novetats de Barcelona. L’acció transcorre a l’interior d’un mas situat a la vila de Solsona en temps de la Revolució Francesa, on la Marta, una mare soltera sotmesa a la tirania del Senyor de Bellpuig, un fals aristòcrata ja decrèpit, lluita per la seva redempció, enfrontant-se a la doble moral d’una aristocràcia ridícula i d’una burgesia carregada de pompa nobiliària. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Marta, Rosa Aguado en Maria Agneta, Joana Palau en Salvadora del Miracle, Laura Castillo en Aurora, Albert Puig en el Senyor de Bellpuig, Jordi Bernad en Eudald, Robert Rué en Riberol, Aurelio Rodriguez en Sebastià, Jaume Sellarès en el Senyor del Miracle, Joan Rodón en el Senyor de Salelles i Joan Salvador en Buscall. La narració és d’Ismael Majó, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Thomas Lanier Williams, nascut el 1911 a Columbus (Mississipi), és el mitjà dels tres germans d’una família benestant, amb un pare dedicat a la venda de calçat, que a mida que envelleix es torna cada cop més agressiu, i una mare descendent d’una bona família del sud del país. El 1916, la família es trasllada a Saint-Louis a Missouri. Poc després, li és diagnosticada una diftèria, fet que l’obliga a fer repòs absolut durant gairebé dos anys. És aleshores, que la seva mare decideix comprar-li una màquina d’escriure i animar-lo a utilitzar la imaginació per crear textos literaris mentre duri la seva convalescència. El 1930, Williams ingressa a la Universitat de Missouri, on els seus companys el bategen amb el sobrenom de Tennessee, fent referència al seu fort accent del sud i el seu origen familiar. És a partir d’aquesta època que comença a escriure guions dramàtics breus que passen sense pena ni glòria. El 1940, ‘Battle of Angels’ obre un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana. L’èxit i la fama li arriben amb ‘El zoo de vidre’, de 1945 i ‘Un tramvia anomenat desig’, del 1947; dos drames que responen a l’estructura recurrent del teatre de Williams, ambientat al sur dels Estats Units, en un món immòbil, tancat en el seu propi passat aristocràtic. D’ençà d’aquest moment, l’èxit va en augment, i els seus guions dramàtics gaudeixen d’un gran ressò. ‘Estiu i fum’ (1948), ‘La rosa tatuada’ (1951), ‘La gata sobre la teulada de zenc calenta’ (1955), ‘La caiguda d’Orfeu’ (1957), ‘De sobte, l’últim estiu’ (1958), o ‘La nit de la iguana’ (1961), són alguns dels seus títols de més èxit. ‘Un tramvia anomenat desig’ i ‘La gata sobre la teulada de zenc calent’ són les seves dues peces de major tirada i amb més èxit dalt dels escenaris nord-americans; ambdues guardonades amb el Premi Pullitzer i portades al cinema amb un gran repartiment artístic. ‘’El zoológico de cristal’’ (The Glass Menagerie) és, en certa manera, una obra amb tints autobiogràfics narrada des del punt de vista d’un dels seus protagonistes. És la història d’una família del sud on Amanda, la mare, abandonada pel marit anys enrere, s’esforça per sortir de la pobresa i intentar protegir els seus fills del seu passat i del seu incert futur. Tom, el fill, és un aspirant a escriptor que treballa en un magatzem per mantenir la seva família, i la banalitat i l'avorriment de la vida quotidiana el porta a passar la major part del seu temps lliure veient pel·lícules als cinemes locals a totes les sessions de la nit. Amanda està obsessionada amb trobar un "autèntic gentilhome" per a Laura, que passa la major part del temps amb la seva col·lecció de figuretes d'animals de vidre. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2007 segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Amanda, Laura Castillo en Laura, Ricard Pagès en Tom, i Aurelio Rodríguez en Jim. La narració és d’Ismael Majó, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Rodolf Sirera Turó neix a València el 1948. Llicenciat en Història a la Universitat de València, el 1970 és un dels fundadors del Centre d’Estudis Teatrals de València, un projecte que abandona dos anys més tard per fundar, conjuntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera, ‘El Rogle’, amb l’objectiu de muntar exclusivament teatre en valencià i professionalitzar-lo. D’aquesta època, en destaca, sobretot, ‘’Plany per la mort d’Enric Ribera’’ (1975), un crítica a la repressió de la darrera postguerra. Entre 1975 i 1977, els dos germans Sirera escriuen una trilogia sobre la realitat social i política del País Valencià durant la Restauració que formen ‘’El brunzir de les abelles’’ (1975), ‘’El còlera dels Déus’’ (1976) i ‘’El capvespre del Tròpics’’ (1977). A banda d’aquests i d’altres títols posteriors escrits conjuntament, individualment, Sirera és autor de molts altres títols com ‘’El verí del teatre’’ (1978) que és la seva obra amb més ressò internacional; o ‘’Bloody Mary Show’’ (1980); ‘’Arnau’’ (1984); ‘’La primera de la classe’’ (1985); ‘’La caverna’’ (1993; ‘’Maror’’ (1994); ‘’Punt de fuga’’ (1999); ‘’Raccord’’ (2005); i ‘’Trio’’ (2005). A banda de la novel·la i el teatre, la trajectòria de Sirera s’estén també com a guionista de sèries de televisió, tant a Televisió de Catalunya, la Radiotelevisió Valenciana, o Televisió Espanyola: ‘’Mi casa y yo’’ (1988-1989); ‘’No emprenyeu el comissari’’ (1989-1996); ‘’Nissaga de poder’’ (1996-1998); ‘’A flor de pell’’ (1996); ‘’Herència de sang’’ (1995-1996); ‘’El súper’’ (1996-1999); ‘’Temps de silenci’’ (2001-2002); ‘’Mar de fons’’ (2006-2007); ‘’Amar en tiempos revueltos’’ (2005-2012); ‘’Amar es para siempre’’, (2013-2016). A banda de l’activitat literària, Sirera també du a terme altres activitats. Des de l’establiment de la Generalitat Valenciana fins el 1995, ocupa diferents càrrecs en infraestructures culturals públiques en l’àmbit de l’espectacle. El 2013, s’incorpora al consell territorial de la SGAE del País Valencià. També ha estat professor associat de literatura espanyola a la Universitat de València i professor convidat a la Universitat de Chicago. A ‘’La primera de la classe’’, l’Anna, professora de dansa en una acadèmia, soltera, ja entrada en la trentena, que viu sola al seu pis, rep, dotze anys després de veure-la per darrera vegada, la visita inesperada de la seva companya d’escola i millor amiga de la seva vida, l’Olga. L’Olga necessita el consell de l’Anna perquè ha marxat de casa i ha abandonat la seva família, i està profundament confusa perquè ha de prendre una decisió important. L’Olga té un amant, en Jaume, que abans havia estat també el de l’Anna. Però el fet d’estar casada i tenir dos fills la fa dubtar de sí realment ha pres una bona decisió. La conversa s’allarga i es fa tard. Durant la nit, les dues amigues recorden la seva infància i arriben a establir una complicitat que va més enllà de la seva relació d’amistat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021 sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a a l’Olga, i Maria Miralda dóna veu a l’Anna. La narració és de Toni Garrich, i el Muntage Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.